DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: Canadà

Un gran cantautor canadenc

Aquesta nit s’ha mort Gordon Lightfoot.

A la història del Canadà hi ha hagut un gran nombre de naufragis. Són notoris els ocorreguts per tota la costa Atlàntica. També a British Columbia, al Pacífic, i a l’Àrtic. I considerant l’amplada d’alguns rius, sobretot el St Lawrence, no és estrany que també hi hagin passat naufragis. A més, és clar, tenim els Grans Llacs, de tal grandària que el llac Superior és el més gran del món. Són com petits mars, amb grans tempestes que de tant en tant enfonsen vaixells. El llac Superior tot sol ha enfonsat 240 vaixells en els últims tres segles; alguns d’aquests naufragis han estat ben sonats com el cas de l’SS Edmund Fitzgerald l’any 1975. Ah! Potser us pregunteu si m’equivoco de tema? No, no, ara us parlaré de Gordon Lightfoot. Anem a pams, sí.

Al meu blog personal una vegada explicava com vaig trobar-me amb Gordon Lightfoot, quan ni sabia qui era, i la propina impressionant que em va deixar (aquí). Una anècdota que mai he oblidat. A poc a poc vaig anar descobrint qui era aquell cantautor vestit tan senzill. Llavors no hi havia internet i no era fàcil com ara trobar informació, a més jo no tenia cap aparell per posar música. Per tant, va passar molt temps fins que vaig poder sentir un munt de cançons d’ell.

Gordon Lightfoot va nèixer l’any 1938 a la província d’Ontario, Canadà, en una família d’origen escocès. I fins a la seva mort avui ha viscut a Toronto, Ontario, precisament en un barri que toca el campus de Glendon, de la Universitat de York, on treballo. Canta des que era petitet, ha estat molt conegut a l’Amèrica del Nord i molt estimat al Canadà. Molts dels gran cantants americans han emprat composicions de Gordon Lightfoot, com ara Frank Sinatra, Johnny Cash, Elvis Presley, Bob Dylan, Barbara Streisand, Harry Belafonte, Eric Clapton, The Grateful Dead i molts d’altres.

Les seves cançons es troben majorment dins el folk-rock. Solen ser tristes; parlen d’enyorança, d’amors perduts, de solitud, de rius, de llargs viatges amb tren, de pluja, de postes de sol, d’un naufragi.

Per Bob Dylan, Gordon Lightfoot és un dels seus cantautors preferits i diu que no hi ha ni una sola de les seves cançons que no li agradi. Al Canadà se’l considera un tresor nacional i ha rebut tota mena de premis, honors i medalles, una medalla li va atorgar la mateixa reina Elizabeth II l’any 2012.

Quan jo ensenyava a la universitat de McMaster a la ciutat de Hamilton (a 61 km de Toronto; hi anava cada dia), de sobte un dia de l’any 2002, mentre era allí, sento no sé què de Gordon Lightfoot, que l’han dut mig mort a la universitat amb helicòpter. La universitat de McMaster té un centre mèdic exceŀlent i de molta fama, i allí havien dut a Gordon Lightfoot, inconscient, amb un aneurisma de l’aorta abdominal. Li va agafar en un concert mentre era al camerino en un descans i la seva germana el va trobar allí a terra. Li van fer una operació vascular d’emergència. Tota la universitat n’anava plena i a mi em va afectar força. Fins i tot vaig pensar en dur-li unes flors en agraïment per la propina, però em vaig assabentar que estava en coma. Va estar en coma sis setmanes, i amb una traqueotomia. No es pensaven que se’n sortiria però es va despertar, va aguantar quatre operacions molt fotudes, tres mesos en aquest hospital de la universitat, més operacions i dos anys més tard tornava a les composicions i llançava un nou album. Uns mesos més tard ja era als escenaris. Increïble.

Durant aquells mesos que Gordon Lightfoot havia estat a la universitat de McMaster, jo cada dia, de tornada a Toronto i mentre anava cap a la parada del primer autobús que havia d’agafar, passava per davant del centre médic amb el cor oprimit. Però ja sabem que es va recuperar.

Aleshores l’any 2006 va tenir un ictus en ple concert. Durant un any no podia moure els dits de la mà dreta, però després de vuit mesos s’havia recuperat, si bé amb tot plegat estava força canviat: prim com un clau i molt envellit, pobre. Però va continuar actuant i fins i tot va anar a gires per l’Amèrica del Nord. Tenia una anèmia molt forta i un copet de res el duia a l’hospital, com no fa gaire que mentre era al gimnàs, on anava cada dia per estar fort i poder actuar, es va donar un copet a la cama i va necessitar tota una operació. Sempre li vaig desitjar que pugués continuar amb les seves composicions i actuacions durant molts anys, perquè és el que volia fer, compondre i actuar, estar actiu, treballar força en allò que li agradava. I així ha sigut fins a aquesta nit. 

A sota teniu algunes de les seves cançons que m’agraden més i que són, a més, molt emblemàtiques. 

Per acabar hem de tornar al principi: naufragis. L’any 1975 el naufragi del vaixell americà de carrega SS Edmund Fitzgeral va ser una notícia que va xocar la gent, tant del Canadà com dels Estats Units. Es va enfonsar al llac Superior durant una tempesta. Van desapareixer el vaixell i els 29 tripulants cap a l’alçada de Sault Ste Marie Ontario, en aigües dels dos països. Durant anys hi va haver expedicions sota l’aigua per tal d’arribar al vaixell que es trobava a 161 metres de fondària en aigües gelades. Entre d’altres, hi va participar el fill de Jacques Costeau, però no va ser fins l’any 1995 que es va poder arribar als trossos del vaixell enfonsat. Quan feia poc que havia succeït la tragèdia, Gordon Lightfoot va compondre la que es considera la seva cançó de més èxit, la que li demanen a cada actuació des de l’any 1976: “The Wreck of the Edmund Fitzgerald”. Es feta com una balada i resulta molt impactant, si saps anglès. Us en poso un vídeo on hi ha tota la lletra.

Descansa en pau, Gordon Lightfoot.

El naixement d’una nació

Aquests dies, del 9 al 12 d’abril, al Canadà es commemora una batalla famosa per haver estat el veritable naixement del país. 

Canadà és el gran desconegut. Poc se’n sap a fora, només que té neu, boscos, llacs i poca cosa més. Potser hi ha qui sap que Canadà va esdevenir independent l’1 de juliol de 1867, ja que aquest és el dia del Canadà, però he de dir que no va ser ben bé així. Aquest país es va formar molt a poc a poc, i el veritable naixement va ser quan els seus habitants s’ho van creure, gràcies al paper determinant del Canadà durant Primera Guerra Mundial.

A mitjans del segle XIX, aquest territori que en diem Canadà estava dividit en tres colonies britàniques: Canada, Nova Scotia i New Brunswick, les quals, impeŀlides pel perill d’una agressió per part dels Estats Units, i alhora amb el desig d’aconseguir millors perspectives comercials, van decidir unir-se en una confederació autònoma. I van començar a negociar l’unificació. A la fi, l’any 1867 el Parlament Britànic va passar la British North American Act i es va crear el nou país del Canadà que, en aquell moment, estava dividit en quatre províncies: New Brunswick, Nova Scotia, i Ontario i Quebec que eren la divisió de l’antiga colonia de Canada. Però aquesta nova confederació no era totalment independent perquè estava sota el domini de l’Imperi Britànic i, de fet, es deia Dominion of Canada.

Es van afegir més províncies i territoris, i l’any 1931 el Parlament Britànic va reconèixer la independència del Canadà. Però no va ser fins el 1982, sota el primer ministre Pierre Trudeau, que Canadà va atènyer el control de la seva constitució. I fins aquí tenim la part oficial, però la nació va néixer quan la gent del país se sentí canadenca. Com deia més amunt, això va ocórrer amb el paper esteŀlar que va tenir Canadà a la Primera Guerra Mundial. Particularment a la batalla de Vimy Ridge.

Quan les tropes canadenques d’infanteria van arribar a França, l’any 1914, es van trobar amb un exèrcit aliat liderat per força incompetents. I ben aviat els canadencs van començar a fer-se notar, fins al punt que no van tardar gaire a ser les forces aliades més temudes pels alemanys, per bé que la gran majoria de soldats canadencs no eren professionals. De bon principi ja va destacar un soldat anomenat Francis Pegahmagabow, dels Wasauksing de les Primeres Nacions indígenes del Canadà. Semblava indestructible. Com que estava entrenat a caçar, seguir rastres, córrer darrera animals, amagar-se, passar desapercebut entre els arbres, el feien fer de missatger —els cables de telègraf els havien tallat els alemanys i calia algú per dur els missatges amunt i avall fora de les trinxeres—. Pegahmagabow sortia de la trinxera i aconseguia arribar al seu destí, moltes vegades a camp descobert, sense que cap alemany l’encertés ni amb la metralladora. Es deia que un missatger durava viu màxim una setmana, però Pegahmagabow va arribar viu al final de la guerra. I a més de missatger, en veure la punteria exceŀlent que tenia, el van fer franctirador, activitat amb la qual també es vivia ben poc a la guerra, però ell com si res —fins i tot va poder fugir iŀlès d’un atac amb gas on quasi tothom va morir. En tornar al Canadà acabada la guerra, va esdevenir tota la vida un activista pel drets dels indígenes canadencs.

Com deia, entre els que manaven les forces aliades europees hi havia un munt d’incompetents, tot i que eren oficials militars professionals, molts aristòcrates, a qui els semblava bé enviar milers de soldats a avançar en massa en atacs frontals davant les metralladores alemanyes, sense cap tàctica militar ni, semblava, cap idea de què estaven fent. D’altra banda, a càrrec de les tropes canadenques hi havia el general Arthur William Currie, a qui va xocar veure el que passava i la poca preparació que semblaven tenir molts d’aquells oficials europeus. Ell va revolucionar-ho tot introduint un bon entrenament, tàctiques militars, estudi del terreny i pràctica de l’atac abans de fer-lo. I el més curiós era que el general Currie no venia del món militar —abans de la guerra era un agent d’assegurances.

Una altra innovació del general Currie va ser explicar els detalls d’allò que es faria a l’atac, a tots aquells que hi participarien, la qual cosa no ho havien fet mai els generals europeus. Currie creia que cada soldat era important i que havia de saber quin era el seu rol en un atac i poder fer decisions si, per exemple, moria el seu oficial. Per tant, va preparar molt bé totes les tropes al seu càrrec abans de l’atac a Vimy Ridge, una àrea al nord de França, la qual feia tres anys que francesos i anglesos intentaven recuperar dels alemanys. Tres anys, molts milers de morts i el lloc continuava en mans dels alemanys. Fent un spoiler, diré que els canadencs van aconseguir Vimy Ridge en quatre dies.

Abans de l’atac a Vimy Ridge, el general Currie va fer tres mesos d’entrenament sobre el terreny amb les tropes, calculant cada cosa que es faria amb gran precisió, els minuts o segons que tardarien uns soldats a arribar a tal lloc o tal altre, qui aniria per aquí o per allà, què farien si passava això o allò. Tres mesos així, fins que els soldats se sabien cada moviment de memòria. Mentrestant, també entrenava petits grups de soldats ràpids i decidits per a aconseguir documents dels alemanys i així tenir informació de l’enemic. Aquí va destacar el capitá Thain Wendell MacDowell, un jove que havia estat estudiant de la Universitat de Toronto abans de la guerra.

El mateix dia de l’atac a Vimy Ridge, el 9 d’abril de 1917, el capità MacDowell, acompanyat de dos soldats, va arribar a les posicions alemanyes molt abans que la seva companyia. Eren, doncs, tres homes, els quals van destruir dos nius de metralladores mentre els alemanys fugien. Aleshores, MacDowell i els seus dos companys van veure un alemany que entrava en un túnel. El capità va fer esperar els altres dos homes fora i ell va entrar al túnel armat amb un fusell. En una sala subterrània hi havia 75 soldats alemanys. MacDowell, impertèrrit, els va convèncer que hi havia tot un batalló esperant a fora. Els va fer presoners a tots i, a més, es va endur un munt de documents que hi havia a la sala.

Com ja he dit, en quatre dies els canadencs s’apropiaven de Vimy Ridge, allò que amb tres anys ni francesos ni anglesos no havien aconseguit. Ara bé, els canadencs no es van escapar de tenir molts morts i ferits.

Els canadencs van continuar a la guerra, fent sempre una feina impecable i amb decisió. De vegades amb actuacions totalment inaudites, com la trobada entre Richthofen i Wilfrid Reid May, un jove pilot canadenc. El famós Baró Roig, el Baró von Richthofen, pilot alemany que havia abatut 80 avions tot sol i que, si te’l trobaves, no sorties viu, va trobar-se cara a cara amb Wilfrid May. Però de la trobada qui no en va sortir viu va ser Richthofen. Hi ha molta especulació sobre qui va matar el Baró Roig; podria haver estat el pilot canadenc May o un tret d’un altre pilot allí a prop o potser des de terra, però el cas és que de la trobada entre el jove canadenc i Richthofen, va sortir mal parat el segon.

Totes les innovacions militars i continues victories per part dels canadencs van dur a un canvi de percepció sobre el Canadà. Els imperis europeus veien, per primera vegada, una força colonial que triomfava contra un poder europeu en terra europea. I al Canadà, tots aquests èxits van dur a un fort sentiment d’orgull de país entre la gent, fins i tot entre la gent que no havia nascut al Canadà, que només hi havia vingut d’immigrant. Un sentiment que no existia abans. Com va dir el general canadenc A. E. Ross del final de la batalla de Vimy Ridge: “En aquests minuts, he presenciat el naixement d’una nació”.

Una història de terror

L’1 de juliol, cada any se celebra el Dia del Canadà. Però aquest dijous no serà com cada any perquè molts ciutadans el volen canceŀlar, i el govern diu que serà un dia per reflexionar. Segons sembla, enguany no hi haura ni focs artificials ni pràcticament res, perquè cada dia se sumen més ciutats anunciant que canceŀlen totes les activitats que estaven programades per aquest dia.

Com potser ja sospiteu, es tracta del resultat del descobriment de les restes de quasi mil menors, enterrats sense identificació en fosses comunes al terreny que pertanyia a antigues escoles anomenades Residential Schools, internats per a nens i nenes inuit i, sobretot, de les primeres nacions (indis canadencs), infants indígenes del Canadà arrabassats de les seves families i duts a uns internats on se’ls sotmetia a una adoctrinació brutal, en unes condicions tan terribles que van causar la mort d’un 50% d’aquestes criatures –tuberculosi, infeccions de tota mena, ruptura d’apèndix, accidents, malnutrició, abusos, suïcidis, homicidis i assassinats.

La idea dels internats per assimilar nens indígenes havia començat amb els missioners francesos al Quebec, el 1620, però no va prosperar perquè els pares no enviaven els nens a les escoles. Segles més tard es van obrir les primeres Residential Schools, l’any 1883, que van copiar el model de les mateixes escoles als Estats Units (des de l’any 1801) i de les colònies britàniques. Al Canadà se’n van obrir 130, als Estats Units n’hi havia quasi 400 i les britàniques abundaven a les seves colònies. En tots els casos, es tractava, en teoria, d’aconseguir una bona educació i l’assimilació d’aquests nens a la cultura de qui, de fet, ocupava les seves terres, per així tenir millors perspectives de futur. La realitat, però, era molt més sinistre.

En gran part tenia a veure amb l’Indian Act, una llei encara vigent avui en dia, per bé que retocada, que el govern federal ha usat per administrar des de l’estatus d’indi d’una persona a la governança de les reserves. També determina les obligacions del govern federal cap a les primeres nacions. Els altres indígenes canadencs, els inuit (“esquimals”) i els métis (barreja d’indígena i no indígena) no hi entren perquè no són indis. L’Indian Act es va legislar l’any 1876 com a eina imprescindible de colonització, i amb la idea d’eliminar la cultura de les primeres nacions i d’assimilar-les a la cultura euro-canadenca. Però hi va haver més: el govern, sobretot per part del departament d’assumptes indis, no volia donar a les primeres nacions tot allò que havien de tenir segons els tractats. Per tant, si enviaven els seus fills a les residential schools, els assimilarien fins que no se’ls pogués considerar indis segons la llei. D’aquesta manera, els tractats acabarien desapareixent i s’acabaria l’anomenat Indian problem d’una vegada per totes. I va sortir també de l’Indian Act que anar a les residential schools fos absolutament obligatori a partir dels set anys, malgrat que s’enduien criatures que moltes vegades no tenien més de dos anys. Si no hi anaven voluntariament, se’ls anava a cercar a les seves comunitats. Pràcticament, les úniques criatures que es quedaven amb els seus pares eren els nadons.

Van posar les residential schools en mans de l’esglèsia, majorment l’esglèsia católica que s’ocupava d’un 60% d’aquestes escoles. La resta es repartia entre l’esglèsia metodista, l’anglicana, la presbiteriana i l’esglèsia unida del Canadà. Moltes de les mestres eren monges, però també contractaven gent amb poquíssima preparació a qui de vegades havien acomiadat de la seva feina prèvia. Algunes persones que s’ocupaven de les escoles, fossin capellans, monges o mestres laiques, eren bones persones i, tot i que no podien fer gaire pel benestar d’aquelles criatures, feien el que podien. Però això era una minoria, perquè la majoria eren veritables monstres. Els alumnes s’havien de llevar a les 5:30 del matí per munyir les vaques i fer tota mena de feines pesades i, en acabat, una hora a l’esglèsia i després a menjar farinetes, però de vegades els forçaven a menjar fems. Sí. La resta del dia se’l passaven fent feines dures, hores d’esglèsia i, amb sort, una hora de classe, que consistia en una assignatura anomenada civilització, i un parell d’àpats lleugers.

A tots aquests nens els havien forçat a deixar les seves famílies i la comunitat on vivien. Algunes escoles els deixaven passar l’estiu amb els seus, però els pares els havien d’anar a recollir i retornar, la qual cosa en certs casos no era possible per la gran distància entre les comunitats indígenes i les escoles. I si calia comprar passatges de tren, moltes vegades era impossible que ho poguessin pagar. Els nens que podien anar a casa, havien de ser retornats el dia i hora exactes que se’ls hi deia, perquè si feien tard, per poc que fos, castigaven la criatura a no anar a casa el següent estiu, a més d’apallissar-la. Hi havia escoles, però, que decidien eliminar les vacances d’estiu perquè reassimilar les criatures altre cop era massa feina. De tota manera, els alumnes es trobaven que no es podien comunicar amb la família perquè ja no parlaven la seva llengua i molts pares no sabien anglès o francès.

L’anihilació de les llengües indígenes era una de les tasques primordials que havien d’aconseguir les escoles pel que feia als seus alumnes. Ja quan els petits arribaven per primera vegada, els hi prohibien dir un sol mot en la seva llengua des del primer dia. Separaven els germans, els treien tota la roba que duien i els objectes personals, els hi tallaven els llargs cabells negres i els deixaven muts amb la seva pena, perquè si parlaven amb un altre alumne els castigaven amb crueltat, fins al punt que els petits acabaven sagnant per nombroses ferides, i de vegades morts. Cap nen, cap nena, gosava dir res que no fos en anglès o francès, segons on era l’escola. A més de les pallisses, un altre càstig era deixar la criatura uns quants dies tancada en un armari sense res per menjar. Tot això està documentat, com que peguessin criatures de dos i tres anys amb una corretja fins a fer-los sagnar, i quan eren a terra els hi donaven puntades de peu.

Les atrocitats s’amuntegaven en aquestes escoles. Com ara fer xocs elèctrics per la llengua, arrencar les ungles o cremar amb cigarretes. Fins al punt que va dur diverses vegades a que algun alumne cremés l’escola en venjança. En aquests casos, morien els altres alumnes que eren a dins. També feien servir els alumnes per experimentació mèdica i d’altres o per esterilitzar-los. I, per damunt de tot, destaquen els abusos sexuals continus que moltes vegades duien al suïcidi. I s’ha d’afegir que les nenes que quedaven embarassades d’algun capellà eren generalment assassinades perquè no parlessin; en altres casos es matava el nadò de seguida que neixia. 

L’any 1948, el Parlament canadenc, astorat per algunes històries que li arribaven, va recomanar de tancar les residencial schools. Però al Quebec aquestes escoles havien començat tard i no volien tancar. Per tant, van continuar obertes fins els anys 70 quan van començar a tancar-se o a passar a mans de les comunitats indígenes que les feien servir d’escola normal. L’última a tancar va ser l’any 1996.

El 2005 el govern federal va oferir 2 mil milions de dòlars en pagaments a les víctimes dels residential schools. També 125 milions per a un programa de tractament per problemes psicològics. Com us podeu imaginar, hi ha molta gent indígena que va sobreviure les residential schools, però que va quedar molt marcada.

Ara, amb el descobriment de les fosses comunes on hi havia hagut dues d’aquestes escoles, molta gent s’ha horroritzat i tothom parla de xoc. A mi no em va xocar, perquè en certa manera ja ho sabia. M’he passat la vida llegint sobre els indígenes de l’Amèrica del Nord i estic ben assabentada de com va ser la colonització, no solament per haver-ho llegit sinó també gràcies a les amistats que he tingut amb gent de les primeres nacions, per tant, no em podia xocar. Fa molt que tinc informació sobre les residential schools. Si em xoca alguna cosa és que a molta gent canadenca li vingui de nou. Moltes persones poden dir que venen d’altres llocs del món (al Canadà hi ha gent de tot arreu), però em sembla que algú s’hauria pogut informar, oi? Però si fins i tot s’han fet documentals sobre el tema! Tanmateix, dels indígenes tothom se n’oblida, o se’n vol oblidar.

La farmacèutica Pfizer té la barra de fer xantatge a Canadà

Al Canadà, com passa en altres països, hi ha problemes per rebre les dosis del vaccí de Pfizer-BioNTech per a la COVID-19, dosis promeses de fa força temps. De fet, Canadà va ser un dels tres primers països a assegurar-se que tindria milions de dosis del vaccí —en certa manera va ser el primer país. Tanmateix, tal com passa als països de la UE i a d’altres, les dosis promeses arriben amb comptagotes, la qual cosa ha ocasionat molts problemes.

El Canadà es va organitzar súper bé, molt abans de rebre el vaccí, amb l’exèrcit a càrrec de planejar la part logística. Malgrat ser complicat, sobretot pel que fa a comunitats de les primeres nacions, que viuen en llocs remots de difícil accés a l’hivern, estava magníficament organitzat.

Tot estava en ordre el 13 de desembre, quan van arribar les primeres dosis de Pfizer. I va començar l’administració del vaccí. La prioritat ha estat la gent gran de les residències i qui se’n fa càrrec; també diversos metges i infermers; i les comunitats indígenes aïllades perquè no poden accedir a hospitals allí on viuen. Tot anava bé. Fa una setmana, a Toronto, ja havien rebut el vaccí (la primera dosi) totes les persones de les residències per a gent gran i els seus cuidadors, i abans de finals de mes, havia d’estar vaccinada tota la gent de les residències de la província d’Ontàrio, la més poblada del Canadà. Però van començar els problemes amb Pfizer.

Canadà no pot rebre el vaccí de Pfizer dels Estats Units. Ja Trump ho va deixar clar i l’afer continua igual. Aquí hi ha instaŀlada la Pfizer Canada, però no produeix aquest vaccí, per tant, les dosis que Canadà es va assegurar venen de Bèlgica. I, com ha passat a d’altres països, atès que la planta de Bèlgica ha decidit fer millores per aconseguir una producció més gran del vaccí, ha disminuït el nombre de dosis que Canadà rebrà. De fet, s’ha aturat, perquè la setmana que ve no en rebrà cap i després només rebrà una cinquena part de la quantitat promesa.

Canadà es castigat per Pfizer. Els altres països afectats no n’estan tant, ni de bon tros, tal com han recalcat els mitjans, ja que la UE, Mèxic i d’altres països rebran un percentatge de les dosis promeses molt més alt que el Canadà. Qué ha passat? Doncs què Pfizer fa xantatge a Canadà.

La sucursal Pfizer Canada Inc. demana una considerable retallada o una congelació dels impostos que les grans corporacions paguen al país. Alhora, ha criticat els esforços que fa el Canadà per evitar la evasió fiscal de les multinacionals globalitzades. I, amb tota la barra, ha comunicat al govern que les normes que un país fa sobre els impostos afecten les decisions que fan després les companyies farmacèutiques multinacionals, com ara on ubicar les seves instaŀlacions de recerca associades amb sous molt alts.

La carta que Pfizer ha enviat al govern canadenc és molt agressiva, tal com deixa clar l’economista Toby Sanger. Sanger comenta que les recomanacions de Pfizer, a més de força agressives són inquietants, tenint en compte el context en que ens trobem. Diu que Pfizer ha sortit de sobte amb això quan tenen bàsicament la cura de la Covid. Afegeix que és com si ens posés una pistola al cap.

Tot plegat és molt preocupant. El ministre de la província d’Ontàrio ha parlat amb Pfizer als Estats Units, i ha arribat a demanar d’anar ell mateix a la planta de Michigan, amb un camió dels que tenim preparats per transportar el vaccí en condicions, i dur milers de dosis a Ontario. L’han enviat a pastar fang. Pel que fa al primer ministre del país, Justin Trudeau, prova de calmar l’inquietud de la gent i ens assegura que ens en sortirem, que només és un entrebanc d’un parell de mesos, però el cas és que milers de persones vaccinades no podran rebre la segona dosi fins qui sap quan, i tot plegat s’ha quedat enlaire. Això sense considerar que Pfizer ha amenaçat prou com per no refiar-nos-en ni una mica.

Pfizer s’aprofita de la pandèmia per fer un gran profit. I de manera descarada.

Insurrecció indígena i crisi al Canadà

Em sorprèn no veure cap notícia als mitjans catalans sobre la situació d’aquests dies al Canadà. Tenim carreteres i ponts tallats a British Columbia, fins i tot van blocar carrers i oficines a Vancouver, i tenim tots els trens del país aturats, les vies dels ferrocarrils d’Ontario tallades pels mohawk.

Deu ser com ha passat amb els catalans, que ha costat molt que ens fessin cas a fora. I al Canadà passa encara amb les primeres nacions.

No és la primera vegada en els últims 30 anys que hi ha una insurrecció indígena al Canadá. Encara està força viva a les ments la dels mohawk a Oka, l’any 1990, de la qual us en vaig fer un resum mentre parlava de la noveŀla Emboscades al Grand Nord de Margarida Aritzeta.

La crisi d’ara, però, va començar el 2018, quan es va anunciar l’extensió d’un gasoducte que, partint d’Alberta, passaria també per una gran àrea de British Columbia.

Al Canadà hi ha milers de kilòmetres de gasoductes. I d’oleoductes, com ara el que es construí l’any 1953, que passa per les Muntanyes Rocoses i transporta petroli cru al llarg de 1.150 km, de vegades a través de parcs nacionals de paisatges d’una bellesa espectacular. Un accident seria espantós. I ara volen estendre, doncs, el gasoducte i fer-lo passar per àrees residencials, centenars de granges, parcs nacionals i territori de les primeres nacions, concretament pel territori dels wet’suwet’en, al llarg de 670 km amb un gran impacte al medi ambient, sobretot per la planta d’arribada del gas.

La construcció de l’extensió del gasoducte, per la companyia Trans Mountain Corporation, va començar l’agost de 2019, malgrat les protestes. Un cop es va arribar a British Columbia des d’Alberta i ja al febrer de 2020, tot es va disparar amb una barreja de gent de les primeres nacions i d’altra gent, sobretot jove, esdevenint una fusió entre drets dels indígenes, justícia social i el medi ambient.

El resultat és que a hores d’ara, com deia més amunt, no circulen trens en tot el país, ni pel trasport de passatgers ni pel de productes, com per exemple gas —que és ben irònic—, ja que el Quebec i les províncies de l’est del país depenen molt del gas que els hi duen amb tren. Està esdevenint un problema d’allò més gros, que ja costa milers de milions de dòlars. Fa deu dies que va començar el bloqueig i continuen les barricades.

El primer ministre Trudeau ha dit que no vol enviar la policia, que s’ha de dialogar, però no sembla que puguin arribar a un acord, i aleshores què passarà? Com a Catalunya el 2017 amb els piolins espanyols? O enviaran l’exèrcit com va passar al Canadà el 1990 amb la rebel⋅lió de la tribu mohawk de Kanesatake?

Atac a Toronto: terrorisme contra les dones

L’atropellament deliberat a vianants, el 24 d’abril d’enguany a Toronto, no va ser indiscriminat. Per bé que entre els morts (10) i ferits (15) hi havia homes i dones, la majoria eren dones (8 de mortes). Tal com s’ha sabut dies després de l’atac, el blanc eren les dones. No va ser un atac terrorista per motius religiosos ni clarament polítics, sinó que era motivat per l’odi a les dones. I no és la primera vegada que al Canadà hem sofert un acte violent d’aquesta magnitud i perpetrat amb un objectiu misogin, perquè s’ha de recordar la “Massacre de Montréal”.

El 6 de desembre de 1989, Marc Lépine va anar a l’École Polytechnique, escola d’enginyeria afiliada a la Universitat de Montréal, armat amb un rifle semiautomàtic. Va entrar en una classe i va fer separar els estudiants: a l’esquerre les dones i a la dreta els homes, als quals, però, de seguida ordenà que sortissin de l’aula. Aleshores disparà contra les estudiants. Tot seguit va recórrer altres indrets de la universitat, mentre assassinava totes les dones que podia. Finalment es va suïcidar. A la carta que va deixar, explicava que odiava les dones i que lluitava contra les feministes. El resultat de la massacre va ser de 14 dones mortes, deu més de ferides i 4 homes ferits. Al Canadà, d’ençà de l’any 1989, el 6 de desembre és el Dia nacional de commemoració i acció contra la violència a les dones.

I ara, gairebé 30 anys més tard, hem tingut un altre atac contra les dones, aquesta vegada a Toronto. Tot i que l’odi visceral contra les dones per part de l’assassí no ha canviat, hi ha algunes divergències entre l’atac de 1989 i el de 2018: no s’ha perpetrat amb una arma de foc sinó amb una furgoneta, i el terrorista no s’ha suïcidat, malgrat que mentre els policies l’arrestaven els demanava que el matessin. Tanmateix, la diferència més notable és que el culpable de la massacre d’enguany és un terrorista.

Alek Minassian, l’homicida de Toronto del 24 d’abril, es considera ell mateix un incel, de l’Incel Rebellion o moviment incel, una comunitat en línia integrada per homes que se senten units per la inhabilitat de poder aconseguir que les dones tinguin relacions sexuals amb ells —incel significa “celibat involuntari”—. Per justificar-ho han desenvolupat tot un raonament sociopolític que explica la seva inhabilitat. Segons ells, totes les dones són vicioses, buides i només els atrauen els homes guapos i súper musculats, als quals els incels anomenen chads. I a les dones atractives i promíscues que tenen relacions sexuals amb els chads els donen el nom d’stacys. Continuant amb les explicacions d’aquest moviment, els chads són l’ideal masculí que cap incel podrà emular per pures raons genètiques. I l’stacy és la dona que l’incel voldria però que no pot tenir perquè ell no és un chad. Per si tot això no fos prou demencial, encara hi ha més.

Els incels odien no només les dones sinó també la societat en general, perquè permet l’opressió dels incels. La revolució sexual amb l’alliberament de les dones sols ha provocat odi. Com que la dona ja no està subordinada a l’home, pot ignorar els incels o, com també s’anomenen ells mateixos, els mascles beta. Tot això, diuen, només pot acabar-se amb una revolució, la revolució dels incels. I la cosa embolica que fa fort quan alguns incels expliquen que la seva revolució es pot equiparar al marxisme: els incels són el proletariat i els chads la burgesia.

Tot plegat podria semblar simplement una ximpleria d’una colla de folls, però entre els incels n’hi ha molts de força perillosos, com ara el terrorista de Toronto.

Abans de l’atac amb la furgoneta, Alek Minassian va escriure un post al facebook on preava Elliot Rodger, l’home que va matar 6 dones i en va ferir 14 en un atac amb arma de foc l’any 2014 a California. Per la seva part, Rodger, en una carta, havia justificat la matança com una represàlia contra les dones en general per no voler tenir sexe amb ell. I aquest assassí és tot un heroi per a molts homes del moviment incel, un moviment que advoca per la violència i el terrorisme contra les dones. I per bé que la rebeŀlió incel, o dels mascles beta, no comporta un perill, per exemple, de la magnitud de l’extremisme radical islàmic, sí que suposa un nou risc de terrorisme: el misogin.

El moviment incel no és l’únic que promou l’odi contra les dones, tot i que és el més notori. Hi ha un munt de comunitats en línia d’homes, generalment joves, que donen suport a la violació i tortura de dones, i que inciten a fer atacs terroristes contra elles. Perquè es tracta de terrorisme. Al Canadà aquests dies s’ha discutit força sobre si “terrorisme” és el terme adequat per a aquests atacs contra les dones, com ara el recent a Toronto, i la conclusió a la que molts experts han arribat és que sí, que es tracta de terrorisme i és important reconèixer que aquests actes en són.

Quan Marc Lépine va assassinar les estudiants a l’École Polytechnique no existien les xarxes socials. Va anar pel seu compte, sense ser encoratjat per ningú i, tot i això, va fer una massacre. Imaginem, doncs, milers d’homes, també amb un odi visceral contra les dones però que, a més, pertanyen a un moviment com el dels incels, on s’animen els uns als altres a fer atacs.

Calen estratègies que aturin aquesta violència. I el primer pas és saber què està passant.

El Canadà fa 150 anys!

L’1 de juliol se celebra el dia del Canadà. Però enguany, a més, hem celebrat els 150 anys de la confederació canadenca.

És un Estat molt nou, sobretot si pensem que fa 150 anys el país només comptava amb les províncies d’Ontàrio, Quebec, Nova Scotia i New Brunswick, i el territori Northwest Territories. Van caldre tres anys més perquè s’hi afegís la provincia de Manitoba, quatre per incorporar British Columbia, sis per comptar amb Prince Edward Island i vint-i-un pel territori del Yukon.

I per tenir el Canadà tal com el coneixem avui en dia, es va necessitar entrar al segle XX, quan es van incorporar la resta de les províncies: Saskatchewan i Alberta (1905), Newfoundland i Labrador (1949). Tanmateix, no va ser fins l’any 1999 que el Northwest Territories es dividí i es creà el territori de Nunavut —jo me’n recordo molt bé perquè ja feia anys que vivia al Canadà—. Per tant, podem dir que, de fet, el Canadà, tal com és actualment, només té 18 anys.

Com podem veure, a més d’adonar-nos que el Canadà és un estat encara amb bolquer, no cal fer escarafalls amb els canvis en els mapes polítics. La divisió, per exemple, del territori dels Northwest Territories i la creació de Nunavut (on es parlen tres llengües) es va dur a terme amb tota normalitat.

La celebració d’aquests 150 anys, no s’ha limitat a l’1 de juliol, però, perquè s’ha volgut integrar les diverses cultures que formen part del país. Les celebracions van començar el 21 de juny amb el dia nacional del patrimoni de les cultures indígenes, que correspon al solstici d’estiu, quan molts grups de les primeres nacions canadenques han celebrat la seva cultura durant generacions. A continuació, el 24 de juny, coincidint amb el dia de Saint-Jean-Baptiste, la festa nacional del Quebec, es va celebrar el patrimoni francòfon del Canadà. Fa uns dies, el 27 de juny, vam celebrar el dia nacional canadenc del multiculturalisme, proclamat per decret l’any 2002. I finalment, l’1 de juliol hem celebrat el dia de tot el Canadà i els 150 anys de la seva creació.

Hem de recordar, però, que per bé que l’Estat canadec acaba de néixer, com aquell qui diu, les primeres nacions d’aquestes terres fa molts segles que hi són; diversos grups indígenes es van assentar aquí durant l’última època glacial, fa milers d’anys, i avui en dia tenim els descendents dels habitants originals. Tots aquests grups constitueixen veritables nacions, amb la seves pròpies llengües, i una cultura que té poc a veure amb certs desplegaments de gent ballant amb plomes per als turistes. Són nacions orgulloses del seu passat miŀlenari, amb un coneixement exceŀlent de la natura amb la qual han conviscut tots aquests anys (sense cap relació, però, amb les bajanades del New Age), amb un magnífic art i unes històries mítiques, o relats més contemporanis, d’una ironia i sofisticació envejables.

Per a les primeres nacions, per a totes les altres i per a aquells que fa poc que han arribat:

Bona Diada del Canadà!
Happy Canada Day!
Joyeux Jour du Canada!

Publicat dins de Canadà | Deixa un comentari

Fidel Castro i el Canadà: curiós, o potser no

Screenshot 2016-11-26 23.36

La mort de Fidel Castro ha provocat al Canadà una reacció desproporcionada. I no ha estat per la seva mort, sinó per la declaració feta pel primer ministre canadenc, Justin Trudeau, en assabentar-se’n, i que ha suscitat un rebombori considerable a la xarxa, i no només a la xarxa.

Si fa no fa, Trudeau ha dit que li sap molt greu la mort de l’ex-president cubà, el qual havia servit el seu poble durant mig segle, era una figura llegendària i un gran orador, i havia fet grans millores a Cuba pel que fa a l’educació i al sistema sanitari. També deia que el seu pare (Pierre Trudeau, ex-primer ministre del Canadà) se sentia orgullós de ser amic de Castro —com tots els canadencs ja sabem, afegeixo jo—.

Doncs marededéusenyor l’enrenou que s’ha creat. No trobo pas que n’hi hagi per tant. I em sembla un desproposit que molts canadencs considerin que la declaració de Trump sobre la mort de Castro sigui molt millor que la de Trudeau. Tant com criticaven en Trump només fa uns dies.

Com es podia esperar, membres del partit conservador canadenc s’han afegit a la cridòria contra Trudeau dient que Fidel Castro era un assassí brutal, un monstre… Fins i tot un dels parlamentaris conservadors ha titllat la declaració de Trudeau com “repugnant”. I no cal dir que ha tingut també respostes irades de diversos polítics dels Estats Units. Apa, si que tenen penques aquests americans! Si Castro els resultava tan monstruós com diuen, no se pas quins adjectius es podrien penjar als dictadors que Estats Units va empènyer, protegir o donar asil. Com deuen qualificar Somoza, Stroessner o Marcos, per exemple?

En fi, em pensava que era cosa dels catalans fer xivarri a la xarxa, i no només a la xarxa, quan s’enfaden per alguna minúcia relacionada amb la política. Ara m’adono que els canadencs, tan educadets i tranquils com solen ser, fan el mateix.

Aquí a sota teniu una fotografia de Fidel Castro amb l’actual primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, quan era petit.

Justin Trudeau

Publicat dins de Canadà i etiquetada amb | Deixa un comentari

Vicent Partal visita una classe de cultura catalana al Canadà

El dimarts 8 de novembre, el mateix dia de les eleccions als Estats Units, vam rebre una visita de Vicent Partal, via Skype, al curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat canadenca, el campus de Glendon de la Universitat de York, a Toronto.

P1020270

Quan unes setmanes abans vaig informar els meus alumnes d’aquesta visita virtual, es van quedar molt impressionats. Saber que el director d’un diari de certa volada els visitaria per respondre les seves preguntes sobre el procés d’independència de Catalunya, els va deixar bocabadats, i molt contents. Evidentment, vaig voler aprofitar l’ocasió per convidar-hi professors i estudiants de ciències polítiques i d’estudis internacionals. Es van posar rètols i tots els professors van rebre correus sobre la visita virtual de Partal. Sé que els estudiants van de bòlit, però confiava que algun apareixeria. Quant als professors, n’esperava una bona colla.

I va arribar el dia. I a l’aula, molt gran, només hi havia els meus alumnes. Vaig oblidar-me de l’enuig de veure que, tret dels meus estudiants, tothom passava de Catalunya —quan no tens un Estat propi, no interesses— i vam començar.

Com que els 37 estudiants que tinc enguany en aquest curs són molt joves —18 anys la majoria— i una mica tímids, em temia que amb en Vicent Partal es tallarien i que, per moltes ganes que en tinguéssin, no gosarien preguntar res. Tanmateix, n’hi va haver un munt que van fer-li preguntes, i força interessants, per aclarir algun punt que ja sabien o bé sobre aspectes que no s’havien discutit a classe, com, per exemple, si la República de Catalunya tindrà exèrcit o quina serà la llengua oficial.

Vicent Partal els va respondre amb explicacions llargues i ben argumentades, amb l’honestedat que li es característica i amb un tarannà natural i proper que devia animar l’audiència a continuar preguntant. Puc assegurar que els estudiants van quedar encantats. I jo també. És tan important establir enllaços i comunicació entre Catalunya i d’altres països. I no només a nivell governamental. A més, què millor per a uns estudiants que els dinamitzin la classe? Com va ocórrer l’altre dia gràcies a la compareixença de Vicent Partal.

Sóc del parer que la interacció és fundamental en tots els àmbits. I que un mitjà informatiu i qui n’és el director, com ara VilaWeb i Vicent Partal, es preocupin d’establir vincles de diàleg amb els seus lectors o amb uns joves que, molt lluny, estudien la cultura i la situació actual de Catalunya, és absolutament fantàstic i de molt agrair.

El lloc més antic de la Terra és al Canadà

L’Escut Canadenc o Canadian Shield és una zona geogràfica d’uns 5 milions de km2, que comprèn, si fa no fa, la meitat del Canadà —el país té gairebé 10 milions de km2—.

shield1

El Canadian Shield, o simplement Shield, és molt més antic que les muntanyes, les planes, el fons marí o, naturalment, la vida al nostre planeta. Per fer una comparació: les muntanyes de l’Himàlaia es van formar fa 50 milions d’anys, però el Canadian Shield té entre 800 milions i 2.000 milions i mig d’anys, segons la zona del Shield. I la de Nuvvuagittuq té una superfície rocosa tan i tan antiga que se li calculen 4.400 milions d’anys. L’escorça terrestre més antiga del planeta.

Es va formar durant les convulsions de la Terra després de solidificar-se la massa de lava. Va passar per contraccions de l’escorça terrestre i sacsejades de les commocions subterrànees, va ser premsada i esgarrapada per l’edat glacial, i erosionada durant milers d’anys. I tanmateix, ha quedat intacta. Geologicament parlant, el Canadian Shield és d’una solidesa a prova de tot.

C Shield-3

El Canadian Shield és la superfície del Precambrià (més de 600 milions d’anys) més gran del planeta. I així com altres àreas precambrianes de la Terra han estat cobertes per capes de noves roques i terra o amb muntanyes noves, el Shield s’ha quedat gairebé sense muntanyes; les que tenia fa centenars de milions d’anys s’han erosionat fins a quedar planes o simples turonets, tret d’unes poquetes encara de l’època precambriana. Pel que fa a la superfície del Canadian Shield, és gairebé pura roca perquè la capa de terra és primíssima ―hi han crescut arbres i algunes plantes que no necessiten gaire profunditat per a les seves arrels ni gaire humitat, però no s’hi pot cultivar res―. El primer europeu que arribà al Canadian Shield (a la part del Quebec), l’explorador francès Jacques Cartier, va dir que aquelles terres eren les que Déu donà a Caïm.

golden eagle

A les terres més al nord, en el Canadian Shield, hi viuen pocs animals. Són típics l’àguila daurada, la guineu àrtica i un tipus de ren anomenat barren ground caribou. Els hiverns són glacials i els estius poden resultar una meravella si et saps defensar dels mosquits i, sobretot, de les mosques negres que poden arribar a fer embogir i, fins i tot, a matar una persona. artic foxEvidentment en una àrea tan gran hi ha diferències: contrades amb boscos, d’altres només pura roca, contrades més fredes que altres o més habitades o amb més fauna; algunes són tan prístines com fa milions d’anys i en altres hi ha molta extracció de minerals ―el Canadian Shield és una de les àrees amb més minerals de roca del planeta―, però pertot el Shield tenim la capa prima de terra sobre una superfície rocosa de granit que es remonta als principis del planeta. De fet, no és només la roca perquè a sota el Shield s’ha descobert fa dos anys una reserva d’aigua tan antiga que és allí sense que res l’hagi tocat des de fa més de 2.000 milions d’anys i que, per tant, té un ecosistema microbial que ha seguit una evolució independent.

Barren Ground Caribou

El Shield és el Canadà per exceŀlència: llacs d’aigües gelades i netíssimes, viatges amb canoa, rens, solitud i immensitat. Hi ha grans parcs naturals d’una bellesa extraordinària que atrauen gent a l’estiu, i en algunes contrades encara hi viuen pobles de les primeres nacions. A principis del segle XX va néixer el grup canadenc d’artistes anomenat Group of Seven que va pintar el paisatge canadenc i, precisament, el paisatge que més els va atraure fou el Canadian Shield. El Group of Seven volia crear un art canadenc desenvolupat, amb un contacte directe amb la natura, i va resultar en el primer moviment artístic del país.

F. Carmichael

El Shield, com la resta del Canadà, aclapara: la seva extensió, el clima extrem, la immensitat dels seus llacs i boscos, l’omnipresència de la natura. Els humans són éssers minúsculs i desvalguts en unes terres on, realment, no són ningú. Unes terres tan antigues com la Terra mateixa.

El 9 de novembre des del Canadà

Espanya mai no podrà redreçar tot el mal que ha fet a Catalunya ―el mínim que pot fer és no posar obstacles quan Catalunya se’n vol anar.  (Estudiant universitari canadenc)

Fa un any d’aquest comentari. El va escriure un dels meus alumnes del curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat del Canadà. En aquest enllaç trobareu d’altres comentaris d’aquell curs, comentaris que deixen ben clar què pensen diversos joves canadencs universitaris sobre la situació en que es troba Catalunya. Un any després, continuen interessats pel tema; busquen les últimes notícies, m’escriuen i em fan preguntes, en parlen en altres classes, fins i tot hi ha un estudiant de ciències polítiques que fa tots els treballs sobre Catalunya. Però no són només els estudiants de l’any passat, perquè rebo missatges d’alumnes de fa anys. Tots volen saber què passa i si la independència de Catalunya ja és a tocar, la qual cosa desitgen d’allò més. I, és clar, els alumnes que tinc enguany es troben ben immersos en tot el procés.

P1060218

Recordo que durant la primera classe d’enguany alguns estudiants s’estaven molt callats ―segons m’han dit, els semblava increïble que Espanya es pogués comportar d’una manera tan primitiva, tan poc democràtica, tan surrealista―. Són joves ciutadans d’un país democràtic que no s’oposa als referendums del Quebec, per tant, alguns no s’acabaven de creure que les bestieses que feia el govern espanyol, de les quals jo els parlava, poguessin ser possibles. Tanmateix, després de la primera setmana de classes, de veure la manifestació de l’11 de setembre i de començar a esbrinar i a aprendre sobre Catalunya, tothom se sentí molt interessat. Acabaven de descobrir un poble captivador i civilitzat, capaç de manifestacions multitudinàries, alegre, amb una cultura magnífica. Es van engrescar de seguida, i continuen engrescats. Quan demanes als alumnes que et facin assatjos de mínim tres pàgines, cada setmana, i tothom t’escriu cinc, sis i, fins i tot, de vegades deu pàgines, saps que el tema els interessa molt.

En aquest curs estudien la nostra història, cultura i tot el procés cap a la independència. I ens admiren. Es evident quan llegeixes el que escriuen i el que comenten a les discussions a la classe. El govern d’Espanya el veuen com un bully, un pinxo, i es fan creus de les seves reaccions tan i tan poc democràtiques. Com el govern d’un estat de la Unió Europea pot procedir com una colla de barbars? I com Catalunya ho pot aguantar? Com ha pogut aguantar tants segles de menyspreu, d’opressió, de desitjos imperialistes i de genocidi cultural per part d’Espanya? I quan veuen documentals, i senten el que diuen molts espanyols sobre Catalunya, es queden amb la boca oberta. Una estudiant m’escrivia l’altre dia:

The Spaniards simultaneously assert that Catalonia must not be allowed to separate from Spain while insisting that Catalans are not real Spaniards. From an outside perspective this seems illogical and on par with Orwellian doublespeak.

I una altra deia:

Considering how badly Spain treats Catalonia, there should be no further need of reason or justification as to why Catalonia wants to have independence.

Tinc tota la classe, a més d’estudiants d’altres anys, pendents del 9 de novembre. I els seus amics i els seus familiars. I estudiants d’altres classes que imparteixo. Centenars i centenars de canadencs tots plegats. Tothom, pel que en sé, convençut que la participació a les urnes serà històrica. I el Sí-Sí guanyarà amb una gran majoria. Com podria ser d’altra manera després de veure les manifestacions? Assabentats, com n’estan, de l’actitud del govern espanyol envers Catalunya, de l’antipatia esgrimida per una gran part dels espanyols cap als catalans, de tots els segles que fa que aguantem pallisses de tota mena, no tindria cap lógica que, ara que podrem dir a les urnes (encara que sigui una consulta) que volem anar-nos-en, diguéssim que ens quedem. Seria incomprensible per tots aquests canadencs que ens admiren.

Com diu una de les meves estudiants:

With all the information I have now about Catalonia, I am completely for Catalonia
being an independent state.

O com va dir un estudiant de l’any passat:

Ara em sento molt proper al poble català . . . Tinc un gran desig de veure el dia que aquest poble correrà pels carrers cridant: Finalment tenim independència!

Mary Pickford: una canadenca de molta empenta (segona part)

maryp

Mary Pickford, inteŀligent, responsable i capaç, decidí convertir la seva professió, i el cinema en general, en un art de gran volada. I quan arribà el moment no va dubtar a desafiar els homes poderosos de Hollywood. Era molt jove i era una dona, però va enfrontar-se als homes prepotents dels grans estudis, alhora que donava una gran embranzida al cinema. I tanmateix, la gent s’encaparra a recordar-la només com la noieta dels tirabuixons.

Aquell nou art dels moving pictures anava endavant a gran velocitat, s’obrien més companyies cinematogràfiques i es feien nombroses peŀlícules. Un empresari teatral de Nova York, Adolph Zukor, un visionari però per damunt de tot un home de negocis a qui res no deturava, tingué una idea: fer peŀlícules més llargues amb històries més complexes. L’any 1913 Zukor havia esdevingut un home poderós al capdavant d’uns estudis cinematogràfics que aviat es traslladarien a Hollywood i es convertirien en la coneguda Paramount Pictures. Mary Pickford fou la primera actriu a signar-hi un contracte i protagonitzar la peŀlícula dramàtica Tess of the Storm Country (1914), sobre una noia que lluita contra les injustícies de l’amo d’un poble. Zukor, un home llest, s’havia adonat que la majoria dels espectadors dels moving pictures era de la classe obrera, immigrant en gran part, i s’identificava amb aquella mena de temes. Per la seva part Pickford sempre se sentí orgullosa a pertànyer a la classe obrera; al cap i a la fi, tot i que ara guanyava una enormitat de diners, des dels set anys mai no havia deixat de treballar, i sabia prou bé que era passar privacions, l’angoixa que produeix la manca de recursos i haver de lluitar constantment contra l’explotació. Per tot plegat, a Pickford sempre la interessà interpretar personatges en aquesta situació. A Tess of the Storm Country la seva actuació resultà superba. Si fins llavors era l’actriu de més èxit a l’Amèrica del Nord, a partir d’aquesta peŀlícula Pickford es convertí en l’acriu més famosa de tot el món. Fou la primera estrella internacional del cinema ―segons diversos historiadors de cinema, cap no l’ha superat.

Rags

Van seguir d’altres peŀlícules i l’any 1915 s’estrenà Rags, on també interpretava una noia de recursos minsos. Fou llavors que Mary s’adonà que les seves peŀlícules tenien grans audiències, però no les altres que produia Zukor. Li demanà a Zukor que li mostrés els llibres de comptabilitat, els rebuts i els documents sobre la distribució de les seves peŀlícules. Va descobrir que Zukor no només guanyava moltíssim amb les peŀlícules que ella interpretava, sinó que a més a més les usava per vendre totes les altres que produia. I ella no tenia part dels beneficis. Quan va haver de renovar el contracte (1916), ella i Zukor van entrar en una llarga disputa ―Mary trobava una vergonya haver de passar per tot allò per reclamar els seus drets―. Va aconseguir el que volia, però, i no només pel que feia a la qüestió monetaria sinó també pel que més la interessava: tenir cert control sobre l’aspecte creatiu de les peŀlícules que interpretaria. Mary Pickford tenia 22 anys, i les seves peŀlícules les veia diariament una audiència internacional de 12 milions de persones.

Les primeres peŀlícules que interpretà amb el nou contracte, Poor Little Rich Girl and Rebecca of Sunybrock Farm, eren còmiques i Mary feia de nena, aprofitant que era molt baixeta. Li agradava molt fer aquestes intrepretacions de nenes perquè la feien viure una infancia que mai no havia tingut. El seu talent per la comèdia era indiscutible, però Mary volia explorar d’altres rols i, ara que tenia control sobre l’aspecte creatiu amb el nou contracte, decidí interpretar un doble paper a Stella Maris, el de la noia rica i el de la seva criada. Zukor pensava que seria un desastre quan els espectadors veiessin Mary fent el paper d’una noia lletja, però s’equivocà perquè tant el públic com els critics la van trobar magnífica.

stella maris

Tanmateix, la relació fins aleshores força bona entre Pickford i Zukor s’acabà l’any 1918 quan Mary signà un contracte amb un altre estudi, més petit, que li oferia total llibertat creativa. No s’esperava que Zukor es venjaria comprant tots els petits estudis, alhora que creava un nou model. A partir de llavors els grans productors, Zukor i d’altres, controlarien els sous dels actors, dels directors i dels guionistes, i els dictarien què fer, sense cap llibertat creativa.U.A. Mary no es va estar de braços plegats. Immediatament es posà en contacte amb Douglas Fairbanks, Charles Chaplin i D. W. Griffith. L’any 1919 tots quatre van anunciar la creació de la seva propia corporació de cinema, la United Artists, per vetllar pels seus interessos sense haver d’estar subjugats als poderosos estudis comercials. Fou una bufetada als grans productors que havien volgut tiranitzar-los. La United Artists esdevingué una companyia de prestigi, el model per futurs estudis cinematogràfics independents, que ja l’any 1920 produí El maquinista de la General amb Buster Keaton.

Mary Pickford entrà en una nova etapa de la seva vida. Es casà amb Douglas Fairbanks, l’actor de més èxit dels moving pictures, i ambdós van crear la seva pròpia productora, tot i que era Mary qui la duia endavant, com també la United Artists. Mary distribuia les seves pròpies peŀlícules i escollia els directors, actors, guionistes i cinematògrafs per treballar-hi ―cap altra dona en tota la història del cinema ha arribat a tenir aquest poder―. Triava sempre la gent de més talent i pagava amb gran generositat a tothom que treballava per ella. L’adoraven perquè els donava molta llibertat; només els exigia que fossin competents. Mary sabia que si vols qualitat has de dedicar-hi temps, per tant no escatimava gens el temps que requeria cada escena per ser bona. Ella mateixa actuava en menys peŀlícules per no saturar el mercat, i volia que cada peŀlícula aconseguis nous nivells de creativitat. Com amb Little Lord Fauntleroy (1921) on tornava a interpretar dos papers, en aquest cas el d’una mare i el del seu fill, un nen. S’aconseguí un gran avenç tècnic amb l’escena on el nen fa un petó a sa mare, és a dir que Mary es fa un petó a ella mateixa. Ningú no entenia com alló era possible.

little-l-f

Amb la United Artists i amb la seva pròpia productora, Mary havia aconseguit la llibertat de creació que volia, però es trobaria que qui li prendria la llibertat seria el públic.

L’any 1922 Mary va contractar el prestigiós director alemany Ernest Lubitch ―fou Pickford qui el va dur a Hollywood― i van fer Rosita (1923), molt diferent a les peŀlícules que Mary havia fet fins llavors. El públic la rebutjà. La peŀlícula era massa sofisticada i Mary no era la Mary a la qual tothom estava acostumat. Per aplacar el públic va fer una altra peŀlícula on interpretava una nena de 12 anys, però sabia que allò no podia continuar. Mary tenia 31 anys.

L’any 1928, la seva mare, que sempre havia estat la seva millor amiga, morí de càncer. Mary quedà devastada. Tres mesos després, quan va aparèixer en públic d’ençà la mort de sa mare, Mary havia canviat el seu aspecte. S’havia tallat el tirabuixons, dels quals n’estava fins al capdamunt, i el públic no li perdonà. En veure la reacció tan hostil, Mary va dir: “qualsevol diria que he matat algú”. Per acabar-ho d’adobar, arribà el so, l’adéu a les peŀlícules mudes que ella adorava. Tanmateix, fou la primera actriu del cinema mut a fer el pas a una peŀlícula sonora, Coquette (1929). Tot i que fou un gran èxit de la crítica, les audiències continuaven rebutjant l’actriu, ara amb els cabells curts i que parlava. Aquella acrtiu no era la Mary Pickford de sempre. On era la noieta dels tirabuixons? Qui era aquella dona que no feia més que arrufar les celles? Perquè fins i tot això li retreien, que arrufava les celles, i que no somreia prou.

L’any 1933, amb 41 anys, interpretà Secrets però, tot i la seva esplèndida interpretació, fou rebuda amb tal rebuig pel públic que Mary no tornà a fer cap més peŀlícula. Després de treballar sense pausa durant 34 anys, ara s’havia acabat, el públic no la volia, la trobava una antiguitat, la va abandonar Maryp(2)com si mai no hagués existit. El seu germà va morir i poc després sa germana. Douglas Fairbanks s’havia retirat del cinema i se n’havia anat a viatjar pel món sense ella. El 1936 es van divorciar i el 1939 Fairbanks morí d’un atac de cor.

Per bé que l’any 1940 Mary Pickford fou una de les fundadores de la Society of Independent Motion Pictures Producers, la qual tenia l’objectiu de millorar els interessos dels productors independents en una indústria tremendament controŀlada pels grans estudis, Pickford s’anà distanciant del món del cinema, fins a pràcticament desparèixer de la memòria de la gent.

Cap al final de la seva vida, va demanar al Canadà recuperar la seva ciutadania, que havia perdut en casar-se amb Douglas Fairbanks i esdevenir americana, perquè desitjava “morir com a canadenca”. I com a canadenca va morir.

Mary Pickford: una canadenca de molta empenta (I)

Molta gent creu que Mary Pickford era dels Estats Units. I que era força bleda. Tanmateix, l’actriu més adorada del cinema mut era del Canadà, i de bleda no en tenia ni una engruna. Era una dona molt valenta, a més de ser inteŀligent i innovadora. I fou ella qui, amb Douglas Fairbanks, Charles Chaplin i D. W. Griffith, va crear la United Artists, l’any 1919, per tal de poder controlar la seva feina i defugir l’explotació salarial i creativa a la qual els grans estudis els tenien sotmesos.

Mary Pickford (Gladys Louise Smith, 1892-1979) va néixer a la ciutat de Toronto (Canadà). Es quedà òrfena de pare als cinc anys i no va tardar gaire a posar-se a treballar com a actriu per ajudar a la subsistència de la seva mare, dels germans i d’ella mateixa. El seu debut fou en el Toronto’s Princess Theatre quan només tenia set anys, i el teatre, i més endavant el cinema, foren ja per sempre els mitjans que tingué per guanyar-se la vida.

mary pickford youngD’ençà d’aquell debut a Toronto, Mary Pickford treballà en una companyia de teatre canadenca que feia tours per tot el país. En un principi la seva mare i germans l’acompanyaren, però no es podien permetre aquella despesa monetària i Mary, o Gladys, encara una nena petita, va haver d’anar sola i travessar amb tren les grans extensions canadenques. Foren anys de grans privacions, de treballar sense parar i d’espavilar-se. Als deu anys ja mantenia la seva família. I discutia tota sola els contractes amb la companyia de teatre i el preu dels hostals on dormia. Mai no havia pogut anar a l’escola, però tenia una claredat de cap envejable i no estava disposada a deixar-se explotar per ningú. Ara bé: l’estrès d’haver de ser el cap de família en una edat tan tendra li causava una gran angoixa. La responsabilitat era enorme. Sabia que havia de ser molt forta i anar endavant perquè la mare i els germans depenien d’ella. Per això l’assetjava un malson: sortia a l’escenari i no hi havia públic. Un malson que l’acompanyà tota la vida.

Amb només quinze anys se’n va anar a Nova York per tal de probar sort a Broadway. Li calia sortir de la misèria i formar-se millor com a actriu. Volia entrevistar-se amb David Belasco, l’empresari més important del moment, però els dies passaven i la feien esperar i esperar sense que pogués veure aquell home. Un dia va decidir acabar amb aquella presa de pèl; cridà que la seva vida depenia d’aquella entrevista, que li calia la feina per menjar i no estava disposada a esperar més, que volia veure David Belasco d’una vegada per totes. Va aconseguir l’entrevista. I va aconseguir feina a Broadway. Fou llavors quan canvià el seu nom a Mary Pickford. La mare i els germans es traslladaren a Nova York. No van tornar a viure al Canadà i probablement per això se sol desconèixer que Mary Pickford era canadenca.

Mary Pickford

El contracte que tenia amb Belasco era bo, però només guanyava mentre treballava; els mesos que es tancava el teatre, Mary Pickford no podia guanyar res. I ella i la seva família havien de subsistir d’alguna manera. Va decidir probar sort amb el cinema, amb els moving pictures que tot just treien el nas. En aquell moment a Nova York s’hi trobava un innovador, un director que intentava fer dels moving pictures un nou art, donar-los prestigi. El director era D. W. Griffith. Mary Pickford aconseguí trobar-se’l i que li fes una prova. Griffith la contractà perquè li va agradar l’expressió inteŀligent de la noia. Començà a treballar amb ell tot seguit. Feia tres peŀlícules a la setmana, treballava a tota hora i acceptava qualsevol paper. La noia es va interessar per aquell nou art: es fixava en tot el que feia el director, estudiava els moviments de la càmera, com es feien els enquadraments, el procés d’edició. I va decidir aportar una innovació a la manera d’actuar. Deixà de fer aquelles expressions exagerades del cinema mut i passà a actuar amb naturalitat. En un principi Griffith es posà furiós, però aviat s’adonà que la naturalitat amb que Pickford actuava feia millorar la peŀlícula i era molt ben rebuda pel públic. A partir de llavors tots els actors copiaren el mètode Pickford. Havia inventat la manera d’actuar pel cinema.

Mary Pickford només tenia setze anys, però estava acostumada a lluitar perMaryP millorar els seus contractes. Va exigir que Griffith li doblés el sou,  perquè allò que guanyava era una explotació. Ho va aconseguir. S’oblidà de Broadway i va continuar fent peŀlícules per aquest director. Tanmateix, les demandes de la noia no es limitaven a l’aspecte monetari. Ja havia aconseguit canviar el mètode d’actuar i ara requeria d’altres canvis. Griffith volia una Mary Pickford que interpretés noies vulnerables, etèries, dolces, però ella era tot el contrari i estava ben tipa d’interpretar sempre heroïnes insípides, tal com li va dir al director. Griffith la deixà actuar com volgués en una peŀlícula: Wilful Peggy (1) (2) (1912). La seva actuació fou inesperada: no només era còmica, sinó que no era gens convencional. La seva interpretació d’una dona forta i enginyosa obtingué l’aclamació de la crítica i de les audiencies, les quals la van convertir en l’actriu de cinema més valorada del moment, i amb un sou per fer joc. Ella i la seva família van llogar un pis esplèndid ―s’havien acabat les privacions―. Mary Pickford tenia 19 anys.

(continua aquí)