DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: General

Atac a Toronto: terrorisme contra les dones

L’atropellament deliberat a vianants, el 24 d’abril d’enguany a Toronto, no va ser indiscriminat. Per bé que entre els morts (10) i ferits (15) hi havia homes i dones, la majoria eren dones (8 de mortes). Tal com s’ha sabut dies després de l’atac, el blanc eren les dones. No va ser un atac terrorista per motius religiosos ni clarament polítics, sinó que era motivat per l’odi a les dones. I no és la primera vegada que al Canadà hem sofert un acte violent d’aquesta magnitud i perpetrat amb un objectiu misogin, perquè s’ha de recordar la “Massacre de Montréal”.

El 6 de desembre de 1989, Marc Lépine va anar a l’École Polytechnique, escola d’enginyeria afiliada a la Universitat de Montréal, armat amb un rifle semiautomàtic. Va entrar en una classe i va fer separar els estudiants: a l’esquerre les dones i a la dreta els homes, als quals, però, de seguida ordenà que sortissin de l’aula. Aleshores disparà contra les estudiants. Tot seguit va recórrer altres indrets de la universitat, mentre assassinava totes les dones que podia. Finalment es va suïcidar. A la carta que va deixar, explicava que odiava les dones i que lluitava contra les feministes. El resultat de la massacre va ser de 14 dones mortes, deu més de ferides i 4 homes ferits. Al Canadà, d’ençà de l’any 1989, el 6 de desembre és el Dia nacional de commemoració i acció contra la violència a les dones.

I ara, gairebé 30 anys més tard, hem tingut un altre atac contra les dones, aquesta vegada a Toronto. Tot i que l’odi visceral contra les dones per part de l’assassí no ha canviat, hi ha algunes divergències entre l’atac de 1989 i el de 2018: no s’ha perpetrat amb una arma de foc sinó amb una furgoneta, i el terrorista no s’ha suïcidat, malgrat que mentre els policies l’arrestaven els demanava que el matessin. Tanmateix, la diferència més notable és que el culpable de la massacre d’enguany és un terrorista.

Alek Minassian, l’homicida de Toronto del 24 d’abril, es considera ell mateix un incel, de l’Incel Rebellion o moviment incel, una comunitat en línia integrada per homes que se senten units per la inhabilitat de poder aconseguir que les dones tinguin relacions sexuals amb ells —incel significa “celibat involuntari”—. Per justificar-ho han desenvolupat tot un raonament sociopolític que explica la seva inhabilitat. Segons ells, totes les dones són vicioses, buides i només els atrauen els homes guapos i súper musculats, als quals els incels anomenen chads. I a les dones atractives i promíscues que tenen relacions sexuals amb els chads els donen el nom d’stacys. Continuant amb les explicacions d’aquest moviment, els chads són l’ideal masculí que cap incel podrà emular per pures raons genètiques. I l’stacy és la dona que l’incel voldria però que no pot tenir perquè ell no és un chad. Per si tot això no fos prou demencial, encara hi ha més.

Els incels odien no només les dones sinó també la societat en general, perquè permet l’opressió dels incels. La revolució sexual amb l’alliberament de les dones sols ha provocat odi. Com que la dona ja no està subordinada a l’home, pot ignorar els incels o, com també s’anomenen ells mateixos, els mascles beta. Tot això, diuen, només pot acabar-se amb una revolució, la revolució dels incels. I la cosa embolica que fa fort quan alguns incels expliquen que la seva revolució es pot equiparar al marxisme: els incels són el proletariat i els chads la burgesia.

Tot plegat podria semblar simplement una ximpleria d’una colla de folls, però entre els incels n’hi ha molts de força perillosos, com ara el terrorista de Toronto.

Abans de l’atac amb la furgoneta, Alek Minassian va escriure un post al facebook on preava Elliot Rodger, l’home que va matar 6 dones i en va ferir 14 en un atac amb arma de foc l’any 2014 a California. Per la seva part, Rodger, en una carta, havia justificat la matança com una represàlia contra les dones en general per no voler tenir sexe amb ell. I aquest assassí és tot un heroi per a molts homes del moviment incel, un moviment que advoca per la violència i el terrorisme contra les dones. I per bé que la rebeŀlió incel, o dels mascles beta, no comporta un perill, per exemple, de la magnitud de l’extremisme radical islàmic, sí que suposa un nou risc de terrorisme: el misogin.

El moviment incel no és l’únic que promou l’odi contra les dones, tot i que és el més notori. Hi ha un munt de comunitats en línia d’homes, generalment joves, que donen suport a la violació i tortura de dones, i que inciten a fer atacs terroristes contra elles. Perquè es tracta de terrorisme. Al Canadà aquests dies s’ha discutit força sobre si “terrorisme” és el terme adequat per a aquests atacs contra les dones, com ara el recent a Toronto, i la conclusió a la que molts experts han arribat és que sí, que es tracta de terrorisme i és important reconèixer que aquests actes en són.

Quan Marc Lépine va assassinar les estudiants a l’École Polytechnique no existien les xarxes socials. Va anar pel seu compte, sense ser encoratjat per ningú i, tot i això, va fer una massacre. Imaginem, doncs, milers d’homes, també amb un odi visceral contra les dones però que, a més, pertanyen a un moviment com el dels incels, on s’animen els uns als altres a fer atacs.

Calen estratègies que aturin aquesta violència. I el primer pas és saber què està passant.

Retallet de Barcelona l’any 1781: un conte de Nadal

Feia calor en aquella sala plena de gent que assistia a la representació. La Margarida intentava no ser aixafada per la tieta Mercè que era al seu costat i ocupava més lloc que la cadira on s’asseia. A l’altre costat, però, hi tenia la mare, més menuda que la tieta. Anava vestida tota fosca i feia cara de cansada, però per a la Margarida la seva mare era la dona més bonica de tota la ciutat de Barcelona. I se l’estimava tant! Feia dos anys que estaven soles, des que la tos aquella s’havia endut el pare, però la confraria dels sabaters s’ocupava que no passessin fam. Tenien, a més, el germà de la mare, l’oncle Josep, que era un prohom del gremi i es preocupava molt d’elles. I s’ho podia permetre perquè el gremi de sabaters era prou important, malgrat el que en digués el cosí Pere. Justament la peça teatral a la que assistia en aquella sala anava d’això, del gremi de sabaters. Examen d’un mestre sabater s’intitulava l’obra que tot just s’estrenava aquell dia i, curiosament, l’examen a l’obra també passava durant les festes de Nadal de l’any 1781 a Barcelona. Es representava en un saló de la seu del gremi, al carrer de la Corríbia, davant de la Catedral. No era estrany, doncs, que la majoria d’aquell públic el formés gent del gremi. En aquell moment, a l’escenari, el personatge de l’aprenent deia:

gremi de sabaters, carrer de la corribia 1915Jo, senyores, a fins ara
he après de sabater,
que és un ofici honrat
i millor que el de ferrer,
pues aquell sols calça bèsties
i jo calçaré senyors;
les obres d’aquell són de f
erro
jo les faré de primor.

La Margarida observà que molta gent del públic assentia complaguda. Es mirà les sabatetes que duia: ben fetes i calentones; un regal de l’oncle Josep. Ella i la mare, a despit de passar-ho magre, sempre anaven ben calçades. I avui, a més, la Margarida estrenava un vestit. Se l’allisà amb la mà sota un somriure de satisfacció; li agradaven totes aquelles flors vermelletes que s’estenien per la roba. La tela estampada amb la que la mare li va fer el vestit havia estat un regal de la tieta Mercè, qui li havia comprat a la mateixa botiga d’indianes on n’era clienta habitual. A la Margarida li agradaven molt les sabates que duia i el vestit estampat que estrenava, però encara li agradava més el gatet negre de la Maria, pensà tot perdent el fil de l’obra que es representava.

El gatet negre ocupava els pensaments de la Margarida des de feia dies. El recordà dins del cistellet, al costat de la Maria, la dona captaire que la Margarida trobava sovint en algun carrer. Era molt vella, la Maria. Potser vella com l’avi Francesc en seria si encara fos viu, pensà la nena, però com la Maria mai no parlava, només allargava el braç amb la mà oberta per si algú li depositava quelcom, la Margarida no sabia si també havia viscut la Guerra de Successió, com l’avi Francesc que havia nascut just al canvi de segle, l’any 1700, i de vegades els explicava coses molt i molt horroroses del setge de Barcelona i la caiguda de la ciutat, quan l’avi era un vailet de 14 anys. Potser la Maria també havia passat per aquell terror quan era joveneta. A la Margarida li hauria agradat que li contés coses de feia molts anys, però la Maria mai no li responia, només li somreia, sense dents, i movia el cap d’una banda a l’altra mentre li cantava al gat: Què li darem a n’el noi de la mare… I aquell gatet encisador que tenia el cor robat a la nena, tot negre i amb uns ullasos verds, s’amansia i feia rom-rom. La Margarida parpellejà i retornà l’atenció a l’escenari.

Així que avançava Examen d’un mestre sabater, s’hi deien coses que, observava la Margarida, feien arrufar el nas a alguns homes del públic, com ara al seu oncle Josep. La majoria de la gent, però, només reia dels acudits sobre el gremi, sobretot el seu cosí Pere. De vegades, quan la Margarida anava a berenar a casa l’oncle i la tieta, havia sentit en Pere riure’s del gremi de sabaters, deia que els gremis ofegaven amb tantes regles i foteses ―la qual cosa molestava l’oncle, i pare i fill acabaven amb unes baralles colossals―. En Pere deia que es dedicaria al lliure comerç amb el mercat de les Amèriques, que allí aniria i faria una fortuna, que ho tenia coll avall. “Valgan’s Déu”, feia la tieta Mercè, però se la veia cofoia d’aquell fill que considerava molt llest. La Margarida no entenia perquè en Pere se’n volia anar a aquelles terres llunyanes, ni perquè deia aquelles coses dels gremis. A ella li agradava Barcelona, i l’ofici que havia estat sempre el de la família. Però potser no entenia bé les coses. Ella no havia après de lletra com el seu cosí Pere. Tanmateix, en Marc, l’altre fill de l’oncle i la tieta, sí que havia anat a escola i deia que seria mestre sabater. Ara era aprenent i aviat hauria de passar l’examen, tal com l’acabava de passar el noi de l’obra teatral que feia:

Dono gràcies a vostès
que m’han examinat
i en lo gremi m’han posat
de los mestres sabaters.

En un tres i no res es va acabar Examen d’un mestre sabater i tothom aplaudí. A l’obra es comentava molt sovint que després de l’examen farien un àpat de celebració i, com si obra i realitat fossin una sola cosa, el públic es preparà per fer un àpat de final d’obra.

Era fosc quan la Margarida i la seva mare sortiren al carrer. Tenien la panxa plena i estaven contentes perquè la tieta els havia donat un cistell tot ple de queviures on fins i tot hi havia una llonganissa! La nena es tancà bé la capa, ja que el vestidet estampat no l’abrigava gaire, i agafà la mà a la mare. Els oncles i els cosins les durien fins a casa, per si de cas es trobaven amb trinxeraires, i de passada pairien l’àpat. La Margarida es preguntava si es trobarien la Maria i el seu gatet. Quan anaven a veure la peça teatral, van trobar-se la Maria sota el pòrtic d’una botiga tancada i la Margarida va córrer a veure el gatet. La mare li donà una monedeta a la dona i va haver d’arrossegar la nena o farien tard; la Margarida mai no en tenia prou amb aquell gatet negre que feia el ronquet quan la Maria li cantava “El noi de la Mare”. Ara, mentre tornaven a casa, la Margarida va escoltar amb deteniment per si sentia la cançó enmig el silenci que amarava la ciutat, però només la van sobtar les campanes de la catedral. Potser la Maria dormia, pobra dona, allí arraulida sota el pòrtic, i tan velleta com era! Aviat ho sabria perquè havien de passar per aquell carrer. Una cantonada, unes passes i ja eren gairebé al pòrtic de la botiga. La Margarida va premer la mà de la mare i la mirà. La dona la va entendre i la deixà anar . La nena va córrer fins a la figura arraulida sota el pòrtic. La Maria estava com congelada i tenia els ulls oberts. Tothom ja era allí i l’oncle apartà la Margarida i examinà de prop la dona.
―És morta ―va fer―. S’ha d’avisar les autoritats. Ja me n’encarregaré quan  tothom sigui a casa.

La Margarida se sentí una suor freda. Per uns moments es quedà paralitzada. La mare i la tieta la van estirar per endur-se-la, però ella es resistí.
―El gatet ―va dir.

gat negreFeia estona que la Margarida i la seva mare havien arribat a casa. A la nena li havia costat molt que la deixessin endur-se el gat. A l’oncle i a la tieta els semblava un despropòsit i els cosins li deien que si es quedava el gat negre l’anomenarien Margarida la Bruixota. Fins i tot amb la mare no va ser fàcil, però a la fi va cedir. El gatet era molt petitó i tremolava, potser de fred o de gana o bé tenia por. La Margarida li donà pa sucat amb llet i la mare li va dir que quan es fes gran el gat s’hauria d’espavilar amb els ratolins. La nena li deia que sí a tot sense treure els ulls d’aquella cosa peludeta i tendra. Quan van anar a dormir la Margarida va haver de convèncer la mare que deixés estar el gatet a la cambra que compartien.
―La seva mare és morta, pobrissó ―va insistir la nena.
―Què dius? La Maria no era la seva mare!
―No, però… Deu ser al cel, la Maria, mare?
―Sí que hi deu ser. Era una bona dona.

La mare ja s’havia adormit quan la Margarida es llevà i agafà el gat que encara era al cistellet, esporuguit, i no dormia perquè la mirà amb aquells ulls tan verds que resplandien a les fosques. Se’l posà al costat, en el llit, i l’amanyagà a poc a poc, tot esperant el rom-rom de l’animaló, però el gatet només tremolava. La nena es preguntà si el gat enyorava la Maria.
―La teva mare ara és al cel ―li va dir.

A la Margarida li va semblar sentir la Maria que cantava i, sense gairebé adonar-se’n, la nena començà a cantar, molt fluixet: Què li darem a n’el noi de la mare, què li darem que li sàpiga bo… El gatet feu el ronquet que anà pujant de to mentre s’arraulia sota el braç de la nena que ni respirava de tan iŀlusionada com estava. Així s’estigueren una bona estona fins que el gat es quedà tot adormidet. La Margarida recordà la dona captaire i se sentí molt trista; tan velleta i vivint al carrer; però ara devia ser feliç al cel, contenta que el gatet fos amb amb la Margarida i no mort de gana o d’una garrotada. Ja s’adormia que se sentiren les campanes de la catedral. “Toquen per la Maria”, va pensar abans de adormir-se del tot. Plena de nit, la ciutat de Barcelona també dormia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

José Carlos Mariátegui i les seqüeles que deixa Espanya

José Carlos Mariátegui i les seqüeles que deixa Espanya José Carlos Mariátegui (1894-1930) fou una gran figura intel·lectual del Perú. Atesa la seva importància, és pot dir que va ser ell qui introduí el pensament marxista a Hispanoamèrica, el qual tingué enormes repercussions. Mariátegui es considerat un dels pensadors marxistes més creatius del segle XX.  

Els seus escrits sobre la distribució de la terra s’han de llegir, i no cal ser en absolut marxista per apreciar-los. És molt interessant la seva anàlisi ―d’una lucidesa sorprenent― sobre les causes de la desastrosa situació dels indígenes de l’altiplà andí i quina és la solució. No és l’únic que ha escrit sobre el tema, però trobo que Mariátegui supera tots els altres i enfoca la situació com un problema econòmic.

És curiós constatar, una vegada més, la influència nefasta dels espanyols, i no senzillament pel que fa al seu tractament dels indígenes i la destrucció de la civililització incaica, força avançada sobretot quant a les seves vessants social i econòmica, sinó especialment per l’estancament en que els espanyols van deixar el Perú amb la creació d’una societat feudal ―primer amb les encomiendas i després amb els gamonales (latifundis)―, i, per tant, impedint un desenvolupament econòmic normal.

En el seu llibre més conegut, 7 ensayos de interpretación de la realidad peruana (1928), Mariátegui examina en profunditat la problemàtica social, econòmica i política del Perú. En començar, descriu la situació dels indígenes i la seva relació amb la terra des de l’època colonial; aleshores demostra com la manca de desenvolupament econòmic està condicionat i limitat per estructures colonials que han perdurat i a les quals anomena semi-feudals.

És una llàstima que els escrits de Mariátegui, que els trobem traduïts a diverses llengües, com ara al portugués o a l’anglès, no existeixin en català. És tracta d’un pensador d’importància cabdal i no pot ser que el deixem de banda. A més, i per aquí va, subreptici, el meu article, és important verificar com l’imperialisme espanyol, amb les seves disposicions anacròniques, ha perjudicat en gran mesura i durant segles tots els pobles que s’han trobat sota el seu domini.