La Creueta

Hui, uniformats de “bonito”, tenim l’última xarrada del capellà: la confessió i el seu sentit. Només falta que ens facen “retiros espirituales”!

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La diana del dissabte és a les set i mitja, i a penes es fa res a part de zafarrancho, és a dir, deixar-ho tot net com una patena: lavabos, terra, vidres, armariets, lliteres, etc. Primer ha passat revista el tinent i a continuació el capità, que m’ha tornat a arrestar. Ara per la barba. “Muchacho, ¿por qué no te has afeitado?”. “No he podido, mi capitán”. “Cabo primero, tómale el nombre”. Total, dos dies més a la companyia. De contemplacions i miraments, ací pocs. Després hem tingut una conferència sanitària sobre l’esquinç. En acabant hem format per a fer un homenatge als caídos, hem cantat l’himne d’infanteria i hem desfilat davant del jefe del cuerpo, que no sé qui era. Eixe militar desconegut ens ha donat la benvinguda, però poc més en puc dir, ja que la meua companyia estava formada molt lluny i teníem l’aire en contra.

Quan ens hem llevat les trinxes i hem deixat el subfusell en armament, els soldats nous hem anat a l’oficina del capità qui ens ha transmés una nova benvinguda en nom seu i del coronel. “Este cuartel es duro, hay mucha disciplina y se trabaja en serio”. També ens ha dit que no vol sentir ni una sola paraulota, vol els cabells curts i no com l’altre dia quan va passar revista; que vol nets la roba que portem i els cossos, que parlarà molt amb nosaltres per a conéixer-nos i poder desenrotllar més bé les nostres qualitats. Jo crec que tot quedarà en bones paraules. També ens ha dit que tractem amb atenció els carros de combat perquè és un material molt car i moltes peces de recanvi s’han de dur de l’estranger.

M’he dutxat amb aigua gelada, ja que no n’hi havia de calenta. El menjar, per ara, no està malament i és abundant.

Hui, dissabte de vesprada estic lliure, però arrestat a la companyia: és a dir, que no estic lliure. Així que veuré la tele un poc, perquè tenim tele! Això vol dir que a la nit, si tens son, t’has de fotre perquè sempre hi ha algú que vol veure algun programa. L’aparell de tele l’han posat en un racó de la companyia. Aquesta nit tinc la tercera imaginària: la pitjor de totes.

El telèfon ací funciona pitjor que al CIR, que ja és dir. L’única manera de poder comunicar-te amb l’exterior és aprofitar l’hora de passeig, fora de la caserna, per a telefonar.

Hui, últim diumenge de març de 1977, els encarregats de la neteja som els nous. Hem tingut missa a les nou, però no m’he assabentat de res: es veu que ací no coneixen els micròfons i altaveus i ho fan tot a brams. L’evangeli era el passatge de la dona adúltera a qui ningú no s’atreveix a tirar pedres després de la intervenció de Jesús (“Qui estiga lliure de pecat…”). Després de la missa me n’he vingut a la companyia i he llegit uns articles de la revista Ozono. Ací no venen premsa i no pots estar al cas de res.

El 2 d’abril no podré anar a la boda del teu germà. Estic tan ociós que esta vesprada aniré a la cantina a veure el partit d’Hongria contra Espanya.

Ja he descobert on és la biblioteca. Era oberta, però no hi havia ningú. Al final no he vist el futbol; he preferit mirar-me un altre tema d’oposicions. Alguns no han pogut eixir hui perquè tenien retén, que no sé exactament en què consisteix.

A les huit ha fet acte de presència el capità de la companyia i ha preguntat pels arrestats: un altre i jo. Encara com que m’he entretingut parlant amb un català i no he eixit a telefonar, perquè ens l’hauríem carregada el cuartelero, per deixar-me eixir, i jo. En veure el capità m’he tirat mà a la cara per si m’havia eixit la barba! Hi ha un tal Guti (per Gutiérrez), molt borratxo ell, a qui el capità ha castigat huit dies en prevención per reincidència, per portar els cabells llargs: aquesta vesprada estava amb més soldats en la cantina com si res. Hi ha gent que no escarmenta.

Hui dilluns hem tingut temps lliure de huit a nou i mitja, quan dos sergents ens han portat a familiaritzar-nos amb els tanques. No volen que fem servir aquest nom, sinó carros de combate o simplement carros. M’han donat uns apunts de mida full sobre un Curso de tirador. El tirador és un dels quatre ocupants dels carros. Hem pujat sobre el carro 222 per a veure’l de prop i palpar-lo. Quan he entrat dins m’he espantat en veure quantes tecles té.

A continuació hem tingut una conferència religiosa: explicació de la paràbola del sembrador; no està malament per a ser un dilluns. Per si no en teníem prou, tot seguit ens han explicat que Sant Ignasi de Loiola, en el seu llibre Ejercicios Espirituales, diu que Déu ha creat l’home perquè l’estime, reverencie, adore. Fa l’home aquestes coses? Quin lloc ocupa Déu en la vida de l’home? Doncs bé, he tingut temps de meditar sobre tot això mentre feia cua de quasi una hora per a dinar. En la vida hauria pensat que en la mili tindria sermons els dilluns!

A la vesprada, un altre sergent (n’ixen per tot arreu) ens ha amollat una teòrica sobre el subfusell Z-45 i la metralladora MG-42. A mitja teòrica ha aplegat una ordre del capità de cos de guàrdia: la nostra companyia havia d’agranar el pati d’armes, un espai descomunal. Açò és de Jaimito! Hem estat agranant quasi tres hores. Després de berenar continue arrestat, és clar.

Hui, dimarts, fa fred. Però com que estic de cuartelero no m’importa: que justetet, home! Hui que ja no estava arrestat! Sort que m’he quedat a la companyia: no sé on han estat els meus companys, però vénen molt bruts. Ahir deien que els nous aniríem de permís cinc dies per Pasqua, i hui diuen que ens quedarem ací. Crec que algú s’inventa una bola i deixa que rode a veure què passa. He dinat sense fer cua perquè duia un braçalet on deia CUARTELERO i m’han deixat passar. A la meua companyia hi ha trenta-sis lliteres, per tant en som setanta-dos. Catorze finestres. Trenta-sis armariets. Una taula en forma de U i cinc banquetes. Cal tindre-ho tot controlat per si de cas es presenta un pájaro i t’ho pregunta.

Dimecres. Toca la fitxa número quatre del curs de tirador: “Sistema de movimiento de la torre y de cañón”. A continuació un caporal m’ha explicat dins d’un carro per a què serveixen cada una de les palanquetes, periscopis, llums, tecletes, fiadors… que es veuen des del meu lloc.

La xarrada del pàter hui ha sigut sobre el pecat. A la vesprada, el sergent Villanueva ha continuat amb l’explicació del subfusell i la metralladora. El brigada, que és un home molt bromista, ens ha comunicat que a partir del divendres vinent els rebaixos començaran eixe dia de la setmana en compte dels dissabtes. També ens ha comunicat que el regiment és mou molt; que quan no anem de maniobres tindrem alguns altres serveis; que tractem bé les lliteres, els armariets i els llençols. Per cert, hui ens els han llavats i tornats a posar. També ha dit que hem d’apreciar el paper higiènic que tenim en la companyia (ja que n’hi ha que no en tenen), que sent molt les cues a l’hora de ranxo, cosa que no passava abans perquè hi havia molts permisos de pernoctació i no menjava quasi ningú ací, però ara són quasi tots de fora, no hi ha pernoctacions, i no queda més remei que fer cua.

Ací es dorm molt bé. Al CIR va ser un desastre. El menjar continua sent bo i abundant.

S’acaba el mes de març. Hui, uniformats de bonito, tenim l’última xarrada del capellà: la confessió i el seu sentit. Només falta que ens facen retiros espirituales! Seguidament, qui ha volgut s’ha confessat. I en acabant, missa. Qui no volia anar-hi, l’alternativa era clara: greixar les cadenes dels carros. Si hagueren dit que era eixir de passeig, el capellà s’hauria quedat sol a l’altar. Quan s’ha acabat la missa ens hem tornat a canviar de roba i hem anat a repuestos, una mena de cambra on hi ha els recanvis dels carros: cadenes, claus, poals, eines de tota classe, etc. Allà ens hem reunit tots els que havíem de desfilar hui. Hem tornat a la companyia a posar-nos les trinxes. No les trobava. He registrat l’armariet de dalt a baix. Me les han birlades. Un company que no havia de desfilar m’ha deixat les seues. Després ens han lliurat el subfusell. Ja en “trobaré” unes altres, de trinxes, per algun lloc. En arribar al pati d’armes, un tinent ens ha preguntat si era la primera vegada que desfilàvem. En sentir que sí, ens ha fet tornar a la companyia on ens hem dedicat a cosir-nos els rombes i escuts en totes les peces de roba que tenim.

Eixiré a pegar una volteta aquesta vesprada, que no tinc cap servici. Molts veterans estan de permís i no tardaran a posar-me una guàrdia o un retén. Els veterans es divideixen en bisabuelos, abuelos i padres, segons el temps que fa que són en la mili. Nosaltres tenim diferents noms: reclus, reclutas, pelusos o soldados del nuevo emplazamiento. Pura nomenclatura i argot casernaris!