La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

13 de gener de 2023
0 comentaris

A la mili!

Un caporal primer i uns auxiliars van començar a fer-nos la guitza: era part del ritual de les quintades o bromes pesades (a vegades humiliants) que els soldats veterans fan als reclutes, a tall d’iniciació, quan aquests arriben a la caserna.

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Avortades totes les temptatives de fer el servei militar en les anomenades Milícies Universitàries, em va arribar el dia de dir temporalment adeu a la vida civil i vestir l’uniforme color caqui en el primer reemplaçament del 1977.

El temps es va interrompre. O, si de cas, es convertí en un temps mort. Començava l’aprenentatge de la pèrdua d’identitat, però no de perdre el temps, com molts recorden eixos quinze mesos de la seua vida. Durant aquell període el passat deixava d’existir i no tenia nom.

El que segueix és una recreació de les meues vivències durant els mesos de campament i, després de jurar bandera, en la meua destinació.

La papereta d’avís d’incorporació a files duia data de 30 de desembre de 1976. Tenia vint-i-cinc anys, i en eixe reemplaçament es trobaven, a més dels reclutes de la quinta corresponen (els nascuts el 1956), tots els qui havíem demanat pròrrogues per raons d’estudi els anys anteriors i que, finalment, ja granadets, havíem acabat la carrera. Jo havia sol·licitat quatre pròrrogues de segona classe que m’havia concedit la Junta de Classificació i Revisió, la institució militar encarregada d’exercir el control sobre els processos de reclutament dels soldats.

Tenint en compte que hi havia gent del meu temps que a vint anys era mestre d’escola (o mestra, només faltaria!), el fet d’anar-se’n a la mili a vint-i-cinc anys o més resultava un poc anacrònic i peculiar. Dic açò perquè et podies trobar compartint llitera amb gent de vint anys i de 27, gent culta i complets analfabets, tots junts. Els qui s’estranyen que a vint anys es poguera ser mestre o mestra és fàcil d’entendre: fins a mitjans dels anys seixanta es podia fer la carrera de magisteri amb 4t de batxiller, és a dir, l’equivalent de 3r d’ESO actual. Això sí, qui feia magisteri amb 4t de batxiller ja l’havien baquejat amb una revàlida; i els qui feien estudis superiors encara n’havien de superar dues més, de revàlides: la de 6é de batxiller i finalment la de Preu, coneguda com Pruebas de Madurez del Curso Preuniversitario.

El dia 11 de gener a les deu del matí em vaig presentar en la caixa de reclutes núm. 312, situada al carrer del General Gil Dolz que hi havia a l’Albereda de València. Se m’advertia clarament que, de no justificar la falta de presentació incorreria en falta greu prevista en no sé quin article. Després de les formalitats, com passar llista per veure si estàvem tots i mostrar la Cartilla del Servei Militar, el document nacional d’identitat, el permís de conduir i el de tractorista (si era el cas), el certificat dels estudis, els acreditatius de la professió o ofici o de les activitats esportives de cadascú… quatre hores més tard embarcàvem en un tren borreguero de l’Estació del Nord devers Alcalá de Henares. Era un tren correu, molt lent, semblant al que agafava els dilluns a Xàtiva els anys anteriors. No era un ferrobús, que eixe tipus de tren el tenia ben interioritzat.

El viatge va durar prop de dotze hores. A les quatre de la matinada, a l’altura de Conca, nevava sense parar i la temperatura havia baixat a poc a poc, de manera que sense que ens n’adonàrem, el fred s’havia apoderat de nosaltres. Evidentment, la calefacció no funcionava en cap dels vagons, que no eren vagons-llit precisament. Al voltant de les vuit de la nit aplegàvem a Madrid-Atocha, i una hora després a Alcalá de Henares.

En arribar al CIR núm. 2, anomenat Acuartelamiento Fernando Primo de Rivera, Puerta de Meco, als que veníem de València ens van distribuir en diferents companyies. Per als que no van fer el servei militar o servei social de la dona (les dones també en tenien, però no era equiparable al masculí) diré que el CIR era el Campament d’Instrucció de Reclutes. Quant a la prestació femenina, els majors deuen recordar que durant el franquisme la Secció Femenina de Pilar Primo de Rivera era la responsable d’eixe servei.

La meua companyia era la número 44 i érem 14 reclutes de València. A continuació ens van dirigir a un menjador on vam sopar: sopa de lletres, una sardina i, de postres, llet amb galetes. “Y ahora a la compañía”, ens va dir algú que no sé si era sergent o brigada. Des del primer dia vaig entendre que la companyia era el dormitori.

Amb els llums apagats i com vam poder ens vam ficar al llit, sense llençols; a mi em va tocar la part inferior d’una llitera. No vaig poder tancar l’ull en tota la nit, de gelats que tenia els peus. A més, el cuartelero i la imaginària no paraven de donar novetats a qualsevol superior que apareixia en qualsevol moment. De poc em van servir les tres mantes que em vaig tirar damunt.

Les imaginàries eren serveis de vigilància o guàrdia nocturna; la seua missió era de vigilar la companyia (el dormitori) de nit, vetlar per la seguretat dels companys i “controlar-los” perquè ningú no se’n fugira. Les vuit hores destinades al descans nocturn es repartien en quatre torns d’imaginàries de dues hores aproximadament. A partir de la primera nit ja vaig sentir que la tercera imaginària, coneguda també com “la Dolorosa”, era la pitjor de totes perquè desbaratava el ritme del son del soldat a qui li tocava.

L’endemà van tocar diana a les 6.40, vam baixar a un pati a formar, un sergent va passar llista per si algú havia desertat durant la nit, vam tornar a pujar a les companyies i vam tornar a baixar a formar de nou. Tot molt entretingut. Desdejuni: un bol de xocolata amb mantega i galetes i un rosegó de pa amb salsitxa.

A continuació vam passar una revisió mèdica: grup sanguini, raigs X i vacuna contra no sé què. Després vam anar a buscar la roba militar, perquè encara anàvem vestits de paisà. Vam comprovar no sé quantes vegades que ens havien donat totes les peces de vestir reglamentàries. A mi me les van donar dues talles de més, però com que m’agradava d’anar ample no em vaig queixar. Feia un fred que pelava. Ens vam canviar de roba i a les dues vam dinar. Tot un matí per a això.

Després de dinar vam tenir uns minuts lliures que vam dedicar a arreglar-nos la taquilla. A les tres ens van posar en una cua amb la idea de tallar-nos els cabells a tots, però només els els van tallar a uns quants: a l’exèrcit hi ha un temps per a cada cosa, i quan s’acaba es passa a una altra. Un caporal primer i uns auxiliars van començar a fer-nos la guitza: era part del ritual de les quintades o bromes pesades (a vegades humiliants) que els soldats veterans fan als reclutes, a tall d’iniciació, quan aquests arriben a la caserna.

Eren prop de les 6 de la vesprada quan es va presentar el tinent per a dir-nos que ens donarien un got de vidre per a beure al menjador. La veritat és que els gots de plàstic i els plats que hi havia allà feien pena de la merda que tenien.

El sopar del primer dia va ser excepcional: sopa amb carn, croquetes i arròs a la cubana; i per a beure cervesa o vi i gasosa, i de postres una taronja. Què més es podia demanar? Des del primer dia els comentaris no van trigar a arribar: què collons ens posaven al menjar perquè haguérem deixat de tenir ereccions?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!