La Creueta

Assemblea popular a la plaça de Sant Domingo d’Ontinyent per a la constitució del Comité Revolucionari CNT-UGT (Font: “Ontinyent 1881-1980”)

La fama del difunt va estendre les llegendes sobre l’arma amb què l’havien assassinat: hi havia qui afirmava que havia mort a conseqüència d’un colp de corbella que li havia segat el coll, i qui assegurava que havia sigut d’una navallada.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Crec que la primera vegada que vaig sentir el nom de Quinzequilos va ser de boca de la meua sogra, Adela Soler Roses (Atzeneta d’Albaida, 1919-1996). Ella tenia dèsset anys quan va viure la detenció, i posterior assassinat, de Juan Bautista Tormo Molina, ocorreguda en el mateix carrer on ella vivia.

Fa uns anys, l’amic Ignacio Gironés, d’Ontinyent, em va regalar el llibre escrit per son pare Gonzalo Gironés Pla (1908-1984), titulat Historia de un español. Un testigo de los mártires (1997). Llegir-ne l’apartat “La muerte de Quinzequilos” (pp 182-5) em fa tremolar i em posa els pèls de punta, d’imaginar els moments de terror que visqueren els nostres avis i els nostres pares.

Fa uns mesos, un entusiasta de la història d’Atzeneta, Ximo Tormo Bataller, un home a qui agrada compartir informació i no guardar-se-la en un calaix, em va prestar el llibre d’Abel Soler Albaida, 1931-1949. República, revolució social i repressió franquista (2020), i més informació sobre el temible personatge. Per cert, a Ximo Tormo té mèrits de sobra perquè l’Ajuntament d’Atzeneta el nomene cronista oficial del poble. A veure si l’ajuntament en pren nota i aposta fort per la cultura i per la història local més recent. De pobles més menuts de la comarca en tenen, de cronista, així que no sé què esperen. 

Les línies següents beuen de les fonts citades, i espere que servisquen perquè recordem el passat i el recordem a altres, com deia en l’article “Recorda-ho tu i recorda-ho a altres”.

Quinzequilos era el malnom de Vicent Tormo Gandia. Li venia de la seua aparença menuda i insignificant que, curiosament, contrastava amb una maldat innata. Era fill del tio Marioleta i germà d’un dels militars més destacat de la Columna de Hierro, del front de Terol. Encara que no va anar al front de guerra, a la rereguarda es va mostrar ben actiu. Va destacar pel comunisme revolucionari i l’activisme contra tothom que portara sotanes o hàbits o fera olor de cera o sagristia.

El seu ardor revolucionari, en un context resultant de la desintegració de l’estat republicà on calia fer creu i ratlla després d’aniquilar l’antiga societat tradicional, consistia a més a més de dur una pistola, a anar a la cerca i captura de capellans, catòlics, dretans o tradicionalistes, i fer passeíllos nocturns a aquells que se li posaven entre cella i cella o dels qui en rebia informació “negativa”. Aquests revolucionaris no anaven per lliure, formaven part dels comités revolucionaris locals liderats pels sindicats que, a partir del 18 de juliol del 36, exercien el poder municipal i controlaven els afers locals en favor dels treballadors expropiant i col·lectivitzant a tort i a dret. La segona mitat de 1936 va fer fredat, ja que els nous revolucionaris van considerar enemics tots els aliats dels feixistes, entre els quals tots els eclesiàstics, sense mirar rang.

Quinzequilos es va fer molt famós a tots els pobles del voltant d’Ontinyent durant eixos primers mesos de la guerra, fins al punt d’atényer la categoria de mite de la maldat. Va aprofitar el moment de desgovern a què ja m’he referit unes altres vegades per a posar en pràctica la dictadura del proletariat com ell l’entenia. Com que tenia capacitat de lideratge, no li va costar gaire de convéncer uns altres perquè el seguiren en la croada personal. La pràctica era quasi sempre la mateixa: identificar una víctima, presentar-se en sa casa de nit, traure’l de males maneres, portar-lo als afores d’una població o a algun descampat i afusellar-lo sumaríssimament. Podem imaginar que la segona mitat de 1936 i les primeries de l’any següent foren molt mogudes per a aquella colla de jovenets que sembla que havien trobat una nova faena.

Abans de la “gesta” duta a terme a Atzeneta l’octubre de 1936 en la persona de Juan B. Tormo Molina, a qui ja m’he referit anteriorment, una altra malifeta de Quinzequilos i més milicians d’Ontinyent havia ocorregut el 30 de setembre. En aquella ocasió, als milicians ontinyentins s’afegiren els “Trilita” d’Albaida (cinc elements amb noms i cognoms de qui no vull ni transcriure’n els malnoms). Tots junts se n’anaren a Ibi en un camionet conduït per un xofer professional, membre també d’eixa colla. Ja a Ibi, van traure de casa un capellà que estava en el punt de mira dels anarquistes d’aquella població i se’l carregaren d’un tir al cap a mitjan camí entre Ibi i Banyeres de Mariola. He acudit a Zahonero (1951) per a saber el nom d’eixe capellà, però tot i que eixe hagiògraf recull els noms dels 330 religiosos assassinats als pobles dels diferents arxiprestats valentins no he pogut trobar-lo. Segur que algun lector me’n dirà el nom. Per cert, a l’arxiprestat d’Albaida (27 pobles), el nombre de capellans assassinats va ser de 10, i a l’arxiprestat d’Ontinyent, de 15.

Bé, rebobinem un poc i situem-nos abans de la guerra. Conten les històries populars que al Camí dels Carros, a Ontinyent (una costera que puja des del Pont Vell sobre el riu Clariano fins a la carretera de Fontanars, antiga eixida del camí de Madrid), dues veïnes es van barallar i moure un gran rebombori. Eren les dones de Ganga i Pipa, dos tipus de baixa estofa. No satisfetes amb la brega, van demanar ajuda als marits, que també es van embrancar en una baralla que va acabar amb la mort de Ganga.

El Pipa, no sabem bé si es va entregar o el va detindre la Guàrdia Civil, va ser jutjat i condemnat. En esclatar la guerra encara complia condemna, però es va beneficiar d’una gran amnistia per la seua filiació republicana i marxista. 

La nit del 17 de gener de 1937 Quinzequilos i un germà del presidiari Pipa començaren a discutir acaloradament en el bar Regio. “Al teu germà me’l carregue jo”, foren les paraules amenaçadores que els clients sentiren en boca de Quinzequilos. 

Les seues malifetes van acabar la mateixa nit en què Pipa i ell discutiren sota els efectes de l’alcohol, és a dir, bufats com a ceps. En estat d’embriaguesa no se sap mai com poden acabar les discussions. La bona qüestió és que Pipa degué conduir el seu contrincant a algun lloc fosc als afores del poble on el degollà. El cadàver el van trobar al costat d’un sifó de reg de la carretera d’Albaida.

La fama del difunt va estendre les llegendes sobre l’arma amb què l’havien assassinat: hi havia qui afirmava que havia mort a conseqüència d’un colp de corbella que li havia segat el coll, i qui assegurava que havia sigut d’una navallada.

L’endemà mateix, en un ambient de “pànic” entre la població que temia possibles represàlies, es féu el soterrar. Hi assistí el comité d’Alcoi i de més pobles de la comarca, ja que a Quinzequilos el tenien considerat un heroi.

A partir d’aquell dia, el tio Marioleta, pare de Quinzequilos, anava somnàmbul dia i nit, amb l’escopeta al muscle tramant venjança. Suposem que per telegrama degué comunicar la mort a l’altre fill, que formava part de la Columna de Hierro.

Quan va saber que havien degollat el seu germà, va mobilitzar tota la Columna de Hierro i la va portar a Ontinyent. Una vegada arribada aquesta tropa revolucionària d’elit a la capital de la Vall d’Albaida, el gener de 1937, es van paralitzar les fàbriques col·lectivitzades, i els establiments i tendes tancaren les portes, tragueren de la tomba les despulles del mític milicià i les exposaren en un monument fúnebre a la plaça de l’Ajuntament. A continuació feren desfilar tota la població per retre-li homenatge públic: el pares, germans i familiars presidien el dol des del balcó de la casa consistorial en aquell commovedor comiat.

Acompanyant la família hi havia els militars columnistes i els comissaris del Comité de Salut Pública de la ciutat del Pou Clar, que havien jurat des del balcó de l’ajuntament no descansar fins a venjar la mort del “camarada Tormo”, model exemplar de revolucionari. La música d’Ontinyent, obligada, interpretà la marxa fúnebre Mentum, que només es tocava en la processó del Santíssim Crist de l’Agonia en festes. Eixa nit, els militars antifeixistes detingueren uns quants centenars de sospitosos de pertànyer a partits polítics de dretes, d’anar a missa, de pertànyer a alguna congregació religiosa, de fer olor de ciri o sagristia o de ser “beatos”, els tancaren al camp de futbol del Patronat de la Joventut Obrera i els amenaçaren de mort amb metralletes si no eixia el responsable de la mort de Quinzequilos. Les memòries de Gonzalo Gironés aporten més detalls sobre com tractaren alguns membres de la seua família, per si algú té curiositat.

Veient que les coses se’ls n’anaven de les mans, un tal Quiles, anarquista de la CNT local, demanà des de Bocairent ajuda al Govern Civil de València, el qual envià urgentment a Ontinyent dues companyies de soldats d’assalt que van evitar la massacre. Uns dies més tard, els milicians trobaren el tal Pipa i, segons la llegenda popular, el degollaren i tot seguit el penjaren dels testicles.

Restablert l’orde, la Columna de Hierro va haver d’abandonar Ontinyent i tornar al front de Terol. Però part dels detinguts al camp de futbol van passar a la Presó Model de València on var ser jutjats per simpatitzants de l’Alzamiento Nacional. Un dels advocats defensors d’aquells detinguts fou José Cano Coloma, últim batle republicà de l’Ajuntament de València.

De vegades em pregunte com podien funcionar en aquell temps tan bé les comunicacions telefòniques entre els pobles. Ho dic perquè recorde que vint o vint-i-cinc anys després, quan jo era menut, eren mediocres. També em sorprén la rapidesa amb què els contingents militars es movien d’un lloc a un altre.

Una altra qüestió que em ve al cap és que segurament elements com Quinzequilos i altres de la seua condició no van trobar oposició a les seues malifetes perquè la gent més gran que ells eren al front de guerra, per això ningú no els podia plantar cara i parar-los els peus.

No m’invente res: només explique el que he llegit, mirant de fer-ho un poc interessant i novel·lesc perquè el lector aplegue al final d’aquesta lamentable història, emmarcada en els horrors d’aquella desgraciada revolució de la qual encara en parlem hui en dia.