La Creueta

Imatge: «Oh! Flames of Furious Desires», 1796, de William Blake (Bridgeman Images)

Jo sempre li he pegat voltes a com determinades persones, entre les quals el professor Pérez Gállego (1934-2013), tenien una capacitat de lectura i de treball tan grans. Finalment, a setanta anys, crec que ho he entés; però no els ho dic per si vostés també troben una resposta.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Tot cal ubicar-ho en el context del temps de cadascú. Com ja he dit en alguna ocasió, els meus estudis universitaris coincideixen amb els últims anys del tardofranquisme, una època grisa, quan els xiquets encara jugaven als carrers, no es podia parlar clar i la majoria lluitava per la llibertat en abstracte. Jo -mentiria si diguera el contrari- no tenia gaire consciència de res que no fóra el desig que els dies passaren tranquil·lament i sense sobresalts. No volia donar cap disgust a la meua família comunicant-los que m’havia afiliat a aquest o l’altre partit polític. Per no estar, no estava apuntat a cap filà, ni tan sols a una falla alternativa; entre altres coses perquè no tenia un gallet. La meua faena consistia a anar a la facultat diàriament, si no estava tancada, i rebre les lliçons dels professors.

En llengua francesa teníem Mme Christianne Guiffant: no entenia gran cosa, no per culpa d’ella sinó meua. Em vaig empollar el manual Le Moulin à paroles, massa avançat per als meus coneixements previs, i vaig aprovar encara no sé molt bé com. En llengua anglesa Mrs Hughes seguia fent el mateix que havia fet el curs anterior, però a un nivell un poc més avançat: del Developing Skills vam passar al Fluency in English. Amb ella sempre aprenia coses noves que complementaven els coneixements adquirits en altres centres. Això sí, el Thomson & Martinet —la gramàtica anglesa de capçalera que féiem servir aleshores— l’havíem de saber com el parenostre. I ara que parle de llengua anglesa, a l’Oxford Centre & CEM, acadèmia d’anglés dirigida per M. A. Conejero, hi havia un laboratori d’idiomes, cosa que no vam tindre a la Facultat en tota la carrera. Curiós. En aquell laboratori d’idiomes em vaig passar moltes hores fent els drills d’aquell curs d’anglés tan bò: Success with English, de G. Broughton. Els drills eren exercicis orals repetitius i corcons, la finalitat dels quals era consolidar unes estructures determinades i l’articulació i domini dels fonemes vocàlics i consonàntics de l’anglés. Els qui parlàvem habitualment valencià teníem menys dificultats a l’hora de dominar, per exemple, els fonemes consonàntics de l’anglés. Açò no m’ho va dir ningú: ho vaig descobrir a mesura que estudiava. Hi havia un fonema consonàntic que se’m resistia: el /ʒ / en paraules com leisure i measure; prompte ho vaig comprendre: la major part eren paraules que havien entrat en l’anglés a partir de la conquesta normanda. Déu sap les hores que em vaig trepar, mai millor dit, el cap i la boca amb aquells drills enrevessats. A l’Oxford Centre hi havia dos professors nadius excel·lents: el cap d’estudis, Mr Lord, i la seua muller, de la qual malauradament no recorde el nom; seria una injustícia per la meua part no mencionar-los.

El professor de literatura anglesa eixe curs era Mr Peter Vickers. Explicava literatura, del segle XVIII en avant, però, com solia passar en molts dels programes de les assignatures d’aquell temps, del XIX no vam passar. Ens va explicar, a més d’altres autors, Fielding, Defoe, Swift, Jane Austen el romàntic lord Byron i el pelegrinatge eròtic del seu Don Juan. Els seus apunts jo els completava amb el David Daiches i l’Albert Baugh, dos manuals de quatre volums cadascun que m’havia comprat a Londres els estius anteriors. Per cert, el primer volum de l’Albert Baugh el va traduir al castellà el senyor Carreres de Calatayud el 1974.

Les novel·les de Defoe reflectien les preocupacions de la burgesia mercantil anglesa del segle XVIII, mentre que les de Jane Austen (principis del XIX) em semblaven anacròniques, sense a penes referències als esdeveniments literaris i sociopolítics que tingueren lloc en la seua vida. En Tom Jones de Fielding —no confondre amb Tom Jones que cantava “Delilah” a finals dels seixanta— em va cridar l’atenció una idea moral: no n’hi ha prou de ser bo amb accions i intencions; és fonamental d’aparentar ser bo. “A person must not only be good but seem to be good”. Tom Jones és bona persona, però pateix de prudència i circumspecció. Com m’agradaria tornar a llegir la història picaresca d’aquest expòsit en qui els defectes el fan un personatge més humà. No sé si aplegarà el dia.

Recorde que d’aquell curs em va agradar molt la lectura dels poemes del visionari William Blake (Cançons d’innocència i El matrimoni del cel i de l’infern). Sota els significats superficials, senzills, ingenus i infantils de les Cançons d’innocència s’amagava un significat més profund i complex. Més tard també em vaig interessar pels seus gravats que vaig contemplar a l’aleshores Tate Gallery (no confonguen amb la Tate Modern de vora el Tàmesi).

I si Mr Vickers no va tenir temps d’arribar al segle XX en les seues classes —impossible d’explicar decentment la literatura anglesa de tres segles en un curs—, als alumnes no ens en va faltar, ja que vam haver de fer un treball sobre el llibre La soledad del corredor de fondo d’Alan Sillitoe (1928-2010), un autor de la generació dels Angry Young Men (Joves iracunds), escriptors capficats a donar a conéixer la protesta social a l’Anglaterra dels anys cinquanta i primers seixanta. Hui en dia, la situació dels joves en el pla laboral no és gaire diferent de la que ens presentava aquella novel·la: sense treball garantit per als joves que en busquen. La monografia del Dr. Pérez Gállego Literatura y rebeldía en la Inglaterra actual (1968) és fonamental per a entendre eixe moviment d’escriptors socials i literatura compromesa que retrata un context social, on els herois literaris procedeixen de classes humils, no s’acaben d’adaptar a la vida familiar, sense ideals polítics ni religiosos i se sumeixen en la soledat o en la incomunicació, descobreixen l’erotisme, desconfien de les institucions, són rebels i violents, volen ascendir en l’escala social, entenen la vida com una competició i no tenen una vocació definida; en fi, una mena de precursors dels ni-nis actuals. A aquella generació d’escriptors pertanyien Kingsley Amis, Doris Lessing, Iris Murdoch, John Osborne, John Wain, etc.

Un parèntesi. Jo sempre li he pegat voltes a com determinades persones, entre les quals el professor Pérez Gállego (1934-2013), tenien una capacitat de lectura i de treball tan grans. Finalment, a setanta anys, crec que ho he entés; però no els ho dic per si vostés també troben una resposta.

Amb el professor Vickers també vaig fer un treball sobre Wuthering Heights (Cims borrascosos), d’Emily Brontë. Quin novel·làs! Com de costum, hi havia poca orientació a l’hora de confeccionar els treballs que ens manaven. Encara com teníem les orientacions de don Ángel Raimundo del curs anterior sobre com atacar una novel·la: seqüències, nuclis, catàlisi, informants, indicis, etc. L’examen final de literatura anglesa va ser ben fotut. Hi havia dues seccions de preguntes: la A i la B. La A constava de nou qüestions, de les quals n’havies d’escollir quatre. La B, de quatre, i en triaves una. En recorde una (no sé a quina secció pertanyia): “Quina és, al seu parer, l’actitud presa per Alexander Pope davant la ‘violació’ del rínxol de Belinda en la seua obra The Rape of the Lock (El rínxol violat)?”

Peter Vickers, que no sé d’on era ni on havia estudiat, tenia un domini del castellà digne d’admiració: tots gaudíem escoltant-lo per la seua claredat, en castellà o en anglés. També el vaig tenir de professor a l’Institut Britànic: amb ell em vaig traure el Cambridge Lower Certificate in English, un dels exàmens de nivell d’anglés de la Universitat de Cambridge, que equival al nivell B2 del Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües.

Els primers anys del segle XXI em vaig deixar caure per la Facultat de Filologia i allí hi era encara, incombustible: ara explicava fonètica anglesa.