La Creueta

Per tal de poder recuperar els fills quan la situació econòmica millorara, molts xiquets ingressaven amb uns senyals que en facilitaren la identificació, i que el receptor descrivia i anotava en els llibres.

Per M. Luisa Plà Tormo

L’embaràs d’una dona, en general, es viu amb esperança, il·lusió, alegria en el si de la família, on s’espera l’arribada d’un nou ésser.

La seua roba és preparada amb cura, compte, delicadesa, fent servir teixits fins i delicats que embolicaran la tendra pell. Ja ens ho recorda un romanç del segle XVIII que ens informa de la roba més sovint utilitzada per a vestir un nounat en aquella centúria:

En sentir-vos prenyadetes // ans que entreu dins dels set mesos // us  previndreu de carotes, faixes, bolquers // gamboixes, pitets, brahes i culeros //  babosalls y vanovetes.

La indumentària, com a element simbòlic de distinció social, permet mostrar la jerarquització d’una societat, analitzar el cos que la porta i la posició social que ocupa dins de la comunitat en la qual està inserit.

Aquestes línies que podrien fer pensar que són una teorització del tema que tractem, es palesen en els llibres de registres de la Casa-Bressol de València.

El mes passat, en tractar el Sant Zel, vam afirmar que els xiquets procedents d’aquesta casa d’acolliment, la majoria fills procedents de famílies adinerades, ingressaven en la Casa-Bressol amb bones teles de drap, vellut, tafetà, ras; en definitiva, robes luxoses que posaven de manifest el seu origen acomodat, “…portà roba noba Guarnida; Bolquer Blanch de frisó y llistes blanques noves y un retall de tafetá roig; y una boseta en uns sans evangelis nugats en uns retall Roigs de Tafetá…” (1774).

En canvi, d’aquells fills de la pobresa, la marginació i la misèria, la roba en reflectia l’origen. I gràcies a la minuciositat descriptiva dels receptors que ho anotaven en el llibre de registre, podem conéixer no sols la roba dels bordets, sinó també la del xiquet valencià en general, membre de les classes populars: els bolquers per a abrigar el cos i el cap dels infants, la faixa, la cota o túnica, el gambuix o gorreta.

Entre els materials més usuals per a elaborar la indumentària trobem el lli per a les peces que estaven en contacte amb la pell, drap, friseta, estamenya (teixit ordinari de llana) i cototina (tela gruixuda de cotó).

Quant als colors, trobem el negre, el blanc, el vermell, el groc, el burell (color cendra), el passerell (castanyer fosc), el tenat (morat poc intens) i el blau.

Recordem, com ja es va assenyalar en parlar de la centúria anterior, que el pare de bords anotava amb freqüència, en el llibre de registre d’entrada, la paraula “péntols”, això és, el xiquet entrava a la Casa amb la roba plena d’esgarrons, de mala qualitat, draps o parracs, i l’escarit “péntols” resumia tot l’aixovar, i qualsevol drap podia servir per a  protegir-lo “…i el xiquet porta un culero de manta de rosi…” ( 1725).

I encara es podria parlar d’un tercer escaló, més baix que els anteriors, al qual devien pertànyer aquells xiquets les mares dels quals parien a l’hospital i que baixaven nus, o els que entraven també nus del carrer, “…la chiqueta entra nueta dins d’un cabas…” (any 1712).

En definitiva, pel registre de les robes d’aquestes criatures, podem deduir de quin àmbit procedien i conéixer l’aixovar dels nounats en el segle XVIII.

Per tal de poder recuperar els fills quan la situació econòmica millorara, molts xiquets ingressaven amb uns senyals que en facilitaren la seua identificació, que el receptor descrivia i anotava en els llibres.

Aquests senyals constituïen un codi de rescat. En efecte, en una societat en què s’ha creat el gènere literari de la novel·la picaresca, no pot sorprendre que el truà també aparega en aquest ambient marginal, on tot és possible, i puga aprofitar-se de la caritat aliena a través d’una fundació institucionalitzada.

En aquesta centúria no s’han trobat senyals solts dins dels llibres, com en el segle XVII, però sí que es van registrar aquells elements que pogueren facilitar la identificació del fill com ara llaços de colors, escapularis, medalles, estampes… “…portava al coll unes perles de vidre enrastrades en una corda de viola…” (1705).

Alguns senyals són enginyosos: “…sert home entregá al Pare de Borts un  paper retallat en les quatre lletres siguients: Y.L.S.A.; la comare entregá un  altre paper retallat, entre lletres que son les siguients: G.E.I, y ajuntant els dos  papers es llich el nom de Yglesia…” (1760).

Pocs xiquets van ser recuperats. Recordem que calia pagar-ne l’estada del temps que havia romàs ingressat, i que pràcticament de cap dels recollits no es va abonar la quantitat en justificar l’estat d’extrema pobresa de la família.