La Creueta

El avance de la desaparición de las novelas se intensificó al atardecer. Se prendió fuego a la biblioteca y se hicieron hogueras con montones de libros en parques, descampados, jardines y campos de cultivo. Desde la ventana de mi despacho comtemplé los destellos de las llamas y el ascenso de las columnas de humo, que se mezclaban con las nubes y teñían el cielo de la isla de un gris ceniza

“La policía de la memoria” de Yoko Ogawa

Per Pepa Sempere Doménech. Biblioteca Pública Municipal de Bocairent

Què llegim els bibliotecaris? Eixa és una de les preguntes que ens fan els nostres usuaris. Sobretot quan arriba una persona amb poc hàbit lector o desorientada a l’hora de buscar una nova lectura. Com tothom, tenim les nostres preferències, però la nostra professió ens obri finestres per a explorar noves temàtiques, autors novells o poc coneguts als nostres àmbits, etc.

No podem obviar que a l’hora de demanar-te novel·les, guanyen per golejada tres temàtiques: romàntica, negra i històrica. Però cal anar més enllà i això és el que he fet en esta ocasió. Reconec que vaig acceptar la proposta d’un usuari sense pensar-ho. De fet, no havia agafat mai cap llibre d’una autora japonesa. 

Així que vaig actuar com si fóra una cita a cegues i vaig començar a llegir com qui obri un paquet de regal. No sé què esperava, però reconec que de bon començament hi va sorgir una relació de les d’amor-odi. No volia continuar llegint, però em sentia atrapada, i quan acabava un capítol, començava l’altre pensant: este i prou. En va enganxar sense remei.

 He viscut els dies de lectura amb una angoixa permanent. I he acabat el llibre amb un sabor amarg a la boca, potser produït per no obtindre respostes a totes les preguntes que anava fent-me al llarg de la narració.

Tenia clar que en conduïa a eixos relats distòpics que presenten un futur gens atractiu. En este cas, una societat aïllada en una illa experimenta un estrany fenomen on cada cert temps es produeixen pèrdues, des de flors o ocells fins a membres corporals dels habitants, a les quals la gent es veu obligada a acostumar-se. A més, la brigada especial de la policia de la memòria ens recorda els temps més obscurs dels règims opressors.

Cal destacar la senzillesa de la trama, la nul·la resistència de la població a les prohibicions, la inactivitat davant els segrestos i la destrucció de tot el que van estimar. Cap dels seus personatges té nom, ni tan sols la protagonista. Acaba sent una crònica d’una mort anunciada i amb apatia, sota un sistema repressiu, arbitrari i absurd. El relat d’on es pot arribar si ens lleven el lliure arbitri i la força per a fer front a les injustícies.

Hi ha lectors que evoquen l’alzheimer, uns altres parlen d’oficis perduts, que les noves generacions ni tan sols tindran oportunitat de conéixer. Però seria convenient prestar atenció a tots eixos drets que a poc a poc perdem, que subtilment amb eslògans revestits de bones intencions, i fent-nos creure que és pel nostre benestar futur com a societat, assumim de manera tan dòcil com els habitants de l’illa. Perquè dia a dia acceptem que ens imposen premisses com què hem de menjar, com hem de vestir, com desplaçar-nos, quines activitats d’oci hem de dur a terme, què hem d’estudiar; en definitiva: com hem de pensar i viure. Anul·lant la nostra capacitat de discernir, de decidir; i per què no, d’errar. 

Fins i tot, l’autora també està envoltada d’un subtil misteri. Encara que és una de les autores japoneses més llegides de l’actualitat, la informació sobre la seua vida personal és molt reduïda.  

Nascuda el 1962, a Okayama. Graduada a la universitat de Waseda. Viu a Ashiya amb el seu marit i el seu fill. Ha publicat més de deu novel·les i nombrosos contes de ficció i no-ficció. Les seues obres han estat traduïdes a diversos idiomes, encara que no són fàcils d’aconseguir en determinades llengües. La fórmula preferida del professor és la més coneguda: se n’ha fet una versió cinematogràfica i li ha donat fama internacional. Al llarg de la seua trajectòria ha rebut premis prestigiosos com l’Akutagawa, el Yomiuri o el Tanizaki.

D’ella es diu que s’inspira en la literatura clàssica japonesa, en Kenzaburo Oè i en el diari d’Anna Frank. També està influenciada pels seus escriptors preferits, dels que destaquen: Haruki Murakami, F. Scott Fitzgerald, Truman Capote i Raymond Carver.

Llegint tot això pot paréixer que el llibre no m’ha agradat: al contrari. Però no és un llibre que recomanaria a certes persones, entre altres motius perquè depén de l’estat d’ànim en el moment de la lectura. Això sí, com va dir algú: convidaria a llegir-lo a tots els revolucionaris de sofà perquè entenguen com podem acabar si no eixim al carrer.

I com que el final és impactant, acabe amb unes paraules dirigides a la protagonista pel senyor R, per a continuar reflexionant: “Tú eres la misma que eras cuando escribías novelas. Nada ha cambiado. La única diferencia es que los libros han ardido y han desaparecido. Las palabras, sin embargo, permanecen. Las historias siguen vivas”.