La Creueta

Fotografia: Carrer de la Trinitat de l’Olleria. A la dreta, la casa familiar de Juan Beneito Valls

La tensió ideològica entre la CEDA i els partits esquerrans del Front Popular va esclatar amb l’inici de la guerra, quan la coalició de dretes va donar suport als sollevats liderats per Francisco Franco.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Perquè vegen vostés que sóc una persona que viu al dia en les coses que passen al món, he preguntat a la intel·ligència artificial si la CEDA va signar l’adhesió a la República: m’ha contestat que no. La resposta ens pot donar una pista dels ideals democràtics de la coalició de partits de dretes formada el 1933. Crida l’atenció que membres de partits monàrquics acceptaren el marc de la República des que s’instaurà. De fet, en el programa fundacional, la CEDA declarava  “respeto a la forma de gobierno republicana” i el seu compromís amb la “defensa del orden constitucional”. I, així, va col·laborar estretament amb el govern republicà durant els primers anys de la República (per exemple, José María Gil-Robles, líder de la CEDA, va ser  ministre d’Indústria i Agricultura en el govern d’Alejandro Lerroux el 1933).

Tot i això, la coalició dretana va entrar en conflicte amb el govern d’esquerra del Front Popular pel seu component anticomunista, com hem pogut veure en els articles sobre la Dreta Regional Valenciana. La tensió ideològica entre la CEDA i els partits esquerrans del Front Popular va esclatar amb l’inici de la guerra, quan la coalició de dretes va donar suport als sollevats liderats per Francisco Franco.

Continuem ara, en l’àmbit local, amb la desaparició de Juan Beneito Valls, la huitena persona que trobem en la relació dels morts violentament o desapareguts, residents a l’Olleria, en l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria. Hi consta com a llaurador de 32 anys, militant de la Dreta Regional Valenciana i mort el gener de 1939. Segons el document, no se sap el lloc de la mort ni com va ser assassinat, ni si la defunció va ser inscrita en cap registre civil.

Si ens hi fixem, el cas és un calc del de Miguel Giner Castells: la mateixa edat (són de la mateixa quinta), la mateixa professió, militant del mateix partit polític, la mateixa data de desaparició al mateix front de guerra, etc. Vegem a continuació el procés de recollida de dades per a aclarir les circumstàncies de la seua mort.

El 7 de desembre de 1940, el fiscal instructor de la Causa General envia una providència al batle i al secretari de l’Ajuntament de l’Olleria perquè identifiquen persones que puguen aportar informació sobre la mort. Aquest requeriment es torna a recordar a l’ajuntament el 7 de desembre de 1940 i el 20 de juny de 1941.

El consistori contesta el 25 d’agost. Diu que Juan Beneito Valls és fill de José Beneito Soriano i d’Isabel Valls Vidal, veïns de l’Olleria, amb domicili al número 22 del carrer de la Trinitat. A continuació, una carta-ordre del fiscal al jutjat municipal sol·licita que declaren tots dos.

El 15 de setembre de 1941 (document 59) compareixen tots dos en el jutjat de l’Olleria. Asseguren que el 7 de març de 1938, en ser mobilitzada la seua quinta, el fill es va haver d’incorporar a l’exèrcit republicà i fou traslladat al front de Catalunya; que tingueren correspondència normal fins al 2 de gener de 1939, i que a partir d’aquesta data ja no en van saber res més. “Que no pueden acreditar cómo se le asesinó, lugar dónde se halla su cadáver, ni autores de este hecho por ignorarlo todo completamente”. I que no poden, per tant, fer cap declaració al respecte.

En el document 63 (8 de novembre de 1941) el fiscal reclama més declaracions dels pares. Ell, preguntat per la defunció del fill, manifesta que es troba inscrita en algun registre civil i que ignora on va morir. A continuació compareix la seua muller, qui diu no saber si la defunció s’ha inscrit en algun registre civil i que queda assabentada del dret de sol·licitar la inscripció.

El primer de desembre de 1941, per via urgent, el fiscal demana al jutge municipal certificació de Juan Beneito Valls, que figura inscrit en eixe registre civil. El 19 de desembre de 1941 ordena al jutge la compareixença del pare perquè aporte dades personals del difunt, a més de noms i cognoms i domicilis de dos testimonis per a poder fer la inscripció de la defunció. (Els documents 84 i 99 demanen exactament el mateix  en la mateixa data).

En el document 100, una providència del jutge Francisco Cháfer Albiñana cita José Beneito Soriano i Isabel Valls Vidal, que compareixen l’endemà. El pare, natural d’Ontinyent, declara que el seu difunt fill és natural de l’Olleria com poden testificar els veïns José Vidal Boluda i Juan Borredá Alfonso.

Pel document 102, de 7 de febrer de 1942, sabem que el fiscal instructor Castro ha rebut el certificat de defunció del jutjat municipal de l’Olleria per a l’expedient d’inscripció al registre civil de la defunció.

En els documents 113/114 (10 de febrer de 1942) el jutjat de primera instància i instrucció d’Albaida dóna com a rebuda la carta-ordre del fiscal instructor per a l’expedient d’inscripció de defunció de Juan Beneito Valls. Set mesos més tard el fiscal pregunta a aquest jutjat en quin punt es troba l’expedient. En la resposta, del 14 de desembre, el jutjat informa que només se n’ha pogut acreditar la desaparició, que queda inscrita en el volum 39, full 54, número 52 del Registre Civil de l’Olleria.

Dos dies després (documents 132-133), una providència del fiscal Castro reclama al jutjat de l’Olleria el certificat de defunció (en realitat de desaparició) de Juan Beneito Valls ordenat pel jutjat d’Albaida. Una vegada rebuda la providència del fiscal instructor, el jutge municipal de l’Olleria, Francisco Cháfer Albiñana, ordena que s’expedisca l’acta sol·licitada.

Finalment, el certificat de l’acta de la desaparició especifica que l’11 de desembre de 1942 es va inscriure la desaparició de Juan Beneito Valls, de 32 anys, natural i veí de l’Olleria, fill legítim de José Beneito Soriano i d’Isabel Valls Vidal “que al ser movilizado por los rojos el 7 de marzo de 1938, se ausentó de esta localidad y desde el mes de enero de 1939 en que se recibieron  noticias suyas desde el frente de Cataluña no se ha vuelto a saber nada de él”.

El document 135 (l’acta de la desaparició) és l’últim document que es refereix a ell. La seua és la segona desaparició d’un veí del poble oposat al govern de la República ocorreguda en aquells moments en què el govern legítim donava ja per perduda la guerra.

El final de Juan Beneito Valls és un exemple de la tendència cap a la severitat i intransigència a mesura que avançava la guerra i l’exèrcit republicà s’afeblia. No és que Beneito canviara de bàndol i se’n passara al nacional: ell s’incorpora a la guerra lluitant en les files republicanes, però porta un segell d’origen, una marca que l’identifica com a element que cal eliminar per tenir idees de dretes. Exterioritzà en algun moment els seus ideals? El van trair? Qui ho va fer? Arribaven al front reports sobre cadascun dels soldats? No ho sé.