La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

27 de setembre de 2022
0 comentaris

La inclusa de València, segle XVIII

Fotografia: Farmàcia de l’antic Hospital General de València

Quasi tots els intents perquè la Casa de València funcionara amb garanties i els xiquets foren atesos correctament van resultar erms. La realitat superava les bones intencions.

Per M. Luisa Plà Tormo

Si el mes anterior explicàvem la inclusa en el segle XVIII, en general, amb denominadors comuns en totes elles, en aquest article em centraré en la borderia de València, les característiques de la qual no difereixen molt de les ja explicades.

Quan el 1512 es va fundar l’Hospital General de València, al costat de la Casa de Dements i les sales de febres i sífilis, es va situar la Casa d’Expòsits de la ciutat de València que, a més d’acatar les cèdules reials que ja vam veure el mes anterior, la borderia valenciana es regia per reglaments interns propis que marcaven el funcionament de la institució més de prop. I en aquesta centúria es van dictar noves constitucions amb la finalitat de millorar-ne el funcionament.

Complex hospitalari de l’Hospital General segons el plànol axonomètric de Mancelli, 1608 (núm. 60)

La Constitució de 1748 es dividia en dènou capítols que abastaven tots els aspectes i traçaven les línies d’actuació a les persones adscrites. La Constitució de 1785, redactada per l’arquebisbe Mayoral i aprovada per Carles III, establia una junta rectora presidida per un germà major, nomenat pel rei, i formada per un canonge, un regidor municipal i quatre ciutadans destacats -entre els quals dos comerciants- i el rector de l’hospital, eclesiàstic que ostentava la direcció.

Quasi tots els intents perquè la Casa de València funcionara amb garanties i els xiquets foren atesos correctament van resultar erms. La realitat superava les bones intencions, ja que en el segle XVIII van ingressar 27.659 criatures enfront de les 18.755 de la centúria anterior, i la inclusa valenciana no estava preparada per a rebre tan gran nombre de xiquets, ni tenia els recursos econòmics necessaris per a mantenir-los perquè l’augment d’ingressos de criatures era inversament proporcional al dels ingressos econòmics.

La distribució d’aquestes entrades de bordets per dècades va ser la següent:

Dates extretes de l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València. Taula d’elaboració pròpia.

Per les xifres extretes constatem que el segle XVIII va començar amb un augment important respecte de l’última dècada del segle XVII (entre 1691 i 1700 van ingressar 1.668 criatures). L’increment va ser, en la primera meitat del segle, sostingut, però creix en la segona meitat de la centúria. Com ja hem explicat en articles anteriors, al terratrémol de 1748 que va afectar fonamentalment les comarques centrals es van unir la plaga de llagosta (1755-1758) i l’epidèmia de paludisme (1783-1786), desgràcies a les quals s’afegiren abundants pluges i acusades sequeres. Els ingressos a partir de la cinquena dècada van mantindre un ritme ascendent, de manera que en l’última dècada es van arribar a duplicar els de la primera. Encara que ja apuntarem en altres articles les causes de tant d’abandó, és obvi que en la segona meitat del segle XVIII la creixent misèria de les classes populars hi va tindre un gran pes.

Davant aquesta dura realitat, per caritat o per criteris poblacionistes, va haver-hi resposta fonamentalment per part de benefactors eclesiàstics entre els quals van destacar:

1. L’Arquebisbe Mayoral, al capdavant de la diòcesi de València de 1738 a 1769. Va construir una farmàcia ben assortida amb tota mena de medicines, va donar diners per a pagar a les dides que criaven les criatures i va invertir importants quantitats de diners en la Casa de la Misericòrdia, on construí una espaiosa habitació per als xiquets expòsits i les mestresses de llet, “… entró Mª Teresa el 6 de abril de 1761 y fue la primera expósita que entra en la Casa Nueva erexida a expensas del Ilmo Arzobispo de Valencia, cuya traslación de expósitos fue en la noche del dia 4 de abril de 1761…”.

Farmàcia de l’antic Hospital General de València

2. D. Francisco Fabián y Fuero, arquebisbe de València de 1773 a 1795. Va invertir més de 300.000 pesos a la Casa de la Misericòrdia i l’Hospital rebria 4.000 pesos anuals a més d’altres almoines extraordinàries.

Si bé aquestes ajudes pal·liaven la gran necessitat existent, l’escassetat de recursos econòmics era palés, a la qual s’unia falta d’espai que provocava l’amuntegament de xiquets, els contagis i l’augment de malalties i morts.

L’àrea d’influència de la inclusa de València continuava sent molt extensa, perquè fins ací arribaven xiquets abandonats de tot l’arquebisbat i dels llocs immediats a Conca, Múrcia, i també d’Oriola, encara que l’arquebisbat d’aquesta última ciutat tenia casa d’expòsits des de 1761.

Amb viatges tan llargs, com arribaven les criatures a la Casa? Amic lector, si el tema t’interessa seguiràs les petjades el mes que ve!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!