La Creueta

Teatre Cervantes de l’Olleria, conegut com el Depòsit. Anys 1960 (Fotografia: Arxiu Col·lectiu l’Olla)

La veritat és que, afortunadament, el cinema no va posar fi al teatre, i generacions noves d’aficionats han continuat assajant i representant obres amb molt d’èxit

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Diuen que quan algú recorda moltes voltes els mateixos episodis personals, acaben distorsionant-se. Jo procure no distorsionar res voluntàriament. La memòria ha fet que cada cosa viscuda quede enregistrada i, arribat el moment que li interessa, recórrec a les experiències viscudes. Així, tots acudim a eixa motxilla particular de coneixements que portem incorporada al cervell i reaccionem davant noves situacions. Ara bé, difícilment el nostre cervell podrà processar certes informacions si no hem viscut determinades situacions i circumstàncies, com ara transitar per carrers enfangats. No sé, ni entenc, com el nostre Windows mental pot emmagatzemar i recuperar tanta informació, a voltes amb detalls nimis i sense gens d’importància. 

Vida local.- L’asfaltatge dels carrers continua a marxes forçades. La primera setmana de juny l’OJE va celebrar la Setmana de la Joventut amb concursos, xarrades i reunions i una acampada al cercat de Caputxins. Per la seua banda, el Moviment Junior i els Scouts van fer una acampada als Barranquets (Bufali) amb uns huitanta assistents. [Convidat per Salvador Mompó, recorde que vaig assistir a l’acampada dels Scouts, i que durant gran part de la nit vam escoltar a la tenda de campanya Radio Luxembourg, una emissora pirata que de matinada emetia en anglés la música que ens agradava i que per ací s’agafava amb molt bona qualitat].

Notas de sociedad de junio.- Hi ha hagut sis soterrars, nou batejos i sis enllaços matrimonials. 

Semana de la Juventud en Ollería.- Se celebrà l’última setmana de juny, organitzada pels joves de la parròquia. [Com es pot observar, la parròquia i l’ajuntament feien setmanes de la joventut diferents. Si he de ser sincer, no recorde bé els motius d’eixa doble celebració paral·lela].

Hi hagué tres xarrades al cine Cervantes a càrrec de Fernando Cardona, Josefina Márquez i Pedro Vilaplana sobre els problemes de la joventut, la promoció de la dona, i les vivències i activitats entre joves catalans respectivament. També es va oficiar una missa a ritme de jazz. El dia de Sant Pere hi hagué una excursió a Santa Pola, Elx i Alacant amb cent seixanta excursionistes. [Recorde que vaig fer eixa excursió: aquells dies, si no tornaves a casa amb la pell com una gamba era que no havies estat a la platja]. 

Martes (Zarazz).- Descripció d’un dimarts de mercat a Elda, ja que “se ve uno de los picos del monte Cid”. [Continue sense descobrir qui s’amaga darrere el pseudònim de Zarazz i la seua relació amb el nostre poble].

Noticias de la calle.- Es presenten diverses solucions (algunes en to humorístic) als problemes urbanístics que té plantejats el poble. Per exemple: “Pavimentar a la comisión: que no es lo mismo que urbanizar a las comisiones; mejor dicho, a ciertos miembros”. I conclou: “Obras por todas partes. Reformas. ¿Y la educación?”.

Temas juveniles. Campamentos de verano.- Tracta d’aquesta activitat, llavors cada vegada més comuna per tot arreu. Els campaments d’estiu de la Delegación Nacional de Juventudes tenen com a finalitat: a) la formació de la personalitat b) integració en una empresa comuna: “(…) hay campamentos de repoblación forestal, proyección artística, proyección marítima, iniciación  botànica, proyección agropecuaria, proyección arqueològica y espeleológica, mandos y especialistas y campamentos especiales”.

Nuestra parroquia (V. García).- L’autor d’aquesta col·laboració tracta els diferents estils del temple al llarg del temps: data de construcció (entre 1522 i 1566), incendi i reconstrucció, la façana, els Grisons, algunes capelles. “Como todas las iglesias muy retocadas, y sobre todo las del periodo barroco, la nuestra adolece de falta de luz y ventilación por lo que aplaudo que se haya abierto un ventanal”. [Crec recordar que quan jo era menut eixe gran finestral de vidre tenia pintat l’escut del poble; ara no sé quin motiu n’hi ha pintat].

Hace años… Visión de antaño (E. Gil Lila).- Parla de l’afició del poble al teatre amateur on descollaren els germans Enrique Romero (Xàtiva, 1885) i Pepe Romero (l’Olleria, 1891). El segon va aprendre les primeres lletres amb don Francisco Gascó Caballero “en la escuela instal·lada en el piso del Cuartel de la Guardia Civil”. “(…) [Ingresó] como administrativo en el Ayunatmiento en el año 1918, siendo alcalde don Victorio Lila, y secretario, don Federico Borredá”, (…) “jubilándose de oficial mayor en año 1961”.

Hi havia teatres familiars com el del Ravalet [aleshores carrer de San Bartolomé] (en la casa propietat de Juan Antonio Sanchis durant els anys seixanta), i el del carrer de Sant Francesc, núm. 1 “(hoy propiedad de la família Albiñana, en tiempos colegio a cargo de los PP. Capuchinos y con anterioridad vivienda del Vicario, don Juan Albiñana)”.

L’autor ens parla de les companyies d’aficionats que ell va conéixer al Teatre Cervantes “más conocido antiguamente y en la actualidad a veces nombrada por el Depósit, debido al destino que su edificaión tuvo cuando se construyó, pósito o depósito de Navidad, Carnaval y Pascua, siempre cosechas, después habilitado para teatro, [en donde] los palcos fueron construidos particularmente por familias, teniéndolos como de su propiedad (…)”.

Els directors d’aquelles companyies de teatre amateur van ser els metges don Vicente Orquín, don Emilio Gil, don Enrique Calot i el farmacèutic Juan Antonio Sarrió. Les representacions tenien finalitats benèfiques o patriòtiques “con ocasión del aguinaldo del soldado o remitir fondos  a los soldados de la localidad cuando las campañas de África”.

La relació dels integrants de les companyies amateurs de teatre seria molt extensa, però cal destacar, a més dels Romero, els germans Blay, la família Gras, Francisco Mompó, Vicente Albiñana i família, els germans García Borrás, etc. 

Es van escenificar obres com ara El cardenal i Juan José, i, evidentment, Don Juan Tenorio; sainets com ara La chustisia en mans brutes, Nelo Bacora, L’ascaleta del dimoni, Fora baix; tot i que les de més èxit foren La reina mora, El pollo Tejada, Bohemios, Día de reyes, Noche de reyes, El perro chico i, fins i tot, El rey que rabió. 

Els germans Romero eren cèlebres per composar lletretes que feien referència a personatges locals que quedaven retratats amb poques paraules.

[M’agrada llegir els articles d’E. Gil Lila perquè sempre descobrisc detalls desconeguts per mi com, per exemple, que abans del grup escolar de la Font Nova n’hi va haver un altre anomenat Colegio de la Pureza].

Per Nadal era quasi obligada la representació del Betlem amb una caterva de pastorets i pastoretes i “mares caldoses” retocant-los la vestimenta. [Recorde que el Nadal de 1969 o 1970, en el mateix lloc, un grupet vam cantar amb guitarres unes cançons no nadalenques amb l’única finalitat de fer un poc més de festa].

“Con la llegada del cine se acabó lo de las agrupacions de aficionados”. [La veritat és que, afortunadament, el cinema no va posar fi al teatre, i generacions noves d’aficionats han continuat assajant i representant obres amb molt d’èxit. Si la història de les agrupacions teatrals del poble al llarg del temps no està escrita caldria que algú s’animara a fer-ho, abans que siga tard].

Olleria abans. Los moros y el rey don Jaime (V. Rausell Mompó, Pbro.).- Partint de la crònica de l’historiador Reuter, l’autor de l’article narra l’interés del rei Jaume I per conquistar determinats pobles de l’actual Vall d’Albaida. Es relaten les donacions fetes als soldats del seu exèrcit. Del Llibre del Repartiment, transcriu traduït al castellà: “En el Valle de Albaida, en la alqueria de las Ollas. A Pedro de Haulart de Villagrasa y a los socios suyos 13 jovadas de tierras en la alqueria de las Ollas, (…)”, més altres terres que eren al terme de l’Olleria en el moment del repartiment. D’aquesta manera, el rei Jaume va fer diverses donacions de terres abandonades pels moros, i amb els nous pobladors l’Olleria començà a ser una població cristiana.

Pel 1254, en Jaume era l’amo de la major part del Regne de València, però la pau no estava assegurada per les contínues sublevacions d’alguns castells. Hi havia un moro, Al-Azraq, fill de moro i de cristiana, nascut a Pego, que era molt valent i enemic declarat dels cristians. L’any 1254 es va revoltar amb tots els castells de la Vall d’Albaida i altres com els de Vallada, Montesa, etc. Davant d’eixa amenaça, en Jaume va anar a la recerca d’Al-Azraq, que es trobava per la zona de Cocentaina i Alcoi, li va presentar batalla, Al-Azraq la va acceptar “y después de un sangriento combate fue muerto el jefe moro”. 

[Per cert, Al-Azraq té dedicada una gran plaça a Alcoi, una plaça un poc caòtica a la que les diferents administracions públiques locals, al llarg del temps, no acaben de trobar una solució definitiva. A hores d’ara és “una plaça per a tot” (fira, aparcament, etc.). Cal no oblidar, d’altra banda, que el nostre país va ser musulmà abans que Turquia, per exemple, i que molt bé podríem haver continuat sent moros: a més, és tot un detall davant la creixent població magrebina, i no se sap mai què pot passar demà. Coses de la història].

Continuem amb la narració de Rausell. Mort el cap de la insurrecció mora, tots els castells revoltats passaren a mans del rei Jaume, entre els quals el de l’Olleria. El 6 de gener de 1272 es va publicar un edicte a l’església catedral de València pel qual s’ordenava que tots els moros insurrectes havien d’eixir del Regne de València amb totes les seues pertinences cap al Regne de Múrcia.

Per tal de rendir els dos castells de Xàtiva, el rei Jaume va haver d’oferir els de Montesa i Vallada, on es va refugiar part de la morisma expulsada de Xàtiva, convertint-se així en “centro de resistencia  musulmana contra los nuevos dominadores del reino”.

[Qui recorda hui l’autor d’aquest article? La gent de menys de seixanta anys ja en té un record difús o nul. “Sempereta”, malnom amb què era conegut, va viure els últims anys de la seua vida al carrer de Sant Joan i està soterrat en una humil tomba en la capella del cementeri municipal. Només hi consta el seu nom, cognoms, seguit de “sacerdote”, sense dates de naixement i defunció. Vicente Rausell Mompó (1888-1975) es va morir a huitanta-set anys. Mire les fotos de quan ell ja era molt gran i em recorda l’avi Tomeu, el de les vaques, tots dos nascuts pràcticament el mateix any. Va exercir el ministeri sacerdotal a Bufali, Massalavés, Anna… i en retirar-se, procedent de la parròquia de la Fonteta de Sant Lluís, va tornar al seu poble natal, on Fernando Cardona, llavors prevere titular, li va assignar el culte de l’església del convent de Sant Doménec. Rausell va deixar un complet i ben documentat manuscrit, publicat més tard en llibre, amb el títol Apuntes históricos de la villa de Anna (“El manuscrito de Rausell”), editat per José Izquierdo Anrubia.

Per sort, el caputxí Rafael Soler Sans, en el llibre de festes de l’Olleria de 1997, va deixar escrita una semblança d’aquest homenot de l’Olleria.