La Creueta

La cisterna que distribuïa aigua pels carrers de l’Olleria (Fotografia: Arxiu Col·lectiu l’Olla)

En els meus records d’infància apareixen camions amb cisternes d’aigua pel carrer, sobretot en estiu, perquè els veïns se n’aprovisionaren amb cànters i poals: d’aigua, sempre en faltava al poble

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El número sis d’Els Grisons té sis articles signats. Quatre són de membres de la parròquia o de persones acostades (n’hi ha dos de Fernando Cardona); els altres dos van a càrrec de dos col·laboradors que ja coneixem: Zarazz i E. Gil Lila. No sé bé si és perquè era estiu, o per algun altre motiu, però fa l’efecte que la revista ja mostra senyals d’esgotament i que ha arribat al cim pel que fa a l’exploració de temes. Arribe a eixa conclusió perquè els dos números següents seran dobles i a penes hi apareixeran col·laboradors nous [ja em vaig referir a la falta de col·laboració de professionals del poble, que en principi devien ser els més preparats per a fer-ho. Ah! I només hi van escriure dues dones en la història de la revista, ja que en aquells dies les dones eren pràcticament invisibles fora de l’esfera domèstica]. Per a més sarcasme, ni tan sols es va acabar d’incloure la traducció del decret reial de Felip II, de 16 de gener de 1596, pel qual l’Olleria passava a ser municipi independent de Xàtiva, un document cabdal per a la història local.

Quant a les fotografies (un dels paratextos que m’agrada analitzar un poc), en trobem dues en aquest exemplar: una que correspon a la celebració del final de curs al col·legi de les religioses caputxines [quantes generacions vam anar a eixa “escola dels cagons” abans d’anar als grups escolars d’Isabel la Católica o del carrer de la Fonta Nova!]; l’altra, una representació teatral d’aquells anys. Resulta curiós que, amb tanta obra pública entre mans, com podrem veure, només es publiquen aquestes fotos, gens representatives, d’altra banda.

Editorial.- [Després dels editorials signats per A. Ferrer Perales en els números anteriors, tornem al que és habitual en aquest tipus d’article periodístic: expressar l’opinió de la direcció de la publicació sense firma].

“El servicio es quizá la vocación, la llamada más entrañable del hombre (…)”. “Servir es algo que debe hacerse sin vocearlo (…)”. “Escribimos esto con la major voluntad de servir (…)”.

Página municipal.- Després d’una primera fase d’obres tan importants per al poble com l’abastiment i distribució d’aigua potable i el sanejament, es va passar a una segona fase. La gestió municipal, com és ben sabut, és lenta i farragosa (redacció d’expedients, exposició al públic, autoritzacions superiors, etc.). En la segona fase es va creure convenient de pavimentar els carrers, però per tal d’estalviar-se les tramitacions esmentades es va optar pel sistema de juntes de veïns sense sotmetre’s a les normes dictades per l’ajuntament, amb la qual cosa es renunciava a les subvencions públiques. El consistori, no obstant això, era el responsable de vigilar les obres i de tractar de resoldre els problemes que hi pogueren aparéixer. En aquesta segona fase s’ha construït, com ja s’ha repetit en números anteriors: la carretera exterior (actual avinguda de la Diputació), que després de quinze anys de gestió de diverses corporacions municipals aplega al final. [Quinze anys me’n pareixen molts, però així degué ser: ho dic perquè mon pare tenia arrendat un tros de terra a les espatles de Vidrios de Levante i l’hort de les monges tancades i a mi m’agradava molt veure’l fer els clots per al melonar, sembrar les pepites que guardava dels melons més dolços d’un any per a l’altre i després regar-los amb l’aigua que arribava a la bassa des del llavador de la Font Nova; recorde que li preguntava per a què eren eixes estaques, que marcaven la futura carretera exterior, i mon pare deia: “Per ací passarà una carretera i en compte d’un bancal ens quedarem amb dos bancalets”].

Entre les obres encara pendents hi havia la construcció d’un col·legi públic de setze unitats amb les instal·lacions complementàries, la renovació de la totalitat de l’enllumenat, la finalització del passatge entre els carrers de Sant Vicent i de Sant Francesc, la pavimentació de la carretera exterior, la urbanització de la plaça de Santa Maria Magdalena, la pavimentació del camí al cementeri municipal, l’ampliació de l’abastiment d’aigua potable. [Com es pot veure, poca cosa nova en comparança amb els números anteriors. Pel que fa a l’aigua potable, en els meus records d’infància apareixen camions amb cisternes d’aigua pel carrer, sobretot en estiu, perquè els veïns se n’aprovisionaren amb cànters i poals: d’aigua, sempre en faltava al poble].

“Para un futuro más lejano” hi ha prevista una nova casa consistorial, una ciutat esportiva, la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil, l’edificació d’un mercat, una Casa de Cultura, i més obres menors. [Totes aquestes noves edificacions a mi em van pillar ja fora del poble, i de la majoria en vaig veure el resultat final. Ara que ho pense bé, on es va construir la Casa de la Cultura?]. També es preveu de condicionar l’antic escorxador per a altres finalitats, amb la qual cosa la imatge infantil del porc sofrimat amb argilagues en el ritual del sacrifici en aquell ampli pati passava a la història.

[Els qui tenim certa edat vam conéixer les antigues ubicacions de les instal·lacions esmentades i reconeixem que la renovació, remodelació i adequació del poble als nous temps sempre és lenta; i alhora, que el temps no passa mentre eixos llocs se succeeixen com una col·lecció de diapositives en el nostre cervell].

A més de tot això que hem comentat, hi ha afers no tan visibles, però que també formen part del dia a dia com “el mantenimiento del orden público, la policía de moralidad, normas de convivencia, ayuda a los necesitados, mantenimiento de Instituciones benéficas”, tots encaminats a fer més grata la vida dels ciutadans i a resoldre les necessitats de persones que no les poden afrontar. [Ja m’agradaria saber les competències d’eixa “policía de la moralidad”]

El anonimato (F. Cardona).- [Imagine que la revista devia rebre més d’un anònim: els qui fan coses s’exposen a la crítica, els qui miren els bous tranquil·lament des de la barrera s’arrisquen poc; eixe és el motiu, pense, que el rector creguera adient de reflexionar-hi i dedicara un article a la qüestió]. “Muchos son los que en el anonimato y la imprecisión conceptual, afirman su propia personalidad” (…) “estas gentes temen el día, la claridad” (…) “Son los arropados  bajo cualquier bandera però incapaces de ser abanderados” (…) “No consistiría tanto en tirar la piedra como en arrimar el hombro”.

[Fernando Cardona era una persona d’una causticitat acusada (i no vaig ser jo qui li va descobrir la “qualitat”), així que no resulta estranya la crítica mordaç i corrosiva quan tractava qualsevol tema en què incidia. Tenia una formació massa sòlida per al poble on va ser destinat quan jo el vaig conéixer el 1967; no sé quina havia estat la seua destinació anterior ni on va anar després. Recorde, això sí, que era amic de Ramon Gascó († 2019): amb això està tot dit. Tinguem en compte que Gascó, superior durant 17 anys del Seminari Metropolità de València i professor de la facultat de Teologia, fundà una residència universitària a València on va acollir molts ex-seminaristes a principis dels setanta. En passar la línia de la secularització el 1990 i casar-se, l’estament eclesial va respondre dràsticament i el va apartar com a professor de religió de l’institut Lluís Vives de València. Va ser fundador de la llibreria La Nau Llibres a València.].

Comentarios (F. Cardona).- L’article tracta dels prejudicis de molta gent quan es tracta de coses religioses i de rectors. “Ya no puede decirse que el cura es el amo de la Iglesia” (…) “[El sacerdote] deberá, aunque produzca escándalo a algunos, pedir con honradez la colaboración no sólo para la mejor marcha de la parroquia , sinó para que él mismo sea mejor en todas las cosas”. Fernando Cardona havia previst parlar en comentaris futurs de quina hauria de ser, segons ell, “la actitud del cristiano con su parroquia”, quina seria la parròquia ideal i quines haurien de ser les seues activitats. [Supose que el prevere oriünd de Pego prompte s’adonaria de què es podia fer en un poble acostumat a pensar que les coses de l’Església eren assumptes dels rectors i que els feligresos prou feien anant a missa els diumenges i festes de guardar].