La Creueta

El diumenge ens vam alçar una hora més tard, a les 7.40. Els qui no volien anar a missa havien d’anar a cuina on es treballava molt i fins molt tard. Ja es poden imaginar com va créixer el fervor religiós.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

L’única forma de suportar el fred en aquell lloc era posar-se un esquijama o calçotets llargs davall dels pantalons d’instrucció. Això ens van dir els veterans. A mi em va faltar temps per a escriure a la meua nóvia i dir-li que me n’enviara uns, i també uns guants de llana. M’havien eixit prunyons a les mans i a les orelles, i feien pena de veure. Jo podia aguantar la calor, però el meu cos no estava preparat per a les temperatures hivernals d’Alcalá de Henares.

Els primers dies ens passàvem el temps formant. Formàvem al toc de diana, per a desdejunar i després de desdejunar, per a fer instrucció i per a anar als barracons, per a fer gimnàstica i per a la dutxa, no fóra cas que algú es perdera. L’únic lloc per al qual no es formava era la biblioteca perquè, en el temps lliure, no hi anava pràcticament ningú. Em sorprenia que tinguérem accés a la premsa diària: El País, ABC, etc. No recorde que hi haguera revistes, tret de les que cadascú es poguera comprar.

El 14 de gener va començar el xou. Van demanar obrers, cambrers, podadors, pintors: van eixir 74 experts en eixos oficis. Com que jo no tenia idea de cap d’eixes ocupacions em van enviar a la carnisseria, on amb tres reclutes més vaig despenjar no sé quants mitjos porcs congelats que hi havia a la cambra frigorífica. A continuació hi vam passar el motxo per a deixar-la lluent com una patena. No sabia on tenia les mans, de gelades. Després, sense descans, vam tallar cansalada a trossets durant quatre hores. Em va eixir una durícia a la mà i no podia moure el braç. No oblidem que pràcticament l’únic ferrament que havia manipulat fins llavors era el boli. A casa no m’havien obligat mai a agafar l’aixada o la corbella. Sempre vaig estar molt agraït als meus pares per no ser terratinents.

Els aprenents de carnisser per un dia vam ser els últims a arribar a dinar, i no van tindre miraments amb qui havíem estat preparant l’aliment dels dies posteriors. Dinar d’eixe dia: llentilles, carn amb creïlles i peix, i poma de postres. No estava malament el ranxo, tot s’ha de dir.

Després de dinar vam continuar tallant cansalada. Un recluta matemàtic havia fet els càlculs: eren quaranta mitjos porcs els que havíem de trossejar. Em pensava que ja havíem acabat la faena i que venia un altre grup de relleu, com en les guàrdies i imaginàries. Santa ignorància! Quan vam acabar amb la cansalada ens van enviar a recollir sis-cents quilos de pollastre per a tallar-ne potes i colls, per començar. En acabant els vam partir, buidar i trossejar, faenes que jo no havia fet en la vida. Com que la tasca amb els pollastres no l’havíem acabada, hi vam haver de tornar després de sopar. Resava perquè eixa faenassa no em tornara a tocar mai més.

Suposava que eixa nit dormiria com un tronc, però estava equivocat: ningú no ho va poder fer a la companyia perquè el caporal primer, en funcions de sotsoficial de setmana, embriac, ens va fer alçar en pijama, quan ja havíem agafat el son, per a formar perquè havia sentit volar una mosca. L’escena es va repetir unes quantes vegades al llarg de la nit. Quin pet portava, senyor! No s’aguantava plantat.

El dia que teníem aigua aprofitàvem per a rentar-nos la cara, els coberts i el got i per a omplir la cantimplora. S’havia d’aprofitar l’ocasió per a afaitar-se i llavar-se les dents. Crec que ni en temps de guerra la nostra situació podia ser més penosa i lamentable. No hi havia temps per a pensar en res. Els de dalt pensaven per nosaltres. Prompte vaig descobrir que la caserna era un lloc únic on els comandaments s’inventaven faenes amb la finalitat de tenir ocupats els subordinats i que no estigueren ociosos, fent el gos.

Al cap de pocs dies vaig comprovar també que els veterans es creien els amos del dormitori i es permetien de parlar en veu alta a les dues, les tres o les quatre de la matinada, quan tornaven d’una guàrdia. Em cridava molt l’atenció la falta de respecte i consideració per la resta de la companyia; feia molts anys havia viscut en un internat i coneixia bé el significat de la paraula convivència. Però els reclutes, putos novatos, no teníem més remei que callar i aguantar-se.

Al tercer o quart dia vam començar a fer la instrucció; primer vam aprendre com formar i saludar. Sort que eixes coses es podien fer amb guants (si en tenies). Abans de dinar vam fer una prova psicotècnica. Estava meravellat que cada dia ens donaren cervesa en el dinar.

Després de dinar, asseguts a terra durant tres hores, de cara al sol, vam aguantar una de les primeres classes teòriques. Mortal! Quin suplici haver de suportar aquella tabarra! Finalment, mig endormiscat, vaig tindre temps de comprar sabó i cordó de sabates i penjar-me al coll la clau del cadenat de la taquilla, per a no perdre-la.

De vesprada van arribar els que faltaven per incorporar-se a la companyia, i el dormitori començà a fer olor de mascle, de ramat tancat; eixa olor inconfusible de quadra que et pega una brafada que tira de tos.

Ja feia uns quants dies que havia arribat al Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) i encara no m’havia tallat els cabells. Deixava passar el temps perquè el perruquer (un espavilat que s’havia inventat tindre eixe ofici per a estalviar-se uns altres servicis i guanyar-se unes pessetes) agafara un poc de pràctica. Fins a eixe moment s’havia lluït esquilant els qui havien caigut en les seues mans.

El diumenge ens vam alçar una hora més tard, a les 7.40. Els qui no volien anar a missa havien d’anar a cuina on es treballava molt i fins molt tard. Ja es poden imaginar com va créixer el fervor religiós. En la missa, el capellà ens va dir que pensàrem en la família que havíem deixat lluny.

Continuava constipat, però anar a infermeria per alguna medicina era perdre el temps, ja que sempre t’enviaven a pacte.

Els diumenges després de dinar uns llegien, uns altres escrivien o passejaven, uns pocs rebien visites de familiars, i els esportistes jugaven a bàsquet o a futbol. Jo estava enganxat a una revista underground, Ozono, i en les estones lliures en llegia articles del número de gener. Al quiosc del CIR es podien comprar revistes com ara Lecturas, Semana, Pronto i Diez Minutos. Ningú no parlava de política: com si hi haguera un pacte tàcit de no fer-ho.

Ràdio macuto, eixe mitjà de comunicació que existeix a tot arreu on es meneja gent, informava que la jura de bandera seria el 13 de març, quan pràcticament encara no havíem començat a fer res.

Érem a mitjans de gener i jo encara no havia pogut telefonar a casa ni a la nóvia. Les cues per a fer-ho eren interminables; quan ja me’n quedaven només quatre o cinc davant, tancaven la cabina telefònica i al sendemà un altre dia. A les 22.00 tocaven a silenci i apagaven els llums.

Els matins eren molt semblants entre si: si no plovia hi havia instrucció fins a les dues. Després de dinar, fins a les sis eren les hores de les teòriques. Estàvem en l’aprenentatge de les insígnies i emblemes dels diferents cossos i armes de l’exèrcit. Calia aprendre els diversos graus de l’escalafó, des de capità general a soldat ras, amb els corresponents galons i no confondre’ls, no fóra cas que et posaren el braç dins la mànega i el permís següent l’hagueres de passar en prevenció, que era una altra manera de referir-se al calabós.

El calabós, segons ens havien explicat, era un lloc de la caserna pròxim al cos de guàrdia on tancaven els soldats arrestats per un període inferior a tres mesos. Després, en la meua destinació del regiment de Uad Ras 55 a Madrid, vaig descobrir que anar al calabós donava prestigi davant la tropa, mentre que els qui rebien castics individuals eren font de burla i objecte d’escarni. Si l’arrest superava els tres mesos i un dia t’enviaven a la presó militar. Això ja eren paraules importants.