Llàstima de cambrers
És més que probable que no fóra el primer ascensor que veia amb aquest tret de personalitat, però sí que va ser la primera volta que m’adonava que el que em portava amunt i avall aquell dia era molt optimista. L’edifici només tenia quatre plantes: tot i això, la pantalleta mostrava orgullosa dos dígits, com si en poguera recórrer prou més -amunt o avall.
Com que havia arribat a l’hora de dinar, el bar d’enfront ja em feia el paper. No calia ni passar el carrer. La porta de l’hotel i la del bar enfrontaven, i amb quatre passos entraves en un local ampli, amb una decoració caducada i menú per a treballadors de la indústria local.
Darrere de la barra, amb una espenta a males penes perceptible, l’home atenia les poques comandes d’aquell moment; i entre les taules un cambrer distribuïa els plats amb gest displicent i cara de desgana vital. El menjar tenia bon engolir: llàstima d’aspror dels cambrers.