Etziba Balutxo...

La travessura castellana tostemps termena en furtar e mentir

Francesc Eiximenis (1330-1409)

Ja vàrem replicar l’acusació de sacríleg, sense la més mínima prova, adjudicada a Colom per Quadrado, el qual no tan sols no s’exclama per la cremadissa de l’església de Pollença per les tropes imperials, sinó que elogia la recompensa als autors. La situació és idèntica quan qualifica la Germania de sanguinaria i els Colom de lladres, violents, violadors i criminals¹. Ja sabem que, a la llengua, li fan dir el que volen i que el paper ho aguanta tot, però el maniqueisme és gegantí quan, en contrapartida a l’acusació de violadors, amaga els habituals abusos dels cavallers amb les dones i filles dels menestrals i dels pagesos. Cap exclamació de Quadrado contra aquestes violacions documentades. Sandoval, en el llibre hagiogràfic dedicat a Carles V, escriu: Los caballeros se entregavan a los deleites y a las modas, robaban a los plebeyos sus hijas y sus esposas, los apaleaban si reclamaban, por lo cual el pueblo llegó a aborrecerles mortalmente. Com és que Quadrado no en diu pruna si apareix en el llibre que utilitza per fer burla de la falsa detenció de Joanot Colom? Com gosa afirmar que els agermanats eren uns violadors i ocultar que els qui violaven, des de molt abans de la revolta, eren els nobles?

Gegantí igualment resulta el maniqueisme de Quadrado quan, en contrapartida a l’acusació de lladres, oculta les usurpacions patrimonials i embargaments dels nobles abans de la revolta o, caiguda la Germania, les confiscacions que, en molts de casos, acabaven per posar a l’encant les propietats dels agermanats morts. En realitat, uns robatoris encoberts, protegits per Gurrea, de cases i de terres que anaven a parar sempre a enriquir els patrimonis dels nobles. Colom lladre? El fet cert és que, arran de les confiscacions, no li varen poder embargar res, perquè res tenia a banda de la casa, comprada anys abans de la Germania, que seria enderrocada i el solar sembrat de sal². Colom no s’havia lucrat ni va aprofitar la seva posició per enriquir-se, a diferència del que havien fet i farien Miguel de Gurrea i els nobles del seu entorn. El crit de pag qui deu! assenyalava bé qui eren els lladres.

Més gegantina encara és l’acusació maniquea i cínica de violents, criminals i sanguinaris del qui no s’exclama dels crims de les tropes imperials des dels de l’església de Pollença, amb més de 200 persones, dones 0 infants, cremades, passant per les matances sense pietat de Son Fornaris i del Rafal Garcés, fins a les víctimes de la sàdica repressió de Gurrea, a partir del mes de març de 1523, després d’entrar a Palma, i que s’allargarà mesos i anys³. Quadrado no dissimula el seu posicionament ideològic antiagermanat. Afirma: Al tumulto de los asesinatos sucedió la calma de los suplicios. Cal rellegir-ho amb esment. Els assassinats, en el context de la frase, són els morts a les dues grans batalles, on la gran majoria de víctimes eren agermanats. Els suplicis, amb tortures i sàdiques execucions, són presentats com un bon assossec; la calma. Aquesta és la lectura que fa Quadrado. Cal fer notar que a la batalla de Son Fornaris, dia 4 de novembre de 1522, les tropes imperials, amb soldats ben armats i ben protegits, mataren més de mil agermanats. No curaven els ferits; els remataven sense pietat. Els qui es rendien eren degollats en el mateix camp de batalla. En el següent enfrontament, aquell mateix mes, en el Rafal Garcés, entre Binissalem i Inca, els agermanats morts superaren els cinc-cents. En aquella ocasió els qui s’havien rendit foren penjats als arbres del camí. Per arrodonir aquella nova matança, afegiren 70 homes detinguts a Binissalem i altres 40 a Inca que també foren penjats a la vorera del camí cap a Palma per escalivar les generacions futures. Era Colom el gran criminal?

La llengua és bona de remenar, altra cosa és detallar i provar les acusacions. Convertir les morts de les batalles en assassinats de Colom delata el poc rigor de Quadrado. Colom no va fer esquarterar ningú, ni aplicar ferro roent als condemnats, ni va cremar les esglésies on s’amagaven els mascarats. Cert és que va dictar sentències de mort contra alguns nobles que es negaren a pagar allò que devien, d’acord als seus béns i segons dictava la Santa Quitació, però el seu sentit de la Justícia no era com el dels nobles. Vegem un exemple de dues sentències en boca del prevere Josep Capó Juan (1923-1996): Quadrado diu de Joanot Colom: «Desórdenes, tumultos y saqueos fueron los únicos medios que empleó sin más objeto que la venganza». L’actuació de Colom en aquest cas concret de Santa Maria, és totalment oposada a les paraules de Quadrado, se’l veu bé un home justicier, que castiga dos agermanats amb la pena capital i restitueix les coses robades a un contrari de la Germania. Així com sols ens han pogut arribar les manifestacions i relacions dels qui venceren als agermanats, hauríem també d’haver pogut llegir – si s’hagués escrita – la relació dels vençuts⁴. La condició de criminal de Joanot Colom cal situar-la en el marc d’una guerra oberta i, en cap cas, no és comparable amb la venjança posterior de Gurrea que, en terminologia actual, hauríem de qualificar com a crims d’estat⁵.

El discurs de Quadrado de 1841 criminalitzava tota la Germania, sense distinció de lideratges. No serà fins el 1870 quan detecta que atiar el guerracivilisme entre Joan Crespí, el bo, i Joanot Colom, el tirà, provoca la divisió entre els liberals i els republicans; defensors dels agermanats⁶. Se li escapa, i no és un petit detall, que l’assalt de Bellver i la mort de Pere de Pacs, va ser el mes de juliol, durant el comandament de Joan Crespí, però divide et impera! Mentre es discuteixi sobre moderats i radicals no parlaran de Carles V ni de Gurrea, els grans criminals de guerra. Encara més enllà de finalitzar el conflicte bèl·lic, hi ha un mínim de 251 agermanats reconeguts que, després de l’entrada a Palma del virrei el març de 1523, acabarien en el patíbul. Si se sabia d’on eren, els enviaven als seus pobles per alliçonar els conciutadans o, per dir-ho més clar en paraules de Miguel de Gurrea: posar terror als pobles de que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim. Crim? Quin era el crim dels agermanats? Aixecar-se contra els abusos. I el patíbul no era la calma, sinó la consumació d’una gran i oprobiosa injustícia.

El gran crim de Joanot Colom va ser posar en pràctica les polítiques transformadores que havien de corregir els abusos: la Santa Quitació per fer pagar tothom en funció dels béns i amortitzar el deute públic, suprimir el dret de molitja, el quint del vi, la sisa de la carn, la gabella de la sal i altres imposts indirectes, proveir de blat procedent de Sicília els magatzems en previsió de males collites…⁷ Aquests foren els grans crims de Joanot Colom. I un de major encara que es resumeix en una de les seves grans decisions: Cap captiu de la terra no pot ser esclau! L’alliberament dels esclaus es dictà el mes d’octubre de 1521. La promesa venia d’enrere, però Joan Crespí no s’atreví perquè sabia que hi havia menestrals que en tenien⁸. Tanmateix, l‘afranquiment de l’esclavitud a qui castigava clarament era als nobles. Molts dels alliberats anaren cap a la península italiana, molts d’altres s’afegiren a les tropes de Colom i lluitaren fins a la mort a Alcúdia, a Son Fornaris, al Rafal Garcés o en la defensa de Palma. Als documents de les confiscacions es poden llegir referències als esclaus: li donaren entenent que-l feien franch, estava molt alegre per quant dehía que en Colom los havia fets franchs…

A les informacions dels distints pobles dels homens qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens apareixen dotzenes de persones obligades a pagar confiscacions acusades d’haver parlat bé de Joanot Colom i d’haver-ne destacat les bones obres. L’objectiu de les sancions (retribuïdes als delators amb recompenses) era que les persones interrogades fessin el contrari, però, tot i això, no n’hi ha cap que aporti cap prova en contra; només acusacions en abstracte.

Sortosament, ni que sigui tímidament, el maniqueisme de Quadrado ha estat posat en evidència per intel·lectuals i lliurepensadors de molt superior prestigi. Vegem algunes consideracions que divergeixen i posen en solfa el discurs dominant.

Eusebio Pascual de Orrios (?-1901): se presta á seria reflexión el leer que nada menos que el lugarteniente de la gobernación del reino aplica una y otra y otra vez á los instadores Juanot Colom y Pablo Casasnovas, el calificativo de virtuosos. Quadrado ha dicho que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal» (…) esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales.⁹

Cosme Bauçà (1871-1959): Joanot Colom, alma de la heróica resistencia, el cual para impedir el hambre que se temía, llenó los graneros de trigo, regularizó la administración de justicia, suprimió onerosos impuestos y organizó a los suyos al grito de Paz, Justícia y Germanía!¹⁰

Pere Oliver i Domenge (1886-1968): Per amor a la justícia, devem esvair la llegenda creada per l’esperit de banderia que, mancat de proves, parla en codolada «de fregir cors i menjar fetges»… «d’infants travessats de fletxes»… «de pruagosos degollats i d’altres de fam paredats»… Joanot Colom, menestral honrat i de bona conducta, no fou ni podia ser criminal; fou l’heroi de l’alçament contra el cavaller disbauxat, prevaricador i malvat, i la venjança l’amortallà en la llegenda horrenda.¹¹

Joan Estelrich (1896-1958): La història de Quadrado és, certament, tendenciosa com tota la història interpretada segons doctrines prèvies. Per la condemna airada de la Germania (i no només de les seves violències) el qualificaríem d’historiador ferotgement cesarista. Més o menys actual en el seu temps, Quadrado i la seva obra doctrinal són morts.»¹²

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938): No dudo en lanzar una afirmación: la obra de Quadrado es obra definitivamente muerta. Lo digo sin temor a que pueda parecer blasfemia. Con el deseo de llamar la atención sobre algo que es, innegablemente, un hecho. Un hecho justísimo, apresurémonos a decirlo. No estamos en un caso de olvido lamentable. De memoria que deba ser rehabilitada, Es imposible levantar otra vez el nombre de Quadrado. Ha caído, repetimos, definitivamente. Vg.: Quadrado. El Día (7 d’agost de 1932)

Baltasar Porcel (1937-2009): Escribí y reafirmo que era lo que se llama una ideologia carca, lo cual puede comprobarse leyendo sus obras, y no ya las de caracter apologético, sinó las históricas: «Forenses y ciudadanos», su discurso en la Asociación de Católicos palmesanos contra la declaración de hijo ilustre de Joanot Colom…¹³

Josep Melià (1939-2000): Determinar amb exactitud els estralls de la violència, o condemnar-la per principi, és tant un problema de consciència com de rigor. Quadrado, l’any 1870, atribuïa a Colom la responsabilitat de dues mil morts. Anys després, reduïa la xifra a alguns centenars.»¹⁴

Llorenç Buades Castell (1952-2015): Volen que oblidem. Si els agermanats tenen una placa al que ara és la Plaça del Roser, lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX, és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous. L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent, d’honrar la memòria dels seus i encara ara no tenen valor per fer-ho.¹⁵

Per concloure quin paper va jugar Quadrado, cap descripció millor que la que es pot extreure, per analogia, d’Eulàlia Duran quan defineix la seva font primigènia: Joan Binimelis es convertí (…) en historiador, en cronista oficial del regne de Mallorca, és a dir, en el cronista al servei des interessos polítics dels magistrats municipals mallorquins¹⁶. Doncs, de manera idèntica, aquesta definició es pot aplicar a Quadrado: un cronista submís als poderosos, l’antítesi del que varen ser els agermanats.

Com pot acusar-se Joanot Colom de sacríleg, de criminal, de violador i de lladre i no dir que els sacrílegs eren els soldats de l’emperador, que Gurrea era un sàdic criminal, que els cavallers eren els qui violaven i que qui robava a mans plenes eren els nobles¹⁷. Tot això, abans i després de la Germania. Un tràgic final molt similar al que cantava Guillem d’Efak (1930-1995), referint-se a la Revolta Forana de 1450, a la popular Cançó de Çon Coletes:

Després d’aquesta endemesa

tot romangué com abans:

els pobres més boca closa

i més viudes plorant, plorant.

I no ploraven per elles;

ploraven pels seus infants!

Passa d’hora de rescabalar la veritat i desemmascarar les manipulacions! Hem d’exigir molt més que recobrar la memòria històrica; ara ja es tracta de fer Justícia històrica!

IL·LUSTRACIONS.- La criminalització de la Germania de Mallorca ha provocat que, a diferència de la de València, gairebé no existeixi iconografia sobre la revolta. Sortosament, Guillem Morro i Veny, doctor en Historia i llicenciat en Belles Arts, ha recreat els episodis més significatius en imatges que, a més d’exposar-les públicament, les mostra i explica en el seu perfil de facebook, de manera didàctica i instructiva. Per il·lustrar aquest capítol, m’he permès d’usar alguns d’aquests dibuixos o quadres. El de l’encapçalament correspon al jurament dels agermanats: mantenir la fe catòlica, fidelitat a Carles V, lluitar per la santa Quitació i brindar suport a tots els agermanats.

NOTES

PER A SABER MÉS COSES DE LA GERMANIA DE MALLORCA:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

– (2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

– (2021) Colom covard? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-viii-colom-covard/

La llegenda negra sobre els agermanats, fonamentada a partir de la història de Joan Binimelis (1539-1616), copiada per Vicent Mut (1614-1687) i adobada de judicis de valor per Quadrado (1819-1896), pretenia la criminalització i desqualificació de la revolta. El discurs dels vencedors, en el cas de la Germania de Mallorca, va anar molt més enllà de l’habitual maniqueisme entre bons i dolents i va atiar la humiliació dels líders de l’aixecament popular. Colom seria objecte permanent de vexacions, amb infàmies, calúmnies i injúries, de manera intensa per part de Quadrado i dels seus seguidors. A Joanot Colom se li atribuïren, sense prova, qualificatius denigrants (assassí, violent, criminal, violador, sacríleg, lladre, covard…). Una mínima investigació rigorosa desfà el relat oficial que, de manera més sospitosa que insòlita, encara avui circulen en àmbits acadèmics.

Dues detencions de Joanot Colom?

Amb un exemple molt concret (evidentment, com cal fer sempre, emparat documentalment) es pot desemmascarar Quadrado i posar en evidència les seves manipulacions en la tria d’unes fonts i l’ocultació d’unes altres. Es tracta del fins ara inèdit contrast entre dos relats sobre la detenció de Joanot Colom, el febrer de 1523, que precipitaren les capitulacions de Palma. Dels dos relats que existeixen, obsedit en la campanya criminalitzadora de la Germania, Quadrado feia bandera només del llibre que denigra l’Instador del Poble i del Bé Comú:

Estando el Emperador en Valladolid perdonando los excesos de sus vasallos, tuvo aviso de que los de Mallorca se habían rebelado y tomado las armas, siendo su capitán un hombre vil llamado Colono, pellejero. Mandó luego el Emperador que fuese allá un gobernador, y que llevase cuatro navíos bien armados y con gente escogida, soldados viejos, con ciento y veinte caballos. (…) Dentro en la ciudad estaban la rabia y furor muy ardientes, de manera que Calon, capitán de los rebeldes, echó en prisión a todos los grandes y nobles que en ella había, con sus mujeres; y de los que se habían pasado al campo del virrey, a sus mujeres y hijos, y a todos los mercaderes y hombres ricos, mujeres y hijos; finalmente, a cuantos le eran sospechosos y tenía por leales. (…) Al fin se compusieron, perdonando el virrey en nombre del Emperador a todos los culpados, sacando doce cabezas que él nombrase, las cuales seguramente ellos le habían de entregar. De las cuales dieron luego las once. Mas Calon, cabeza y capitán general de la rebelión y levantamientos, ascondióse. Y buscándole con diligencia le hallaron en un vil lugar, cual él merecía, y así como estaba sucio y asqueroso, lo pusieron en un asno, y acompañándole los otros once a pie, le trajeron por las calles públicas de la ciudad, y hecho el triste paseo, lo atenacearon vivo con hierros ardiendo en medio de la plaza, y la misma pena dieron a los otros. Muertos de esta manera, los hicieron cuartos, y los colgaron de las torres y almenas de la ciudad. Y las cabezas estuvieron en el rollo que está en la plaza de Mallorca. Confiscáronles los bienes, aplicándolos a la cámara imperial. A los demás delincuentes condenaron en mucho dinero. Con esto quedó llana la isla, y en la obediencia y gracia de su rey y señor natural.

Aquest fragment correspon al relat ignominiós que presenta un Joanot Colom covard a qui trobaren amagat dins d’una comuna (en vil lugar) tapat de merda (sucio y asqueroso). I bé que ho proclamà Quadrado a les seves conferències. Colom covard? Com es pot ser tan manipulador? Quadrado tenia clar que Gabriel Sagrera, picapedrer i guardià de la Porta de Santa Catalina, per salvar Joanot Colom d’una mort segura, l’havia animat a partir amb ell amb una nau d’en Gabriel Brull i, per tant, sabia perfectament que el líder de la Germania havia rebutjat abandonar la seva gent i, fins a les darreres conseqüències, va optar per assumir responsabilitats¹. Quina és la font que farà seva Quadrado? Doncs, la Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V, publicada a Saragossa l’any 1634 post mortem del seu autor, el bisbe de Pamplona Fray Prudencio de Sandoval (1552-1620), escrit, per tant, amb molta posterioritat als fets que descriu (gairebé un segle!), sense cap referència documental ni el més mínim rigor; amb el nom (Colono i Calon) ni tan sols.

Tanmateix les mentides tenen les cames curtes i, més prest o més tard, brolla l’albelló de la veracitat. Tant li és a Quadrado la veritat! Ignorarà i ocultarà el llibre que no només capgira totalment la font on es recolza, sinó que desenteranyina i destapa el caràcter apòcrif de l’hagiografia del bisbe Sandoval. Efectivament, el capità que va fer la detenció de Joanot Colom, Alonso Enríquez de Guzmán (1499–1547), va escriure en primera persona el Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán. Per desemmascarar aquesta nova criminalització de Colom que, fins avui no ha estat refutada per cap historiador, transcric uns fragments del llibre esmentat, a partir de les ordres rebudes del rei i del virrei fins a descriure l’honorable capitulació de l’Instador del Poble i del Bé Comú.

«Don Alonso Enríquez de Guzmán, nuestro capitán: Yo vos mando que hagáis lo que don Miguel de Gurrea, visorrey dese reyno os mandare, que en ello seré yo servido. De Valladolid». La del vissorrey dezía: «Magnífico e noble don Alonso Enrríquez de Guzmán, capitán de Su Magestad en este nuestro exército, que en su real servicio tenemos, salud e gracia. Sepades como yo, don Miguel de Gurrea, visorrey deste reyno de Mallorca por Su Sacra, Cathólica y Real Magestad y de su Consejo, gobernador de Aragón, mando a vos que prendays la persona de Colón, bonetero, que se llama el capitán Colón, y a los treze cónsules de su consejo e compañía, y mandéis abrir las puertas desa ciudad y oyr a justicia a los abitantes; y preveella de los nescesario de los que en nuestro exército tenemos y ansimismo a nuestro exército de la dicha ciudad, de oy a mañana hasta las quatro después del mediodía. E si no pudiéredes o no os quisieren cunplir las palabras, os salgáis para nos aprovechar de vuestro consejo y magnífica persona. E no hagays otra cosa. Deste nuestro exército».

Diéronme estas provisiones a las diez del día, y fuéme a la placa, do hallé el capitán Colón con la dicha guarda y cinco de los dichos cónsules. Y dijeles, que lo oyeron todos: «Ya sabéis como os é cunpido la palabra que os di. Agora os hago saber que el Emperador me manda por esta su cédula -la qual les mostré- que yo entregue esta ciudad al senyor don Miguel de Gurrea, por la qual veo que confía más en vuestras palabras que me teneys dadas que no en mi esfuerco ni en los honbres que tengo aquí, porque yo soy uno y ellos son treynta y vosotros treynta mill. Pídoos lo que me avéys prometido e licencia para salir Y aconsejoos que os me entreguéys, porque me ponéis en obligación de hazer por vosotros, y a Su Magestad daréys crédito de humildad, y vosotros no tan culpados y hombres de vuestras palabras, como en su cédula confía».

Colón respondió: «Señor; Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio de nuestro señor; el Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad». Y ansimismo los otros todos dixeron lo mismo, e yo yrme a comer; y cada uno a su casa. Acabado de comer; mandé llamar a corsistorio y propuse cosas semejantes que éstas, y mandé pregonar que ninguno truxese armas. Y con buenas palabras puse en yerros al dicho señor capitán y señores cónsules y hordené una procesión muy solemne, con todas las mujeres en cabello y descalcas e niños de la una parte de la procesión, y de la otra parte los ombres, descalcos e destocados, con grand grita pidiendo misericordia. Fuymos a la puerta de la ciudad, donde estava puesto un altar con Jesu Cristo crucificado muy devotamente. E hallamos al visorey y a su mano izquierda a don Juan de Velasco, capitán general de las galeras, en sendas sillas asentados. Y allí llegó toda la procesión, pidiendo misericordia. (…) Y entró el visorrey en la ciudad, do fué obedesçido e temido. Desquartizó al dicho capitán Colón y a los treze cónsules y a un alguazil. E con los demás hizo justiçia; y los que pudo apañar antes que tomase la çiudad fueron quatroçientos y veynte, todos éstos ahorcados y desquartizados. E hízose al exérçito y quedó él allí como de antes. El visorrey escrivió mucho y bien de mí al Emperador.

Aquesta autobiografia detalla la capitulació de Palma no només per un contemporani dels fets (a diferència de l’hagiògraf de Carles V quasi un segle més tard), sinó per un testimoni directe i protagonista excepcional. La lectura d’aquest llibre és fonamental, perquè no l’ha escrita cap poeta romàntic del s. XIX, ni cap republicà del s. XX, ni cap investigador-etzibador del s. XXI, sinó un capità de l’exèrcit imperial de Carles V; és a dir un oficial militar que va acompanyar Juan de Velasco i es va enfrontar a la Germania.

Resulta gairebé impossible que Quadrado no tingués en compte aquest llibre, publicat amb prou notorietat l’any 1862, mentre ell es desfeia en perfilar el seu discurs antiagermanat². La publicació va ser objecte de nombroses referències a l’època, atesa la circumstància que l’autor, company de Diego de Almagro (1479-1538), reproduïa un plet famós sostingut amb Hernando Pizarro (1500-1578)³. Resulta igualment sorprenent que cap ni un dels seguidors de Quadrado (ep, tampoc dels seu detractors) hagi parat esment o, almenys, incorporat aquest llibre a les bibliografies, perquè és un testimoni que desemmascara la falsedat del relat de Sandoval, als peus de la monarquia i de l’Església Catòlica, els dos grans ens manipuladors de les Germanies.

Els deliris de Quadrado (el maniqueisme, les contradiccions, les incoherències…) són constants. Tant li és dir que Colom no respectava l’Església com fer-ne burleta per haver-se agenollat davant d’un bisbe. Tant li és defensar que calia «borrar la memoria de Colom» com alabar i magnificar l’amenaça de Carles V que «jamás se borrase del mundo su memoria». Avui els defensors a ultrança de Quadrado han estat superats per la realitat de la història. Això no obstant, encara hi ha tres conductes que, gradualment, es poden inserir en el discurs reaccionari: la dels contextualitzadors, la dels justificadors i la dels equidistants, però qualsevol contextualització, justificació i equidistància (ai, vade retro, els equidistants!) té aires de burla quan es fa una lectura ètica dels fets.

Per disculpar el maniqueisme i la manipulació, s’argumenta la gran aportació documental de Quadrado. És cert, però quin mèrit tenia? És el primer arxiver que pot dedicar-se a ordenar la documentació que té al seu abast i publicar-la per validar les seves tesis. I quina era la documentació que hi havia a l’arxiu? Òbviament la història dels vencedors, l’oficial, el discurs dominant; la mentida al servei del poder, en definitiva. Quadrado, en síntesi, no farà altra cosa que potenciar l’obra de Binimelis, copiada per Mut, i afegir-li interpretacions, adjectius i judicis de valor, com a monàrquic i apologista catòlic, amb afegits a interès de part i, sense contrast possible, de dubtosa veracitat. Els qualificatius que atribueix a Joanot Colom, sempre sense prova, no són cosa de l’home catòlic que Quadrado presumia ser. Allò que és un vertader assassinat és, precisament, la criminalització de Joanot Colom i de la Germania de Mallorca, carregada de raó i de raons per revoltar-se.

NOTES

PER A SABER MÉS COSES DE LA GERMANIA DE MALLORCA:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

– (2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

La Germania fila, fila…

Per iniciativa de Pere Estelrich, coordinador del Suplement Bellver del Diario de Mallorca, dia 11 de febrer de 2021, sota el títol Les Germanies, es va fer una taula rodona, sotmesa a les limitacions derivades de la pandèmia i amb la màxima audiència que permetia la situació. L’acte, en el marc dels actes commemoratius dels 500 anys de la revolta dels menestrals de Palma, va anar precedit d’una presentació de la directora del diari, Marisa Goñi, la qual destacà l’atenció mediàtica que l’efemèride havia desencadenat. L’interès dels assistents es va comprovar en l’animada participació en el col·loqui de Guillem Morro, Sili Arguimbau i Miquel Rosselló, amb un públic atent que posà èmfasi en denunciar la nul·la informació rebuda a l’escola sobre un episodi tan transcendental. El moderador va declarar que havia après més coses sobre la Germania la darrera setmana que, abans, en tota la vida. Cal tenir en compte que el diumenge abans, dia 7 de febrer, a tots els municipis de Mallorca, tots sense excepció, s’havia llegit el Manifest per la Germania de la comissió cívica Germanies500, un acte simbòlic sense precedents d’agermanar Mallorca¹.

El relat històric de la revolta, des de les causes fins a la derrota passant per les etapes més destacades, va ser tractat per les historiadores Margalida Bernat i Maria Margalida Perelló. L’altre ponent, Josep Lluís Pol, va llegir un relat de creació, amb la confessió en primera persona d’un jove que explica la seva incorporació al moviment agermanat, amb el crit de Pac qui deu! i Mori el mal govern! Com que aquest darrer ponent, set dies abans, havia publicat un article, El context científic en temps de les Germanies, que descrivia el món de les Ciències en el moment de la revolta, vaig trobar oportú compensar l’aportació amb una pinzellada per situar també el món de les Arts i de les Lletres². Cal dir que la meva intervenció, condicionada al rellotge i enmig d’un debat, va ser improvisada sobre quatre notes que ara transcric.

El món a la dècada de la Germania de Mallorca (1511-1521)

I què passava en el món en aquell temps de Germanies? L’estiu de 1520, mig any abans de la revolta de Mallorca, les tropes imperials intentaven esclafar i reprimir els aixecaments de les Comunidades i de la Germania de València. L’aportació de Castella, molt lluny encara d’allò que ells anomenarien «el siglo de oro español», obeïa a l’objectiu d’Isabel I, l’àvia de Carles V: bastir un gran imperi mitjançant la conquesta i subjugació d’altres terres, amb l’extermini de llengües, cultures, religions i pobles. Castella i l’Església Catòlica, sense la participació dels altres regnes de la corona d’Aragó, perseveraven, amb la creu i amb l’espasa, en l’etnocidi i genocidi d’Amèrica. Dia 1 de juliol de 1520, conegut com la noche triste, les forces asteques infringiren una severa derrota a les castellanes a Tenotxtítlan (Mèxic), l’endemà de l’assassinat de Moctezuma II, amb engany i traïdoria, ordenat per Hernán Cortés.

Això no obstant, el món és molt més gran que aquell imperi on deien que no es ponia mai el sol i que, amb el temps, s’enfosquiria i es faria miques. Mentre Castella es dedicava a la massacre lingüística, cultural i ètnica d’Amèrica, en el conjunt d’Europa la dècada que va precedir la Germania de Mallorca, va ser especialment rica i productiva. En el camp de l’Art, l’any 1512 Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564) acabava una de les més destacades obres mestres de la història de la pintura: la capella sixtina. El genial i polifacètic Leonardo da Vinci (1452-1519) l’any 1514 va realitzar una sèrie de dibuixos, els Diluvis, com a rèplica alternativa als de Miquel Àngel.

Pel que fa a la música, en el nostre àmbit i en plena expansió del Renaixement, es pot esmentar Mateu Fletxa el Vell (1481-1553), mestre de capella de la Seu de Lleida, que faria de mestre a les filles de Carles V, Maria i Joana, i que es tancaria monjo al Monestir de Poblet. L’arquitectura renaixentista, aquells anys, va permetre l’exaltació de la bellesa materialitzada en alguns dels castells del Loira i en palaus i esglésies a Venècia i Florència.

L’any 1511, un any abans que Miquel Àngel acabàs de pintar la gran volta de la capella sixtina, Erasme de Rotterdam (1466-1536) havia publicat Lof der Zotheid, traduïda i coneguda com Elogi de la follia³. Aquesta obra figura sempre a totes les llistes dels llibres que incidiren en la història de la humanitat. A les mateixes llistes hi figuren també El Príncep de Nicolau Maquiavel (1469-1527), publicada l’any 1514, i Utopia de Tomàs Moro (1478-1535), publicada l’any 1517⁴. L’any 1521, coincidint de ple amb l’aixecament de la Germania de Mallorca, un jove occità de devuit anys, Miquèl de Nòstra Dama (1503-1566), Nostradamus, comença a elaborar les Profecies, una obra de gran impacte que serà interpretada (i molt manipulada) com a presagi de grans esdeveniments. És prou evident que l’autor coneixia l’obra d’Anselm Turmeda (1355-1423) que tant va influir també sobre els visionaris i predicadors agermanats.

Ciències, Art, Música, Lletres… i Religió!

No serien, però, ni les Ciències, ni les Lletres allò que més incidiria sobre les Germanies, sinó la religió. Hem de situar-nos a finals de març de 1521. Encara no fa dos mesos de l’aixecament a Palma de dia 7 de febrer per alliberar els set detinguts de Miguel de Gurrea, el lloctinent aragonès. Aquest, ha estat destituït pels agermanats, amb el beneplàcit dels nobles i els jurats, a l’empara d’una providència de Pere el Cerimoniós, segons la qual un aragonès no podia ser governador del Regne.

Carles V és a Worms i dia 3o de març remet una carta on revalida el seu suport a Gurrea i mana que (…) no se siguan mas movimientos por forma que no passe mas adelante la mala intencion que los susodichos manestrales han tenido antes bien se repose toda manera de tumulto (…). I com així l’emperador era a Worms quan els comuneros castellans i els agermanats de Mallorca i de València anaven alçats? Doncs, esperava la Dieta convocada per escoltar Luter i fer-li avinent que o bé se retractava de les 95 tesis o s’hauria d’atendre a les conseqüències. Tot plegat, una farsa.

El mes de gener, el Papa havia excomunicat Luter, però Roma exigia més; volia una humiliació exemplar. El príncep Frederic de Saxònia va pactar un passaport per garantir a Luter que, si assistia a la convocatòria de la Dieta Imperial, tenia garantit retornar sa i estalvi. Tanmateix una garantia tan precària com la que l’Església havia promès un segle abans a Jan Hus, processat i ajusticiat en el Concili de Constança. Malgrat el risc, Luter va acceptar d’anar a Worms, on va arribar dia 16 d’abril aclamat per la població com un heroi. Davant de l’emperador, durant tres dies, Luter va escoltar les amenaces dels teòlegs i en ser requerit a rectificar, admetre les heretgies i reclamar el perdó, es negà a abjurar, va recordar que el Papa i els concilis s’equivocaven i, quant a retractar-se de les seves tesis, va concloure: no puc ni vull revocar-ne cap, veient que no és segur o just actuar contra la consciència. Déu m’ajuda.

La sentència estava dictada d’antuvi. Tanmateix, en el rerefons, el menys important era si Luter tenia o raó o no, el fet és que havia denunciat que l’Església Catòlica era un negoci i que, allunyada de la gent humil i dels Evangelis cristians, s’havia convertit en un centre de poder que sempre brindava suport als rics. El Papa, com a hereu de Sant Pere, s’havia adjudicat el poder de tenir les claus del cel i, amb aquest poder, emetia indulgències per vendre com a mecanisme de perdó dels pecats o butlles per patrocinar guerres (la de la Santa Creuada va durar fins a la segona meitat del s. XX). Passaports per anar al cel i permisos per evitar dejunis i abstinències, en definitiva. És bo d’entendre que l’empatia de les classes populars posàs messions a favor de Luter i no del Papa, sempre fent costat a la repressió. En equivalent quid pro quo, l’emperador estava sotmès a la voluntat del Vaticà i romania a Worms mentre la Germania de Mallorca era desatesa en el seu clam de justícia.

Dia 23 d’abril de 1521, la mateixa setmana que Carles V havia presidit les declaracions de Luter, els comuneros eren derrotats a Villalar i els seus líders Bravo, Padilla i Maldonado decapitats. A l’entretant, l’emperador continuava retingut a l’espera del dictamen dels teòlegs que, evidentment, redactaven la condemna contundent de Luter. Finalment, dia 25 de maig de 1521, l’emperador va dictar l’Edicte de Worms que declarava Luter pròfug i heretge, amb la qual cosa, animava la persecució i atiava i autoritzava la seva mort a mans de qualsevol. Això no obstant, Luter s’ho va veure venir i, protegit i encobert per Frederic el Savi, va esquivar la detenció que l’hauria precipitat a la foguera. No eren les arts, ni les lletres, ni les ciències, no. Allò que determinava el poder en aquell temps de Germania era la religió⁵. En aquell context, brollaren noves revoles camperoles que serien esclafades el 1525 a Frankenhausen.

La Religió va ser i és encara un dels factors determinants de moltes de guerres. La inquisició s’abocaria a una persecució centenària contra el protestantisme⁶. I això sí que té relació directa amb la Germania de Mallorca.

En el llibre de les Informacions judicials de Gurrea, elaborat poble a poble després d’esclafar la Germania per establir les confiscacions als que han estat «mals», podem llegir que, a l’illa d’en Mateu de Sant Joan de la parròquia de Sant Jaume de Palma, hi vivia Mestre Gosalvo pintor afectadíssim y anava armat ab los agermanats, y era molt den Colom, que sa muller del dit Gonsalvo alletava una filleta den Juanot Colom, y anava sermonant la germania dient mil herejias, y per aquella causa per haver incidit en crim de herejia per los desastres que deya, lo han cremat. (Així ho declara un testimoni unich a 23 desemb. 1523 encara que en el proces figura el dit Gonsalvo entre’ls vius i presents) Present VIII lliures (nota 7).

Aquest era, ni que sigui amb una breu perspectiva i en una pinzellada simplista, l’estat del món en temps de Germanies. Carles V s’aquietà a defensar els interessos de l’Església Catòlica i no s’empatxà d’escoltar les raons dels menestrals i dels pagesos valencians i mallorquins, perquè no tenia cap voluntat d’atendre les causes justes dels agermanats, sinó de mantenir subjugats als qui no considerava altra cosa més que súbdits, subjugats i submisos. Una raó més per revoltar-se al crit de Pac qui deu! Mori el mal govern! Pau, Justícia i Germania!

NOTES

1 Més enllà de l’illa de Mallorca, la lectura es va fer al pont de ferro de Girona, ciutat on també hi va haver revoltes populars, davant del memorial de la Germania de València a Alenara i, a la mar, dins d’un llaüt, en record dels mariners que patiren, com els menestrals i els pagesos, la repressió de l’emperador.

MÉS INFORMACIONS SOBRE LA GERMANIA DE MALLORCA

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

MÉS IMATGES