Blocs de VilaWeb

Ens han educat -si més no, a alguns- que cal posar-nos en el lloc de l’altre; de fet, comprenem, per exemple, què és una injustícia perquè ens posem en el lloc de qui està sent injustament jutjat. No hi ha res de més solidari: què faries si fores tu? Aquesta capacitat -no a l’abast de tothom ni totdon- supose que deu ser l’empatia. El DIEC la defineix d’una manera més mudadora: “Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. Faria bé més d’un en mirar-se la desgràcia del Mediterrani i la gran tasca de l’Open Arms amb els ulls dels que han de fugir del seu país per misèria o per guerra, passen dies foscos on, mentre sobreviuen, veuen morir companys i, en arribar -si és que hi arriben-, troben odi, no per ser estrangers -els britànics i els francesos tenen barra lliure-, sinó per ser pobres. Però això és un altre tema que mereixeria una entrada independent.

“No actues amb els altres com no t’agradaria que actuaren amb tu”. N’heu escoltat la frase, amb les variants que preferiu, veritat? Fàcilment, es pot donar el cas que a l’altra persona no li importe que actueu d’una manera o d’una altra, però n’heu fet la prova? Potser hi hauria sorpreses i indignacions. Si a tu (dins de les contradiccions que et guien) no t’agrada per a tu mateix alguna cosa, o no la trobes bé, ètica o moral, per què la fas? Fins que arriba un dia, un instant, un sol moment, com un clic, res, un txap!, que et fa començar a preguntar-te si no caldria canviar el sentit de la sentència: actua amb els altres com creus, o com saps, que actuaran amb tu. Al capdavall, això també és la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació”, etcètera, malgrat que es canvien els rols dels subjectes. En altres paraules: seguim posant-nos en el lloc de l’altre. Per què, però, hem de ser nosaltres els que anem amb cura i sempre posem l’altra galta evangèlica? Qui té, doncs, el concepte d’empatia mal aprés? Què entenem per empatia? “El poble diu: ‘Fer com fan no és pecat’. O siga: ‘Com més serem, més riurem'”, escriu el mestre. Però hi ha un certs principis que no et permeten riure, per més que hi siguem. Ara bé, potser, seguint els manuals de poesia i de les figures retòriques, ací perdre seria guanyar? Maleït insomni!

No sé si alguna vegada us haurà passat que quan tot sembla tenir una certa estabilitat us entra por que s’espatlle. Pel que he llegit en alguna xarxa social, sí, hi ha gent a qui li passa. A mi, ho reconec, des de menut que m’acompanya aquest sentiment: quan alguna cosa rutlla com m’agradaria que rutllara durant un període de temps bastant llarg (més d’una setmana, compte), m’entra l’ai que tot es capgire. De vegades, abans de pensar-ho, ja hi ha ocorregut; de vegades també, s’hi esdevé uns dies després. El cas és que sempre que ho he exposat m’han replicat que soc un pessimista i un negatiu, que ho solc veure tot negre, que no sé gaudir dels moments d’alegria i de felicitat perquè pense en el que vindrà, i etcètera. No negue res del que m’etziben… o no ho negue per complet, perquè trobe que sí que sé viure els moments quan arriben, encara que siga a la meua manera. Però, és clar, no soc balhòstia i sé que després ve la baixada. Quan semble que tot, tot, tot vaja bé, cal sospitar-hi: per on vindrà la bufetada? Perquè, no en dubteu, venir-hi, hi vindrà. Està demostrat.

“És que atraus les males vibracions d’aquesta manera!”, sí, i tant, igual que si somrius a l’univers, l’univers ajudarà que faces possibles els teus somnis. No depén del context social, polític, cultural, econòmic, no, a quin sant?, depén dels planetes alineats que formen una boca i amb les estrelles a cada comissura dels llavis. Pensa, pensa així i el bac serà galàctic -hehe, molt roïn, sí, què voleu. Sempre hi ha senyals, sempre, seeeeempre (amb tantes e com desitgeu) que ens demostren que no ens hi podem acomodar. Per tant, supose que una manera de prevenir-ho -tan lícita com qualsevol altra- és posar-nos una cuirassa d’esperar els moments no tan agradables. Per sort, això també serveix per quan venen desgràcies, que intueixes que la cosa canviarà -en algun moment- a bé. Però, si ho analitzem, la cuirassa aquesta no funciona igual; si estem vivint un període de temps no gaire bo, ens costa més imaginar que remuntarà. Som negatius? Som pessimistes? Potser sí, per què no, però preferisc etiquetar-me/-nos com a realistes amb tendències negatives. Realistes i punt, ben mirat. I ja pare, que és de nit, és agost, fa calor, no ha quedat l’entrada justament com jo volia, i bla, bla, bla, que quedarem com Camot.