La setmana passada TV3 va emetre el documental ‘Veritats de mentida‘, un intent d’analitzar i posar llum a la complicada situació del periodisme en l’època de les xarxes, del fakenews, de les veritats alternatives i de totes les trampes i manipulacions que estem patint.
L’equip que va fer el programa em va demanar de participar-hi, sobretot en la meua condició de president del Consell de Directors del Centre Europeu de Periodisme. En les llargues converses que vam mantenir, però, van aparèixer alguns moments i circumstàncies del darrer any que, vistos en perspectiva crec que han estat importants i que, contra el que jo mateix pensava en ell seu moment, han anat obrint un forat que jo mateix no esperava que existís. Alguns d’ells, més o menys i de manera desigual han quedat reflectits en el documental.
Si hagués de dir un dia en que la meua decisió de revoltar-me contra el que estava passant va començar, aquest seria sens dubte el dia de la mort de Muriel Casals. Tothom recorda els fets, lamentables, creats per la trampa d’alguns mitjans que van voler treure profit en clics i en diners d’una mort que per desgràcia estava anunciada. Poc després vaig escriure aquest editorial: La mort de Muriel Casals i la crisi del periodisme.
Allà vaig descriure el problema en els següents termes: ‘Qui va llançar la notícia en primer lloc sabia perfectament que fent-ho aconseguia una prima important de visites, que es traduiria en diners per al seu digital. És tan cru com això. L’única raó que pot explicar que uns professionals experimentats vulnerassen totes les convencions periodístiques és la consciència que, essent primers, i gràcies a la perversió que fan d’això les xarxes socials, obtindrien un gran nombre de visites, que es traduirien en ingressos. I en aquells que els seguiren va pesar més la idea de no quedar despenjats en la batalla per l’audiència que no la realitat. Si la falsa mort s’hagués mantingut només a Twitter, sense que cap mitjà hi hagués donat credibilitat, o si l’error no hagués estat tan multitudinari, avui no seríem pas on som. I la pregunta és, evidentment, si tot s’hi val per l’audiència, però també en què fallem tots plegats perquè la batalla per l’audiència origine fets tan lamentables’.
En el text també qualificava de periodisme groc les pràctiques que alguns mitjans catalans han anat fent els darrers anys i apuntava que el govern també havia de fer una reflexió: ‘convé remarcar, perquè no és cap detall menor, que el suport genèric que el govern de Catalunya atorga als mitjans d’una manera reglada i pública aquesta vegada, paradoxalment, premiarà amb diners aquells qui no van respectar l’ètica periodística en el cas de Muriel Casals. Perquè els pagaran els clics extra que van aconseguir sabent que els obtindrien si llançaven la notícia abans que ningú. Potser el govern també ha de fer una reflexió sobre això.’
Després d’aquell fet i després de que el problema global relacionat amb aquest model de periodisme es fes evident amb la campanya electoral de Donald Trump als Estats Units el debat va fer un gir espectacular. De sobte tothom se’n preocupava.
Des del Col·legi de Periodistes, en aquest context, em van demanar de participar en el VI Congrés de Periodistes de Catalunya, que s’anava a celebrar l’onze de novembre. Se’m va demanar primer de participar en una taula rodona sobre el periodisme digital però jo m’hi vaig negar. Volien que debatés amb companys precisament dels mitjans que han estat practicant de forma descarada el periodisme groc i que han fet ús de totes les tècniques imaginables per maximitzar els clics. Vaig preferir no ser-hi i així li ho vaig comunicar a la presidenta.
Després de diverses converses privades en les quals ells insistien i jo explicava les raons per les quals no volia participar en aquesta classe de debats amb la gent que volien que ho fes, des del Col·legi se’m va proposar participar en un altre espai del Congrés però demanant-me de forma explítica que fes en públic la denúncia que havia fet en privat. Que expliqués amb noms i cognom, amb detalls i exemples, les crítiques de fins on havíem arribant i com s’estava pervertint la nostra funció social com a mitjà.
M’ho vaig repensar i vaig acceptar, gairebé com una obligació professional, perquè de ganes de fer-ho no en tenia gens ni mica. No m’agrada adoptar aquestes actituds.
Em va resultar molt violent dir el que vaig dir, I si he de ser sincer vaig eixir del congrés molt decebut, pensant que el gest no havia servit de res. Vaig explicar que al nostre país el periodisme groc havia entrat per internet, vaig assenyalar els mitjans més responsables d’haver-ho fet, vaig posar exemples em sembla que indiscutibles, vaig insistir en la compra de visites falses i en el fet que els mecanismes de control, concretament l’OJD, estan completament desprestigiats i no serveixen ja de res. Vaig incloure, respecte a l’editorial de la Muriel, detalls nous com la demostració de que es poden comprar visites, guanyant encara diners, gràcies al suport genèric o la crítica de les webs subterrànies que ignoren tots els principis més elementals fent guanyar visites a marques que les amaguen o dissimulen la seua aportació perquè així la seua credibilitat no es veja encara més afectada. (Ací teniu el vídeo).
Aquella taula rodona en la qual jo vaig participar al congrés la moderava Montserrat Besses, que ara ha estat la responsable del ‘Veritats de mentida’.
Quan ella, mesos després, va rebre l’encàrrec de fer el programa l’equip de TV3 es va interessar pel context global del debat i va descobrir les News Impact Summit que des de l’EJC estem organitzant fa un parell d’anys en moltes ciutats europees. N’hem fet ja vint-i-dues en total i en les mateixes han participat com a ponents per ara prop de tres cents periodistes de tot el món, entre els quals jo mateix en tres de les sessions –a Doha, Madrid i Amsterdam. Les NIS han esdevingut un fenomen arreu d’Europa i han congregat milers de periodistes interessats en analitzar seriosament el perquè dels problemes evidents de credibilitat que te la nostra professió.
Jo vaig oferir-los, com era lògic, tot el suport i tots els contactes necessaris sobre les jornades i els participants i vaig posar l’EJC a la seua disposició, tant per si volien entrevistar el director, l’Adam Thomas, com si per volien els contactes de qualsevol dels ponents que havien participat. Besses es va estimar més, però, que participés jo mateix, ja que sóc el president del Centre, però en la meua condició de tal i no en la de director de VilaWeb.
Evidentment vaig acceptar. La tasca per l’equip de TV3 no era fàcil. Tenien poc temps i el tema era molt complicat. L’esforç de programes i de l’equip d’informatius va ser molt intens i m’alegra molt saber que el resultat va ser premiat amb una audiència interessant i interessada.
Al llarg del programa, però, em va sorprendre i em va alegrar que els temes que havia anat posant sobre la taula el darrer any apareixien i eren discutits de forma clara i sense tabús. Fins i tot el Secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Miquel Martin Gamisans, hi va anunciar mesures concretes adreçades a controlar el que ja va definir obertament com a frau en la comptabilitat de les visites a través d’OJD.
És cert que l’OJD va de baixa. Avui tothom sap que les trampes són massa fàcils i la credibilitat d’aquest sistema de recompte viu les seues hores més baixes. Fins i tot els qui n’han abusat durant anys se’n desentenen, en part perquè ha passat que ara veuen amenaçades les seues posicions de teòric lideratge, amb l’emergència del que en diuen ‘plataformes de continguts virals’, webs que encara poden aconseguir més visites que ells perquè encara fan un periodisme més i més groc i moltes més trampes. La denúncia té molt d’hipòcrita perquè aquestes mateixes plataformes, portades per la mateixa gent, abans estaven integrades dins dels mitjans que ara les denuncien. En el fons una explicació biogràfica, gairebé centrada en una sola persona o dues, seria més que suficient per entendre tot el que ha passat els darrers anys, tota la perversió que hem viscut. Tant hi fa ara, però..
El que em sembla important en qualsevol cas i ara mateix és que comence a tenir la sensació que un any llarg després de la mort de la Muriel sembla que es generalitza la idea de que no podem permetre tàctiques i comportaments que només fan que mal a la professió periodística i a la societat. La guerra està sent llarga, això sí, però sempre hem sabut que no hi ha cap combat senzill.
