“Maulet de l’Horta”

Som de l’estofa de què són fets els somnis.
I un somni és el que volta la nostra vida
petita.
Somiant, a voltes a mi em sembla
que se m’obrin els núvols i que em mostren
tresors a punt de ploure damunt meu;
tant, que fins he plorat en despertar-me
per no poder continuar els meus somnis.
Shakespeare, la tempestat

Hui rebré el premi Maulet a Torrent, l’Horta Sud. Sembla que ha sigut una decisió en secret fins a fa quatre dies, i aquesta setmana m’han avisat que havia de venir a recollir un premi. Sort que ha plogut i el camp més val no tocar-lo gaire… Així que si no havia d’anar al camp, vaig decidir que vindria a esmorzar a Torrent, perquè entre amics, cal fer-los cas.
Aquest és un reconeixement al treball d’anys. Amb quinze anys, recorde que els amics ja ens dedicàvem a col·laborar en projectes socials, d’ajuda, grups escoltes, joves, escola d’adults, la biblioteca municipal, l’institut d’estudis, colònies d’acció cultural, formació voluntària de mestres…, si col·laboràvem en un bé comú, el país també seria millor. Supòs que és un premi merescut, que n’hi ha molts que el mereixen. Més que no jo. Però ha plogut; hui no he d’anar al camp, i vindré a Torrent.

— Mon pare, què diré?
Com som fets i què fem per rebre un reconeixement, els homes? Per què em dedique a fer coses voluntàriament?, com és que he mamat el treball de voluntari, que no en fa nosa ni pena ni destorb?, a quanta gent dec ser qui sóc? Ser mestre en aquest país valencià que ara lluu com mai. Ser entusiasta de la llengua, de la lectura, de l’escola, de la comarca, del poble, de la vida, o del pa? Perquè jo no menge res sense pa. No menge res, si no n’hi ha pa. I encara sense, sóc entusiasta del camp, de la terra… A tanta gent com dec agrair què sóc.

Ma mare va faltar fa dos anys. Mon pare fa quinze dies.

Sort dels amics, la colla de Bétera —és més ampla que els nascuts a Bétera—, el mestre ferran zurriaga, el mestre vicent partal, empar, el meu fill albert, jem cabanes, els mestres de la meua escola, quantes coses he d’agrair a l’escola gavina, a tanta gent que ha fet possible un projecte així en circumstàncies adverses, a escola valenciana…
Aquest reconeixement és el seu reconeixement. És un regal col·lectiu.
I jo, que durant unes hores faré bondat, dimarts estaré impossible, i ufanós, ample que no n’hi haurà prou porta si no és d’entrada de carro… “Maulet de l’Horta Sud”, l’enveja que tindran a Llíria!
Mon pare ja hagués dit: parla poc i no t’oblides de podar la parra, posar en amo la figuera, veure si n’hi ha armela al camí Llíria, pagar les pulvuritzaes…, però jo me voldré fer l’home.

Si Vilaweb publica que ahir n’érem 30.000 manifestant-nos a València, és perquè érem repartits a cinc bandes: els que érem a la mani, els de la fira del llibre, els del vinyarock, els del camp de llevant, els de les bandes, els del palau de la música, i els del concert jove a Vivers, ves que prohibir-nos entrar els entrepans que portàvem de Bétera. Plegats n’érem 30.000 o 300.000, com no voleu ser entusiastes del país que tenim!

Moltes gràcies.

2 pensaments a ““Maulet de l’Horta”

  1. Retroenllaç: L’Albert, l’Enric, els maulets imprescindibles | Mails per a Hipàtia

  2. Retroenllaç: Albert Dasí rep la distinció ‘Maulet de l’HortaSud’ | Escola Gavina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*