Mails per a Hipàtia

Sopar d’aniversari a casa. Amb els amics més pròxims de Barcelona -a Bétera ja ho celebrarem el cap de setmana. Apareixen els regals com mana la tradició i entre ells aquests gràfics de l’Oriol Nubiola, plasmats en cartell, samarreta i unes xapes espectaculars per la roba.

Els Nubiola, a part de ser molt bons amics, són molt bons dissenyadors i fotògrafs. En aquest cas ha estat l’Oriol, que no sé ni quantes hores haurà hagut de dedicar a fer aquest disseny ‘On Tour’ que m’ha impressionat i tot. Realment el nombre de presentacions del llibre ha estat enorme. Vist així, sobre el mapa.

Aquestes setmanes no paren de passar periodistes estrangers per VilaWeb, preguntant sobre el procés i intentant entendre què està passant. Fa uns dies, però, una visita em va fer una il·lusió especial. Era una periodista de Delo, el diari eslovè del qual alguna vegada he contat anècdotes sucoses de l’època precisament de la independència d’Eslovènia. Aleshores era jo qui cridava a la porta del seu diari, a Lubjinana, per saber més del que estava passant. És a dir per fer els que els seus periodistes ara estan fent amb mi.

Ho vaig explicar a Mimi Podkrižnik, la seua redactora desplaçada a Barcelona i ella ho ha reflectit en aquest llarg article que acaben de publicar.

El món fa algunes voltes de tant en tant.

La meua pissarreta d’El Punt Avui TV de dimecres passat.

[vimeo 112432067 w=500 h=281]

Cap de setmana londinenc. Apretat perquè participe en dos actes diferents. Divendres a la nit en el sopar que organitzen CatalansUK (del qual en trobareu referència en aquesta crònica d’ells mateixos). I dissabte per la vesprada en un debat amb Alex Callinicos sobre el canvi social i les situacions a Escòcia i Catalunya.

El primer va ser un debat enorme. Vam començar a les 7.30 i passades les 12 encara ens barallàvem. Directament. Em va sorprendre un ànim una mica encès que no sé si atribuir a la distància. En qualsevol cas em va resultar molt interessant ja que vaig conèixer molta gent fantàstica que hi viu i treballa i que es deixa la pell també pel país.

Pel que fa al segon va ser per un públic més divers, d’entrada el debat ja era en anglès, i em va permetre conèixer en Callinicos, un personatge de referència en el món anglosaxó com a pensador marxista i un activista polític francament determinat.

Entremig una mica de passeig, un parell de llibreries i una bona visita a la Tate Modern, admirant un parell d’exposicions que em van alegrar la setmana.

Ara fa una setmana del 9-N. Jo vaig acabar la nit participant en una tertúlia organitzada per Euskal Telebista al mateix centre de premsa internacional de Barcelona. He tardat uns dies en tenir la còpia però heus-la ací

[vimeo 112012500 w=500 h=281]

Aprofite l’estada a Londres, convidat a prendre part en un sopar de Catalans UK, per visitar el parlament britànic. Xavier Solano hi treballa i m’ha convidat a veure’l per dins, cosa que no havia tingut mai l’ocasió de fer. Curiosament he estat als parlaments escocès i gal·lès abans. Mai no és tard, però.

Westminster és tanmateix un parlament ben especial, com ho sap tothom. Passegem de gust per les seues estances i Solano em va explicant anècdotes riques del parlamentarisme britànic, de la seua manera de fer, mentre defensa que el parlament català n’hauria de prendre nota.

La cambra dels comuns impressiona. L’he vist milions de vegades per televisió però no és el mateix veure-la en directe. Allà dins. És molt menuda, més que no m’imaginava, així que els debats que tantes vegades he admirat per com de directes són en realitat deuen ser-ho molt més del que sembla. A terra hi ha dues línies, una a cada bancada, que els diputats no poden traspassar. La gràcia és que les línies marquen exactament la distància de dues espasses. Glups.

L’espai central del parlament és un ampli vestíbul amb quatre cares, que al·legòricament representen les quatre nacions de la Gran Bretanya. Hi ha una ala de l’edifici encomanada al patró d’Anglaterra, una al d’Escòcia, una al de Gal·les i una al d’Irlanda. I la distribució és interessant. El quadre de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, mena a la pomposa cambra dels Lords. El de Sant David, representant Gal·les, a la dels comuns. El de Sant Patrici, representant Irlanda al carrer, i es ben apropiat perquè la major part d’Irlanda ja ha marxat. I el de Sant Andreu, patró d’Escòcia?

Doncs per més increïble que puga semblar mena al pub. No a un pub metafòric sinó a un pub real. No hi vas de forma directa sinó baixant unes escales però al final de tot i rere una porta molt discreta efectivament s’amaga un pub. Amb música a tot volum, cambreres servint pintes de cervesa i tot de personal del parlament compartint cadires i begudes. Evidentment és un pub on no pot anar ningú que no treballe al parlament però que si t’oblides per un moment d’on és resulta impossible distingir-lo de qualsevol altre.

M’hi vaig fer la cervesa més menuda i lleugera que vaig trobar mentre aprofitàvem per parlar del que està passant al nostre país i a Escòcia.

Divendres em cridà l’Albert per a dir-me que havia mort Juli. Un càncer se l’ha emportat a una velocitat que ens deixa sense alè. Avui, però, la sort ha fet que poguérem dinar tots dos, sols, i que junts poguérem passar una estona recordant el nostre amic.

Amic d’infància. D’infància real. De quan teníem deu anys o alguna cosa així. Juli, aleshores, ja era un personatge especial. Ara fa una estona llegia un article dels seus amics de l’Eliana que el descrivien com el director de música que els ha estat durant tants anys, al Cor. M’ha sobtat veure’l amb barba, i amb barba blanca! Perquè per a mi encara la imatge del Juli és en pantalons curts, en aquells pantalons curts de criatures de pam i mig que enfilàvem còmplices el carrer amunt, tantes vegades junts, ell, Albert i jo.

Juli era especialment creatiu ja aleshores. Al seu pis de la part de baix del meu carrer vam inventar junts, insistisc que teníem deu, dotze anys, les coses més inversemblants. Una temporada vam crear una penya del Bétera de futbol. Ell tenia com una impremta de joguina i l’usàvem per a fer els carnets. Vam fabricar banderes verd-i-blanques i anàvem al camp, el poliesportiu tot just l’havien estrenat, a animar a un equip que ves a saber en quina categoria regional devia jugar.

Després vam inventar i vam fer la falla, la primera falla del poble. Ho he explicat en algun altre apunt: vam fer una falleta menuda, en suro i cartró, i la vam baixar al carrer València, per cremar-la. En eixes aparegué Andreu que ens va comprar una traca i començà el ritual de fer-ne una de veres cada anys, allà en el corral que tenia rere la bàscula. Avui dinant l’Albert m’explicava que se’n recordava de vindre a buscar-nos els dissabtes, que Juli i jo ens els passàvem pintant, serrant, enganxant paper encolat per a poder tenir aquell monument que definia ‘La barraca’.

Parlar-ne m’ha vingut bé. És estrany però pense, crec, que ens ha vingut bé als dos. La mort és sempre una traïció molt ínitima al que eres i amb el qui se’n va se’n va una part de tu també, que mai més no es podrà reconstruir. Així que els dos que quedem vius hem brindat pel nostre amic que se n’ha anat i ha estat com si d’alguna manera poguérem dir-li adéu, encara amb pantalons curts, encara amb tota la vida esperant-nos allà al davant.

Ho diré de forma directa: espere que tots vostès siguen conscients de com en som de privilegiats. Vull dir tots nosaltres, els catalans del Principat i aquells com jo de la resta del país, dels països, que vivim i hi tenim domicili. Diumenge serà un privilegi el dia sencer, viure’l. Posar-nos en les cues amb una papereta a les mans. Deixar-la caure, senzillament, dins l’urna. De fet, viure tota aquesta setmana i viure tot el que estem vivint ja és un gran privilegi, enorme. Un regal que ha estat fet, per la història, a les nostres generacions.

Des que Espanya ens va foradar per Almansa, el 1707, han estat moltes les generacions de catalans que només han pogut resistir, que han hagut d’aguantar els cops, que s’han conjurat per refer el país en silenci i clandestinament, que s’han esforçat a superar un a un els molts obstacles, i tan grans com eren, que des de ponent els posaven al davant. En aquests 307 anys d’ocupació, molt poques vegades el país ha pogut viure amb calma i llibertat, créixer sense traves o inconvenients greus. Sense haver de fer un esforç suplementari de catalanitat.

Però avui és avui, i ací estem nosaltres. Nosaltres, vostès lectors i jo, som els privilegiats que podem guanyar la independència en nom de tots els qui han perdut durant tres segles. Som els qui tenen l’oportunitat de viure la història en directe i de gaudir-la. I som, sobretot, els qui tenim la responsabilitat de no fallar.

Una responsabilitat que és enorme, això no se li escapa a ningú. Aquesta setmana ens mirem els uns als altres i en el fons dels ulls sabem que això és a tocar. Ningú no ens regalarà res i tot encara està per guanyar, però no puc treure’m de damunt aquesta sensació fantàstica de ser el més privilegiat del món. Ni vull.

(El meu article d’ahir a El Punt -Avui)