Etziba Balutxo...

Des de Numància ençà, excepte Espanya i les seves interminables derrotes (incloses les encadenades no obtencions de capital olímpica a Madrid), arreu del món i de les guerres tots els setges han estat i són un xoc d’interessos antagònics entre els assetjats, que desitgen sortir del castell, i els assetjadors, que hi volen entrar. Aquí, a les illes Balears i Pitiüses, no és així. El Talibauzá (taliba + uzá = talibauzá) major de la contrada, més caparrut que un porcellet de llet, més boig que un esclat i més baix que un clot, gemega i fa potadetes amb aquella divertida expressió de Pere Capellà quan retratava l’opció alternativa d’un petit i efímer dictador davant del poble revoltat: “Abans morir que perdre la vida!”. El seu TIL també és un castell d’insensatesa inútil. Més que un castell, és un búnquer com el d’Adolf Hitler a Berlin i amb un final idèntic cantat.

Talibauzá, mal assessorat sempre per quatre enterradors disfressats d’aduladors, no només confiava en la desmobilització social, sinó que estava segur que enfrontaria la societat i ell es reforçaria més. Per això, els seus “prims” autors del “cercle quadrat i fracàs assegurat” no feien comptes negociar com cal, a partir de zero i sense condicions prèvies inacceptables. La revolta els ha sorprès. Ara, encastellats i assetjats com els casos de frenopàtic descrits, podran imitar els seus mites i persistir en la sàdica complicitat de matar els seus fills que els abocarà al suïcidi.

Front a les apel·lacions a la raó, la seva única, pobre i grollera argumentació és aferrar-se a una hipotètica majoria absoluta i embolicar-se en la falsa bandera de la democràcia. Majoria i Democràcia són dues paraules massa llargues i potents per ser usades a la babalà. Majoria? Democràcia? Parlem-ne!

Una de les lliçons magistrals de Nadal Batle consistia en negar a la Democràcia la definició de govern “de la majoria”. Ho feia, ocurrent i divertit, amb el conte xinès dels tres nàufrags que arriben a una illa deserta i fan una llista de les feines: anar a pescar i a caçar, cuinar, aixecar un habitatge, tenir cura de les feines domèstiques… Dos dels tres es posen d’acord i voten que el tercer ho faci tot! Seria això democràtic? La conclusió d’aquella paràbola era clara: Democràcia és, més que el govern de la majoria, un sistema que exigeix respectar i garantir els drets de la minoria. Òbviament, aquests drets inclouen els valors enaltits per la Revolució francesa d’Igualtat, Germanor i Llibertat! La Democràcia, en sentit estricte i rigor etimològic, estableix que el poder d’un col·lectiu rau “en la totalitat” dels seus membres. Considerar l’accepció perversa “d’uns sobre uns altres” és fer un ús interessat, sectari i patrimonialista d’un bé comú.

Tot això ve a tomb de la coincidència argumental, entre els presidents temporals dels governs d’Espanya i de les Balears, quant a la manipulació del concepte de majoria. Aixecar, com a arma, la bandera de disposar de la “majoria absoluta” té un perill faraònic: creure que és sinònim de comptar amb el suport majoritari de la societat. Res més fals que això. A la llengua, tothom li pot fer dir allò que troba, però les matemàtiques són caparrudes en qualsevol idioma! Pareu un poc d’esment i veureu la manipulació. A les eleccions autonòmiques a les illes Balears i Pitiüses de dia 22 de maig del 2011, sobre les 425.000 persones que votaren 194.680 ho feren a favor del PP. Això vol dir que “la majoria”, el 54%, no va votar PP. Aquesta xifra, en relació als electors possibles (711.000), davalla fins al 27% (és a dir, un 73% no PP), un percentatge que cau fins al 24’7% si s’inclou la franja d’edat dels joves entre els 16 i els 18 anys (que incomprensiblement poden ser jutjats però no poden votar) i que deixa clar que una majoria abrumadora (més del 75% de la població) no avala el PP. La xifra cau a plom, fins al 16% si tenim en compte la població censada i menys del 15% la real, amb els sense papers o residents comunitaris no censats. De quina majoria parlen si representen una minoria gairebé ridícula? Parlen, és clar, de la “majoria absoluta política”, absolutament fictícia, que els proporciona la norma d’Hondt, un sistema discriminatori i injust, que incrementa exponencialment els partits més votats, afavoreix el bipartidisme i sanciona les minories fins a impedir que les seves veus arribin a les institucions per abocar-les cap a l’extinció i a l’exclusió. És aquest els sentit democràtic dels transeünts presidents d’Espanya i de les Balears? La majoria absoluta de Felipe González i el GAL? La d’Aznar i la guerra d’Iraq?  La de Jaume Matas i Undargarín?  No seran ara Rajoy i Talibauzá els dos nàufrags que repugnaven Nadal Batle?

Va bé concloure que la majoria amb la qual s’omplen la boca no és res; una bufa de femeter. Evidentment, no és una majoria política, però allò que no és de cap de les maneres és una “majoria democràtica”, considerant l’accepció correcte de “govern del poble” o, com deia Plató, de “tothom” o, com aclaria Aristòtil, de “la gent”. Majoria? Democràcia? Ja n’hem dit quatre coses bàsiques a l’abast de l’enteniment de qualsevol persona de ment oberta, d’actitud positiva i amb capacitat d’aprendre. A les apotecaries, en canvi, no venen prou fòsfor per fer-ho entendre al petit, efímer, prepotent i ignorant reietó de cervell clos que es creu una àguila i no arriba a l’alçada del vol d’un annerot de bassa. Ell, el seu general Prim, na Camps (amb les Estrelles estrellades que enlluernen però no il·luminen) i en Campos-Lerroux estan més entotsolats que la una. Possiblement no voldran rectificar, perquè fer-ho és cosa de savis. Com a bons numantins, se’n foten de les possibles morts innocents. Ai, las! S’estimaran més immolar-se?

Sic transit gloria mundi!

*     *     *

Un cara a cara interruptus per la covardia de l’oponent

La darreria de juny del 2000 vaig rebre una carta de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Felanitx que em convidava a un debat amb Antonio Alemany; un cos a cos (1). Es faria el 18 de juliol a Portocolom, a l’entorn de “la qüestió nacional”, després de la projecció de la pel·lícula Michael Collins. Feia temps (des de 1983) que n’Alemany es dedicava a atacar-me i insultar-me sistemàticament, vetava la publicació de les meves rèpliques i, emmascarat en pseudònims i cartes al director que el delataven, feia allò tan covard i botifler de tirar la pedra i amagar la mà. Ajustada l’agenda, vaig respondre que hi aniria de quatres! Vaig recórrer al meu arxiu personal i vaig preparar-me per a l’esdeveniment.

Quan només mancaven deu dies per al debat, em telefonaren de Felanitx que n’Alemany havia posat per condició que el seu èmul fos un altre. Per exemple, Miquel López Crespí, col·laborador seu al diari i, segons ell, un gran coneixedor del cas d’Irlanda que tractava la pel·lícula a projectar. En tot cas, jo no hi havia de ser. Els organitzadors no acceptaren les pretensions d’Alemany i, descartat el cara a cara que m’havien proposat, reconvertiren el cos a cos en una taula rodona més plural quant a les diverses opcions sobre el nacionalisme. Hi hauria Román Piña, destacat representant de la dreta espanyolista ultraconservadora, Josep Melià Ques del centre regionalista, Antoni Marimon del PSM (que moderaria el debat) i jo, si acceptava la nova composició del debat, com a defensor de l’independentisme. Així es va anunciar l’acte a la premsa (2).

A nou adversari, nova estratègia

Mai no he participat a cap debat sense preparar-ho i documentar-me. La primera quinzena de febrer de 2000, encara no feia mig any, Román Piña havia publicat un article, “Ante un hecho bochornoso”, molt ben titulat en el sentit invers al que pretenia l’autor.

“Hace un par de días me dirigí a las oficinas del Instituto Nacional de Estadística. Me atendió un funcionario ya maduro, de unos cincuenta años y me sorprendí que me contestara en catalán. Por favor – objeté de inmediato – le rogaría que me hablase en castellano. Se levantó y contemplé atónito cómo se dirigia a una compañera rogándola que me atendiera. La señorita me atendió naturalmente en castellano. Yo me limité a darle las gracias, no sin antes recabar el nombre del patriota que no había querido atenderme. Se llama Rafael Bauçà Matas. La verdad es que el hecho me pareció insólito y desde luego bochornoso. Me pregunto hasta dónde llegará esta presión psicológica, en progresivo aumento, que rompe nuestra convivencia y desde luego las imprescindibles buenas formas para entendernos. Algo elemental, que suena a violación de derechos humanos, fallaba o se estaba sacrificando. Hoy he querido pulsar nuestra sociedad en libertad, haciendo la experiencia de hablar en castellano, en cuantos establecimientos he tenido que acceder. En ninguno he experimentado el más mínimo rechazo. ¿Por qué? Porque el problema es ficticio. No lo ha provocado la sociedad, sino una minoría. A pesar de la presión psicológica, en los exámenes de selectividad, la mayoría del alumnado opta por el castellano. Temo que entre nosotros, éste termine siendo el idioma de la libertad.”

Arran de les eleccions de maig de 1983, decebuda dels resultats i fruit d’un dolorós debat quant a l’extinció o venda del PSM, la Comissió Executiva dimití en bloc. Una improvisada Gestora assumí el govern amb dos objectius: eixugar el dèficit i convocar el Congrés.

Integrada per Biel Camps, Miquel Ferragut, Jordi Fiol, Antoni Gomila, Jaume Montcada, Rafel Oliver,  Enric Rovira, Joana Maria Sampol, Norma Tolosa i jo. la Gestora assolí els objectius. Em va tocar ressuscitar Mallorca Socialista, coordinar la campanya Salvem Es Trenc,  tenir cura d’enllestir el Congrés i fer la ponència d’organització i la política, amb la proposta de l’Ateneu Emili Darder.

*     *     *
Il·lustració: anagrama del VII Congrés.
*     *     *

L’Ateneu Cultural, germen de la Fundació Emili Darder

L’any 1983, la Caixa de les Balears va comprar el Círculo Mallorquín, amb el contingut de la pinacoteca i la biblioteca. En condició de cap de l’àrea cultural de l’Obra Social de l’entitat d’estalvi, vaig intervenir en l’operació de compra i vaig elaborar el projecte d’Ateneu Cultural que s’hi havia d’encabir. Arran de l’inventari, descobrírem que Emili Darder havia fet les funcions de bibliotecari del Círculo i, amb Carles Blanes, director de l’entitat, pensàrem donar el nom del metge i polític mallorquí a l’Ateneu o, en cas de no aconseguir el suport del Consell d’Administració, posar el seu nom a la biblioteca.

Tot se’n va anar a n’orris. Pocs mesos després d’haver rebut el vist-i-plau del Banc d’Espanya, com a entitat supervisora de les obres socials de les caixes, es va dinamitar el projecte. Per imposició política, Josep Zaforteza, que combinava la presidència de la Caixa de les Balears amb un escó al senat espanyol per UCD, el partit que governava a l’estat i les Balears, va obligar l’entitat a vendre pel mateix preu d’adquisició tant l’immoble com el contingut al Parlament (1). Vaig publicar un article a la premsa que retreia l’error, perquè amb aquella resolució es perdien dues oportunitats: l’Ateneu Cultural en curs i la recuperació de l’espai idoni per acollir el Parlament: el Palau de l’Almudaina, com a símbol històric de les nostres institucions (2).

En conversa amb Sebastià Serra, coincidírem en la doble lamentació. Ell, com a diputat, va presentar en el Consell de Mallorca una moció a favor de recobrar el domini del Palau. La iniciativa va rebre un fort atac polític (de manera intensa de part de Francisco Conrado i de Fèlix Pons) que el Diario de Mallorca accentuà en un dur editorial que vaig replicar (3). Els dos diputats del PSM (Damià Ferrà-Pons i Sebastià Serra) no varen suportar la pressió, recularen, retiraren la moció i, al Palau, només oneja una bandera. Mai més no se n’ha tornat a parlar. Això no obstant, vaig incorporar la proposta de l’Ateneu Emili Darder, a la ponència política a presentar en el Congrés del PSM. 

L’esbiaixada versió oficial

La presentació del llibre Mallorca ara a la Fira del Llibre del Born de Palma, coincidint amb la campanya de les eleccions municipals, autonòmiques i (per primera vegada) europees de 1987, va ser el primer acte de la Fundació Emili Darder. Havien passat més de tres anys d’ençà que s’aprovà constituir-la. Potser la manca de diligència i el canvi substancial de l’equip dirigent del PSM, amb el relleu de Sebastià Serra per Mateu Morro a la Secretaria General, va esvair la procedència del projecte. A partir d’aquell moment, la gènesi de la plataforma cultural es va difuminar fins a desaparèixer totalment de la història. Avui, enlloc no apareix el més mínim esment a l’impuls que propicià el naixement.

Fundació Emili Darder és una fundació cultural creada a Palma el 1987 pels professors, intel·lectuals i polítics nacionalistes Sebastià Serra Busquets, Damià Pons i Pons i Mateu Morro, en homenatge a Emili Darder Canaves. (transcrit de Viquipèdia). A la web de la Fundació no apareix cap indicació de l’origen fundacional. Segur que les persones que apareixen actualment com a integrants dels òrgans de govern d’aquesta fundació (president: Antoni Marimon, director: Pere Sampol, tresorer: Xavier Bacigalupe, secretària: Antonina Ferrà i vocals: Ferran Cano, Josep Maria Cano, Guillem López Casasnovas, Bernat Vicens, Guillem Frontera, Joan Carrero, Bartomeu Colom, Agustí Cerveró, Climent Picornell, Antoni Alorda, Damià Pons, Biel Riera, Biel Barceló, Jaume Garau, Teresa Martínez, Lucy Collyer, Antoni Bennassar, Antoni Noguera, Tomeu Martí, Nanda Ramon, Climent Garau, Joana Lluïsa Mascaró, Joan Amer, Marta Prunés, Antoni Lluís Trobat, Catalina Nicolau, Arnau Company, Francesc Matas, Àlex Moll, Joan Melià, Catalina Moner i Antoni Bonet) deuen ser defensores de la memòria històrica. Així les coses, per tal que cantin papers i mentin barbes, he trobat oportú i pertinent posar el dit en el calendari i, amb les proves documentals, atribuir la idea, la font i l’autoria allà on toca: l’aprovació unànime de la proposta en el marc del VIIè Congrés del PSM de març de 1984. He cregut de justícia reparadora deixar-ne constància escrita. Algú pot considerar que és un detall sense importància, però fer les coses bé costa poc i sóc dels qui creu que perdre els orígens fa perdre identitat.

La proposta fundacional

NECESSITAT D’UNA PLATAFORMA CULTURAL I SOCIAL (*)

L’esquerra nacionalista, entre d’altres funcions, té la de formar i informar per tal d’aconseguir una vertadera conscienciació col·lectiva (sense nacionalistes no hi ha Nació). De portes endins, la formació interna ha de millorar el coneixement de les persones afiliades. De cara a l’exterior, la informació no ha de ser només un ham per captar militància, sinó que ha de voler obrir debats que preocupin als diversos sectors socials sobre temes d’interès (economia, turisme, educació, desenvolupament, atenció social, urbanisme, igualtat, joventut, marginació, transport, treball, belles arts…). No és casual que Alianza Popular hagi creat un Centro de Estudios Antonio Maura, un dels mallorquins que és distingí pel seu antinacionalisme, com a rèplica al Centre d’Estudis Gabriel Alomar, dependent del Centro Pablo Iglesias. Segurament Maura estaria satisfet de donar nom al club de reunió de la dreta, però no pensam el mateix de Gabriel Alomar, socialista i catalanista, que ha vist recentment el seu nom deslligat de la Cultura Catalana i immers en la Hispanoamericana per escoltar les proclames i les queixes d’una altra Cultura, una altra expressió i una altra opressió que podria fer pensar als mallorquins que aquí només existeix la llengua espanyola i que aquí no hi ha oprobi.

Gabriel Alomar, possiblement, hauria preferit que a Amèrica s’informàs d’un fet que s’ignora: que aquí, a la mediterrània occidental, hi ha una llengua, el català, que pateix el boicot i el bloqueig; que aquí, a la mediterrània occidental, hi ha un conjunt de països que formen una nació a la qual no es reconeix el dret a l’autodeterminació; que, igual que a Amèrica, també es pateixen servilismes colonials sota dominis imperialistes bèl·lics. A Gabriel Alomar, segurament, li hauria agradat que Ernesto Cardenal, Rafael Alberti i qualsevol dels qui han vingut a aquesta illa aquests dies a parlar a unes jornades sota el seu nom, haguessin rebut informació de qui era, precisament, Gabriel Alomar. Això, naturalment, en el cas hipotètic que els organitzadors ho haguessin sabut explicar (4). Justament per poder-ho explicar, recordant que Víctor Alomar, un dels fills de Gabriel, col·laborà amb el PSM i en fou candidat, ens cal crear un centre de debats polítics i socials. No per a potenciar el coneixement de la febre colonitzadora espanyola a Amèrica, perquè aquí són altres les actuacions que ens cal prioritzar. El nom de Gabriel Alomar mereixia millor tractament i una adequació a la fidelitat històrica del seu pensament i la seva obra.

L’esquerra nacionalista que propugnam també té la funció d’eixamplar el ventall d’atenció ciutadana per tal de connectar amb les vertaderes necessitats i inquietuds socials del nostre poble i, a la vegada, permetre aglutinar al seu entorn tots els sectors progressistes que, interessats en dur endavant un projecte de futur, vulguin participar en el debats sobre algunes objectius: defensar i salvar el territori, endegar una política d’acció social, apropar-se a la problemàtica de la dona treballadora (la que feineja a ca seva i la que ho fa per compte d’altri), impulsar la petita i la mitjana empresa, donar suport a la pagesia, recolzar els joves que no tenen alternatives de feina i continuen sotmesos a l’obligatorietat d’un servei (tant militar com civil) o, en definitiva, a totes aquelles persones disposades a contribuir amb el seu treball i el seu esforç al progrés, a la transformació social i a la millora de les condicions de vida. Aquest centre de debats polítics ens permetria elaborar pautes per bastir un canvi real que ens faci créixer i eixamplar els sostres ideològics.

La plataforma ha d’estar al servei de la comunitat. No és possible, ara per ara, fer aquest esforç d’arribar a donar una major informació des dels mitjans de comunicació per evidents raons de dificultat econòmica, tot i que no estaria de més que qualque empresari amb visió de futur acceptàs l’objectiu de fer possible i viable un diari en català. Tampoc no és possible limitar-se a l’ús dels limitats recursos de l’organització interna del partit, siguin les agrupacions locals, siguin les publicacions, perquè no s’obriria cap finestra nova. Cal, doncs, crear una plataforma que pugui organitzar actes a qualsevol racó de Mallorca, capaç de copsar les inquietuds dels sectors propers i brindar respostes. Cal treure al carrer, fent-la popular i participativa, allò que és la Res Publica: la ciència i l’art d’administrar la societat en defensa del bé comú.

La plataforma ha de mantenir la doble fidelitat a una ideologia d’esquerres i nacionalista, però ha de ser independent de la dinàmica interna i de l’organització i estructura del partit. La plataforma ha d’elaborar un reglament d’actuació i una prioritat d’objectius, sempre al servei informatiu dels mallorquins. És obvi que el nom que més li escau no pot ser altre que el d’Ateneu Emili Darder, de qui no cal recordar la biografia, ni la seva ideologia política, ni la seva actuació, ni el seu partit, ni la seva honesta trajectòria personal, tan la professional com la que exercí (principalment en el camp de la salut pública i de l’educació) com a exemplar batle de Palma, pel qual seria afusellat.

La metodologia de funcionament, el cercar recursos econòmics per dur a terme les activitats, hauria de ser assumida des del govern autònom de l’Ateneu. Aquest hauria de comptar, d’entrada, amb una absoluta llibertat de funcionament respecte del partit. Atesa l’evident baixada d’activitat detectada a les entitats culturals i cíviques que, durant els darrers anys del franquisme, destacaren per la seva gran iniciativa, ara és un bon moment per fer una crida a la represa i arreplegar esforços espargits. Una plataforma, cultural i social, com la que pot representar l’Ateneu Emili Darder servirà per crear un revulsiu que, cada dia que passa, esdevé més convenient i més necessari.

(*) El text en blau anterior és la transcripció íntegra de les pàgines 5 i 6 de la Ponència Política, elaborada, llegida i defensada els dies 17 i 18 de març de 1984 a l’Auditòrium de Palma, en el curs del VIIè Congrés del Partit Socialista de Mallorca (5). Aquesta proposta, reiterada tant en el punt 6è del capítol Línia política del PSM fins al proper Congrés com a les Conclusions de la mateixa ponència, va ser aprovada per unanimitat. Això no obstant, l’Ateneu Emili Darder no es faria realitat, constituït com a fundació, fins més de tres anys després, el juny de 1987.

NOTES

(1) Vg.: “El Parlament que no interessva” a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233770

(2) Vg. l’article adjunt, on defensava l’Ateneu i reclamava recobrar el Palau dels Reis de Mallorca com a seu del Parlament

(3) Vg. l’article adjunt de rèplica a l’Editorial del Diario de Mallorca que atacava la idea de reclamar el Palau de l’Almudaina)

(4) La crítica als actes del Centre d’Estudis Gabriel Alomar, als quals es fa una referència avui absolutament prescindible, estava més que justificada. Per a la presentació del centre socialista de debat, amb el nom del pensador i polític mallorquí defensor a ultrança de la nació catalana, no varen tenir altra ocurrència que organitzar unes jornades de “cultura hispanoamericana” amb un programa que subjugava la cultura catalana i la presentava com un apèndix de l’espanyola.

(5) Vg. il·lustració adjunta amb la tendenciosa crònica d’aquell Congrés. Tot i que el periodista no va contrastar la informació que només prové d’una font, no s’allunya gaire del que va passar. L’acusació que em fa José Jaume d’anar amb sintonia amb Herri Batasuna (per defensar el Dret a l’Autodeterminació dels pobles!) no va ser gaire original. Set mesos abans, dia 13 de setembre de 1983, ja m’ho havia encolomat Antonio Alemany, des del diari El Día de Baleares, en resposta a l’article “El Tercer Canal”, on jo reclamava poder veure TV3 (6). Els qui ara s’espanten del caràcter antidemocràtic de la premsa, faran bé de girar la mirada i veure, amb la perspectiva que toca, quins valors devien defensar els qui criminalitzaven i, sense gens de vergonya, relacionaven amb el terrorisme a qui, fa trenta anys, demanava la llibertat de premsa o el Dret a l’Autodeterminació. Els dèficis democràtics i la minsa deontologia periodística no són cosa de fa dos dies.

(6) Vg. també “Volem veure TV3” a: 

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251024

.

TV3 va començar a emetre de manera regular i amb normalitat dia 16 de gener de 1984. Ho va fer de manera al·legal, atesa la manca de regulació de les ones i, sobretot, de l’oposició aferrissada del govern del PSOE presidit per Felipe González i Alfonso Guerra; el mateix govern que després afavoriria la venda de concessions de freqüències privades sense condicionar la deontologia de les empreses beneficiades. El PSOE es negà a en rodó a permetre l’entrada de Catalunya a la Unió Europea de Radiodifusió. Malgrat tot, TV3 esdevindria líder d’audiència i els seus informatius, especialment en l’apartat cultural i internacional, serien d’una objectivitat i d’una qualitat mai vista fins aleshores.

*     *     *

Un article premonitori

Abans d’emetre amb normalitat, dia 10 de setembre de 1983 amb motiu de la revetlla de la Diada de Catalunya, es va fer una programació experimental i es va retransmetre un partit de futbol. Moltes de persones creuen haver vist aquells primers programes, però la realitat és que allò que recorden són alguns dels documentals sobre aquelles emissions pioneres, perquè només abastaren la zona de Barcelona i, a més, requerien una modificació a les instal·lacions de les antenes. Ben poca gent, per tant, va viure les emissions en proves. Aquell mateix dia, des de Mallorca estant i impotent de sintonitzar i veure aquella emissió experimental d’una cadena en català i amb un nom, TV3, encara provisional, vaig escriure un article, “El Tercer Canal”, que marca una fita per haver estat el primer escrit públic que reclamava veure la televisió de Catalunya fora del territori del Principat.

Vaig enviar l’article a tots els diaris de Palma i, amb gran sorpresa, vaig veure com dia 12 de setembre apareixia a El Día, molt destacat a la pàgina d’opinió (1). La resta de diaris no el varen publicar ni tan sols com a carta al director, però S’Arenal de Mallorca i moltes de les revistes de la Part Forana el varen reproduir i, arreu de Mallorca, va generar un estat d’opinió favorable. Bastit com una “Carta oberta al President de la Comunitat Autònoma” (feia pocs mesos que ocupava el càrrec Gabriel Cañellas), l’escrit informava de l’impuls a favor de la normalització lingüística d’un canal de televisió en català i apel·lava a permetre’n la visió a les Illes. Sortia a camí de la més que previsible acusació, quant als registres lingüístics, de les diferències dialectals, amb l’exemple comparatiu de les emissions en castellà (TVE emetia aleshores la sèrie Perry Mason doblada a l’Argentina). Per tapar la boca als qui no volien la televisió en català, l’article proposava que el repetidor fos patrocinat mitjançant una subscripció popular.

No hi ha temps que no torn!

L’endemà mateix de sortir l’article a la premsa, ja es va veure que aquella aparentment generosa publicació que m’havia semblat un miratge, era una excusa. El Día va aprofitar la proposta per iniciar una campanya contra la hipotètica recepció futura del canal. Antonio Alemany, emboscat rere els seus múltiples pseudònims llatins mal interpretats, va començar amb un atac directe contra “el mensajero” amb una allau d’insults i desqualificacions que res tenien a veure amb el meu escrit. Em relacionava amb Herri Batasuna i afirmava que “los nacionalistas peligrosos a desarmar no son los catalanes sino los mallorquines catalanistas”. No demanava, sinó que exigia taxativament al govern que, fos com fos, impedís que es pogués veure a les Balears una televisió catalana.

Res de nou sota el sol! Cinquanta anys abans, el diputat mallorquí Luis Zaforteza (militar retirat que destacaria com a repressor durant la guerra incivil) va reclamar a les Corts espanyoles que les ones hertzianes de Ràdio Barcelona no poguessin arribar a Mallorca. L’actitud d’Alemany i de Zaforteza són idèntiques i delaten el seu caràcter d’anticatalanisme visceral. A ningú no s’obliga a veure cap canal de televisió, a escoltar una emissora de ràdio o a comprar un diari determinat. Els feixistes no es conformen en rebutjar allò que a ells no els hi agrada, sinó que volen impedir-ho als altres. Alemany i Zaforteza són el paradigma de l’estultícia de voler posar portes al camp i de paralitzar i impedir la llibertat d’expressió, d’opinió i d’informació. Un despropòsit gegantí. Sobretot si tenim en compte que a les Balears, per pura ubicació geogràfica, en temps de la República ja arribaven altres emissores de ràdio estrangeres. No cal dir que, a finals del segle XX a moltes zones de les Illes es podien veure televisions franceses, italianes i algerines. No parlem ja, més recentment, amb les emissions per satèl·lit. L’objectiu era tallar les ones pel gran delicte de parlar en català!

Passat, present i futur de la televisió en català

Abans de TV3 és just i necessari recordar i reconèixer el paper del segon canal de televisió espanyola que emetia, en l’anomenat “circuit per a Catalunya i Balears”, en català. Destacaven els programes culturals com Giravolt i, amb un gran èxit d’audiència, els infantils com Terra d’Escudella(2) que s’emetia els dissabtes al matí. Després, des de Madrid, TVE va emetre un informatiu regional (Panorama) de mitja hora de durada que, amb alguns canvis, encara s’emet.

TV3 no es va poder veure a Mallorca fins l’any 1985, gràcies a la constitució de Voltor que gestionà la recollida popular d’aportacions de 10.000 pessetes que possibilità la instal·lació d’un repetidor a la Serra d’Alfàbia, al costat dels de TVE. L’apologia ideològica atiada des de la premsa d’extrema dreta de Mallorca, amb l’aquiescència i manca de resposta dels altres mitjans de comunicació, va culminar amb un atemptat de Jaime Martorell contra el repetidor. L’anàlisi dels escrits que animaren l’acte terrorista va ser recollit en un llibre, Un puput de cresta molla (en al·lusió directa a l’avui imputat i condemnat Antonio Alemany), una publicació imprescindible per a estudiar i entendre el fenomen de l’anticatalanisme a Mallorca, perfectament dissenyat i executat per Espanya (3).

De tots és sabut el rebuig i les prohibicions que TV3 (i no cap altra emissió exterior) ha patit al País Valencià de part de l’extrema dreta que, des de Zaplana ençà, governa les institucions de la Catalunya Sud. A Mallorca el cas és més curiós i paradoxal. Amb una aparent tolerància dels anteriors governs del PP, l’estocada de mort a TV3 la va donar el segon pacte de progrés (PSOE-PSM 2007-2011). Dia 29 de maig de 2009 va provocar la desaparició de TV3 que va ser substituïda per un succedani (TV3.Cat) que ens impedeix veure el esports i les pel·lícules en català. Darrera aquella desconnexió, de la qual no foren gens aliens de responsabilitat el director d’IB3, Antoni Martorell, i la directora de TV3, Mònica Terribes, destacà la complicitat dels partits polítics, la desídia de les entitats cíviques i els silencis dels creadors d’opinió. Les raons explicades no s’aguantaven i eren simples excuses de mal pagador. La realitat que amagava la desconnexió era afavorir l’audiència d’IB3, però sobretot els interessos privats especulatius de les promotores d’audiovisuals, en bona part en mans de persones que, fins aleshores, havien defensat la comunicació en català i decidiren passar a  aprofitar-se’n econòmicament. Un tema que mereixerà un futur treball per desemmascarar el doble rostre de determinats soidisants nacionalistes que no passen de ser uns caragirades. Els noms dels aprofitats i dels seus paraigües protectors són ben coneguts.

La creació d’IB3 havia esdevingut una arma ideològica barroera i, amb petites i honroses excepcions, de pèssima qualitat, gairebé idèntica al Canal 9 de València. D’ençà del 2011, amb la irrupció desvergonyida contra la llengua de Ramon Llull de l’actual govern del PP, fins i tot les pel·lícules ja s’emeten només en castellà i els programes d’atenció local, disfressats de potenciar al cultura popular, són d’un marcat caràcter regionalista i folklòric d’una baixesa ignominiosa, amb un nivell de qualitat paupèrrim i un objectiu vexatori que accentua el caràcter “vernacle” en el sentit primigeni del terme: la llengua dels esclaus! Em fa oi la nòmina de quintacolumnistes que fan el joc a la submissió, juguen a enllaçar les matances amb la identitat, es passegen per les fires com un europeu a un safari i ens demanen: uep, com anam? Doncs, amb col·laboracionistes com vosaltres, malament anam; molt malament!

A Mallorca, de manera concreta entre el 2007 i el 2011, es va viure un oasi de qualitat gràcies a [M], la Televisió de Mallorca, que centrava l’atenció en les notícies de la Part Forana i en els aspectes culturals (amb esment a la música de creació) i els geogràfics de l’illa. Com era d’esperar, el canvi de color en el Consell de Mallorca, titular de la cadena, entre les protestes d’una bona part de la societat illenca va extingir aquella emissora que era de molt més alta qualitat i molt més baix cost d’IB3, coneguda arreu ja com a PP3.  

La història de la televisió en català mereix moltes més pàgines. Avui però avui, quan fa trenta anys en clau de la publicació, he volgut rememorar aquell article arraconat de la història oficial. Quan Voltor i l’Obra Cultural Balear editaren una cronologia del procés de recepció de TV3 a Mallorca (amb reproducció d’articles molt posteriors), no varen recordar aquella primera reivindicació a veure TV3. Ho vaig reclamar fa 30 anys i, amb més motiu, ho faig ara i no faig comptes oblidar-me’n mai!

(1) Podeu llegir l’article a l’arxiu adjunt TERCER CANAL

(2) Vg. arxiu TERRA D’ESCUDELLA. Fotografia del grup S’Estornell, amb Lautaro Rosas i Maria del Mar Bonet, el gener de 1978 interpretant El comte de Trobiguera. A la foto: Miquel Gelabert, Gavaldà, Lali, Berto, Jacki Sckalehamp, Miquel Fuster Pava, Bàrbara Nadal, Joan Armengol, Anna, Bartomeu Mestre i d’altres.

(3) Vg. a l’arxiu PUPUT la caràtula del llibre

Ja fa anys que ERC inaugurà la primera seu a LES Illes (1). L’agost de 1987 s’havia constituït la secció local de Palma, integrada per persones que, en algun cas, feia molts d’anys que militaven a l’històric partit que, juntament a Francesc Macià i Lluís Companys, va fundar l’any 1931 el mallorquí Antoni Maria Sbert. La inauguració va comptar amb les intervencions de l’eurodiputat per l’Europa de les Nacions, Heribert Barrera, i del primer president de la federació d’Esquerra Republicana de Catalunya a les illes Balears i Pitiüses, Jaume Santandreu.

* * *

La il·lustració és la caràtula del fulletó de convidada de quatre pàgines que va dissenyar Biel Camps.

*     *     *

“Ens reclamam hereus d’aquells republicans mallorquins que, com Pere Oliver i Domenge o Emili Darder, es varen reunir dia 8 d’abril de 1934 en aquest mateix carrer del Sindicat per donar vida a Esquerra Republicana Balear. Creien que Catalunya, la Catalunya Gran, era la seva nació com catalana era la seva llengua. Per defugir del regionalisme i de l’esquarterament, avui ja no cal crear o inventar cap partit nou. Dins de la nació catalana ja hi ha un partit nacional i d’esquerres com a marc idoni per fer feina amb l’objectiu d’assolir la independència.”

Fa un parell d’anys, circulava un acudit punyent sobre el sentit de la responsabilitat. Deia que un director d’un institut, estressat i a punt de depressió, agafava la baixa i anava a ca un parent a foravila. El metge li havia dit que fes feines de camp per evitar pensar en l’escola. L’amo de la finca li donava feines que el director feia amb diligència i encert: transportar menjar als animals, llaurar, llevar herba… Un dia el varen dur davant d’un claper de pedres i li varen dir: “D’aquestes pedres, les que siguin més grosses d’un meló normal, les deixes aquí mateix. Les altres, les tragines fins al portell.” Passaren els dies i el director no donava senyals de vida. Aleshores, l’amo el va anar a cercar i el va trobar assegut, mig absent i embambat, mirant el caramull de pedres. Quan el va escometre per demanar si estava bé, el director va respondre: “Encara no estic preparat per prendre decisions”.

En aquesta vida, una de les coses pitjors que poden passar és perdre el do de l’oportunitat. Deixar passar els trens que van al futur, per inacció, estalona les persones i fa recular el progrés. La màxima que recomana abstenció davant del dubte aboca a l’immobilisme. El món no caminaria mai de refugiar-se sota el paraigües de la prudència. Els canvis socials arriben gràcies al dinamisme. Cada dubte que l’atzar ens posa al davant, obliga a escollir. És cert que cada elecció comporta una renúncia. Les persones intrèpides són les que miren de no perdre el nord i saber quins són els objectius a assolir. Les altres persones, les que amb excuses de mal pagador argumenten el seny, la moderació o un malentès sentit del deure, són les que miren al costat i fan els ulls grossos per egoisme i comoditat. Al cap i a la fi, el laisser faire, laisser passer és una pràctica que, entre silencis, permet esquivar la presa de decisions. D’aquesta gent, n’hi ha a rompre. És la que fomenta la mediocritat col·lectiva i abarateix el somni d’una lluita permanent a favor d’un món més just i solidari. Just i solidari!

Els qui defensam els valors de la Revolució Francesa, simbolitzats en la germanor, la llibertat i la igualtat, sabem bé que el principal enemic d’aquests valors és malentendre el concepte de l’autoritat i enaltir el sentit, prou diferent, del poder. Això sol passar als qui no saben destriar entre la jerarquia i la responsabilitat. Confondre els dos termes arracona els equivocats dins d’una torre d’ivori i els allunya de la comunitat de la qual se senten tutors. És sabuda la frase, atribuïda a Napoleó, que diu que la millor prova per saber com és una persona és dotar-la de poder. Un guardacotxes amb una gorra o un braçalet pot sentir-se tocat d’una “superioritat” que ultrapassa la feina. Es diu molt dels religiosos que, a les seves ordres, tenen la figura dels superiors. També dels militars: “li han pujat els galons (o les estrelles) al cap!”. El cert és que no hi ha “feines de responsabilitat” o, millor dit, totes ho són! O és que n’hi ha “d’irresponsabilitat”? Quan a una escola algú fa esment als “llocs de responsabilitat” fent distinció amb la resta de l’equip professional és, no ho dubteu gens ni mica, un classista. Si un director parla “dels meus professors” és un pretensiós i un paternalsita. Si, per ocupar una plaça amb unes funcions de vigilància i control se sent superior, senzillament és un imbècil rematat. Sic transit gloria mundi!

Ara les directores i els directors, les persones que ocupen les secretaries o són caps d’estudis dels centres educatius de les illes Balears a punt d’encetar el curs escolar, amb les honorables excepcions de les persones que recentment ja han dimitit el càrrec i que em mereixen reconeixement i gratitud, tenen a les mans una arma potent que ben utilitzada seria una eina eficaç per aturar el desgavell provocat pel mal govern que patim. Quan l’Assemblea de Docents s’ha sabut organitzar i mobilitzar per plantar cara contra l’abús; quan el Tribunal Superior de Justícia de les Balears ha suspès, ni que sigui com a mesura provisional, la imposició del TIL; quan el govern, contra el sentit comú, contra el poble i contra els jutges s’ha encastellat en la defensa numantina de la desraó, les direccions dels centres educatius no poden romandre absents o amb mesures ploramiques de súplica. La defensa ha de ser proporcionada a l’atac rebut. És el moment de dimitir. No hi valen mitges tintes, ni mesures que no passen de ser un pegat foradat. Cal una resposta diligent i eficaç: rompre amarres!

Abans d’argumentar els motius, és important aclarir quin és el paper jurídic dels equips directius dels centres escolars, perquè possiblement moltes de les persones que ocupen aquests llocs no s’han demanat quina és l’essència del seu càrrec. Què són? Què representen? Doncs bé, són “delegades” del Govern. Són, en definitiva, la representació directa de la consellera d’Educació. Són, per dir-ho més clar, “la conselleria”! Si això és així, i ho és, quin sentit té limitar-se a demanar la dimissió de la consellera? No veuen que estan reclamant la seva pròpia dimissió? Doncs, ni que fos per coherència i per intel·ligència, s’haurien de negar a ser allò que representen. Mantenir-se en el lloc és estalonar i avalar el TIL i totes les polítiques de la conselleria i del mal govern. És enllaçar-se amb els qui ens posen el dogal!

Motius per amollar les claus n’hi ha a balquena, però els arguments bàsics són senzills i clars. En primer lloc, aquestes persones són unes assalariades, exactament igual que la resta del professorat per més que amb una prima afegida com a complement miserable al seu paper de majorals i capatassos. Si són assalariades, treballadores en definitiva, com així no s’han pronunciat en relació a una convocatòria de vaga en curs? El silenci els catapulta a la torre d’ivori que, mai de mais, no haurien de voler habitar. En la seva condició laboral no poden romandre callades davant d’una aturada general, perquè són part d’aquest col·lectiu. En segon lloc, com a líders del model educatiu davant del claustres, dels consells escolars i, per extensió, davant de tots els professors, davant de tots els alumnes, davant dels pares i, en general davant de tota la societat, han de predicar amb l’exemple. Això vol dir que si hi ha mesures injustes han de ser les primeres en rebotar-s’hi. Si hi ha una aturada general, han de ser les primeres en plantar-se. Què esperen? Jugar amb subterfugis de terceres vies és fer l’estruç. S’han de posar no només al costat, sinó al capdavant de la revolta contra els abusos! En tercer lloc, però no menor que els anteriors, com a caps visibles del sistema educatiu han de fomentar els valors de cara als companys de feina, de cara als alumnes, de cara als pares, de cara a la ciutadania. Valors com la defensa de la llengua, de la cultura, d’un model d’ensenyament que s’orienti a la formació de les persones que reclami el respecte, la convivència, la socialització dels infants, la dignitat, el compromís, la solidaritat… Un model que rebutgi i s’oposi amb contundència a les imposicions, als abusos, a les mesures irracionals… No ho volen veure?

Hi ha molts més arguments per fer l’acció que resultaria determinant: brindar suport a la convocatòria de vaga (ep, i fer-la!) i dimitir el càrrec. No només per solidaritat amb les persones que són objecte de repressió, amb les que ja han dimitit i amb el conjunt de professors i alumnes que ja han dit no. No només per ètica, com a resposta a una ingerència política, forçada i sense diàleg a la tasca educativa. No només per dignitat, com a manifestació clara de rebuig a les mesures dictatorials i a la burla grotesca d’esquivar una sentència judicial amb un decret de rebel·lia, preparat d’amagatotis i ficat amb calçador. No només per pur sentit de professionalitat. No només per defensar el treball en equip i no les conductes individualistes. No només per recolzar la gent compromesa i no l’esquirolatge i el col·laboracionisme. No només per no avalar la política de la conselleria i defensar el diàleg i la negociació efectiva com a mètode de millora. No només per estètica per tal d’evitar caure en posicionaments corporativistes i classistes de les persones que ocupen càrrecs o, més gràfic encara, per no haver de rebre la crítica que els acusa de ser persones aferrades a una cadira. No només per deixar clar que tenir aquests càrrecs de panfontenta no és l’única cosa important de les seves vides. No només per poder mirar als ulls de tothom (mestres, pares, alumnes i ciutadans) i saber-se part implícita de la comunitat. No només per situar-se al costat del Dret internacional i de la Declaració Universal dels Drets Humans a favor d’un ensenyament de qualitat i sense adoctrinaments. No només per tot això, que també, sinó essencialment per una qüestió de sentit comú i, si ho voleu més proper i humà, per pur sentit de l’elegància i de la decència!

Contra aquest sac de motius i de raons, les rèpliques són excuses com un sac buit que no s’aguanta dret. L’única que circula és que, si dimiteixen, la consellera designarà a dit gent de la seva corda. Aquest argument és, per dir-ho sense eufemismes, pornogràfic! D’una banda, perquè s’alimenta de la teoria del classisme. La Codorniz, en un dels seus celebrats acudits, mostrava un general a un balcó d’una plaça que cridava: “¡O yo o el caos!”. La gent del carrer responia: “El caos! El caos!”. Aquest sentit de creure que la seva presència evita mals majors és ridícula, perquè allò que fan és fer costat al mal major. L’argument dels qui diuen això, amaga en el rerefons un concepte vanitós que pretén projectar l’avís que si abandonen, la cosa anirà molt a pitjor. Ai, santa innocència! Quin sentit de l’arrogància! I si fos vertaderament així, què? El cementiri està ple de gent que es creia imprescindible! L’excusa que si dimiteixen, la consellera omplirà els centres de directors del seu color no s’aguanta, perquè amb aquesta conducta ells ja fan i són el seu color! D’altra banda, se sap que algunes de les persones que han dimitit, han vist com la consellera els nomenava “en funcions”. És per això que no dimiteixen els altres? Quin sentit té? No serà que, en el fons, n’hi ha que estan molt cofois amb el càrrec? No serà que pensen que si dimiteixen, en tornar fer eleccions ja no tindran el suport del col·lectiu que han de representar? Creuen que així s’asseguren el lloc? Segurament hi ha casos que pugui ser així, però en general tinc l’absoluta convicció que passarà tot el contrari. Qui voldrà votar a qui els hi hagi girat l’esquena?

Ara, les persones que ocupen llocs claus en els centres escolars són a l’estació davant del tren. Als vagons veuen pujar els seus companys, els seus alumnes, molta de gent que veu que cal allunyar-se d’aquest desgavell palplantat per un govern ineficaç i impositiu. Hi ha dues opcions, fer costat als enemics de l’escola que polititzen i crispen l’educació o d’abandonar una estació que no va enlloc i partir de quatres amb els col·lectius que haurien de liderar. Dues opcions: solidaris o solitaris. Dues opcions: fer pinya amb tot el sector de l’educació i voler ser part de la mata de jonc o anar a la seva! Dues opcions: situar-se amb els de baix o amb els de dalt, perquè és prou sabut que no es pot ser mai criat de dos amos. Si, tot i les argumentacions, tenen dubtes de consciència, encara poden fer una darrera acció que, a més, s’emmarca en el concepte de treball en equip i en el respecte a l’esperit democràtic: sotmetre la seva continuïtat al col·lectiu laboral dels seus centres en votació secreta i acatar el resultat.

Dia 13 comença el curs escolar i dia 16 la vaga indefinida. Vull reiterar el clam a favor d’aquesta vaga i animar els equips directius dels centres escolars a dimitir els càrrecs. L’objectiu ha de ser que la conselleria repari les accions repressives iniciades, suspengui l’aplicació del TIL i s’assegui a parlar amb els representants del món de l’ensenyament i, amb els assessorament tècnics pertinents, analitzar conjuntament les millores a aplicar sobre el model educatiu. La vaga i la dimissió representen una oportunitat immillorable per oposar-se al desgavell i, sobretot, perquè assumeixi les responsabilitats (polítiques, però també socials) qui ha generat la situació. Són (hi som tots!) davant d’una cruïlla que ben resolta pot potenciar una solució ràpida i eficaç. Es tracta, en definitiva i sobretot, de prendre decisions i deixar d’albirar sense fer res un caramull de pedres!

El ridícul d’Espanya persisteix. L’adjectiu que defineix la situació és el malnom d’un dels seus generals: empecinado! La història recorda l’habitual “mantenella y no emmendalla”. Per tercera vegada consecutiva (i qui fa tres…), han tudat sense mesura recursos públics. Mentre no paguen els deutes a Catalunya, la BBC (www.bbc.co.uk/) informa que s’han gastat 9.800 milions d’euros (12.880 US $) en la candidatura olímpica de Madrid.

*     *     *

A Madrid fan festes grosses…

Quan li demanaren a Salvador Espriu com així no hi havia hagut mai un Nobel català i com així la Real Academia Española, a diferència d’altres països, no el proposava per ser el primer en assolir el premi, va respondre sense immutar-se gaire: “Madrid no ho vol”. N’hi va haver que s’apressaren a criticar tan lacònica resposta, perquè consideraren que sintetitzar l’oprobi només en el nom d’una ciutat semblava infantil i simplista. Potser sí, però clar i català també. Ben entenedor era Espriu!

Referenciar Madrid com a font i origen dels nostres mals ve de ben enrere (1). A les illes Balears i Pitiüses. les quintes sempre es varen relacionar amb Madrid: 

El mateix passava amb els imposts. Així ho denunciaven a Mallorca:

Si tu vessis dins Madrid,
que és sa nostra capital,
allò és s’essència des mal
i d’astúcia refinada,
allà veus que creu alçada
se passegen polissons
i pillastres amb galons.
I los hem de mantenir
si volem i no volem.
No té remei. I què vols?,
ben arreglats estarem
si ens fan ser sempre espanyols!

I així, coincidint en l’època i amb el nom de Madrid, ho cantaven a Eivissa:

En aquesta illa tan pobra
els que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.

Precisament d’això de les carrosses també en parlaria Antoni Gaudí, l’agost de 1917, a una entrevista que li va fer Guillem Forteza i on fa un excel·lent diagnòstic sobre la procedència dels nostres mals: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen las carrozas. Tenir administració, per a ells, és tenir la llave de la despensa i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”

Que mala suerte!

Una vegada més, el dineral que han tudat per potenciar els seus fasts no treu cap enlloc. El descrèdit internacional és d’una envergadura gegantina. Varen posar “toda la carne en el asador”, com diuen ells. El paperet de la comitiva reial, amb la desfilada d’autoritats espanyoles i l’exhibició pública d’esportistes catalans: P. Gasols, R. Nadal, O. Carbonell… (sic), provocava vergonya aliena. La seva sorpresa i estupefacció per haver estat eliminats de la cursa per la designació sona a cinisme. En tot cas és inaudita, perquè ja ho podien veure! Doncs no, havien preparat la gran festa a Alcalá i, evidentment, el castell de focs no es va poder encendre i els músics arreplegaren els instruments.

Moltes de persones ploraven pels racons. Haurien d’haver-se indignat i sentit traïdes i enganyades. Els havien pres el pèl amb falses esperances. Poques hores abans, encara es deia que Felip VI espera-ser havia conquerit els vots de les monarquies europees (barallant-se amb la Gran Bretanya per Gibraltar?). El mateix príncep, per fer-se simpàtic a Buenos Aires, es retratava amb la samarreta amb el 10 de Messi (la d’argentina, naturalment, la del Barça no!). S’assegurava que en els passadissos hi havia una activitat frenètica de la delegació espanyola. Que la cosa venia només de 15 vots indecisos. I males llengües imploraven l’ús dels “fondos reservados”.

La premsa madrilenya s’havia dedicat a escampar arreu els greus perills de fer els jocs olímpics al Japó, arran del desastre de Fukhusima o d’anar a un país amb dèficits democràtics com Turquia. No tenien miraments en utilitzar totes les armes. L’Opus Dei resava i Alejandro Blanco, el president del COI espanyol (coi d’espanyol!), havia dit just el dia abans que “Dios está con nuestra candidatura”. Es veu que no sap allò de no esmentar Déu en va. D’haver-ho dit un català en Rouco Varela l’hauria excomunicat! Segurament “el maligne” va tenir més empriu o és japonès.

La tirallonga de declaracions després de l’esclafit, recorden les valoracions del desastre de “La Invencible” amb allò de “la honra” i “los barcos”. De nou, després d’haver perdut bous i esquelles, fan una nova exhibició d’orgull. S’han declarat “satisfets”, “guanyadors morals”, “la millor opció” i altres extravagàncies arrogants. Doncs… “va a ser que no”!

S’ha acabat el bròquil. I ara què?

Ja hem fet la riallota que tocava en proporció a la prepotència exhibida. Hem vist brollar la gran capacitat d’ironia del nostre poble. Que si la culpa és d’ETA, que si ha estat un tongo, que si el contubernio, que si la confabulación judeo-masónica, que si en Rajoy ha demanat a Bauzán que faci un decret a la carta per designar Madrid, que si “no saben con quien están hablando”, que si “¡a por ellos!”, que si s’hauran d’aferrar a la “botella”, que si “miralá, la puerta de Alcalá viendo pasar el tiempo”, que si “Madrid se quema!”, que si “és que ni segons, ni segons! D’haver-ne hagut 83, doncs el 83!”… Molt bé, d’acord! Ja hem rigut de valent! S’ho mereixien per anar més estufats que un pago reial.
I ara, què? Doncs ara seria convenient que l’oposició i la premsa espanyola fes autocrítica i reclamàs la depuració de responsabilitats. És un vertader escàndol que per quarta vegada (tercera consecutiva) Madrid intenti, fort i no et moguis, una designació per a la qual no està preparada. La tudadissa de recursos és espectacular. Sobretot quan aquests recursos són fruit de l’espoliació als catalans, als quals culpen de tots els mals.
Aniria bé foragitar de la vida pública personatges capaços d’un muntatge tan costós, perquè això és malversar recursos públics. Aniria molt bé que LA RAZON, L’ABC, INTERECONOMÍA, la COPE i tota la pesca calin el cap i callin. Aniria molt bé que la ciutadania espanyola giràs l’esquena als qui els han estafat una vegada més.
El dispendi reial que han fet aquests dies al Hilton de Buenos Aires fa oi als porcs. Com gosen aquesta exhibició arrogant? És hora de passar comptes i fer que aquests il·luminats toquin de peus a terra. És hora que els espanyols prenguin consciència que tenen un estat més podrit que un esclatassang corcat. Que tenen el nivell d’atur més alt del món civilitzat. Que és el punt del planeta on més ha augmentat el nivell de suïcidis per penúries econòmiques. Que el seu cap d’estat va a caçar ossos drogats o, amb la querida, elefants indefensos amb el patrocini de l’erari públic. Que el seu gendre està imputat per corrupció i tràfic d’influències. Que la seva filla és beneficiada amb una feina inventada per “la Caixa” i patrocinada generosament com si fos una obra social. Que el seu president menteix al Parlament. Que el tresorer del partit que governa els hi ha robat. Que tenen trens d’alta velocitat que no frenen. Que el govern protegeix i patrocina els banquers que desnonen. Que no es respecten els drets civils. Que els dèficits democràtics són immensos. Que protegeixen i subvencionen, com a “fiesta nacional”·, la tortura pública d’animals. Que esclafen la llengua, la cultura i la identitat de les nacions que espolien. Que els seus tribunals no protegeixen els drets fonamentals de les persones ni el dret a l’Autodeterminació dels pobles. Això sí que són gracietes de les bones!
Si algú vol dir que tot plegat és pura demagògia, jo li dic que millor ser un demagog que un malparit, que un botifler, que un borbó, que un corrupte! Ja podem fer totes les gracietes del món, però convendria que els espanyols passin comptes ells amb ells! Tenen molts de debats pendents i ens deixarien en pau d’una vegada! Però com que no som ingenus i sabem que no ho faran i, com sempre, cercaran causes exògenes per descarregar les culpes, no hem de perdre més temps. Que s’ho confitin tot! Els toreros, els reis i les princeses, els Bauzán, els elefants assassinats, els comptes de Suïssa, el TIL, els Roucos i els Rajoys i les Botella…

És possible i desitjable que el 2020 una delegació catalana ja desfili a Tòquio. Segurament els esportistes catalans que s’han deixat llogar per fer de corifeus d’Espanya ja s’hauran retirat de l’esport de competició i n’hi haurà d’altres que tindran una altra llengua, una altra bandera i un altre passaport. Si volem viure en llibertat, amb salut i alegria la recepta és clara i es resumeix en un sol mot: INDEPENDÈNCIA!

(1) Les gloses transcrites són extretes del meu llibre La Identitat Reeixida (Palma, 2002)

Dia 19 d’agost de 1936, la Junta de Defensa Nacional obligava les escoles a ?españolizar la enseñanza?. Màxima prioritat! Havia transcorregut just un mes des de l’inici de la insurrecció feixista que provocaria més de mig milió de morts, altres tants exiliats, la supressió de la constitució republicana, la imposició d’una dictadura militar i, de relleu, l’actual restauració borbònica. 76 anys després, l’octubre de 2012, el ministre espanyol José Ignacio Wert, en el congrés dels diputats de Madrid, reivindicà l’objectiu franquista. Brollava de nou l’esperit dels ?conquistadores?, el jacobinisme, l’imperialisme i, per dir-ho sense eufemismes, el feixisme en estat pur i destil·lat. Entre Franco i Wert la diferència és de mètode; l’etnocidi és el mateix. La llengua, la cultura i la identitat de les nacions han de ser subjugades i supeditades a Castella, amb un genocidi encobert, fins a l’extermini.

Els escolanets sucursalistes que aspiren a fer mèrits davant dels seus amos de Madrid, iniciaren accions per obeir el mandat. En un exercici de cinisme, en el seu afany adoctrinador, acusaren els mestres d’adoctrinar els infants. Tot perquè defensen la llengua i la cultura del país; una obligació legal i estatutària, però sobretot un deure cívic i ètic. Els hi prohibiren els símbols, els multaren, els amenaçaren, els perseguiren… En una carrera embogida i frenètica, amb la col·laboració de més d’un estúpid sortit del bosc i de la caverna, s’apressaren a dictar normes restrictives. La cirera del pastís seria la maniobra del TIL, una disfressa per embullar la troca amb idèntic objectiu: jibaritzar la nostra identitat fins anorrear-la. La dignitat de la resposta ha volgut tallar-se d’arrel, amb l’execució a la plaça pública de tres honorables directors de centres escolars menorquins. Volien (volen) fer por amb una caça de bruixes i el foc depurador. Creuen que tenen prou addictes al règim que els faran costat i podran esclafar la revolta popular.

Arrodoneixen la política dels fets consumats, impositiva, dictatorial i abusiva, amb l’exercici dels eixos bàsics de la cultura patriarcal espanyola que, tanmateix, aquí no qualla. Practiquen les tres dites que sintetitzen la conducta hispànica del darrer mil·lenni: ?Matar al mensajero?, ?Aquí te pillo, aquí te mato? i ?La maté porque era mía?. Ja se sap que el Partit Popular no sap qui era Montesquieu. El govern balear, en una pràctica innoble, ha profanat la separació de poders i ha ordenat, jutjat i executat a tres directors. Els enemics dels Drets Humans fan de legisladors, de jutges, de policies, de botxins… tots els papers de l’auca. És evident que això vulnera principis bàsics del Dret internacional i no es pot tolerar. Ho repetiré de nou clar i català: feixisme pur i destil·lat!

A tot això, a l’altra banda de la trinxera, uns sindicalistes domesticats i porucs han perdut l’essència i la raó de ser de la representativitat laboral. Darrerament, els mals dels sindicats s’han accentuat. Hipotecats a l’erari públic, han malbaratat la reivindicació per un diàleg mal entès que els aboca a un pactisme que provoca una reculada permanent. La majoria dels representants laborals del magisteri, alliberats anys i panys (alguns fa més de vuit anys), han perdut de vista el color de les pissarres i, palplantats a torres d’ivori, s’han allunyat de la gent que representen. S’han encadirat; una perversa manera de corrompre la seva funció social. Aquesta conducta, immersa dins de la coneguda cultura de la derrota, els ha portat a cometre un acte ignominiós: negociar amb els inquisidors. Com es pot arribar a perdre la dignitat fins a aquest punt? Si els sindicats volen arrossegar-se va seu, però no poden embrutar la imatge dels seus representats acudint a parlar amb qui no amolla les pistoles.

Al cap i a la fi, aquest intent d’espanyolitzar els infants que, a les ordres del ministre Wert (que és blau), ha posat en pràctica l’obedient i doblegat govern de les illes Balears, està condemnat al fracàs. Això, sempre i quan els representants laborals no caiguin en la condescendència. Fa gairebé tres-cents anys que l’Espanya jacobina intenta sense èxit espanyolitzar-nos. Dels Decrets de Nova Planta ençà, ho proven una vegada i una altra a veure si qualque dia trobaran blan. Cerquen quatre venuts o entabanats que els hi parin taula i els escoltin, perquè saben que la guerra que ens han declarat és perduda. Felip V no va poder; Franco tampoc, ni tan sols amb una ?cruzada nacional contra el separatismo?. No podran tampoc ara.

Què cal fer? Abans de parlar amb els maltractadors, cal exigir una condició prèvia: la suspensió immediata (ni que sigui cautelar) de les sancions i la paralització de qualsevol expedient en curs. Han de retirar les pistoles. Dialogar sense exigir prèviament aquesta condició ?sine qua non? ja és claudicar. Negociar amb els enemics del territori, amb els assassins de la llengua de Ramon Llull, és fer-se còmplices de l’endemesa. De fet, ho veu tothom i no només els professors. També els pares i les mares. Fins i tot els nins i les nines. Tothom… excepte els cappares sindicals que encadenen propostes a la baixa ?wertgonyants?. Els mestres i els professors han agafat avantatge als qui, teòricament, els han de defensar. De moment, ja els hi han tret la son de les orelles i els han forçat a baratar urgentment d’actitud. Així i tot, els treballadors encara els arrosseguen a remolc. Si els sindicats tornen a perdre pistonada, si fan figa, si no es posen les piles, caldrà rompre amarres i prescindir d’ells. La reivindicació i la revolta en curs no va, només, contra els autors de l’etnocidi, sinó contra la ineficàcia dels qui no han sabut correspondre, contra els qui han fet la puta i la ramoneta, i no han sabut planta cara en la justa mesura i reciprocitat a l’atac rebut. Les assemblees de docents han deixat a la rereguarda, endarrerits i embambats, als qui s’aferren a les banderes de les sigles i unten les cadires amb cola de fuster. Ara només hi ha una sortida digna. Si els incompetents i guerracivilistes governs balear i espanyol s’encastellen en el quart gran vici hispànic del ?Sostenella i no emmendalla?, davant d’una vexació de tal magnitud caldrà una resposta contundent i clara per impedir l’abús. Com va escriure el poeta: ?Un buf d’aire esfondrarà el castell de la mentida/ i la nua veritat brillarà de llum vestida?. Ras i curt? Vaga indefinida!

La monarquia espanyola fa aigua de per tot. El naufragi de la Casa Reial és qüestió de temps; de molt poc temps. Ho voldran endarrerir amb maniobres com la més que previsible abdicació en els propers mesos del borbó vell. Als espectacles furtius de sexe i caça del rei d’Espanya, als “gastronòmics” i financers dels gendres, s’ha afegit la incòmoda tocatta e fuga de la nora que, ben al contrari de l’objectiu previst, haurà endarrerit el procés en curs de passar la corona a qui frisa de ser Felip VI.

El fet recent de repudiar el Fortuna III (desafectar, en diuen, i tant és), esdevé una metàfora premonitòria del desfer calça que s’ha iniciat. Aquesta devolució del vaixell, disfressada cínicament d’acte de generositat, m’ha convidat a repassar els meus diaris personals. Vaig viure a primera línia l’engalipada d’un escandalós impost revolucionari; una operació feta amb la barroera maña borbònica. És un moment oportú per fer memòria!

*     *     *

El Bribón, il·lustració de Jaume Ramis Sureda (1958-2006) publicada a Sa Lavativa

*     *     *

El vaixell d’iràs i no tornaràs?

L’any 1997, per raons professionals, vaig ser qualque cosa més que un entre tants de milers de ciutadans que, indignats i impotents, varen viure i veure el muntatge esperpèntic d’un grup d’empresaris que, manejats per dos corifeus botiflers, varen promoure la idea gens espontània de regalar (alguns amb capital que no era seu) un vaixell de luxe al cap de l’estat espanyol. Em va tocar patir-ho com tothom, però no com a simple testimoni, sinó directament. Malgrat les pressions i les amenaces subtils, vaig oposar-me a la malifeta i en vaig deixar constància en acta. La meva va ser, entre centenars de genuflexions, l’única veu que s’oposà a una nova espoliació col·lectiva als mallorquins. Ara, quan el vaixell és una nosa i el volen tornar encolomar, com a rebrot de l’anterior atracament, cal explicar als vuit vents la història i la histèria d’ara fa més de quinze anys.

La campanya per un vaixell nou (i de franc)

L’estiu de 1988, el Fortuna II (que era el tercer) va patir una avaria al Port de Sóller, amb el Príncep Carles i Lady Di embarcats, i es va frustrar la visita que volien fer a Maó: La premsa de Madrid qualificà la situació de ridícul internacional i, gens espontàniament, començà a publicar articles que reclamaven dotar la Casa Reial d’un nou vaixell. Els mitjans de comunicació més addictes (especialment l’ABC i La Vanguardia) s’esqueixaren la camisa d’aquell fiasco i recordaven els “heroics” salvaments del Borbó. L’octubre de 1977 el vaixell reial havia recollit dos nàufrags en el Port de Pollença i, dos anys abans, ja havia remolcat un iot en perill davant de Formentor. Tot tan magnificat com els pams que feien les tonyines que pescava Franco amb l’Azor, el vaixell que també va protagonitzar salvaments desconeguts a dojo. La burda campanya de premsa va intensificar-se i multiplicar-se el febrer de 1996, arran dels 15 anys de la paròdia del 23-F de 1981 (1). Les hagiografies del paper de Joan Carles I, vestit de militar i actuant no com a cap de l’estat, sinó com a comandant de les forces armades, ocuparen portades i portades. Tot plegat generava un estat d’opinió favorable a la monarquia. La campanya feia certa la frase “Así se las ponían a Fernando VII” (vg. al final annex 1).

Ja dins del 1997, per arrodonir l’objectiu de “sensibilització popular”, s’insistia en el paper estel·lar dels reis d’Espanya com a promotors del turisme. La ironia de tot plegat és que quan la campanya agafà el zenit, no havien passat dos anys d’ençà de la renúncia de Joan Carles I a l’oferiment de 1995 fet per Felipe González que volia incorporar el cost d’un vaixell reial dins del pressupost general de l’estat. El borbó quan va veure que el vaixell que li volien regalar no era el que ell volia, va renunciar-hi amb l’argument que no podia permetre carregar un cost tan elevat sobre els seus súbdits (vg. al final annex 2 “Marivent i els quatre Fortunes”).

No sóc d’eixe món!

Aquell any jo era conseller general de la Caixa de les Balears, escollit en representació de la plantilla (2). El novembre de 1997, abans d’escampar-se la notícia a la premsa, a una sessió ordinària de la comissió executiva, el president de l’entitat va informar de la proposta rebuda d’aportar una xifra a l’entorn dels cent milions de pessetes, a pagar durant 10 anys amb càrrec a l’Obra Social, destinats a “substituir” el vaixell personal del rei d’Espanya. En atenció a la transcendència i singularitat de la petició, es va diferir la decisió al consell d’administració del mes de desembre. Tot i això, ja s’aixecaren algunes veus crítiques amb la proposta. Entre d’altres consellers de l’entitat, l’advocat Gabriel Lladó va anunciar el seu vot en contra.

L’anunci fet a la comissió executiva, em va permetre preparar la intervenció que havia de fer per oposar-me a tal dispendi, tot i els missatges que rebia aconsellant-me fer els ulls grossos i inhibir-me del tema. Des de la jerarquia, em donaven a entendre que plantar cara era com llaurar a la mar. Des d’altres sectors, m’avisaven que els borbons eren molt venjatius (vg. al final annex 3 “Una venjança coronada?”). Allò era un trágala que ja estava dat i beneït, però m’esbravaria amb una bona argumentació i exigiria que el meu vot negatiu constàs en acta. El dia del consell d’administració, de manera inusual, hi eren tots els membres: 15 consellers més el Director General, amb veu i vot. L’exposició del tema va ser molt poc digna. Es presentava com un fet imposat, però indefugible i es va intentar passar directament al següent punt de l’ordre del dia per tal de donar-ho per aprovat resignadament i per unanimitat. Em vaig negar a legitimar el paripé. Vaig demanar la paraula per fer un discurs a partir de la popular dita mallorquina “Déu ens guard d’un ja-està-fet!”. Vaig advertir que evitaria fer ús de raons ideològiques i, particularment, de la meva convicció republicana. Aquesta línia va sorprendre i, segons vaig saber després, va desactivar les rèpliques que s’havien preparat i repartit per acusar-me de polititzar la qüestió i fer una diatriba.

El greuge era escandalós. Pocs dies abans d’aquella sessió, dia 27 de novembre de 1997, el Diario de Mallorca havia publicat en gran titular: “Alrededor de 9.000 personas viven en condiciones de pobreza extrema en Baleares”. L’article resumia un estudi que acabava de presentar… la Caixa de les Balears! El contrast era una pura provocació. L’entitat acabava de donar a projectes del Tercer Món un 0,7% del pressupost de l’Obra Social (set milions de pessetes) i, ara, pretenia destinar a un sol ric que ni tan sols era client més del 13%. No era només això. Aquell any 1997, l’entitat havia distribuït 30 milions de pessetes en projectes solidaris, bàsicament de tipus assistencials (Caritas, Projecte Home…); menys d’una quarta part del que, al final (amb els increments de pressupost que veurem), rebria el borbó. Un altre diari de curta existència, La Voz de Baleares, publicava aquell mateix 27 de novembre que el rei rebria en audiència als membres de “la fundación del yate”, entre els quals hi havia Sa Nostra, nom popular de la Caixa de Balears. Abans de prendre l’acord ja s’havia donat per fet. La manca de respecte a l’òrgan de govern era absoluta. Amb el mínim sentit d’ètica i de dignitat, cap dels consellers no hauria d’haver consentit aquell menyspreu a les seves facultats usurpades per la Presidència.

Consumada l’endemesa, es procedí a constituir FUNDATUR. Jaume Matas (en nom del Govern de les Illes Balears), José Francisco Conrado Villalonga (“La Caixa”), Pere J. Batle Mayol (Caixa de Balears), Gabriel Escarrer, (Inmotel Inversiones), Miquel Fluxà (Iberostar, Hoteles y Apartamentos), Enrique Piñel López (Banca March), Juan José Hidalgo (Air Europa), José Luis Carrillo Benítez (Hoteles Globales), Gabriel Barceló (Viajes Barceló), Antonio Fontanet Obrador (Productos Fontanet), Carmen Matutes (Agrupación Hotelera Doliga), Isabel García Lorca (Viajes Soltour), Miquel Rosselló Ramon (Roxa SA), Gonzalo Pascual Arias (Marsans-Spanair), Miquel Ramis Martorell (Grupotel), Pere A. Serra Bauçà (Hora Nova SA), José Antonio Fernández Alarcón Roca (Riu Hoteles), Miquel Vicens Ferrer (Foment de Turisme) i, a títol personal, Pedro Ballester Simonet i Susana Carrillo Szymanska. Entre els vint patrons promotors, s’havia d’aportar un capital de dos mil milions de pessetes i obtindrien exempcions fiscals de fins al 30% sobre l’impost de societats.

El tema va desaparèixer de la premsa. Només se sabia que FUNDATUR havia encarregat el vaixell a gust del rei i que aquest, periòdicament, visitava les drassanes de Cadis. Passaren gairebé dos anys fins que, de cop, Matías Vallés (DM, 15-8-1999) destapava la caixa de Pandora. Dia 10 d’agost, Francisco Conrado havia reunit els empresaris de FUNDATUR per sopar, a la seva casa de Santa Maria, amb Joan Carles I. De forma anòmala, sobretot per qui tant venera el protocol, hi havia Jaume Matas quan aquest feia dos mesos que havia perdut les eleccions i la representació del Govern a la fundació corresponia a Francesc Antich, a qui no es va dir res. També sorprenia l’afegida presència de Bartomeu Reus, president de GESA. L’amfitrió va haver d’explicar a la premsa que havia estat un sopar privat i que no era cap acte de la fundació, però confessà que s’havia tractat el tema del vaixell i que, a petició del monarca, es volien evitar protagonismes publicitaris de tots els patrons. Malgrat les cortines de fum i els pactes de silenci, es comentava que la reunió era per reclamar més aportacions econòmiques. Havien superat el pressupost, perquè el beneficiat havia estirat més el braç que la màniga.

El mes de novembre de 1999 una publicació satírica marginal mallorquina, El Ferreret, continuació de Noves, va publicar una portada divertida, crítica i provocativa (6). Amb una caricatura de la família reial dins d’un vaixell, el titular era “El Ferreret obri una subscripció per comprar flotadors als néts del Rei”. A l’article s’informava amb ironia que la publicació no acceptaria doblers públics i que l’entrega dels salvavides es faria a un xiqui park de Son Gotleu (una barriada obrera de Palma) amb l’assistència de tots els “infantes”. La mascota de la publicació, també a la portada, feia una botifarra al vaixell. A l’interior, l’advocat laboralista Rafel Miquel, excandidat d’Els Verds, publicava “Els sponsors de la Corona”. La premsa convencional va tornar fer l’estruç. La covardia del silenci s’imposava.

La promoció del turisme de les Illes Balears es justificava amb el fet que l’usuari del vaixell fes les vacances a Mallorca. És més, aquest sistema d’esponsorització, posteriorment seria copiat per Jaume Matas que destinà grotesques xifres milionàries a Michael Douglas i a Rafel Nadal, pel simple fet de ser “ambaixadors honorífics” que divulgaven el nom de les Balears arreu del món. Una manera curiosa de pagar per no fer res que, en el cas de Douglas, va durar poc temps ja que l’actor va preferir estiuejar a les illes Bermudes.

Ja no són temps de guillotines, però tothom sap com va acabar la monarquia grega. El pare de Sofia va ser foragitat per haver donat suport a una dictadura militar i, reposat el govern civil, destituïts pel poble en referèndum nacional l’any 1974. Les actuals escridassades habituals de la gent, aquestes sí autènticament espontànies, fan pensar en el sentiment d’inseguretat dels membres de la Casa Reial espanyola. Per això, miren de refugiar-se en la discreció quan, fins ara, exhibien glamur a les totes. S’amaguen. Els actes públics oficials s’han reduït als imprescindibles per exigència del protocol. Tenen motius. Han viscut, mai millor dit, a la regalada! El Fortuna III no és l’únic obsequi obtingut ni, tampoc, el més important. El tron ja va ser un regal. Des de la més il·lícita de les autoritats, el dictador que va acabar amb la legalitat republicana, gràcies a una revolta feixista-militar que va provocar centenars de milers de morts, li va lliurar el càrrec de cap d’estat. Sí, la Casa Reial ha viscut rodejada de regals. No obstant, el vaixell és la metàfora perfecta per descriure la situació actual. Representa la viva imatge del naufragi i enfonsament de la gent coronada. El vaixell inquieta. El vaixell fa nosa. Ara se n’han de decantar com sigui. Les dites i els refranys són sempre una mostra de saviesa popular. És prou coneguda la frase quan el vaixell s’afona les rates l’abandonen.

ANNEXOS

L’ADN dels Borbons té dues característiques: els baixos els governen i no saben perdre. De la promiscuïtat, la història en va plena i l’actual titular de la Casa Reial és un calc de l’agitada vida sexual d’Isabel II (6). De la segona característica, també n’hem vist proves a balquena de tota la família actual (7). La frase “Así se las ponían a Fernando VII” prové de les sortides nocturnes d’aquell personatge, conegut com el rey felón, acompanyat de bergants de la seva confiança que anaven de picos pardos per Madrid i s’entretenien jugant a billar. La funció dels acompanyants era situar les boles de tal manera que, en tocar el torn de joc al Borbó, la carambola fos fàcil. S’ha dit que també jugava a la oca i que els aduladors feien el mateix joc servil de posar les fitxes a tir. En realitat, allò que li preparava la seva camarilla era un itinerari de cases de putes. Aquell rei, a qui se li varen “morir” molt joves les tres primeres dones, és una joia representativa de la nissaga: derogà la Constitució de Cadis, perseguí els liberals i republicans, va fer matar Rafel del Riego, restaurà la Inquisició i l’absolutisme… A Mallorca el retrata una glosa popular:

De l’estiu de 1973 ençà, aleshores en condició de príncep i ja designat successor per Franco com a futur cap d’estat, el ciutadà Joan Carles de Borbó estiueja a Mallorca. L’antiga Diputació li va cedir, de manera il·lícita i extravagant, l’ús del Palau de Saridakis que el seu propietari havia donat als mallorquins a condició de fer-hi un museu. La voluntat del donant va ser profanada i, amb el nom de Marivent, encara ara hostaja la família espanyola, amb els seus animals de companyia. Els regals han estat una constant. No fa gaire s’informava de l’existència de cotxes de gamma alta no estrenats a les dependències de La Zarzuela. Són habituals les actualitzacions dels Audi i dels Mercedes que exhibeixen per Mallorca. Quant als vaixells, aquest que ara rebutja és el quart amb el nom de la deessa romana de la sort i el de la primera marca de tabac ros espanyol. El primer Fortuna, era un veler amb el qual va participar en els jocs olímpics de 1972. Va figurar que era un regal del sogre, exrei de Grècia, i aviat va anar a parar al Museu de la Marina de Barcelona. El segon que solcà les aigües l’estiu de 1976, el Fortuna I, ja era un iot de quasi 20 metres, 30 nusos de velocitat i un preu d’uns trenta milions de pessetes. Va ser un regal al ja proclamat rei del propietari de les Drassanes Viudes de Vilassar de Mar, les quals participaven en els concursos per fabricar llanxes destinades a la marina. Només tres anys després, el iot va passar a ser propietat de Nicolás Cotoner, cap de la casa civil del rei, i immediatament li barataren el nom per Trinidad III. Aquella venda o cessió, obeïa al regal rebut l’any 1979 del Rei Fahd d’Aràbia Saudí del tercer vaixell, el Fortuna II, de 30 metres i 40 nusos. El iot va acollir durant gairebé vint anys caps d’estat d’arreu del món (Clinton inclòs), però acabaria desmantellat i venut com a ferralla. L’any 1995, el darrer govern de Felipe González encarregà a les drassanes d’Avilés el que hauria estat el Fortuna III a costa de l’erari públic per substituir el que començava a donar alguns problemes, però no va agradar al beneficiari. Joan Carles I va disfressar la renúncia amb un gest solemne i l’argument generós que no podia acceptar un cost tan elevat pels ciutadans. El vaixell ja es va botar amb el nom nou de Corona de Mar i va passar per diverses mans. El darrer, el que ara ha repudiat l’usuari i ha instat que Patrimonio Nacional el retorni als qui l’encarregaren i pagaren, es va construir a les drassanes de San Fernando a Cadis, i va fer el viatge inaugural la primavera de l’any 2000.

L’any 2002, arran de la publicació de La Identitat Reeixida, vaig ser objecte d’un atac en tota, auspiciat i atiat pels dos impulsors principals de la compra del vaixell. Molts dels qui m’envestiren públicament, han desfilat com a imputats i, en més d’un cas, condemnats per corrupció. Ho podeu llegir, amb proves documentals, a l’article que vaig dedicar a la persecució patida que trobareu a l’enllaç: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213893

El Fortuna III va ser en el seu dia un vaixell de luxe a l’alçada dels iots millors dels magnats àrabs. Fet a caprici de qui el reclamà, el prototipus va ser exclusiu, amb unes prestacions magnífiques i un sistema singular d’alta seguretat. Un dels entrebancs que retardaren la cosntrucció va ser l’adequació del pes a la velocitat punta. Modern i d’alta tecnologia es va fer totalment en alumini, amb una propulsió combinada de motors de diesel i turbines de gas que expulsen tres sortides d’aigua que li propocionen una velocitat de més de 60 nusos per hora (més de 100 km), el doble del Fortuna II, amb una autonomia de 600 milles. Amb aquesta velocitat i autonomia resulta impossible que cap patrullera de la Marina el pugui seguir. En relació al vaixell anterior, passa de 30 a 41,8 m d’eslora i disposa de cinc cambres dobles i un gran camarot amb lliteres per a la tripulació. Aquesta no pertany a la Marina, sinó que és un equip privat contractat directament per la Casa Reial, a sou de l’erari públic. L’any 2000 es va dir que suposava un import anual de 200 milions de pessetes que assumia el Ministeri de Defensa espanyol. Ara, amb el regal, sembla difícil que FUNDATUR el pugui vendre obligant al comprador a assumir el personal.

(1) ASobre la paròdia reial del 23-F vg.: 
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240505