Mails per a Hipàtia

Seguisc amb el llibre. Un dinar amb la gent de Sobirania i Justícia, concorregut amb gent d’un pes polític notable, en molts casos vinculats a Unió i molt emprenyats amb el seu cap.

Pel mig però un parèntesi per a parlar de tecnologia, ensenyament i un grapat de coses més amb la gent de Miramar Televisió i La Xarxa.

 

Només arribar a Cassà de la Selva el Josep Ferrer m’ho solta: fa vint anys vas venir a explicar la independència dels països bàltics… Doncs pot ser que sí. La veritat és que no ho recordava. Sabia, això segur, que havia estat a Cassà però no recordava per a fer què. I tanmateix ací, ells, ho recorden tot. M’impressiona molt. Gent que vint anys després recordaven les converses que vam mantenir, les coses que vaig dir. Amb una memòria prodigiosa.

Ara he tornat a parlar de la nostra independència, a presentar el llibre. Vist en aquesta perspectiva és una sort enorme que hajam pogut fer el camí. Junts. ‘Ens ho hem guanyat!’ em diu algú. Cert. Ens ho hem guanyat a pols. Però fa molta il·lusió. I més encara sabent que d’ací vint anys hi tornaré perquè els ho he promès.

La veritat és la gent de Cassà em va fer sentir-me molt i molt bé. 
 
Al Youtube hi ha l‘inici de la xerrada 
Els companys de Cassà Digital han fet aquesta crònica. Els he robat la foto

La Muriel comença a estar avorrida de mi. Divendres vam anar junts a Sant Feliu de Codines per a participar en la inauguració de la nova secció d’Òmnium Vallès Oriental Nord. Hi vam fer un acte on va intervenir diversa gent, amb actuació musical inclosa i jo vaig fer una presentació abreujada del llibre.

Això passava divendres i diumenge ens tornàvem a trobar, aquesta vegada a la plaça Sant Jaume on per segon any consecutiu vam esperar l’arribada de la Flama del Canigó a la ciutat tot emeten un programa especial de tres hores en directe amb entrevistes, actuacions musicals i l’acompanyament inesperat de la pluja. La Muriel, per supost, va participar i va haver de parlar sota l’aiguat, que va durar poc però va emprenyar molt.
Ací teniu les imatges.

 

Presentació del llibre a Palma. A can Alcover, de la mà del Grup Blanquerna i els bons amics d’Obra Cultural Balear. Havien previst fer-ho en l’aula del primer pis però ens van insubordinar.

Passa que una estona abans de començar l’acte ja érem allà i recentment can Alcover ha obert un bar fantàstic que aprofita a més el jardí que hi ha a l’eixida de la casa. De manera que quan va ser l’hora de començar molts dels nombrosos assistents érem per allà pel jardí i vaig proposar que perquè no seguíem allà mateix, amb aquella fresqueta fantàstica.

Dit i fet. La gent d’Obra no sé si és més amable o eficaç i en un bufit vam organitzar una mena d’auditori improvisat en un racó del jardí, des d’on vaig poder fer la xerrada. Per a completar-ho i fer-ho millor encara en acabar ens van proposar de sopar allà mateix, un bon pa amb oli mentre la lluna pujava i l’estiu fèia l’entrada oficial. Deliciós.

El viatge a l’illa d’Aktamar, on hi ha l’església armènia de la qual parle en la crònica que he publicat avui mateix m’ha portat per una carretera caòtica que continua fins a frontera de l’Irac.

Les enormes muntanyes tapen la vista en totes les direccions que no siga el llac. Són muntanyes pelades, sense arbres. Als cims hi veia taques d’un color sorprenent com tirant a gris. M’han explicat que es neu congelada que hi aguanta fins i tot ara a l’estiu.

En una d’aquestes muntanyes precisament m’ha sorprès una gran bandera turca feta de pedres i que acompanyava un missatge. He preguntat que hi dèia i m’han dit amb una certa resignació que hi diu ‘la pàtria és indivisible’. Ho diu perquè en aquella muntanya hi ha una base militar turca, Jandarma, precisament destinada a controlar la guerrilla del PKK. He dit als meus acompanyants kurds que no calia que s’amoinaren que aquesta mania de la indivisibilitat la comparteixen els turcs com a mínim amb els espanyols. I hem rigut una bona estona explicant-nos barbaritats dels uns i dels altres.

Per cert que ací trobareu les quatre cròniques que vaig escriure des d’allà per a VilaWeb. 

Sóc a Van, al Kurdistan, fent una sèrie que començarem a publicar demà a VilaWeb. Havia quedat a sopar amb un grup d’activistes kurds i quan ja acabàvem de sobte s’han posat a sonar els telèfons de tots ells. Tots els telèfons al mateix temps. Era evident que passava alguna cosa gruixuda.

Concretament passava que la policia turca finalment havia entrat al Parc Gezi i havia fet fora tots els acampats, disparant gassos lacrimògens. De seguida un d’ells ha tret un ordinador i tots ens hem posat a mirar les imatges que difonia una televisió alternativa per internet. Se m’ha fet estrany perquè tot just ahir hi vaig ser al parc i ara reconeixia cada racó dels que anava ensenyant la càmera. Tenebrosament buid, però.

Sovint venen estudiants a fer entrevistes sobre VilaWeb i el periodisme. En aquest cas l’ha fet Xavi Pete, que va col·laborar amb VilaWeb Valls i apunta unes maneres més que notables.

 

Dia de feina a Estocolm. De fet a Stavnas, una petita illa a l’arxipèlag, la darrera on hom pot arribar en cotxe, on viu des de fa anys el meu amic Ove. Sopant ens presenta la família que viu en la casa al costat de la seua i m’explica una anècdota estremidora.

Els veïns són una família de pescadors, dels darrers que queden ja en aquestes illes. I l’avui mai no va entendre per quin motiu Ove va fer-se una petita piscina a casa. Viu a quatre metres de la mar però la raó, òbvia per a mi, és que té un sistema rudimentari però eficaç d’escalfar l’aigua. Així que usa la piscina, a una temperatura raonable, en comptes d’usar la gelada mar del Bàltic.

Quan li ho va explicar al vell pescador però la sorpresa va ser que aquell home, que sempre havia viscut a la mar, no sabia nadar i s’estranyava per això de la piscina. I allò que realment impressiona és escoltar perquè no sabia nadar. Era un costum local. Els pares no ensenyaven a nadar, a posta, als xiquets que podien acabar sent pescador. I la raó d’una cosa aparentment tan estranya és que no volien que saberen nadar perquè així si mai queien a l’aigua morien ràpid.

Pel que es veu, això contava el vell pescador, morir en les gelades aigües de la Bàltica és una autèntica tortura si vols sobreviure. Fa tan fred que sembla que fins i tot tens a?lucinacions de tant dolor que provoca el fred. Així que la solució simple és evitar que pugues sobreviure, per evitar-te el dolor: si no saps nadar t’ofegues ràpid i pateixes menys. 

Presentació a Les Franqueses, en una casa antiga reconvertida en un interessant casal cultural. Cada dia afine més el concepte de la independència com a un procès. Quin dia vam passar de la dictadura a la democràcia? pregunte i ningú no sap què respondre. Més o menys com passarà amb la independència.

Ara entenc, conforme vaig entenent això, perquè a Letònia ningú no va celebrar la independència el dia que va arribar el reconeixement de Rússia. Un amic em va dir que aquell no era el dia que recordaria sempre, que el dia que recordaria mentre vivira seria el primer que va poder veure de nou la bandera del seu país flamejant. Nosaltres de la independència segurament recordarem l’11 de setembre. La resta, el que ha passat i allò que vindrà, només és tecnologia jurídica. Per a donar forma a la decisió política que es va prendre aquell dia… 

 

Torne a Lleida, dilluns, per a fer un acte al patí de l’Institut d’Estudis Ilerdencs amb Francesc Ribera, Titot. Amb Titot som amics i companys des de fa molts anys i és sempre un plaer retrobar-lo. Diu una cosa que m’impressiona, que li agradaria conservar en la futura república dues coses bones que tenim ara i que són la constància en la defensa de la llengua i la cultura i el considerar català a qualsevol que parla català, vinga d’on vinga.

En l’auditori molta i molta gent, cares amigues, algunes de fa molts anys a València. I unes mosquetes pesades que no em deixen en pau ni un segon. En acabant l’acte parle entre altres amb una diputada al parlament que em confesa que el dia de la votació de la Declaració de Sobirania no va ser conscient del pas que es donava però que també em diu que en canvi la setmana passada quan el parlament va desacatar el constitucional entre els diputats la sensació era que allò ja no tenia marxa enrere. Bon senyal, molt bo.

Després un mos ràpid, un bon intercanvi de confidències vàries i de nou cap al tren. Que en tres dies he estat dues voltes a Lleida i ja estarà bé… 

Divendres nova presentació del llibre a Sant Antoni de Vilamajor. De fet són dues poblacions del Vallès, Sant Antoni i Sant Pere, que fan tot d’activitats juntes. Va ser un debat llarg, molt llarg, dels més llargs que he fet mai. I interessantíssim. La gent cada cop afina més les preguntes i els debats s’enriqueixen cada dia que passa. La sorpresa va ser la presència d’un vell amic, Lo Pere, que no esperava trobar-m’hi. Vam tenir temps de sopar amb la gent de l’ANC local i després de xerrar una bona estona.

No tanta perquè dissabte a primera hora del matí havia d’anar-me’n a Calaceit. L’Institut d’Estudis Ilerdencs està retent un més que merescut homenatge a Josep Vallverdú, que consisteix de fet en passejar-lo per tota la geogràfia de la llengua. Una iniciativa preciosa. El cas és que ara tocava Andorra però amb molt bon criteri van decidir canviar-ho per tal de mostrar el suport de tota la comunitat lingüística a l’Associació Cultural del Matarranya. I em van demanar de moderar-lo, cosa a la qual de cap manera no em podia negar, òbviament.

Així que hi vaig fer cap per conduir una taula rodona extraordinària, amb el mateix Josep Vallverdú, amb Muriel Casals, en nom d’Òmnium, amb Joan Francesc Mira en nom d’Acció Cultural del País Valencià i amb Jaume Mateu en nom d’Obra Cultural Balear, tots ells donant suport als magnífics membres de l’Associació Cultural del Matarranya, representats per Josep Miquel Gràcia. 

Es tractava de deixar-los clar que tots els parlants del català som al seu costat en aquests difícils moments i vull pensar que ho vam aconseguir. En qualsevol cas vam compartir unes hores fantàstiques amb Josep Vallverdú i vam tenir una mica de temps per a visitar el local de l’Associació i refermar-los el respecte i l’admiració cap al seu treball en defensa de la llengua catalana a la Franja de Ponent