Mails per a Hipàtia

El viatge a l’illa d’Aktamar, on hi ha l’església armènia de la qual parle en la crònica que he publicat avui mateix m’ha portat per una carretera caòtica que continua fins a frontera de l’Irac.

Les enormes muntanyes tapen la vista en totes les direccions que no siga el llac. Són muntanyes pelades, sense arbres. Als cims hi veia taques d’un color sorprenent com tirant a gris. M’han explicat que es neu congelada que hi aguanta fins i tot ara a l’estiu.

En una d’aquestes muntanyes precisament m’ha sorprès una gran bandera turca feta de pedres i que acompanyava un missatge. He preguntat que hi dèia i m’han dit amb una certa resignació que hi diu ‘la pàtria és indivisible’. Ho diu perquè en aquella muntanya hi ha una base militar turca, Jandarma, precisament destinada a controlar la guerrilla del PKK. He dit als meus acompanyants kurds que no calia que s’amoinaren que aquesta mania de la indivisibilitat la comparteixen els turcs com a mínim amb els espanyols. I hem rigut una bona estona explicant-nos barbaritats dels uns i dels altres.

Per cert que ací trobareu les quatre cròniques que vaig escriure des d’allà per a VilaWeb.