Mails per a Hipàtia

La presentació segueix la tònica de les altres. Moltes preguntes molt concretes sobre com ho farem això. L’acabem de forma més o menys precipitada perquè han d’assajar els del grup de teatre. Però ens traslladem al bar que hi ha al sotan del mateix orfeó on tenim temps de fer un mosset xerrant amb més coneguts com Salvador Alsius o Joan Vila. A fora plou i els organitzadors afirmen que cal tenir-ho en compte a l’hora de valorar tanta presència de gent en un divendres. Els hi dic que el país està tens i respon sempre. L’últim llibre el signe a la Montserrat, que per si no tenia prou feina amb l’ANC és l’ànima al sud dels Amics de la Bressola. Li agraisc tants anys de feina i me’n vaig caminant sota la pluja i pensant que és tanta la gent que treballa fa tants anys que ara no podem fallar…

En aquest vídeo de VilaWeb TV hi teniu un tast.

Però hi ha una anècdota que no em puc estar d’explicar i que té a veure amb la portada del llibre. Són les dues fotos del costat. El xicot de la de dalt és ni més ni menys que el que apareix en la fotografia de la portada del llibre en la pancarta de la manifestació. Crec recordar que és Xavier, de Sants, i va ser tota una sorpresa quan se’m va presentar demanant que li signarà el llibre i assenyalant la foto: ‘sóc jo’ dèia tot rialller. Li vaig dir que es podia considerar coautor en representació de tots aquells que van eixir aquell dia al carrer i sense els quals aquest llibre segurament no existiria. Em va fer molta il·lusió saludar-lo al migdia prop de la parada de l’ANC a Plaça Catalunya. I al vespre encara vaig saludar un altre dels manifestants que també apareix en la foto i també volia la signatura.

I a la paradeta de VilaWeb vaig conèixer l’autora de la foto, la Gemma Ferrando. La Gemma resulta que és amiga dels meus amics Nubiola i també el va voler signat, cosa que vaig fer amb molt de gust i que em va fer una gran il·lusió. La seua magnífica fotografia, triada per la gent de RBA, té molta culpa de l’èxit a primer cop d’ull del volum. Em va resultar curiós sentir-la explicar que ella ha fet fotos per a moltes editorials, sobretot franceses, que hi ha llibres francesos que tenen fotografies a portada seues però que en canvi aquest era el primer llibre en català que l’il·lustrava, cosa que em resulta francament sorprenent. Us recomane que visiteu el seu web a www.gemmaferrando.cat i l’apunt que ha fet al seu bloc sobre la trobada d’ahir.

Per cert: no sé si és cosa del David però posar-me de companyia a la pàgina la frase de Fuster sobre Russell és simplement insuperable 

A Ciutat Vella és com a casa. Acostumat a fer quilòmetres simplement he de caminar una estona per a arribar-hi. Molt bon ambient, alguns veïns que conec de fa anys i un pèl de pessimisme que em sorprèn. Diverses de les preguntes insisteixen en que no ens en sortirem i que això acabarà malament. Finalment dic que jo no puc combatre el pessimisme i que m’agrada més parlar de dades, amb les quals a la mà no veig com és que ens podem posar pessimistes. Al final, però, sembla que la cosa s’anima i apareixen veus més segures del que està passant. Acabe cansat perquè en la sala fèia una gran calor.

Ahir marxe en tren cap a Ulldecona per a fer la presentació del llibre i en el viatge tinc dues notícies agradables. Per una banda m’arriba la fotografia dels llibres de la segona edició, que tenen una portada lleugerament diferent. Serem a temps de Sant Jordi, doncs. Per l’altre, però, la notícia rellevant del dia que és l’acord de reconeixement mutu entre Sèrbia i Kossove, auspiciat per la Unió Europea.

És una gran notícia que em dóna peu a iniciar la conferència. La faig als claustres, un espai magnífic del poble a l’aire lliure que s’omple de gom a gom. A l’hora de començar convida tant a la tertúlia que demane si no em portarien uns cacauets i una cerveseta, encara que al final començarà a fer un fred certament molest.

Entre el públic hi ha diversos militants del PSC. Apareix com sempre la pregunta de què acabarà fent el PSC. Explica la meua teoria de que acabarà votant a favor de la independència perquè no pot oposar-se a tota la gent i juntar-se amb els veïns. Diversos dels qui s’identifiquen com a socialistes fan clars gestos d’assentiment o s’acosten a dir-me que evidentment serà així.

Acabem sopant un entrepà ràpid al bar de la plaça, acompanyat de bona part de l’Assemblea Nacional Catalana. El tema valencià, evidentment, ocupa bona part de la tertúlia.  

(foto de @jrodrigo) 

-el vídeo complet del debat que vam mantenir Oriol Junqueras i jo el podeu trobar ací, en companyia de la crònica de la Montse Serra

–ací hi ha un reportatge de VilaWeb TV amb opinions d’alguns dels assistents

-el gran fotògraf i millor amic Lluís Brunet va fer un magnífic reportatge sobre l’acte que el podeu trobar en aquest enllaç. (Un detall que denota com de bo que és: quan jo explique en un moment de la conferència que tinc la papereta del referèndum d’Arenys de Munt signada ell busca en el seu arxiu el moment que me la signaven i ho intercala en el reportatge)

-enllaços a notícies de l’ACN, Europa Press, El Punt-Avui, l’Ara, eldiario.es, Tribuna Catalana, El País…

(com que sé que el Lluís ho trobarà bé li he agafat una de les seues magnífiques fotografies per aquest apunt…) 

Hi ha hagut, tanmateix, un moment que m’ha impressionat especialment. Quan ha acabat la presentació hi ha hagut una estona molt llarga de copes i salutacions. Però de sobte he vist que tota la gent de la redacció de VilaWeb que havia acudit a l’acte estaven junts en un rotgle amb cara de preocupats i consultaven els seus mòbils. M’hi he acostat. La Bel Zaballa estava ensenyant les explosions de la marató de Boston. Estaven en contacte amb el Martí Crespo que des de la redacció seguia el tema al detall i allà mateix tothom ha començat a pensar com havíem de seguir els fets i què fèiem a partir d’aquell moment. Enmig de la festa pensaven en el treball.

Això, exàctament això, és una redacció. I en aquest cas és la dels meus. He pensat que divuit anys de feina pagaven l’esforç.

I vaig recordar precisament que una de les primeres voltes que vaig anar buscava un dels primers llibres de La Magrana, avui integrada en RBA i editora meua. Era ‘Les nacions de l’Europa Capitalista’ d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata. Jo no recordava el nom de l’editorial i fart de mirar li vaig dir al Jorro, que encara no el coneixia de res, que cercava un llibre sobre nacionalismes europeus d’una editorial que tenia un logo amb quatre punts. Amb aquella escassa informació Carles va anar a l’estanteria i va tornar de seguida amb el llibre a la mà. Mentre jo quedava assombrat d’entendre per primer vegada en la meua vida que un llibreter és un personatge molt important.

Aquesta vegada la presentació era, a més, la primera de la nova etapa de la llibreria i em va fer molt de goig perquè hi havia cares molt estimades, alguna de les quals que potser feia més d’una dècada que no havia vist. Vam parlar molt. Vam parlar molt de com queda el País Valencià després de la independència de Catalunya i vam vendre tots els llibres que les llibreteres previsores havien acumulat. Nit rodona, doncs.

En el text, segons que veig al twitter, la gent s’ha fixat especialment en el moment en que dic que només ens queda el pas tècnic de saber com proclament una independència que, de fet, ja hem aconseguit mentalment. Com sempre passa en les entrevistes alguna afirmació pot ser subjecte de precisions però aquesta està molt ben feta. I fa goig venint com ve d’un diari al qual em sent tan vinculat.

De primer per la gentada que va acudir a les dues, en un cas prop de cent cinquanta persones i en l’altre més de dues centes. Em va sorprendre profundament. Quan faig una xerrada en un lloc així amb cadires endreçades tinc el costum mental de multiplicar la fila de cadires, el seu nombre, pel nombre de files i d’aquesta manera em faig una idea bastant aproximada del tamany del públic. En els dos casos vaig haver-ho de fer amb un paperet a la mà perquè no m’acabava de fiar de les meues escasses habilitats matemàtiques mentals -vist el gruix d’assistents.

La xifra però també el to del debat –i les presentacions d”A un pam de la independència’ són més debats que presentacions– impressiona. M’impressiona. I el nombre de llibres venuts en cada cas! M’impressiona perquè crec que és el reflex, un més com qualsevol altre, de l’expectació que el país té pel pas que anem a donar. Tenim el país expectant, seré i confiat. I molt curiós.

La darrera part del llibre és una proposta concreta de com s’ha d’articular el país a partir de la independència. Hi propose sistema electoral, estructura institucional, sistema escolar o relacions amb Europa per dir quatre de les moltes coses que dic. I els debats, sistemàticament, ja estan deixant de ser sobre com aconseguirem el darrer pas que ens queda per fer per estendre’s hores i hores sobre com serà el país i tindrem i sobre com podem fer-lo ser molt millor, infinitament millor, que això que tenim.

Per cert ja hi ha aparaulades presentacions en molts més llocs, com ara València (dimecres), Barcelona (dilluns de l’altra setmana la presentació formal i gran a RBA), Lloret, Vinaròs, Ontinyent, Celrà, Bétera, Bellaterra… Si hi teniu interés en organitzar-ne alguna només cal que m’envieu un correu a director@vilaweb.cat 

El vídeo de BTV es dispara de forma automàtica i molta gent se m’ha queixat. Així que si el voleu veure haureu d’anar a l’interior d’aquest apunt, punxant ací a sota on diu ‘vull llegir la resta de l’article’

El que m’ha torbat més del llibre, emperò, és el fet que és un llibre de segona mà i dedicat. L’autor va escriure una dedicatòria a Sir Paul Johnson l’abril de 2010, o siga fa ara tres anys justos. He buscat qui és aquest sir i per desgràcia hi ha diversos candidats, algun de particularment interessant. Qui siga d’ells per més sir que siga s’ha venut el volum, sense pensar en arrencar la dedicatòria com a mínim, a una velocitat sorprenent. I jo he pensat que m’encantaria saber la història del llibre, quan el va regalar i com, que va pensar Johnson en rebre’l, si se’l va llegir o no. Com va pensar en vendre’l de nou i per quin motiu. Es va morir i algú va desfer la seua biblioteca sense massa contemplacions? Es va quedar sense diners? Era aquella una manera malèvola i molt refinada de despreciar l’autor i el seu regal?

En un mateix llibre dues històries.