Etziba Balutxo...

La representació del 23-F de 1981 va ser una comèdia bufa, pensada, dissenyada i executada des dels aparells de l’estat, amb l’objectiu de dotar de credibilitat democràtica la Restauració Borbònica de 1975, una de les darreres imposicions (però no l’última) del dictador assassí que acabà amb la República i amb mig milió de vides per la força de les armes.

Els articles d’opinió d’Iñaki Anasagasti, de Josep Maria Xirinacs i del poeta Joan Oliver (Pere Quart), a més del llibre Un rei colp a colp de Pepe Rey, foren algunes de les poques veus que assenyalaren l’esperpèntic muntatge com un acte de traïció a la ciutadania i a la democràcia. A l’altre cantó, la paròdia no ha merescut mai el rebuig de les forces polítiques que, acomodades al sistema i a la bondat salarial dels càrrecs, no només feren els ulls grossos a l’estafa i miraren cap a una altra banda, sinó que enlairaren l’actitud de la “corona espanyola” i feren que, una presa de pèl col·lectiva, esdevingués una fita de la falsa consolidació democràtica.

*   *   *
Les dues portades que il·lustren l’article, de 10 de novembre i 24 de desembre de 1980, són premonitòries de la farsa imminent del cop d’estat; una representació de comèdia bufa.
*   *   *

Encara avui és l’hora que algú aporti la vertadera història de la paròdia de l’hipotètic cop d’estat del 23-F de 1981. La sèrie que, més de 25 anys després de l’episodi, va produir i emetre TVE és una hagiografia de la família reial que no resisteix una anàlisi rigorosa. Com deia Perry Mason, si es troba el motiu del delicte apareix el delinqüent. A qui beneficiava la pantomima? Ens han volgut fer creure que a la democràcia, però la gran beneficiada va ser la monarquia. A qui perjudicava? A la democràcia, a la llibertat i a l’autogovern. Per aclarir com va anar la cosa, resulta alliçonador endinsar-se en la lectura dels diaris previs a l’endemesa. Sense gaire esforç, sobresurten les peces clau de l’opereta, els noms d’alguns dels actors i el balanç final de la festa pirotècnica.

El 10 de novembre de 1980 la premsa destapava que uns militars d’alta graduació havien lliurat al cap d’estat un document, per forçar l’entrada dels socialistes en el govern. La informació destacava: “Sorprende que una intervención militar – pacífica, pero intervención – no haya merecido una reprobación de los socialistas.” També s’informava que “Personalidades del Gobierno han señalado que Adolfo Suárez sólo saldrá de La Moncloa si el Rey le pide que dimita.” Curiosament (o no), el mateix dia la premsa destacava que Fraga Iribarne, no escalivat ni assaciat amb els seus assassinats de Vitòria, reclamava en el congrés d’Alianza Popular al País Basc un altre estat d’excepció. Alfonso Guerra, xuclant roda, afirmava estar “tanto o más preocupado por el sentimiento nacionalista insolidario de los catalanes sin terrorismo que por el separatismo vasco.” Ja tenim els Dramatis Personae de la representació: Juan Carlos, els generals, Suárez, Fraga, Guerra… tots a punt de parar taula, amb el poble de públic per força.

Només sis setmanes després, el mateix dia que el rei d’Espanya feia el discurs de Nadal, el govern aprovà la redacció d’una llei orgànica “de armonización de los procesos autonómicos”; la tristament famosa LO(h)APA. L’esborrany limitava l’ús de la senyera i la ikurriña (talment com havia fet mig segle abans Primo de Rivera) i, el més patètic de tot (qui eren ells per decidir què són els altres?), decretava que no existia altra nació a l’estat que l’espanyola. Els militars exigien “un cop de timó”?

Encara no havia transcorregut un mes d’ençà de l’anunci de la restrictiva llei en curs, quan, dia 20 de gener de 1981, s’anunciava el II Congrés d’UCD que se celebraria a l’Auditòrium de Palma i Adolfo Suárez confirmava que encapçalaria la candidatura al comitè executiu. Deia que el seu objectiu principal era “democratitzar el partit i evitar involucions”. Una insensatesa? Un avís directe als que remenaven casseroles a les casernes? En tot cas, el desafiament no va durar ni deu dies. Dia 29 de gener, just una setmana abans del congrés del seu partit, Suárez dimitia per sorpresa com a president del govern espanyol sense explicar cap motiu. L’endemà, la premsa obedient va atribuir la renúncia a les tensions internes del partit. Els més agosarats especulaven que era per “manca de sintonia” amb el rei. De les pistoles, de les bravejades dels militars, ningú no en va dir pruna!

Just una setmana després de dimitir Suárez, el dia 5 de febrer, a la Casa de Juntes de Gernika, en el primer viatge oficial del rei d’Espanya a Euzkadi, quan Joan Carles I començava el discurs (1), més de 30 càrrecs electes d’Herri Batasuna es posaren a cantar l’Eusko Gudariak, l’himne del soldat basc (2). El rei d’Espanya va arraconar el discurs que havia començat i va extreure de la butxaca de l’americana un altre discurs alternatiu on parlava d’intolerància i de respecte mentre l’Ertzaintza foragitava, a tocs, els membres d’HB. L’endemà, dia 6 de febrer, Suárez inaugurava el II Congrés d’UCD a Palma i, en un discurs mediocre i sense explicar les causes reals (ni reials) de la dimissió, s’acomiadà fent èmfasi en “los peligros de seguir l’actual corriente internacional de derechización”. S’iniciava el procés de relleu. El nou líder d’UCD i candidat alternatiu a la presidència del govern espanyol seria Leopoldo Calvo Sotelo, anticatalanista, molt ben vist per la dreta i nebot de l’autor del “antes roja que rota”. Així i tot, es veuria obligat a continuar, com Suárez, al davant d’un govern feble que no disposava de la majoria parlamentària.

Dia 23 de febrer de 1981, mentre Calvo Sotelo se sotmetia a la votació d’investidura, el Congrés de Diputats era assaltat per Antonio Tejero, reincident colpista i inconscient titella del general Alfonso Armada, lleial tutor de Joan Carles I, el qual, set hores després, vestit de militar i en condició de cap de les forces armades (i no, com corresponia fer-ho en democràcia, com a cap d’estat), va condemnar l’acció per esdevenir el salvador de la pàtria. Amb el temps es va saber que Armada havia parlat amb el socialista Enrique Múgica per pactar un govern de concentració nacional (la proposta que va defensar Tejero fins que va saber que no seria un executiu de militars i que no hi figuraria Milans del Bosch). Anys després, el Partit Popular designaria Múgica defensor del poble i, en aquesta condició, denunciaria l’Estatut de Catalunya. Tot encaixa? Algú creu que tot plegat són especulacions? Tant de bo els comentaristes i els historiadors no deixassin tant de camp per investigar! Per revalidar la voluntat de Franco i legitimar la Restauració Borbònica, només calia desballestar UCD i que el PSOE assolís el poder amb majoria absoluta. Així va ser, l’octubre de 1982, i així es va dur a terme la reconversió industrial (sense rebuig sindical), les successives “loapas” (sense oposició política), l’entrada a l’OTAN (amb un plebiscit apocalíptic), el GAL… Bé, el GAL i Mr. X no és segur que aleshores ja fessin part de la paròdia. El fet és que la comèdia no ha acabat!

(1) En aquesta fotografia podreu veure la portada de l’ABC arran del judici contra els parlamentaris bascos que cantaren el seu himne, processats per injúries al cap de l’estat espanyol. Els acusats al·legaren una raó de pes: “Cantar el nostre himne nacional no és insultar ningú. D’haver-ho volgut fer, en sabem!“. Ara, les escridassades i els insults als borbons, totalment desacreditats, són molt habituals i, amb el temps, la gent indignada reclamarà els seus caps, tal com va passar amb la seva dinastia a França.

(2) Podeu escoltar-la a https://www.youtube.com/watch?v=WuEKr9Nux-E

El primer trimestre de 1999 va néixer una publicació de combat que concentrà les energies en advertir del risc d’una nova majoria absoluta del Partit Popular. La iniciativa, compartida de manera absolutament altruista per un grup de persones compromeses en la defensa de la regeneració democràtica, va assolir els objectius marcats .

*   *   *
La il·lustració, una de les portades del setmanari, demostra el valor premonitori sobre les intencions del PP contra la premsa en català. Arran de la majoria absoluta actual, el Partit Popular ha espanyolitzat IB3, ha rodat clau a Ona Mallorca i Televisió de Mallorca, i ha girat l’esquena a les sacrificades publicacions de la Premsa Forana.
*   *   *

Just abans de les eleccions municipals i autonòmiques de 1999, va comparèixer NOVES Setmanari d’Informació General de Mallorca. Vaig tenir el privilegi de participar activament en aquella exitosa i reeixida aventura periodística. El director era Pere J. Costa i el redactor en cap Francesc Seguí. Amb el primer havia compartit escola, escoltisme i militància clandestina; amb el segon havia coincidit a Sa Lavativa i a ERC. Al costat, hi havia el periodista Antoni Oliver, el fotògraf Jaume Rosselló, l’advocat laboralista Rafel Miquel, dels Verds, el mestre Pere Polo de l’STEI i l’apotecari Joan March Noguera del PSIB, per esmentar els més implicats en la iniciativa. Aleshores, tots els qui ens embolicàrem en l’empresa estàvem allunyats de la política activa. La diversitat ideològica confluïa en un objectiu: foragitar el PP de les institucions.

Des de les primeres eleccions autonòmiques de 1983 la dreta tenia el poder i calia rodar clau als vicis. Malgrat el baf de casos de corrupció (Bon Sosec, Calviagate, Brokerval, Fundació Illes Balears, Túnel de Sóller, ISBA, DOT…), les enquestes concedien al PP una ampla i còmoda majoria absoluta. NOVES pretenia una missió gairebé impossible: incidir sobre l’abstenció i donar moral a les barriades i als pobles on l’equilibri era més fràgil. Durant el primer trimestre de l’any, estudiàem i analitzàrem els resultats dels darrers anys. Calia optimitzar els recursos per treure el màxim profit de la tirada de 20.000 exemplars de la revista que s’havia de repartir en bustiades selectives. Els col·laboradors cercàrem aportacions econòmiques i publicitat. Teníem consciència del paper de David contra Gol·liat, perquè competíem en inferioritat de condicions amb la tasca i el capital de Javier Mato, totpoderós controlador de la premsa illenca, i amb Illespress, l’obscena i pamfletària revista del PP, subvencionada amb doblers públics, a les ordres de Jaume Matas i de Carlos Delgado, i dirigida per Antonio Alemany.

Setmana a setmana, cada exemplar presentava a la pàgina 2 un Editorial de combat, inusual a Mallorca, i, al peu, una vinyeta, L’acudit d’en Balutxo, una secció gràfica que elaboràvem Jaume Sastre, Josep Palou i jo. En Pep era el celebrat i admirat dibuixant desconegut d’uns acudits sense manies que es dividien entre forts i molts forts (1). No ens podia tremolar el pols, perquè la situació no estava per ambigüitats. Calia rendibilitzar al màxim tots els esforços i mirar de ser efectius, a risc de ser excessivament efectistes.

En el número del 29 d’abril, Xisco Seguí destapava un fet que incidiria positivament a les eleccions. Es tractava d’una amagada publicació institucional del govern, Baleares, la niña de tus ojos, distribuïda només a les cases de Balears d’Amèrica. Tot i la reclamació del periodista, el govern es negà a declarar el cost d’aquell pamflet propagandístic del PP. Un primer exemplar es publicà el desembre de 1998 i el segon, i darrer, el març de 1999. Ambdós eren una hagiografia del poder, editats a tot color i en paper d’alta qualitat, amb l’objectiu de facilitar la nacionalitat espanyola als fills i néts d’emigrants illencs per obtenir el seu vot! Ensabonat per Miquel Segura, cap de premsa de la Conselleria de Presidència i director del luxós fulletó, Jaume Matas instava la inscripció en el Centro Español de Residentes Ausentes “paso primordial para ejercitar sus derechos y beneficiarse de cualquier iniciativa del Gobierno”. Els “derechos” eren la tramitació del vot i la recompensa, viatjar de franc a les illes. A l’interior hi havia un ensucrat reportatge fotogràfic de les visites de Jaume Matas i Rosa Estaràs als casals de La Plata, Rosario, Uruguai i Santa Fe, i una especial atenció als amics del PP (Romeo Sala, del golf de Pula, només és un exemple). Al final, en un destacat, s’explicava el mecanisme per obtenir els grans beneficis de tenir nacionalitat espanyola. Encara avui, rellegir aquella revista repugna qualsevol esperit democràtic. Si el segle XIX els cacics compraven el vot, ara se’n fabricaven de nous amb viatges pagats amb doblers públics. Un escàndol de gran magnitud que, incomprensiblement, era ignorat en els mitjans de comunicació. Els silencis delataven les hipoteques de les editorials a l’abundant publicitat que els facilitava el govern del PP.

L’article de Seguí provocà reaccions. L’intrèpid sindicat Unió Obrera Balear, un ens democràtic nascut l’any 1881, refundat cent anys després i de gran incidència d’aleshores ençà, havia aconseguit d’Argentina alguns exemplars de les revistes i les va divulgar amb una campanya a Formentera, punt àlgid de la maniobra. En lliuraren còpies a la presidenta del Consell d’Eivissa i Formentera, Pilar Costa,  i a la premsa. Aquesta, tímidament i lentament, va haver de començar a parlar-ne. L’operació romania desemmascarada i va ser la gran protagonista de la campanya electoral. Dia 13 de juny, contra tot pronòstic, Jaume Matas perdia el poder. Havia fet malbé la majoria absoluta. Dos dies després, NOVES informava que el govern amagà la victòria fins a la matinada de dia 14 per evitar la festa de celebració. També destacava el vot de Formentera a favor de la coalició progressista, determinant en el resultat final. A l’interior, Xisco Seguí recordava que NOVES destapà la feina de claveguera del PP de fabricar vots incauts d’importació i informava que el PSIB-PSOE, el PSM i EU denunciarien la maniobra als tribunals. Calia eradicar accions com la que s’anomenaria Operació Mapau.

El nou govern, derivat d’un pacte de progrés feble i inestable, va ser presidit per Francesc Antich que va haver de menjar morena i aquietar-se als interessos de quatre partits polítics. El repartiment dels llocs de responsbilitat no es va fer en atenció a la qualificació de les persones, sinó que va distribuir els càrrecs entre gent inexperta en el món de la gestió, a les ordres d’uns líders mediocres i egòlatres. Tot plegat, l’antítesi de NOVES: gestió eficaç i nul protagonisme. El setmanari continuà fins al novembre i, en digital, encara un altre any més. S’havien aconseguit les fites. Baleares, la niña de tus ojos i Illespress varen desaparèixer del mapa, però sobretot s’havia assolit el principal objectiu: la regeneració democràtica! Ja fa anys que Pere Costa i Xisco Seguí moriren, ambdós joves, sense rebre cap reconeixement (2), l’agraïment ni que fos, de cap partit polític. Altres es penjarien les medalles. Tanmateix, els de NOVES no volien flors!

(1) Vg. arxiu adjunt Mostra, amb dos dels acudits publicats. El primer, durant la campanya i el segon, arran del desenllaç electoral.

(2) L’any 2004, aprofitant la presentació a Palma de la revista El Triangle, en el Club Diario de Mallorca es va recordar l’aventura periodística de Noves i es destacà el paper de Pere Costa, mort un any abans. Xisco Seguí moriria el juliol de 2007. Ambdós ho feren amb 51 anys.

El recobrament de la visió lliure de la murada ha estat un encert. Sobretot quan, a dues passes i en el mateix conjunt de l’anomenada façana marítima, ens espanta la ment i l’enteniment un faraònic i abominable (2) Palau de Congressos aprovat i mai no acabat per uns polítics de mans foradades, responsables de malversar doblers públics, que haurien de ser a penita fa anys. Just per això, té molt més valor l’alliberament del bastió, un espai de referència carregat d’història, que fins fa pocs anys estava trepijat per un conjunt horrible d’edificis que agredia la vista i feia mal al cor.

En mirar com era fa un segle i mig la Porta del Camp (3), podrem concloure que cap persona viva no ha vist mai el bastió tal com es va bastir (ostres! ara entenc millor l’etimologia!). Què havia passat del s. XVI ençà, quan es va construir? D’on havien sortit aquells edificis espantosos palplantats que ens havien esclafat la mirada de la murada? Que ni tan sols no permetien passejar-nos-hi? Per entendre d’on ens va caure aquella cimentada, n’hi haurà prou de concentrar la mirada en el dibuix de la capçalera. Cal afegir cap explicació?

El dibuix en qüestió pertany al còmic Calatrava Story, editat la darreria de 1976, que acabava amb un “continuarà si ens deixen!” i que va ser únic. Quan es va publicar, Carlos Blanes Nouvilas, Director de la Caixa de les Balears, coneixedor de la meva vinculació amb el nucli d’organitzadors de les Festes de Sa Calatrava, em va parlar del còmic. Després de manifestar, amb grans elogis, el seu entusiasme per la reivindicació d’aquell barri que ell anomenava “el balcó de Palma”, va posar el dit sobre la vinyeta que es reprodueix i, gairebé de manera clandestina, abaixant la vista i el to de veu, em va demanar: “Els autors no han tengut cap problema?” Em va venir de nou la pregunta, però ho vaig entendre quan m’explicà la seva peripècia personal, relativa al fet que descrivia el dibuix: “Jo en vaig tenir molts, de problemes, fa devers 25 anys! Quan començaren les obres per edificar aquests pisos horribles i subvencionats només per a militars, vaig enviar una carta al director d’un diari de Mallorca per protestar per l’atemptat a la murada i a la vista. La carta mai no es va publicar, però l’endemà d’enviar-la es va presentar la guàrdia civil a ca meva i em varen dur al cuartelillo de la Guàrdia Civil de Bons Aires, on ara comença el carrer del General Riera. Allà, sense moltes de manies i amb més d’una clatellada, m’interrogaren sobre el motiu de la meva protesta i, sobretot, amb una pregunta que, justament, era el títol de la meva carta: ¿Què hay detrás? Jo, al darrera, només tenia un guàrdia civil i el clatell fent flamada. La meva família va moure cel i terra per alliberar-me i, finalment, l’endemà mon pare i les seves influències em varen treure. Abans d’amollar-me, em varen fer un sermó de quaresma per fer-me avinent que no provàs de dir ni ase ni bèstia. Sabien que jo estudiava Dret i m’amenaçaren que, si comentava la detenció o tornava a escriure una carta al diari per qualsevol cosa, m’expulsarien de la Universitat. Què hi havia al darrere? Aquell projecte l’havia fet un enginyer que era ministre de l’exèrcit (aleshores n’hi havia tres: de Tierra, de Mar y de Aire) i, per tant, tenia cera del corpus. Els autors d’aquest dibuix han estat molt valents i atrevits, però estic segur que qualque dia l’Ajuntament de Palma recobrarà totalment la murada”.

Han passat més de 35 anys d’aquella conversa. L’autor d’aquella non nata carta al director no ha vist realitzat el seu somni. De fet, encara ara el Palau dels Reis de Mallorca està ocupat per l’exèrcit i persidit per una bandera aliena als qui l’alçaren,  però almenys una part de la murada ha estat recobrada. D’ençà que ja no hi ha els edificis, no m’he referit més a aquell espai com el cantó o la punta dels militars, ni com a Bastió del Príncep. Ni que sigui metafòricament, sona millor dir el bastió alliberat.

(1) Sí, ja sé que molta de gent li diu baluard i que és el nom que s’ha implantat, però si Gabriel Bibiloni, que li dedica un espai en el seu bloq, diu que el nom tradicional i correcte d’aquestes fortificacions defensives és bastió, tant me fa si el corrector digital no em reconeix l’antic i, en canvi, ha assimilat el nou. Encara val més fiar-se de les persones que de la tècnica. Bé, d’algunes persones, perquè n’hi ha que quan no s’equivoquen és perquè s’han equivocat.
Publicat originalment al Diari de Balears l’abril de 2009 (vg. arxiu adjunt article).

(2) Vg. arxiu adjunt Buc

(3) Per fer-vos una idea de com era la Porta del Camp, la podeu veure retratada pel pintor Bartomeu Ferrà a l’arxiu adjunt Original.

La il·lustració el mostra en un retall de premsa de dia 12-IX-1997, on s’informa de la proposta de crear una plataforma independentista que s’havia de presentar a finals d’aquell any. Malauradament, Nadal Batle va morir el dia 7 de desembre, amb només 52 anys.
***

Vull celebrar aquesta iniciativa de l’OCB, compartida amb el DdB, perquè 10 anys després de la mort de Nadal Batle, encara no s’ha fet justícia al seu llegat. Dia 11 de setembre de 1997, a un restaurant de la barriada de Santa Catalina de Palma, ens reunírem una vuitantena de persones que patíem, i compartíem el corcó per la reculada lingüística i cultural que començava a fer veta ferm. En aquell sopar, es va palesar la necessitat de canalitzar la inquietud dels assistents. Entre aquests, sobresortia el lideratge indiscutible d’en Nadal, el qual, després d’una referència grossera (gens subtil, però molt efectiva) a l’estultícia dels qui ens intoxicàvem el cos i la ment, amb l’amenaça que donaria asos si els presents no s’aturaven de fumar, va fer una intervenció en clau de sumar esforços i tancar files. “El món es divideix en nosaltres i ells; en aquí i allà.”

Feia poc més d’un any que, després de l’esperançador (i efímer) parèntesi de Cristòfol Soler, presidia el govern Jaume Matas, gràcies al rebot de la coça al cul que el seu superior de Madrid havia pegat a Gabriel Cañellas, a qui la ciutadania de les Balears havia conferit majoria absoluta. És important recordar aquestes magarrufes d’una democràcia aviciada i malaltissa que permet fer president a qui volen a Madrid i no el qui han decidit les nostres urnes. Perdonau aquest exordi per situar-nos de quin temps i de quin país estam parlant avui, però hem de voler saber de quines egües venim i tenir prou clar què vol dir “ells i nosaltres” o “allà i aquí”. Senzillament, és d’aquí qui ho vol ser en plenitud i sense restriccions; el qui respon bon dia quan li diuen bon dia i que coneix el camí del cementiri del seu poble o ciutat.

D’aquell sopar n’havia de sortir la plataforma Alternativa per Mallorca. S’ha de dir que en aquell moment, l’OCB havia perdut pistonada i no tenia l’empenta ni el to vindicatiu que calia. Per això, crear un espai des d’on poder mantenir la defensa dels nostres drets civils (lingüístics i culturals, inclosos) era convenient i necessari. En menys de tres mesos, Nadal Batle ens va deixar el projecte orfe i, encara avui, anys després de la retirada, mantenim el seu nom com a referent de compromís.

Quan vaig tenir coneixement de l’edició que Llaurador i Mir preparaven, per refrescar-nos la memòria del 10è aniversari d’ençà de la mort de Nadal Batle, amb un recull d’articles sota el títol Antologia Urgent (1), vaig suggerir la incorporació dels seus pregons: els dos de Felanitx, el de la Festa de l’Estendard de Palma i el de la Setmana del Llibre en Català. Per esmentar només els dos felanitxers, salvats de l’oblit gràcies al resistent setmanari del poble, són dues peces ben representatives del pensament d’en Nadal. En el primer, de 1986, l’autor va renunciar a la designació de Vila de Felanitx, perquè l’havien feta a Madrid, un lloc per on corrien quatre conills i un parell de llebres quan per aquí feia segles que érem poble. En aquella endreça, va reivindicar 4 homenatges pendents: a Joanot Colom, a Pere Oliver i Domenge, a Bartomeu Barceló Tortella i a Miquel Bauçà. També en va reivindicar mig (i només mig!) per Joan Estelrich, felanitxer només – segons Nadal – fins a la seva mort espiritual el 1936, quan va mudar de llengua, de poble i d’amics. En aquell sermó, avançant-se més de vint anys d’un “Josep Lluís aquí i a la Xina”, en Nadal vindicà la identitat catalana amb l’exemple lingüístic del pintor Miquel Barceló obligant a corregir la denominació Miguel per devers Nova York. El segon pregó felanitxer, va fer el de Sant Agustí de 1991, on ens va llegar els seus déu manaments. Només recordaré el primer i el darrer per fer-vos ganes de llegir-lo sencer. El primer: “Estimaràs la llibertat de la teva pàtria sobre totes les coses i no adoraràs ni rei ni senyor!” El desè i darrer: “No admetràs més jutges ni lleis que les que venen de la teva nissaga! Aquests déu manaments s’inclouen dos: estimaràs la llibertat, la independència i la individualitat del teu país sobre totes les coses i les de la teva vila com a tu mateix!”

Crec de justícia fer notar, com ja va dir el professor Joan Mir, que hi ha dos mallorquins del s. XX que han estat claus a la nostra història. Un per mal i l’altre per bé. Un, a la primera meitat del segle, va ser en Verga, l’sponsor de Franco, que ens va sanar el pensament, els somnis, la cultura i la llibertat. L’altre, a la segona meitat del segle, va ser Nadal Batle que ens va dignificar les quatre coses. Va aprofitar molt bé el temps que va tenir per impulsar una universitat nostra i d’aquí! Per fer que l’accés als estudis superiors no fossin qüestió de la grandària de la butxaca familiar. Si avui, encara, som el cul d’Europa en índex d’universitaris, si a moltes de carreres hi ha més professors que llicenciats, no ho poseu en el balanç d’en Nadal, sinó de la colla de buròcrates mancats d’iniciativa que, amb la seva mediocre gestió, han certificat el valor de la gegantina empresa que va dirigir l’homenot que tant criticaren i contra qui tant de joc brut varen moure, amb la complicitat d’una premsa feixista presidida per un contrabandista nascut a Felanitx. Precisament aquesta gegantina evidència, aquest contrast tan significatiu, és el que ha fet que l’intentin negar en les dues accepcions: negar-lo, afonar-lo i ofegar-lo dins de les aigües de la història i negar-li el seu protagonisme. En certa manera, Nadal ha patit la mateixa sembrada de sal que feren amb la casa i amb el nom de Joanot Colom, l’Instador del Poble, i propagador del crit: “Pag qui deu!” Ni un ni l’altre no han cobrat mai els deutes del tot. És cert que Nadal Batle, un any després de morir, va ser proclamat Fill Predilecte, però cap dels dos no té un carrer al seu poble. (2)

En Nadal va ser Magnífic Rector de la Universitat de les Illes Balears durant 13 anys i, com a curiositat, no va ser el primer felanitxer, perquè, salvant les distàncies i les institucions, l’any 1842 la Diputació designà Rector de la Universitat de Mallorca Bartomeu Mestre Barceló, tot i que els pocs mesos que ocupà el càrrec, no van massa més enllà de l’anècdota, sobretot en comparar l’obra ingent de modernització que faria Nadal Batle, torpedinat sovint per les polèmiques que mai no va defugir. Aquesta era una altra de les seves característiques: mostrar cara! Així, deia sempre el que pensava i, contràriament al que se li adjudicava, pensava sempre el que deia. Ho deixà clar en cloure la defensa dels seus 10 manaments: “He fet les meves propostes dient el que pens, perquè no em puc permetre el luxe de ser massa estugós amb la tria dels meus enemics i no vull que diguin de mi allò que diuen dels polítics: si haguessin de dir allò que pensen, romandrien muts!”

He de confessar-vos que parlaria hores dels encontres i desencontres amb en Nadal. Em quedaré amb l’endarrer d’explicar amb detall un aspecte desconegut. Nadal Batle va ser el principal motor de la normalització lingüística dins la Caixa de les Balears, on ocupà el càrrec no remunerat de Secretari del Consell d’Administració. El seu lúdic “bilingüisme pràctic” (català-anglès) i la seva actitud valenta en defensa de la llengua, varen rebre (i reben encara!) els atacs dels botifarres, però tanmateix l’acció decidida i l’exemple de Nadal perduren, perquè va tallar rama, perquè va ser un felanitxer de soca-rel, però sobretot perquè va ser un geni en el camp de la gestió. I, com tots els genis, va ser controvertit, insolent, impertinent, irreverent, provocador… A una entrevista, on li demanaren com així vivia tot sol, va respondre que era una persona carregada de manies. És una mentidota! Bé, no és una mentida, perquè els felanitxers no en deim, de mentides. És una hipèrbole exagerada! Manies? En Nadal no en tenia cap ni una! Enemic a ultrança del llenguatge políticament correcte, cantava santa clara a tothom, sense atendre jerarquies (i si a algú li pica, que es grati!). Per això, n’hi ha molts que encara, post mortem, la duen d’ell i li fan la guitza, davall, davall, just al contrari de com va actuar ell, sempre ben cara alta! Per això, a l’espera de futures actuacions reparadores, vull tornar donar les gràcies al DdB i a l’OCB! per haver organitzat aquest acte d’avui, senzill i modes, però que té el valor d’una gegantina crida als responsables de l’exigible reparació pública.

(1) L’any 1998, Joana Maria Roque havia publicat Notes d’un Rector i, posteriorment a aquell acte, l’any 2001 es publica El mal bocí, una tria acurada dels articles més destacats.

(2) PS.- Passats dos anys i mig d’aquell acte, concretament dia 15 d’agost de 2010, es va procedir a retolar la via de circumvalació de Portocolom amb el nom Ronda de Nadal Batle. A continuació, a l’escola, es va fer una taula rodona amb la participació de Miquel Alenyà, Francina Armengol, Damià Ferrà Pons, Jaume Mateu, Joan Mir, Miquel Serra i Bartomeu Vidal. Cal fer notar que mesos abans, el novembre de 2009 i per iniciativa de Jaume Rosselló Cándido, (Felanitx, 1945 – Manacor 2010), l’Institut Mossèn Alcover de Manacor va posar el nom de Nadal Batle a l’Aula d’Informàtica i, el gener de 2011, seria l’IES de Felanitx qui posaria el seu nom a la Biblioteca del Centre, inaugurada amb una conferència de Vicent Partal sobre les dues dèries de l’homenatjat: internet i el català; el progrés i la Cultura.

Gràcies a La Xarxa, impulsora de reparar una ignomínia, avui gaudim de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, esbucades per Espanya.

Postal, en castellà i en esperanto, de la inauguració de 1919

***

Presentació de Mai no moriràs, Gilgamesh

EN PERE LA M’HA FETA!

No sé com així quan ens fan una putada solem dir que ens l’han feta “bona”! El cas és que en Pere Morey la m’ha feta! Per entrar en olivetes, ha comès la insensatesa temerària, i la temeritat insensata, de fer-me padrí jove d’un nou llibre vell. No es va complicar gaire la vida i va anar a tir segur. Sabia que no m’hi podia negar per por que em fes la broma i per enfeinat o estugós que estàs, que hi estic (o no ens donen, cada dia i cada dia més, motius a rompre d’anar oiats?). No es va complicar la vida, però pagarà la irresponsable gosadia, perquè utilitzar-me de reclam li anirà més tort que dret i obtindrà, d’entrada, més adversaris que simpatitzants. Ara per ara, som un dels dimonis de la tribu i el meu suport no representa cap aval ni cap prestigi. Vull dir que no l’ajudaré a vendre cap llibre ni un, tret dels que compraré de gust per regalar a la gent que, a la meva vida, fa de l’estimació propietat commutativa.

Si no ho record malament, va ser un conegut comú, Bartomeu Pizà, que ens va presentar l’any 1979. En Pere, havia escrit una guia històrica i cultural, feta amb amenitat, saviesa i humor, tres virtuts que l’han acompanyat sempre a l’obra literària i a la vida. Som sever i exigent amb els amics, però aquell home va esbaldregar el mur del recel en un tres i no-res. D’aleshores ençà, hem mantingut una relació distant en la certesa que l’amistat estava segellada i no requeria presències ni reverències. Ja sabeu la dita: els amics són aquells que quan tens èxit no s’acosten a la celebració si no els convides i quan tens un de nou són els primers en venir a fer-te costat. Anys després, el 1982, quan Jeroni Albertí va tenir l’encert de rompre amb els betzols i lladres de Madrid per fundar Unió Mallorquina, en Pere Morey em va convidar un parell de vegades a sopar amb persones de distintes fílies però d’idèntiques fòbies, per veure com podríem posar el tren sabotejat damunt de la via de l’autogovern, tan just i necessari com ara. Hi havia Josep Maria Llompart, Francesc Moll Marquès, Vicenç Mates i quatre o cinc professors de la UIB. Albertí ens escoltava, atent, i en Pere prenia notes. Record un debat a l’Hotel de Mar. Albertí volia fer una campanya a favor de la llengua, perquè els diaris, des de les cartes al director i sense vergonya, donaven protagonisme a la mentida i suport a la ignorància. Llompart va suggerir un eslògan: “Mallorquí, la teva llengua també és oficial”. Gairebé tothom el trobà encertat, però jo no sé estar callat i vaig trobar que el gentilici podria ser usat com a nom de l’idioma i, amés, deixava desatesa la campanya a les altres illes. Així vaig proposar una alternativa, sobre un vers de Guillem d’Efak. Era una frase més curta i anul·lava la bandera del gonellisme: “Parla català en bon mallorquí!”. Les eleccions de 1983 obligaren UM a decidir el govern: podia pactar amb Fèlix Pons i constituir un govern centrista o amb Gabriel Cañelles i formar-ne un de dretes. Més o menys, el que passa sempre cada quatre anys. La campanya per la llengua prevista no es va fer mai i, des d’aleshores ençà, el català recula amb els uns i amb els altres. D’aquell intent, si més no, vaig aprendre el segon llinatge d’en Pere (Servera) per una simple raó: hi havia un altre Pere Morey, amb jota de fotre Mallorca intercalada. Vaig aprendre a distingir i així, com diu Jaume Santandreu, si un dia arriben a entrar els nostres podrem aclarir d’una vegada qui putes són! Fins aleshores, tant jo com els amics, ens hi referíem com “en Pere de les rondalles”.

Varen passar els anys i, de tant en tant, el particular pare Nadal acompanyava la corbata i la colònia amb qualque llibre nou d’en Pere. Així, rebia noves de la seva fèrtil i prolífica literatura, fins i tot traslladada a l’escena amb una asiàtica que curava la ciàtica, o amb una altra aventura que vaig seguir amb interès, fa més de vint anys i gràcies a la informació que em facilitava quinzenalment Ramon Díaz: l’experiència de bastir una narració, Operació Verge Negra, mitjançant un epistolari furtiu i secret amb alumnes de l’escola Mata de Jonc. Així i tot, no ens vèiem. Simplement, sabíem que hi érem. Almenys jo sabia que en Pere hi era i en tenc una mostra directe. Fa poc més de cinc anys, arran d’un doble atac racista de la guàrdia civil que va patir Antoni Mestre, es varen recollir milers i milers de suports solidaris que exigien reparació a un virrei entabanat i reincident que ni respecta ni sap fer respectar els drets civils. Doncs bé, un dels artífex que va moure les tecles de l’ordinador i, amb les seves adreces, va multiplicar els efectes com la bolla de neu, va ser Pere Morey. Al llarg d’una mesada llarga arribaren centenars i centenars de correus que delataven els instigadors de l’acció solidària. Mai no em va dir res directament; jo tampoc. Així que ara, a més de dir gràcies, ja sabeu com així no podia rebutjar la petició d’en Pere Morey. I ara ja no cal afegir i Servera, perquè a la bona memòria de Mallorca ja no hi ha cap possibilitat de confusió. Pere Morey, i devers onze mil persones més, varen certificar que som molt més dels desafectos que els virreis espanyols volen i diuen.

Després de parlar de l’autor, continuant amb el cànon convencional d’una presentació, toca parlar del llibre que, a la sortida, haureu de comprar si estimau la vostra vida i voleu dotar-la d’un poc més de felicitat, d’enginy i de bon humor. Bastit sobre dues obres ja publicades (Gilgamesh, la rondalla més antiga del món editada per l’Ajuntament de Manacor i Mai no moriràs, Gilgamesh publicada per Cruïlla), ara corregides i, sobretot, sensiblement ampliades, l’escriptor ens ha confegit un llibre que convida a la juguesca amb un tres en ú.

Un home, ja granat, amb el pes feixuc dels records, però amb unes ganes immenses de transmetre il·lusió, espera torn per a una operació quirúrgica a vida o a mort. Aprofita els dies que manquen per passar per la pedra per explicar al seu nét la història de Gilgamesh, rei d’Uruk el s. XXVIIIè. adC, protagonista de la rondalla o, si ho preferiu, de la novel·la històrica més antiga que coneix la humanitat. Hi apareixen els clàssics elements de la novel·la: natura i cultura, matèria i raó, la lluita per la supervivència, la generosa amistat, l’egoisme de l’amor, la solitud del líder, l’aventura que genera l’atzar o les intervencions dels déus al llarg del vell camí a la recerca de la immortalitat.

Cada vespre, quan el nét abandona la clínica on té l’avi ingressat, aquest rememora la vida de sindicalista obligat a partir de quatres camí de l’exili, arran de la insurrecció feixista militar de 1936, així com la lluita contra els nazis fent costat a la Resistència francesa per devers terres occitanes, abans nostres, malvenudes per la protèrvia i l’estultícia de Jaume III, al qual tanmateix la traïció no va servir de res. Aplicant el joc del tres en retxa, la història de Gilgamesh, la transmissió de coneixements al nét durant el procés clínic i la memòria de la vida del protagonista narrador, l’autor estableix amb habilitat el paral·lelisme que Bertold Brecht va anomenar aproximació històrica i Lewis Carroll ens llegà amb el joc de miralls a un país de meravelles.

La narració és apassionant. Des del començament, abraça el lector i l’embolica amb un deliri de visions. Ben documentades, cada una d’elles és com aquells coets que, en esclatar, en fan més i més de petitons i amb vida pròpia. Brollen, com un salt d’aigües, els somnis i les il·lusions. Sentireu, “per fat i fat que la mia mare m’ha encomanat i un punt més del que ara jo diré”, totes les rondalles de la vostra vida juntes i enriquides, encara que sia ver i veritat. No el sentireu ni el veureu, però sabreu que hi ha aquell moro lleial que escoltava la narració de les àligues mentre el rei cristià dormia i que, tot i la maledicció (“qui parlarà o motarà un tros de pedra marbre tornarà”) consentiria morir per salvar el poble del seu amic. He esmentat aquesta referència concreta, perquè no surt al llibre, però hi és. En canvi, surten animals i bèsties, humanes i inhumanes, vestits de tots els colors i de tots els teixits, fertilitats secretes, paisatges il·luminats, olors i sons, fosques coves, déus i dimonis entrunyellats i en dansa. En ruta d’una metamorfosi simultània, la doble aventura del rei Gilgamesh, foc i destral, i d’Enric Gil Galmés, dignitat i llibertat, fa pegar de morros amb un cant a la vida, a la superació de les adversitats, a la recerca intensa de les emocions, a l’aventura del gaudi. Hi trobareu, gens virtuals, amb ossos i pell, amb pèls i senyals i fil per randa, els grans valors vivencials. El de l’amistat, amb tots els colors de la llum, en primer lloc. Sentireu com els escenaris poden ser molt propers. Tan propers, coneguts i estimats com ho és, per a mi, ni que sigui un exemple, un dels paratges on transcorre una acció del maqui mallorquí: les Santes Maries del Mar, un singular paisatge de la marina de la Provença que vaig contemplar embadalit, assegut damunt la teulada de l’església amb uns amics, l’estiu de l’any passat en ruta cap a Montpeller. Cada full que us acosti al desenllaç, us farà sentir més vostre el camí que, més prest o més tard, haurà d’emprendre Bernadet, en acabar la iniciació que li llegarà el seu avi: beure de la història per refermar un compromís en defensa de la terra. Com aquella dona de per aquí que sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar.

Ja que havia de presentar el llibre, vaig iniciar la lectura amb un quadern al costat i un llapis. Els suggeriments, les idees originals, els girs del llenguatge, em garantien que em podria lluir. Àvid i inquiet per arribar al desenllaç, ja tenia mentalment mig construït l’esquema del que havia de dir. Em venien al cap, referències a l’Emili de Rousseau, El darrer mohicà, La guerra de les galàxies, El Quixot, Les miliuna nits… A mesura que avançava en la lectura, havia anotat referents que em feren creure que, si era un ignorant, almenys era un ignorant imperfecte. Paral·lelismes amb altres llibres d’aventures i amb personatges com Tarzan o Han Solo, amb pàgines literàries que brollaven de l’original i suggerien d’incloure una bibliografia complementària… Aquell conjunt de notes seria l’estructura de la meva presentació. Ja tenia el buc bastit i cada vegada me’n sentia més i més satisfet. Quanta de sagacitat, la meva! Quina vivor natural! La creativitat, la imaginació i l’ocurrència de l’autor trobarien en mi sabateta de son peu. M’hi allepoliria ferm i faria una presentació excel·lent! Allò si que era donar peixet! Cada troballa, cada eix que feia voltar l’enginy d’aquesta santíssima trinitat del relat, amb tres històries distintes i un sol llibre vertader, m’oferien llatines i de franc unes sucoses paraules i uns instructius comentaris. Quin deliri! Quantes curolles!

Ai, las, però! Santa Innocència! Mentre jo feia aquella ruta amb alegria de conill cap a la glòria del bunyol, l’autor m’entrecavava el pou del més gran dels ridículs. Quan ja era al cul del llibre, vaig començar a sospitar l’endemesa! Vaig sentir com una força que no era gens tel·lúrica ni atàvica ni misteriosa m’esclafava la guitarra. Tot allò que m’havia de servir per dir “mirau que sé fer!” se n’anava a n’orris. I tot perquè aquest angelet amb cara de no haver mort mai ni una mosca, em va parar un garbellet per encloure’m els dits i la llengua. Murri o polissó o ambdues coses en flagrant conxorxa, Pere Morey em va dur cap al parany del “tu ves fent que, en acabar, qui riurà més seré jo!”. Sic transit gloria mundi!

Acabat el relat, quan ja em veia en el torn de confegir els meus apunts, Pere Morey té la gosadia, l’atreviment desvergonyit i la desvergonya atrevida, d’afegir un epíleg i, a continuació, unes notes que, amb tota la barra, anomena “prescindibles”. I tant que ho són “prescindibles”; una nosa! Sobretot per a mi que, a mesura que les llegia, anava posant interrogants, un rere l’altre, damunt totes i cada una de les fitxes de lector que havia preparat. No en va quedar gairebé cap ni una de condreta. Apa, doncs, ho podeu creure? Pere Morey m’havia esbaldregat la gran presentació, amb un capítol que no faria cap falta si no fos que al ja magnífic desenllaç ben cosit de la novel·la, n’afegeix un de complementari que el repunta i el millora. Però, no acaba aquí la cosa. Per acabar-ho de confitar, encara no a plaer amb les innecessàries notes, l’home aquest de les rondalles per fotre els qui ens foten la història, m’entima la “meva” bibliografia i m’enverga una altra penyora, disfressada de Guia Didàctica, elaborada amb la gens clandestina complicitat de Caterina Morey i Suau [sí, suau!, que jo vaig suar per respondre totes les preguntes], en una exhibició impúdica de nepotisme. En aquest cas, evidentment, de nepotisme il·lustrat! Vade retro, la didàctica, l’educació i la pedagogia! Les poques fitxes que no tenien marcat l’interrogant per les ben prescindibles notes, ara ja sí esdevenien polseta. Tots els meus apunts crítics, lúcids i aclaridors, foren dinamitats un a un. No va quedar res! La meva reacció irada va ser immediata, perquè ja sabeu que allò que fa més por és un home que no en té gens. Així, sense saber per on havia d’envestir, vaig remetre a l’autor un breu correu de bravejador: “dia 21 d’octubre duré el ganivet de matances!”. Era, més que una amenaça, una petita revenja! La veritat és que no tenia ni una línia escrita. Així que, cametes al coll, vaig agafar el microscopi i la metralladora. Vaig reprendre la lectura, lupa a la mà i, pàgina a pàgina, línia a línia, lletra a lletra, cercava l’oportunitat de connectar la capoladora. Després, fa just una setmana, li vaig remetre una falsa presentació de manual amb quatre tòpics per fer-li agafar confiança, però amb un avís previ: “Qui avisa no és traïdor. Almenys no ho és tant!”.

Ara el duc jo! Podeu creure i pensar i pensar i creure que m’hi he mirat per si trobaria res per treure punta i, en injusta correspondència, anar a fer mal. La meva sortida de cavall i arribada d’espanyol clamava venjança! Havia de trobar com malmenar la perfecció detallada de la novel·la. Sense fitxes, totes esqueixades i a la paperera, capolades com s’usa ara amb una destructora de paper per no deixar constància històrica del ridícul, ara era la meva! No tenia cap altre recurs que maleir la jugada final que m’havia fet, sense posar messions ni avisar de l’envit i truc i val nou i joc fora encadenats.

Tot de bades! Per no trobar, no vaig veure ni una trista i miserable errada ortogràfica per recriminar! Posats a fer retrets, ofès i estafat, ja que no vaig trobar cap tara, m’he vist forçat a inventar-ne. Que no sigui dit per allò de no perdre mai l’esperit crític i subvertir l’ordre. (Ja sabeu que l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que el nostre esperit mori). Com que no he trobat res, he fet venir bé algunes qüestions per al debat. Per exemple, l’enamorament d’un dels personatges d’Aurora Picornell, a la qual descriu casada únicament amb l’ideal. Bé, amb l’ideal i… amb Heriberto Quiñones amb qui va tenir una filla, que tenia just dos anys quan afusellaren sa mare, de 24, la nit de reis de 1937. L’endemà un feixista va recórrer els bars del Molinar d’on era la família Picornell per mostrar els sostenidors d’Aurora tacats de sang. Els seus assassins guanyaren la guerra que havien començat i encara els honoren monòlits d’un mal-te-toc-pesta devers la feixista Feixina. Per no canviar de tema, a la guia, encara que només arribarà als mestres o, millor dit, precisament perquè arribarà als mestres, quan defineix la guerra incivil espanyola com una lluita de classes, caldria afegir el component més amagat de l’endemesa i no oblidar que, a més dels aspectes socials, la insurrecció catòlica i militar de 1936 va ser considerada una cruzada nacional contra el separatismo. Cap altra crítica grollera? Fa un esment equívoc a Miquel Àngel Riera, però com que té la intenció de ser un petit homenatge a l’escriptor de Manacor i a una de les seves obres, no establirem comparances entre condemnats i botxins, ni colors de les camises dels antics balillas. Més desastres grossos? El llenguatge col·loquial a mi em sobra, però a qui sobra de bon de veres és a l’autor, perquè va ben sobrat. Al meu entendre, només té una raó de ser: fer veure el seu gran domini. Estic convençut que l’obra seria tant o més rodona en llenguatge literari, però l’autor (tornem-hi, torna-hi!) sap que es mou com un peix a les Maldives o a la mar de Sharm el Sheik en això del llenguatge més popular i costumista, perquè té un control absolut dels modismes de comparació, del refranyer de Mallorca i, clar!, fa com els trapezistes del circ: quatre voltetes a l’aire i en tocar mare, aixeca i passeja el braç victoriós cap a un públic de boca badada mentre una companya, vestida amb un banyador vermell amb lluentons, li posa una capa color de cel amb estrelles, quan se sent la veu del majordom de pista en cridar allò tan mallorquí de “conseguidoooooo!”. És en l’ús d’aquest llenguatge on delata narcisisme i unes immenses ganes d’agradar! Sap que domina les brides estilístiques de les rondalles (us he dit el seu antic malnom?) i ens ho frega pel nas amb paper de vidre i sense dret a rèplica. Una altra cosa que podem qüestionar és que faci esment als Carmina Burana en comptes dels Carmina de Ripoll, molt més antics i, sobretot, molts més nostres. Ja sé que res del que he dit fins ara fa l’alçada d’un ca assegut i encara li perdonarem que, quan la deessa Ninsun interpreta un somni del seu fill digui a Gilgamesh que compareixerà un companyó a qui “estimarà com a una dona”. És això, políticament correcte? Ja sé que em dirà que justament això no és seu i que pertany a la taulella II del relat original de fa 4,5 mil·lenis! Gens subtil i molt didàctic, de tant en tant ens amolla qualque frase com qui no fa res, com un carter que frissa. Això obliga els lectors curiosos a cercar la diferència que encara avui hi ha entre mascarats i agermanats. Fa pedagogia amb qui n’ha de fer. Aprendreu que estratagema, en català, és masculí, però també aprendreu que l’estratègia és un art i que l’única possibilitat de sobreviure, si no volem arribar a la mort més morts encara, és la creació.

És un llibre, amb vocació escolar, per on desfilen, lliures i a lloure, molts d’altres llibres. Descobrireu històries noves quan són les més velles. En tenir clar que vol dir epopeia, haureu d’aclarir que diantres vol dir etopeia i això atropella qualsevol! En Pere, i aquesta novel·la ho potencia, em recorda un personatge de Farenheit 451, ei, la bona, la de François Truffaut. En concret, m’evoca un home vell que apareix gairebé al final de la pel·lícula i, mentre els policies i bombers cremen llibres, transmet de memòria al seu nét David Copperfield, la novel·la autobiogràfica de Charles Dickens, per tal de preservar el patrimoni cultural. Tal com fa el narrador de la novel·la, Pere Morey ha escollit la més antiga rondalla coneguda. L’ha transcrit i enriquit, amb un cant d’acompanyament per fer-nos saber, com un saig modern del nostre poble, que la represa no només és desitjable, no només és necessària, sinó, sobretot, que és possible.

Aquest és un llibre per aprendre i per gaudir. Assaboriu-ne la lectura. Si, a més, teniu el funest vici de pensar i en sabeu treure profit, la narració us acostarà un poc a la felicitat. Quan Gilgamesh demana a Siduri, la dona que sap fer el vi, on pot trobar la immortalitat, ella respon: “És inútil la teva dèria. Alegra’t, en canvi, del que tens al teu abast, omple el teu ventre amb bones menges i vi, fes gresca i festa, balla i alegra’t. Porta sempre roba neta, renta’t la cara cada jorn amb aigua fresca, frueix del plaer de sentir la maneta del teu fill dins la teva, juga amb ell i comparteix la seva rialla, abraça sovint la teva dona i fes-la feliç, perquè aquesta i no altra és la tasca dels homes, aquest és el fat dels mortals”. Aquest passatge m’ha fet entrar dins del mirall, igual que hi entrarà tota aquella persona que llegeixi el llibre. Amb tants de bons amonestaments, el passat s’ha fet present i he vist com volen els anys en recordar quan jo contava rondalles als meus fills o quan els ensenyava cançons que ja fan part del seu patrimoni cultural. Mentre llegia aquesta delícia narrativa, pensava: poques rondalles vaig contar!, poques cançons vàrem cantar! Ja sabeu que poble que canta no morirà. Així que forçat ha de tenir raó Pere Morey quan diu: MAI NO MORIRÀS, GILGAMESH! Gilgamesh o Gil Galmés? O tots dos i, amb ells, també nosaltres? Sopes? No! Sopes no. Avui és el dia de les Verges i toquen bunyols!

Dat a Son Menut el 21 d’octubre de 2009 i llegit el mateix vespre a Can Alcover de Palma.

La catedral viviente és una novel·la d’Antonio-Carlos Vidal Isern, publicada l’any 1957 en edició d’autor, amb portada del pintor Enrique Ochoa (1891-1978). Literàriament és molt deficient, però confirma que la qualitat i l’interès d’un llibre no van necessàriament de la mà. En aquest cas, permet analitzar i certificar que l’anticatalanisme és un fenomen visceral, irracional i sense arguments. És més, desemmascara la ignorància cultural i històrica dels qui el practiquen. Més que una novel·la, és un relat autobiogràfic que vomita, damunt del paper, les poques fílies i les moltes fòbies de l’autor, en un exorcisme malsà dels seus fantasmes.

 

* * *

Jaume Sastre, creador d’opinió i escriptor de combat, pateix una criminalització dissenyada en el laboratori dels mecanismes de poder fàctic i fatxa, atiada des de la caverna més rància. Si encara no ha transcendit és, paradoxalment, degut al seu silenci que, vull endevinar, estratègic per destruir aquell qui l’ha desert. La informació m’arriba per tres vies que he contrastat i validat, però per no interferir en un conflicte emergent, que pot esdevenir un model en la defensa dels drets de les persones i de les llibertats democràtiques, esperaré esdeveniments.

El gran problema de Jaume Sastre és que incomoda. Al poder establert, perquè planta cara sempre, amb fermesa i contundència, sense subterfugis ni eufemismes. Als partits polítics, als sindicats i a les entitats cíviques, perquè posa en evidència tots els seus condicionaments derivats d’un clientelisme que les subjuga i les aferra a la comoditat. És un malson que emprenya molt les males consciències. No s’està de repartir bastonades o ditades de mel a tort i a dret en defensa del seu poble. Això fa que els encarxofats en els mecanismes de poder i els ineficients gestors de l’oposició mengein molt més pal que no mel.

El motiu de l’actual persecució i ciminalització (en patirà moltes més en el futur) és haver plantat cara i posat en evidència Pedro J. Ramírez. Allò que tenc per segur és que Jaume Sastre és un foner, un almogàver, un agermanat, un segador, un maulet i un defensor de la terra que, a diferència dels pusil·lànimes i dels tiotom, no claudicarà i que, com reclamava Salvador Espriu, es mantindrà fidel al servei d’aquest poble contra bords i lladres.

*   *   *

A l’espera dels esdeveniments a l’entorn de la persecució que s’ha desfermat contra Sastre, amb extravagants i abusives projeccions extrajudicials que, contra llei i lògica, inventen i intenten inhabilitar-li drets fonamentals, a les ordres dels inquisidors i amb la col·laboració de més d’un botifler alçamerda sense dignitat ni vergonya, vull aprofitar per transcriure dos documents sobre la seva obra. Es tracta de la transcripció de la presentació, fa 10 anys, del llibre Converses amb l’amo en Biel i del pròleg que vaig fer de gust, fa 18 anys, al llibre Mossegades.

1.- Presentació de Converses amb l’amo en Biel (10-VI-2003)

Bon vespre, enguany, coincidint amb el XX aniversari del primer govern autonòmic, celebram el centenari del naixement del ciutadellenc Francesc de Borja Moll. Després d’enllestir el gran diccionari, Moll va publicar la biografia dels dos principals autors. La de l’iniciador, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el títol Un home de combat, i l’autobiografia, en dos volums, Els meus primers trenta anys i Els altres quaranta anys. Tant a la d’Alcover com a la d’ell mateix, Moll descriu les polèmiques que varen protagonitzar i, no només les justifica, sinó que en fa una viva defensa. En essència, Moll apel·la a la nostra cultura socràtica; del debat neix la llum; de la discussió, l’entesa. Quan els personatges de les rondalles diuen “feta està sa barrina” estableixen el contracte de més valor i, amb ell, un compromís inviolable. Aquest és un dels trets característics de la nissaga catalana: som de la cultura del debat i de l’entesa!

Si la literatura popular, amb les rondalles de n’Alcover al davant, necessitava del complement rigorós del Diccionari, encara hi havia un altre buit per vertebrar un corpus lingüístic sòlid: el Cançoner. Va ser també Moll qui va prologar, amb un estudi magistral, els quatre volums del Cançoner Popular del franciscà Rafel Ginard. A la presentació, Moll es refereix a la condició de sacerdot de l’autor per deixar veure una previsible autocensura. Efectivament, no hauria estat ben vist en aquella època que un capellà publicàs les gloses més verdes de picat que, com el calabruix, són un element més del nostre paisatge. El pare Ginard n’era tan conscient que s’hi va referir amb aquestes paraules: “Els glosadors se gatinyen i se diuen mil pensaments que, presos en sentit literal, donen a entendre que estan a punt de devorar-se de viu en viu. No hi ha brega de moixos més encrespada. Es tracten de porc, d’ase, de brut, de moltes altres coses pitjors i això fa les delícies de l’auditori. Fan cançons de picat carregades de sal gruixada, espurnejants, entramaliades, bellugadisses, juganeres, amb un bri i a vegades amb més d’un bri de picardia. No hi ha paraula lletja que no s’escupin al rostre; cada mot és un verdanc o un ram d’ortigues per fregar la cara de l’altre.”

Arribats a aquest punt, l’auditori té dret a demanar-se si tot això de les rondalles, del diccionari o del cançoner té res a veure amb el llibre que avui presentam. Alcover, Moll i Ginard certifiquen que la llengua és molt més que un vehicle de comunicació. És una eina, un mecanisme d’expressió, una manera d’entendre el món, un fonament de compromís i un sistema de vida. Així ho valora, també, Jaume Sastre, Curro, aquest banyeta verda, santjoaner com el pare Ginard i, com ell, arrelat a la nostra tradició popular. De Sastre han descrit les olors del sofre que espargeixen les flamarades de la seva ploma i la quantitat de carn crua que es menja cada setmana (ei, si el dimoni no mos engana!), però els qui coneixem la seva obra, sabem que, per molt que s’emboliqui d’una provocativa avantguarda, és continuador de la nostra literatura popular. No hi ha avui més expectació que quan, ara fa cent anys, s’anunciava un combat entre el Cabo Loco del Coll d’en Rabassa, en Serral de Felanitx i en Llorenç Batle d’Algaida. Els qui no volen menjar les llesques gruixades, no s’han d’esqueixar la camisa ni cridar a la commoció apocalíptica. La paraula, amb l’elogi i amb l’insult, és l’arma dels demòcrates. Així ho consagra la Declaració Universal dels Drets Humans quan proclama el dret a la Llibertat d’Expressió i a la Llibertat d’Opinió. Avui, per desgràcia, vivim una judicialització permanent. Qualsevol discrepància acaba a la barra on es debat un hipotètic dret a una cosa tan abstracta i difusa com és l’honor. Tanmateix les persones no són més o menys honorables per allò que diuen d’elles, sinó per les obres que practiquen. En aquest caminar com els crancs, no només hem perdut l’esma de parlar sense embuts, com els glosadors, sinó que també hem perdut la confiança en “l’home bo”, el sen, una figura emblemàtica de la nostra cultura que posava pau i consell en cas de disputa i que hem malbaratat pels tribunals de justícia.

Quan Jaume Sastre m’anuncià el projecte del llibre que presentam, el vaig aplaudir. Més tard i paradoxalment, persones del meu entorn consideraven un contrasentit que dos personatges tan antagònics fossin capaços de bastir plegats aquest llibre. Jo estava segur de l’encert de l’editor, Lleonard Muntaner, en haver recomanat aquest autor. Sastre era una garantia per evitar que l’entrevista agafàs un to hagiogràfic o apologètic, perquè no era gens sospitós de deixar-se entabanar ni emblanquinar ni ensabonar. També era una assegurança per tractar les hores dolces i les agres, els temps de les vaques grasses i el de les magres, les llums i les ombres. Sastre podia legitimar, des d’una perspectiva ideològica allunyada, un document amb prou força i projecció per arribar a ser, no només el llibre “més venut” de la recent Fira del Llibre 2003, sinó també el “més temut” i, el que és més important encara, el “més llegit”. És cert que el projecte era arriscat, perquè podia haver-se produït, de part de qualsevol dels dos, un esqueix. Però, personalment, sabia que si hi havia una ruptura no seria per cap deslleialtat de Sastre, el qual sempre ha dit arreu les coses clares i a la cara, una virtut que s’usa poc. Per això, si els dos parlaven clar i llampant, estava segur que aviat s’establiria una complicitat voluntària. Si, per afegitó, com a dos glosadors de combat que saben aguantar amb valentia la pressió de l’escenari, en Jaume Curro i l’amo en Biel eren capaços d’estirar i amollar la corda, celebraríem l’èxit de l’empresa. Així ha estat.

Del llibre, en vull destacar tres coses. La primera és el llenguatge. El fet que Gabriel Cañellas hagi optat per un registre col·loquial i l’autor per un registre formal, lluny de representar cap divorci, permet concloure a qualsevol lector (com no podia ser d’altra manera) que els dos parlen el mateix idioma. Tant l’autor com el protagonista fan ús d’un vocabulari extens i un lèxic abundós, amb multitud de frases fetes i modismes populars que enriqueixen la conversa. La segona cosa important és l’exuberant documentació. Sastre posseeix un vast i valuós arxiu. Aquesta gestió del coneixement, ha fet que al llarg de tot el llibre hi hagi referències permanents no només als fets contemporanis més destacats, sinó que recupera i contextualitza les paraules de Gabriel Cañellas a cada moment històric. Possiblement qualque lector considerarà exhaustiva i fins i tot excessiva tanta de documentació, però aquesta aportació contribuirà, als lectors del futur, a fer el llibre més intemporal. La tercera qualitat del llibre és l’estructura. Obre el llibre un sucós pròleg de qui va ser president del primer ens autonòmic, Jeroni Albertí, del qual em vaig proclamar admirador fa temps per haver evitat el secessionisme lingüístic a la valenciana, ni que fos pura nomenclatura, enlairat per qualque “conrador” errat de comptes. Sastre descriu la trajectòria de Gabriel Cañellas, des del seu naixement, els anys d’aprenentatge fins a Deusto, la seva vida familiar, professional i, amb rigorós ordre cronològic i eficaç metodologia, la seva participació política des de la travessia del desert, passant per les tres legislatures, fins a l’èxit electoral de 1995 i la gairebé immediata glopada d’una destitució forçada i aliena a la voluntat de la ciutadania, sinó decapitat per Josemaría Aznar. Hi ha qualque episodi paradigmàtic com, per exemple, la descripció d’un matrimoni de foravilers de socarrel, l’amo en Miquel i madò Bet on es confirma que la pàtria de les persones és la seva infantesa. Diu Gabriel Cañellas: “Ells m’ensenyaren tot quan jo he pogut arribar a entendre de sa filosofia des món pagès, des caràcter després d’una ànima mallorquina d’aquelles antigues. Dues persones que no sabien llegir ni escriure, però que sabien de sa filosofia de sa vida, de sa solidaritat, de s’amor i, a més, passaven gust de transmetre-ho als qui estaven davora.” Més de 500 persones esmentades, amb notes biogràfiques de les més representatives i un bon índex onomàstic, acompanyen el camí de les 430 pàgines on, també, hi trobareu una setantena de fotografies. Vull fer esment a una que m’ha impactat. Hi apareix un amic meu, el senador del PSIB-PSOE Antoni Ramis, que va morir en accident la primavera de 1985, just dos mesos després de la foto. Perdem la memòria. No fa una setmana vaig assistir a l’ofici de mort per Jaume Crespí, el primer batle democràtic d’Inca encara no fa 25 anys. Hi havia massa bancs buits. Si em perdonau l’expressió no hi eren ni els seus si és que algú sap, avui, qui són els seus. No hem de voler tenir ni la pell prima ni la memòria fràgil. Per això, contra l’amnèsia que patim, són benvinguts documents com el que ara presentam.

Per a mi, després de dues lectures del llibre (la primera un poc d’estraperlo), em sembla un document excel·lent, necessari i aclaridor, perquè constitueix una radiografia del personatge entrevistat i de les vicissituds i peripècies de la nostra autonomia. No em ve de nou, la qualitat resultant del treball. Guillem d’Efak, referint-se a la llarga conversa amb Jaume Sastre publicada ara fa 10 anys en clau, va dir: “És la millor entrevista que m’han fet mai.” Si em permeteu un consell, us recoman, en trobar-vos un passatge divertit (i us assegur que n’hi ha moltíssims) llegir-lo en veu alta i veureu com el llenguatge cobra encara més força. Mirau-ne un tast de les primeres pàgines quan Sastre demana al protagonista si és de “la quinta de la fam”: “Quan jo tenia devers un any, es meu germà va fer sa primera comunió i amb una mica de farina que no sé d’on diantres havien treta, varen fer un parell d’ensaïmades. Sa teta, tota orgullosa, va treure es nin petit amb so bavero nou i net i me va donar un tros d’ensaïmada. Amb allò tan blan i desconegut un poc més i m’ofec. Així com pogueren me tragueren es bocí d’ensaïmada de sa boca i sa teta se’n va anar a sa cuina i va treure es cantó d’un xusco de racionament que duien a mon pare… i no havien vist mai un al·lot tan feliç amb so cantó de pa.”

Ni que sigui una espipellada sobre el protagonista del llibre, vull dir que, més enllà del rostre del polític, projecta la cara de la nostra cultura matriarcal: l’austeritat, el sentit de la ironia i l’àmbit reduït de confiança. Sosté Cañellas que el mèrit de ser un bon gestor és tenir davora gent que sigui capaç de dir-te sempre allò que pensa, maldament no t’agradi. Al llarg del llibre, apareixen noms d’alguns dels seus confidents (Alexandre Forcades, Jeroni Saiz o Catalina Cirer), però es delata que rera l’aparent gran poder de la presidència del Govern de les Illes Balears, va patir a molts de moments la immensa solitud del corredor de fons o, si voleu una altra metàfora similar, els dubtes del porter davant del penal. Només hi ha una única assessora permanent: la família i, molt més en concret, la seva esposa a la qual Gabriel Cañellas atribueix una parpella i intuïció especial davant dels problemes.

Per acabar i fer valer la fama d’insolent, perquè si no aprofit aquesta avinentesa i no ho dic rebentaré, vull fer una reflexió política. Gabriel Cañellas va ser el nostre president mentre a Madrid hi havia un govern de signe distint. La mateixa peripècia, de signe contrari, que ha patit aquests darrers quatre anys Francesc Antich. A ningú no escapa que qualsevol any d’aquests ens pot tornar passar el mateix. El resultat ens mena a la mateixa conseqüència: patim un espoli fiscal que no té res de solidari i sí molt de tractament colonial. La metròpoli ens té a pa i aigua. Només hi ha una alternativa possible per combatre aquesta situació: un gran pacte en defensa de les Balears. Cañellas, en referir-se a una dura negociació amb un ministre socialista, destaca que alguns adversaris seus, concretament Pep Alfonso del PSIB-PSOE i Sebastià Serra del PSM, se situaren al seu costat i conclou: “Aquells anys Balears feia pinya!” Com he dit al començament quan he parlat de Moll, som de la cultura de l’entesa i del debat. Sobra crispació i manca diàleg i acords per tancar files: tothom contra Madrid! Algú podrà dir que és molt difícil. També deien que aquest llibre no arribaria a publicar-se i ja el tenim aquí. Si Cañellas i Sastre han sabut sublimar les diferències i oferir-nos aquest document, ben bé podrien els professionals de la política fer barrina amb una entesa a favor de la nostra Comunitat. És urgent assolir un compromís de lleialtat entre les diverses forces polítiques per aconseguir que, governi qui governi a Madrid, deixem de ser maltractats i comencem a ser respectats. Amén!

Dat a El Muntant dels Establiments, dia 10 de juny de 2003. LLegit el mateix dia al Centre de Cultura de Sa Nostra (vg. arxiu adjunt PRESENTACIÓ).

2.- Pròleg a Mossegades de Jaume Sastre (Mallorca, 1995)

El podeu llegir en clicar sobre els dos arxius adjunts (PRÒLEG1 i PRÒLEG2)

(*) Així com lo taur se’n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert.

Ausiàs March (1400 – 1459)

L’any 1931, just abans de la proclamació de la República, es publicà Mort de Dama, la primera novel·la de Llorenç Villalonga, una de les obres que, tot i evidenciar una manifestació clara d’autoodi, encara ara i incomprensiblement sol imposar-se com a lectura més o menys obligatòria a les escoles de secundària. Originàriament es publicà amb nombroses incorreccions ortogràfiques i incoherències en el registre, malgrat haver disposat d’un bon corrector a l’ombra que no va ser respectat per l’autor. L’obra va prendre volada a la meitat dels anys 60, a rebuf de la publicació de Bearn.

***
La il·lustració correspon a la caràtula de la primera edició en castellà, l’any 1967.
***

 

 

Mort de Dama constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa i, sobretot, molt injusta que fa llenya de l’arbre en extinció de la burgesia més decadent i, amb un especial sadisme i escarni, dels valors culturals que defensaven els intel·lectuals de La Nostra Terra. Joan Melià, arran d’un dels muntatges teatrals de l’obra escrivia: “Villalonga va decidir, des del menyspreu, fer una descripció sarcàstica i provocativa, sovint injusta i gens innocent, de la societat mallorquina.” (Diari de Balears, 19-III-2009). Josep Massot i Muntaner ja havia definit el llibre com: “un pamflet adreçat, en bona part, contra el grup de LA NOSTRA TERRA” (Cultura i Vida a Mallorca). De cap manera, no es pot admetre com s’ha escrit que el disgust de Villalonga amb els que ell anomenava el “clan” fos pel rebuig que li feren a la novel·la, perquè, justament a l’inrevés, la novel·la era una manifestació més del rebuig de l’escriptor als que feien possible la revista, retratats a l’obra amb el nom del grup Bé hem dinat, amb la intenció burlesca de l’anècdota del rei en Jaume que explica com, després de la batalla de Santa Ponça, va dinar d’una cabeça d’alls i, després d’eructar, va dir aquelles tres paraules que, segons una tradició incerta sense cap ni peus, donaren nom al llogaret de Bendinat.

 

Villalonga projecta la visió d’una contradicció permanent. Resulta paradoxal que, formalment, usi els mateixos tics de rialla fàcil del teatre costumista per criticar el regionalisme: “El regionalisme, com fa alguns anys les «goyescas» de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomaseta, surt un guisat – que es pot servir dins un plat de majòlica, damunt unes estovalles de roba de llengües – de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada.”

 

El llibre neix amb un pròleg de Gabriel Alomar que, a les següents edicions, seria retirat per l’autor, perquè el deixava en evidència: “Llorenç Villalonga és un cas curiós. Emportat per prejudicis de la seva educació artística, començà per ésser enemic de la nostra tendència catalanitzant. (…) Però tot seguit que ha volgut enfrontar-se amb una realitat vital mallorquina, ha sentit la impulsió ineludible d’usar el llenguatge únic que podrà donar forma i plasticitat a la seva fantasia. La funció li ha creat l’òrgan.” Llorenç Villalonga presumiria anys després que Gabriel Alomar, amb qui eren fills de cosins, havia apadrinat la novel·la. És cert que el polític i pensador, a les antípodes ideològiques de l’autor, va ser determinant per fer publicar l’obra en català.

 

 

 

Arran de la publicació de la novel·la, Villalonga va fer la primera denúncia pública contra unes hipotètiques amenaces que deia haver patit. Ho explica a la solapa de la primera edició castellana: “La primera edición de esta obra levantó una tempestad de enconadas protestas que llegó a adquirir temibles proporciones, hasta bordear el atentado personal.” L’exageració té poca credibilitat i constitueix una mostra de deliri i d’egolatria, quan no d’excusa de la seva agressivitat. Arran dels seus primers articles de combat durant la guerra, va insistir que era objecte d’amenaces. Tant en un cas com en l’altre, insinuava que els hipotètics autors eren els del “clan” de La Nostra Terra, una possibilitat gairebé impossible, perquè les inventades amenaces (mai no investigades) en temps de guerra responien a uns articles de Llorenç Villalonga certament intimidatoris i resulta impensable que alguna persona atemorida, d’entre les vertaderament amenaçades (algunes ja assassinades i altres en procés judicial sumaríssim), s’atrevís durant els primers mesos de l’aixecament militar a arriscar la vida amb un anònim. D’altra banda, Villalonga no va demostrar mai aquelles amenaces, tantes de vegades referides. Tot fa pensar, com en tantes altres coses que va fer i va dir, que capgirava la realitat de manera malaltissa. Amb Nuria Folch, Joan Sales, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel i d’altres que li arribaren a veure el llautó, aplicava la tècnica psicològica de tergiversar la veritat i invertir el rol per presentar-se com la víctima de les seves víctimes.

 

Miquel Villalonga definí així l’obra del germà: “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor)”. Efectivament, per fer que aquella obra fos llegidora i entenedora, l’autor va haver de requerir els bons oficis d’un dels dos correctors de la revista (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer), amb els qui coincidia a les tertúlies de la Casa del Libro. Lluny d’agrair la feina de salvar del desastre l’obra, Miquel Villalonga no va tenir manies de desqualificar i fer burleta d’ambdós correctors, tant d’Estanislau Pellicer, que havia retornat a Barcelona, com de Jaume Busquets: “En aquellos tiempos, el separatismo era inseparable de la Retórica. Afortunadamente, la Ortografía de don Pompeyo Fabra no estaba al alcance de todos los catalanes de Mallorca. A decir verdad, sólo dos la conocían; dos eruditos indiscutibles, que no tardaron en ser uno sólo, porque el otro resultó ser más catalán de Cataluña que de Mallorca, y un buen día se reintegró a su tierra, dejando a sus hermanos de Mallorca sumidos en orfandad ortográfica”. Miquel Villalonga considerava que aquella novel·la havia estat una fita clau per assenyalar la mort d’una època: “Mort de Dama puso el RIP funerario a la última señora isabelina de Mallorca (…). Al mismo tiempo que aquel mundo desaparecía – aquel piccolo mondo antico – un grupo intelectual capitaneado por Aina Cohen pretendía reemplazarlo. Dicho grupo carecía de vitalidad para subsistir, pese a los sueros de don Pompeyo Fabra, Farmacéutico Supremo de la Renaixença”. L’afirmació delata únicament el desig de l’acusador, perquè la revista va continuar, amb un alt nivell de qualitat i dignitat, durant més de cinc anys. Curiosament, deixant de banda l’apartat dedicat a la Poesia, els dos trets més característics de la revista varen ser la seva gran actualitat i la seva universalitat.

 

 

 

L’intent dels germans Villalonga de derrotar intel·lectualment La Nostra Terra va ser un fracàs absolut. El nivell de la revista, gràcies a la mà destra de Miquel Ferrà i de Joan Pons i Marquès, va incrementar-se, amb importants aportacions al pensament polític, la crítica literària, l’actualitat científica i la promoció de l’art i la cultura. Si finalment els seus enemics varen assolir l’objectiu va ser, únicament, a conseqüència de la rebel·lió militar. Només així va perdre la vitalitat per subsistir i va haver de callar per força i per la força. Per dir-ho sense eufemismes, La Nostra Terra no va morir, sinó que va ser afusellada. Silenciats, atemorits i escalivats tots els escriptors mallorquins que li podien fer ombra, Llorenç Villalonga va triomfar com a autor en català gràcies a la promoció i pupil·latge que li va brindar Joan Sales.

 

 

Com he escrit a l’entrada d’aquest article, Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L’autoodi que destil·la l’hauria de fer sortir, amb segell d’urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l’anticatalanisme que amara l’atmosfera de l’obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama. Aina Boutroux, esposa de Bartomeu Ferrà, en una entrevista de 1986 a Memòria Civil, s’esplaiava a gust: “A mi que no me diguin que Mort de Dama és una gran novel·la. En Villalonga va poder medrar gràcies al buit que deixaren, forçats, molts d’altres. Va saber estar a bones amb el règim dels guanyadors… Nosaltres el consideràrem un cucurrumeco.”

 

 

Dia 7 de febrer de 1521, coincidint aquell any amb el dijous llarder, es considera la data de l’inici de la revolta de la Germania de Mallorca. El dia abans, havien estat detinguts, entre d’altres, Joan Crespí i els germans Francesc i Joanot Colom. Feia mesos que la Germania de València i les Comunidades castellanes ja estaven en marxa per plantar cara contra l’abús de poder, l’espoliació fiscal i la corrupció; tres manifestacions del mal govern que van sempre de la mà i que, si es vol corregir el mal major, s’han de combatre en conjunt i mai per separat, perquè són indissociables.

Ofrena quan la placa encara presidia la plaça del Roser (7 de febrer de 1993)

***

Rafel Estaràs i Estaràs (Valldemossa, desembre de 1933 – abril de 2007) era el major dels fills de Bartomeu Estaràs Lladó, fundador l’any 1925 del grup folklòric El Parado de Valldemossa. L’any 1959, amb el nom efímer de Los existencialistas de Valldemossa, Rafel, Bernat i Tomeu, amb el seu cosí Maties, crearen Els Valldemossa, el conjunt de música popular de major durada de la història de Mallorca. Després d’obtenir un reconeixement internacional, entre el 1979 i el 1988, realitzaren una intensa campanya orientada a difondre la cançó en català a les escoles de les illes Balears i Pitiüses. L’any 2000, Rafel abandonà el grup que ja havia deixat Bernat i que continuà amb Tomeu Estaràs, Genia Tobin i Miquel Brunet. Rafel Estaràs va publicar Cançoner d’un viatge (2000) i Personatges de Valldemossa. Una relació entranyable. (2001). Dos mesos abans de morir va ser objecte d’un reconeixement públic i d’un monogràfic de la revista Miramar. Amb el grup, va ser distingit amb el Premi 31 de desembre de l’OCB i, després de morir, amb el nom d’un carrer i el reconeixement de l’Ajuntament de Valldemossa.
Em va demanar que li fes la presentació del primer llibre al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma dia 23 de novembre de 2000. Avui, amb el bon record de la seva amistat, la transcric. (1)

***

Bon vespre,

som aquí per parlar d’un llibre que ens ha deixat al portal en Rafel Estaràs, sense repicar gaire les baules. Un llibre que, per a mi, m’ha resultat incomplet encara que la culpa no és de l’autor, sinó de la meva ignorància toponímica o bé, posats a defugir la responsabilitat que em pertoca, una manca de parpella comercial de l’editor, Lleonard Muntaner, curiosament expert en geografia, perquè havia d’haver tengut l’ocurrència d’afegir-hi un mapa de situació, capítol a capítol, perquè ja em direu els milers de milles marines que separen Singapur de Barcelona.

Bé ja heu endevinat que el llibre relata un llarg viatge, en creuer. El protagonista és l’autor, molt mal disfressat de Gabriel, i ens mena de la mà al llarg d’una llarga ruta. Ho fa amb polissonada, simultaniejant argúcies amb destresa. D’una banda marca bé la pauta que diferencia el viatger del turista, però fa embustes al lector, perquè a les reflexions més profundes del viatger, d’aquell que simplement camina o, en el cas d’aquest llibre, simplement navega, hi ha etapes on el viatger es transforma, només, en turista per fer excursions. Per això, veureu els dos personatges: el viatger, el qui va a córrer món a l’arrisca l’aventura i tresca encuriosit per allà on passa, i el turista, el qui no va més enllà d’anar de visita.

Però, tornam-hi torna-hi, en aquest llibre hi ha més coses. Hi ha, per exemple, una sàvia reflexió internacional, adobada sempre de drets històrics i lingüístics (fins i tot, encara que l’autor se’n desmarqui aviat, religiosos), per informar-nos que hi ha molts de móns i que, al capdavall, és una solemne pardalada (i perdonau per dir la paraula solemne) voler ser internacionals quan allò que hem de ser i en Gabriel ho desemmascara és universals des de la nostra pròpia pertinença cultural i nacional. L’autor descobreix un fet compartit arreu: “Els nadius volen manar a ca seva”. Ja teniu la descripció més senzilla i clara del dret dels pobles a autodeterminar-se. Perdonau que, en tocar aquest tema i atesa la circumstància, just fa dos dies, de la mort d’Ernest Lluc, faci una aturada seca, amb un parèntesi com un glop de llet agra, per exclamar-me: que ens ho posen de difícil els assassins, tant els que maten com els que demanen la pena de mort, als qui ens sentim independentistes!

El viatge d’en Gabriel és també i sobretot, com diu el títol, un cançoner. Dia a dia, el protagonista ofereix als passatgers del transatlàntic una cançó leitmotiv a debat. En facilita la traducció, principalment a l’alemany, en fulls que escampa per damunt les taules abans de cada actuació. Així desfilen les cançons populars i tradicionals, mesclades amb il·lustracions dels nostres poetes. És emocionant saber que els versos de Josep Maria Llompart sonaren per Sumatra, els de Cèlia Vinyes al Golf de Bengala o els de Blai Bonet, Guillem d’Efak i Miquel Bauçà, per no esmentar més poetes, per devers el Iemen.

Hi ha un altre registre encara en aquest llibre: el de la complicitat del dietari íntim. L’autor s’hi amolla sense gens de pudor i amb autenticitat. El dia a dia, a més, conclou gairebé sempre amb un qualificatiu que expressa la resultant de les coses que han passat. Així trobam el dia d’esperança, el nostàlgic, el de l’amistat, el caòtic o, fins i tot, el dia reivindicatiu.

En Gabriel, però, mai no oblidarà els seus orígens socials. Descobreix i adverteix que hi ha gent que viatja per plaer i n’hi ha que ho fa per feina o, fins i tot, per necessitat. Al vaixell conviuen (uns a la part superior i d’altres a l’inferior) una baronessa sud-americana amb una ballarina ucraïnesa. Qualque vegada les mans tornen pesades quan, després d’una visita on ha vist la misèria de ben a prop, torna al vaixell i es troba amb el luxe d’una festassa. Gabriel que és més a prop de Jaume Santandreu i de la mare Teresa de Calcuta que no de la majoria de les persones que destapen el xampany al vaixell, ha de consolar-se amb un pensament: el món no pot arreglar-se suprimint una festa, perquè la seva ferida és molt profunda i difícil de curar.

Però tampoc no oblida els orígens culturals i, sempre que pot, reivindica el paper històric dels cartògrafs mallorquins o la falsa mallorquinitat d’en Cristòfol Colom. No oblida, tampoc, les persones amigues. Fa desfilar Jorge Cauci, el pianista uruguaià mort de ben jove que el va acompanyar, i molta més gent com el pare de l’autor, músics com Baltasar Samper, el mestre Calatayud o els pintors amics Josep Coll Bardolet i Xim Torrens.

Les reflexions i les inquietuds de l’autor s’escampen, pàgina a pàgina, per recordar la burla educacional que ens han fet als mallorquins i, en general, a tota la gent catalana. La història amagada brolla en els noms de les coses i a les pedres. L’exemple més fefaent, gairebé al final del llibre, és quan explica el descobriment que la capital de Mallorca era Perpinyà i la indignació que va patir en veure l’etafa d’haver hagut d’estudiar per força una història falsa que no era la seva.

En l’apartat lúdic, cal esmentar amb satisfacció que l’autor és un jovencell enamoradís. Fa pocs mesos, circulava per internet, una hipotètica carta de comiat als amics de l’escriptor Gabriel Garcia Màrquez. Es deia, i és cert, que pateix un càncer limfàtic i que havia escrit una epístola d’adéu. En realitat, és un fragment manipulat d’una antiga obra seva, La marioneta, on es fan unes reflexions bellíssimes quant al sentit de la vida. Una d’elles, diu així: “creemos que dejamos de enamorarnos porque envejecemos, cuando en realidad envejecemos cuando dejamos de enamorarnos”. En Gabriel no pateix d’aquesta mancança. Al contrari, totes les dones són fantàstiques. Les ballarines són d’una gran bellesa, les venedores de Goa fan una impressió magnífica, fins al punt, escoltau-ho bé, que per parlar amb una d’elles, li comprarà un ventall fet amb plomes de paó que tanmateix acabarà a la fireta de l’Obra Cultural de Valldemossa. No entraré en més detalls (alguns dels quals afecta més a Bernat Reüll que a Gabriel), però el llibre va ple d’enamoraments i curolles que provoquen cartes que, metafòricament (o no), seran dipositades dins botelles per tirar a la mar que qualque dia arribaran a qualsevol platja.

Hi ha, en el rerefons, l’aspecte que, per a mi, resulta més emotiu i corprenedor de tot el llibre: el laberint d’en Gabriel; la reflexió de l’autor quant al seu futur. Just encetar el prefaci ja planteja la seva retirada, abandonar el seu ofici de músic i traginer de cançons, com una rendició gairebé incondicional. Deixarà aquella feina i aquells viatges i ho explica així: “ja no estic en edat de primaveres i tenc les ales fluixes per emprendre el vol”. Després confessarà la por que li fa perdre els elogis sincers de la gent. El dubte l’acompanyarà tot el viatge sense esvair-se del tot, malgrat el gest metafòric i litúrgic de llençar a la mar el vestit de músic. Aquest laberint, aquesta por a decidir entre cruïlles, és, al meu entendre, el vertader viatge d’un vaixell que mai no naufragarà.

Hem parlat d’un llibre que convida a llegir, d’un atlas que convida a viatjar, d’un cançoner que convida a cantar. Hem parlat, també, d’un laberint que ens permet somiar i, el que és més important, a recordar, en paraules de Ramon Llull allò de “qui no viu no estima; qui no estima no viu”. Hem parlat, d’un llibre honest escrit per una persona honesta amb qui m’honora compartir l’amistat i l’interès en defensar la llengua, la cultura i el territori. Ell no és en Gabriel. És el germà gran de Els Valldemossa; en Rafel Estaràs. Moltes de gràcies per haver-nos fet compartir, durant tants d’anys aquest bell i musical viatge. Llarga ruta i bona sort!

(1) A partir d’avui, amb l’etiqueta PRÒLEGS I PRESENTACIONS, miraré d’arreplegar i penjar en aquest espai, alguns escrits que romanen inèdits. 

L’estiu de 2006, en atenció a la proposta d’Antoni Artigues, Claret, animador incansable del teatre i de la poesia, vàrem adaptar i actualitzar El batle dels tres caramulls, una obra en vers sobre la corrupció escrita per Miquel Bibiloni l’any 1878. La cosa no ve d’ara. Més aviat és consubstancial amb la condició humana.
A http://www.mallorcaweb.com/magteatre/ hi trobareu el text. Avui, amb la cosa de nou de moda, he trobat oportú penjar la presentació que vaig fer dia 18 de gener de 2007 a la UIB.

***

La il·lustració, pertany a la informació publicada al Diario de Mallorca l’endemà de l’estrena. 

Maleïda concurrència,

deixondiu-vos la memòria

i escoltareu una història

que no heu de prendre amb paciència!

Si els mesos corren, corria

la darreria d’agost.

En Claret, com un llagost,

sabia que me fotria

i com que és un arlequí

en les arts d’engalipar

em va convidar a sopar:

la mort de tot mallorquí!

Arriscant les nostres vides,

alçàrem el temporal

amb vinot d’en Majoral

i albergínies farcides!

En Toni venga arguments

i jo queixa rere queixa

ell sa camia s’exqueixa

i em fa llegir els documents!

Jo li vaig dir que aquesta obra,

Batle de tres caramulls?,

parlava d’antics embulls:

poble paga, batle cobra…

No tenia actualitat!

A quin país o païssa

una obra tan estantissa

tendrà credibilitat?

Ell no es va desesperar

i me va tornar insistir

que ho havíem d’enllestir

que no podia esperar,

perquè els alumnes d’enguany

serien tallats de lluna

i en passaria qualcuna

molt abans d’acabar l’any!

Bona vista té el bruixot!

Clava el front a la paret

que ara ve en Toni Claret

tant si ets ovella com xot!

A l’obra d’en Bibiloni

l’acció passa al poble X.

Amb x? Potser Felanitx?

No serà… jas! el dimoni!

ANDRATX! Santa Margalida,

Ciutat, Santanyí, Calvià…

quants de pobles més hi ha

sense cap poma podrida?

Així que agafàrem ploma

(ei, arruix els mals pensats!)

amb els cervells ben premsats:

ara un punt, ara una coma,

– cus a sullà, talla aquí

– posa-hi una paraulota

– sempre rimarà amb bubota,

– hem de dissenyar un pasquí…

I venga gloses tarades,

qualque rot i més d’un pet!

Ja ens teniu al parapet!

Quin fred al cor, camarades!

I així dies, i setmanes,

i mesos i anys… Ai, no!

que en 3 hores el guió

rajava amb les fonts ufanes!

Llesta l’adaptació

els alumnes fan la resta

cada dia una conquesta

plena de mala intenció.

I, un a un, els personatges

que endiumengen la comparsa

van enramellant la farsa

com al pa els bons companatges.

I cada idea que brolla

– na Tonina ha de ser clau

per mostrar el cul d’en Colau –

se’n fot del món i la bolla!

(Ja sé que està mal escrit

hauria de posar bola,

però em passa per la gola

i a més a més ja està dit!)

El fet és que, me sap greu,

res queda d’en Toni Artigues,

com qui roba a les botigues,

els alumnes s’ho han fet seu.

Amb tisores i mà destre,

res no hi ha del que jo he escrit

ja els hi donareu un dit

a aquests aspirants a mestre!

Sort, ja seria massa!,

que han tengut un cert respecte.

Ja escoltareu quin perfecte

romanç ha fet en Rabassa!

Les fotos d’en Picornell

afegeixen emoció

i enriqueixen la funció

com el vol de l’estornell!

Cantau la Marsellantònia!

Que ningú s’aixequi dret,

que cap poble, si és condret,

no vol esser una colònia!

I així, en definitiva,

els nets s’ho passaran bé

i si n’hi ha del PP

prendran una lavativa,

perquè, devot auditori,

l’obra que s’escenifica

tant si vols com no se fica

talment un supositori!

Au idò, sembla mentida! (sona el mòbil del presentador)

Aqueixa sí que m’és bona!

El mòbil repica i sona.

Qui deu ser que ara me crida?

Sembla una conferència:

– Habla en clave o en gabacho

– que es lunes en tu despacho?

Deu ser una interferència!

 

Yo no me salgo de ruta,

le embargo el aparcamiento

lo relleno de cimiento

y ella dentro, hija de puta!

 

No caeré solo en el lodo!

Lo tuyo de aquella nave?

El dinero bajo llave

y el papel quemado todo!

Segur que ningú entén res!

Aquí hi ha coses que sobren:

com així n’hi ha dos que cobren

i, de caramulls, n’hi ha tres?

 

– ¿Quieres otro caramullo?

– No quedan sobre la mesa.

– Ya lo dirá Andreu Manresa

cuando explique este barullo!

És una conspiració!

Qui mal no fa, mal no pensa!

Qui dels tres s’ha quedat sense?

Quanta d’imaginació!

Com així tres i no quatre?

O és que el President s’ho perd?

Tot és farsa! Res no és cert!

Això només és teatre!

Si volem la veritat

per acabar amb l’estultícia

s’ha d’imposar la Justícia

contra la fatalitat!

Au, que s’aixequi el teló!

Ara veig que no n’hi ha

bé idò així per acabar:

podeu encetar el meló

que els qui volem sobreviure

lliures, sense corrupció,

cridam fort i amb convicció

QUE VISCA LA TERRA…

Dia 2 de febrer de 1208 naixia Jaume I a Montpeller. L’estiu de fa cinc anys, amb Biel Majoral, vàrem agafar els atapins cap allà per visitar l’exposició commemorativa que s’hi va fer. Abocàrem la decepció del viatge en una crònica, Vergonya cavallers, vergonya!,  publicada al Diari de Balears l’11 de setembre de 2008 en un article que instava a salvar la casa natal del Conqueridor.

La il·lustració és una foto antiga de la Dansa del Cavallet
***

Ja han passat anys d’aquella proposta pública. Salvar, protegir i enaltir la casa pairal de Jaume I esdevenia molt més que un símbol o una metàfora. Significava mantenir un emblema, un estendard, un símbol d’agermanament i d’unió de les terres catalanes. El casal podia esdevenir un museu i una porta oberta a Europa per difondre la història de Catalunya. Avui, com cada any, l’avinentesa de la data convida a rememorar les impressions d’aquell viatge i reiterar algunes reflexions que no han perdut actualitat.

Llorenç Villalonga va gaudir de redemptors que, tot i no ser de la seva corda, l’empararen i protegiren. Crítics com Joan Sales, Jaume Vidal Alcover o Damià Ferrà-Pons contribuïren a divulgar la seva obra literària decantant-la de la ideologia, com si ambdues coses no fossin la mateixa. De totes maneres, és evident que l’enlairament de l’escriptor no ha estat gens innocent, sinó atiat des del discurs dominant, amb uns programes d’educació fomentats ja en ple franquisme en atenció, precisament, a la conducta i a la ideologia.

* Foto (arxiu familiar): equip del psiquiàtric de Palma de l’any 1944. El segon de la dreta, assegut, és Villalonga i darrera d’ell, Bartomeu Mestre (1). A l’esquerra, l’historiador Mn. Antoni Pons (2).
*   *   *