Etziba Balutxo...

Des de les primeres eleccions autonòmiques de 1983 la dreta tenia el poder i calia rodar clau als vicis. Malgrat el baf de casos de corrupció (Bon Sosec, Calviagate, Brokerval, Fundació Illes Balears, Túnel de Sóller, ISBA, DOT…), les enquestes concedien al PP una ampla i còmoda majoria absoluta. NOVES pretenia una missió gairebé impossible: incidir sobre l’abstenció i donar moral a les barriades i als pobles on l’equilibri era més fràgil. Durant el primer trimestre de l’any, estudiàem i analitzàrem els resultats dels darrers anys. Calia optimitzar els recursos per treure el màxim profit de la tirada de 20.000 exemplars de la revista que s’havia de repartir en bustiades selectives. Els col·laboradors cercàrem aportacions econòmiques i publicitat. Teníem consciència del paper de David contra Gol·liat, perquè competíem en inferioritat de condicions amb la tasca i el capital de Javier Mato, totpoderós controlador de la premsa illenca, i amb Illespress, l’obscena i pamfletària revista del PP, subvencionada amb doblers públics, a les ordres de Jaume Matas i de Carlos Delgado, i dirigida per Antonio Alemany.

Setmana a setmana, cada exemplar presentava a la pàgina 2 un Editorial de combat, inusual a Mallorca, i, al peu, una vinyeta, L’acudit d’en Balutxo, una secció gràfica que elaboràvem Jaume Sastre, Josep Palou i jo. En Pep era el celebrat i admirat dibuixant desconegut d’uns acudits sense manies que es dividien entre forts i molts forts (1). No ens podia tremolar el pols, perquè la situació no estava per ambigüitats. Calia rendibilitzar al màxim tots els esforços i mirar de ser efectius, a risc de ser excessivament efectistes.

En el número del 29 d’abril, Xisco Seguí destapava un fet que incidiria positivament a les eleccions. Es tractava d’una amagada publicació institucional del govern, Baleares, la niña de tus ojos, distribuïda només a les cases de Balears d’Amèrica. Tot i la reclamació del periodista, el govern es negà a declarar el cost d’aquell pamflet propagandístic del PP. Un primer exemplar es publicà el desembre de 1998 i el segon, i darrer, el març de 1999. Ambdós eren una hagiografia del poder, editats a tot color i en paper d’alta qualitat, amb l’objectiu de facilitar la nacionalitat espanyola als fills i néts d’emigrants illencs per obtenir el seu vot! Ensabonat per Miquel Segura, cap de premsa de la Conselleria de Presidència i director del luxós fulletó, Jaume Matas instava la inscripció en el Centro Español de Residentes Ausentes “paso primordial para ejercitar sus derechos y beneficiarse de cualquier iniciativa del Gobierno”. Els “derechos” eren la tramitació del vot i la recompensa, viatjar de franc a les illes. A l’interior hi havia un ensucrat reportatge fotogràfic de les visites de Jaume Matas i Rosa Estaràs als casals de La Plata, Rosario, Uruguai i Santa Fe, i una especial atenció als amics del PP (Romeo Sala, del golf de Pula, només és un exemple). Al final, en un destacat, s’explicava el mecanisme per obtenir els grans beneficis de tenir nacionalitat espanyola. Encara avui, rellegir aquella revista repugna qualsevol esperit democràtic. Si el segle XIX els cacics compraven el vot, ara se’n fabricaven de nous amb viatges pagats amb doblers públics. Un escàndol de gran magnitud que, incomprensiblement, era ignorat en els mitjans de comunicació. Els silencis delataven les hipoteques de les editorials a l’abundant publicitat que els facilitava el govern del PP.

L’article de Seguí provocà reaccions. L’intrèpid sindicat Unió Obrera Balear, un ens democràtic nascut l’any 1881, refundat cent anys després i de gran incidència d’aleshores ençà, havia aconseguit d’Argentina alguns exemplars de les revistes i les va divulgar amb una campanya a Formentera, punt àlgid de la maniobra. En lliuraren còpies a la presidenta del Consell d’Eivissa i Formentera, Pilar Costa,  i a la premsa. Aquesta, tímidament i lentament, va haver de començar a parlar-ne. L’operació romania desemmascarada i va ser la gran protagonista de la campanya electoral. Dia 13 de juny, contra tot pronòstic, Jaume Matas perdia el poder. Havia fet malbé la majoria absoluta. Dos dies després, NOVES informava que el govern amagà la victòria fins a la matinada de dia 14 per evitar la festa de celebració. També destacava el vot de Formentera a favor de la coalició progressista, determinant en el resultat final. A l’interior, Xisco Seguí recordava que NOVES destapà la feina de claveguera del PP de fabricar vots incauts d’importació i informava que el PSIB-PSOE, el PSM i EU denunciarien la maniobra als tribunals. Calia eradicar accions com la que s’anomenaria Operació Mapau.

El nou govern, derivat d’un pacte de progrés feble i inestable, va ser presidit per Francesc Antich que va haver de menjar morena i aquietar-se als interessos de quatre partits polítics. El repartiment dels llocs de responsbilitat no es va fer en atenció a la qualificació de les persones, sinó que va distribuir els càrrecs entre gent inexperta en el món de la gestió, a les ordres d’uns líders mediocres i egòlatres. Tot plegat, l’antítesi de NOVES: gestió eficaç i nul protagonisme. El setmanari continuà fins al novembre i, en digital, encara un altre any més. S’havien aconseguit les fites. Baleares, la niña de tus ojos i Illespress varen desaparèixer del mapa, però sobretot s’havia assolit el principal objectiu: la regeneració democràtica! Ja fa anys que Pere Costa i Xisco Seguí moriren, ambdós joves, sense rebre cap reconeixement (2), l’agraïment ni que fos, de cap partit polític. Altres es penjarien les medalles. Tanmateix, els de NOVES no volien flors!

(1) Vg. arxiu adjunt Mostra, amb dos dels acudits publicats. El primer, durant la campanya i el segon, arran del desenllaç electoral.

(2) L’any 2004, aprofitant la presentació a Palma de la revista El Triangle, en el Club Diario de Mallorca es va recordar l’aventura periodística de Noves i es destacà el paper de Pere Costa, mort un any abans. Xisco Seguí moriria el juliol de 2007. Ambdós ho feren amb 51 anys.