23-F; LA PARÒDIA BORBÒNICA
Deixa un comentariLa representació del 23-F de 1981 va ser una comèdia bufa, pensada, dissenyada i executada des dels aparells de l’estat, amb l’objectiu de dotar de credibilitat democràtica la Restauració Borbònica de 1975, una de les darreres imposicions (però no l’última) del dictador assassí que acabà amb la República i amb mig milió de vides per la força de les armes.
Els articles d’opinió d’Iñaki Anasagasti, de Josep Maria Xirinacs i del poeta Joan Oliver (Pere Quart), a més del llibre Un rei colp a colp de Pepe Rey, foren algunes de les poques veus que assenyalaren l’esperpèntic muntatge com un acte de traïció a la ciutadania i a la democràcia. A l’altre cantó, la paròdia no ha merescut mai el rebuig de les forces polítiques que, acomodades al sistema i a la bondat salarial dels càrrecs, no només feren els ulls grossos a l’estafa i miraren cap a una altra banda, sinó que enlairaren l’actitud de la “corona espanyola” i feren que, una presa de pèl col·lectiva, esdevingués una fita de la falsa consolidació democràtica.
* * *
Les dues portades que il·lustren l’article, de 10 de novembre i 24 de desembre de 1980, són premonitòries de la farsa imminent del cop d’estat; una representació de comèdia bufa.
* * *
Encara avui és l’hora que algú aporti la vertadera història de la paròdia de l’hipotètic cop d’estat del 23-F de 1981. La sèrie que, més de 25 anys després de l’episodi, va produir i emetre TVE és una hagiografia de la família reial que no resisteix una anàlisi rigorosa. Com deia Perry Mason, si es troba el motiu del delicte apareix el delinqüent. A qui beneficiava la pantomima? Ens han volgut fer creure que a la democràcia, però la gran beneficiada va ser la monarquia. A qui perjudicava? A la democràcia, a la llibertat i a l’autogovern. Per aclarir com va anar la cosa, resulta alliçonador endinsar-se en la lectura dels diaris previs a l’endemesa. Sense gaire esforç, sobresurten les peces clau de l’opereta, els noms d’alguns dels actors i el balanç final de la festa pirotècnica.
El 10 de novembre de 1980 la premsa destapava que uns militars d’alta graduació havien lliurat al cap d’estat un document, per forçar l’entrada dels socialistes en el govern. La informació destacava: “Sorprende que una intervención militar – pacífica, pero intervención – no haya merecido una reprobación de los socialistas.” També s’informava que “Personalidades del Gobierno han señalado que Adolfo Suárez sólo saldrá de La Moncloa si el Rey le pide que dimita.” Curiosament (o no), el mateix dia la premsa destacava que Fraga Iribarne, no escalivat ni assaciat amb els seus assassinats de Vitòria, reclamava en el congrés d’Alianza Popular al País Basc un altre estat d’excepció. Alfonso Guerra, xuclant roda, afirmava estar “tanto o más preocupado por el sentimiento nacionalista insolidario de los catalanes sin terrorismo que por el separatismo vasco.” Ja tenim els Dramatis Personae de la representació: Juan Carlos, els generals, Suárez, Fraga, Guerra… tots a punt de parar taula, amb el poble de públic per força.
Només sis setmanes després, el mateix dia que el rei d’Espanya feia el discurs de Nadal, el govern aprovà la redacció d’una llei orgànica “de armonización de los procesos autonómicos”; la tristament famosa LO(h)APA. L’esborrany limitava l’ús de la senyera i la ikurriña (talment com havia fet mig segle abans Primo de Rivera) i, el més patètic de tot (qui eren ells per decidir què són els altres?), decretava que no existia altra nació a l’estat que l’espanyola. Els militars exigien “un cop de timó”?
Encara no havia transcorregut un mes d’ençà de l’anunci de la restrictiva llei en curs, quan, dia 20 de gener de 1981, s’anunciava el II Congrés d’UCD que se celebraria a l’Auditòrium de Palma i Adolfo Suárez confirmava que encapçalaria la candidatura al comitè executiu. Deia que el seu objectiu principal era “democratitzar el partit i evitar involucions”. Una insensatesa? Un avís directe als que remenaven casseroles a les casernes? En tot cas, el desafiament no va durar ni deu dies. Dia 29 de gener, just una setmana abans del congrés del seu partit, Suárez dimitia per sorpresa com a president del govern espanyol sense explicar cap motiu. L’endemà, la premsa obedient va atribuir la renúncia a les tensions internes del partit. Els més agosarats especulaven que era per “manca de sintonia” amb el rei. De les pistoles, de les bravejades dels militars, ningú no en va dir pruna!
Just una setmana després de dimitir Suárez, el dia 5 de febrer, a la Casa de Juntes de Gernika, en el primer viatge oficial del rei d’Espanya a Euzkadi, quan Joan Carles I començava el discurs (1), més de 30 càrrecs electes d’Herri Batasuna es posaren a cantar l’Eusko Gudariak, l’himne del soldat basc (2). El rei d’Espanya va arraconar el discurs que havia començat i va extreure de la butxaca de l’americana un altre discurs alternatiu on parlava d’intolerància i de respecte mentre l’Ertzaintza foragitava, a tocs, els membres d’HB. L’endemà, dia 6 de febrer, Suárez inaugurava el II Congrés d’UCD a Palma i, en un discurs mediocre i sense explicar les causes reals (ni reials) de la dimissió, s’acomiadà fent èmfasi en “los peligros de seguir l’actual corriente internacional de derechización”. S’iniciava el procés de relleu. El nou líder d’UCD i candidat alternatiu a la presidència del govern espanyol seria Leopoldo Calvo Sotelo, anticatalanista, molt ben vist per la dreta i nebot de l’autor del “antes roja que rota”. Així i tot, es veuria obligat a continuar, com Suárez, al davant d’un govern feble que no disposava de la majoria parlamentària.
Dia 23 de febrer de 1981, mentre Calvo Sotelo se sotmetia a la votació d’investidura, el Congrés de Diputats era assaltat per Antonio Tejero, reincident colpista i inconscient titella del general Alfonso Armada, lleial tutor de Joan Carles I, el qual, set hores després, vestit de militar i en condició de cap de les forces armades (i no, com corresponia fer-ho en democràcia, com a cap d’estat), va condemnar l’acció per esdevenir el salvador de la pàtria. Amb el temps es va saber que Armada havia parlat amb el socialista Enrique Múgica per pactar un govern de concentració nacional (la proposta que va defensar Tejero fins que va saber que no seria un executiu de militars i que no hi figuraria Milans del Bosch). Anys després, el Partit Popular designaria Múgica defensor del poble i, en aquesta condició, denunciaria l’Estatut de Catalunya. Tot encaixa? Algú creu que tot plegat són especulacions? Tant de bo els comentaristes i els historiadors no deixassin tant de camp per investigar! Per revalidar la voluntat de Franco i legitimar la Restauració Borbònica, només calia desballestar UCD i que el PSOE assolís el poder amb majoria absoluta. Així va ser, l’octubre de 1982, i així es va dur a terme la reconversió industrial (sense rebuig sindical), les successives “loapas” (sense oposició política), l’entrada a l’OTAN (amb un plebiscit apocalíptic), el GAL… Bé, el GAL i Mr. X no és segur que aleshores ja fessin part de la paròdia. El fet és que la comèdia no ha acabat!
(1) En aquesta fotografia podreu veure la portada de l’ABC arran del judici contra els parlamentaris bascos que cantaren el seu himne, processats per injúries al cap de l’estat espanyol. Els acusats al·legaren una raó de pes: “Cantar el nostre himne nacional no és insultar ningú. D’haver-ho volgut fer, en sabem!“. Ara, les escridassades i els insults als borbons, totalment desacreditats, són molt habituals i, amb el temps, la gent indignada reclamarà els seus caps, tal com va passar amb la seva dinastia a França.
(2) Podeu escoltar-la a https://www.youtube.com/watch?v=WuEKr9Nux-E
Volia posar de manifest a Batista i Roca que, els polítics catalans actuals, ni a tocar del nas flairen les obsessions, els deliris i els prejudicis que són l’essència dels espanyols, tinguin la ideologia que tinguin. Li citava de nou Ledesma Ramos, amb l’afany de veure quines consideracions en trauria. La frase, també del 1931, portava cua: «El pueblo vasco es de una nobleza y de una lealtad tan notorias que convierten su pleito regional en una reclamación inofensiva e ingenua.»
Escoltada la lectura, Batista i Roca va quedar pensarós un instant, per comentar després de forma contundent: «I, aquesta concepció continua igual, encara que els mateixos polítics catalans no vulguin que sigui dit. Ben mirat, els Adolfo Suàrez i els Felipe Gonzàlez han estat “mandos” més importants o menys de les organitzacions feixistes. D’on els vindria ara desmentir els dogmes espanyolistes redactats pels seus antics mestres? Així, els bascos seguiran essent “nobles, inofensivos e ingenuos” per més guàrdies civils que els matin i nosaltres uns “separatistas solapados que esperan cobardemente su hora”, per més que els fem bona cara quan ens escuren les butxaques.»
«A Catalunya —vaig respondre-li- només podrem sortir-nos de tot això formant uns dirigents amb tremp, replantejant-nos totes les idees de nou i mirant-nos les coses des d’un altre angle de visió, capaç d’animar els apocats i de retornar l’esperança als decebuts.»
Unes setmanes més tard d’aquesta conversa —parlo de l’any 1977—, Batista i Roca publicava al diari Avui un article que porta per títol Tornar a començar. Sens dubte, una mena de compendi del seu pensament els darrers anys de la seva vida. El títol no pot ésser més significatiu: Tornar a començar. L’article s’inicia amb una frase d’allò més característica de l’estil de Batista i Roca, ja que els seus pensaments més originals, sovint portaven un contrapunt que subratllava amb el to de la veu. Fins i tot solia remarcar-ho amb un guió quan escrivia. I, aquell dia, escrivia: «Ens varen robar la cartera. Ara diuen que ens la volen tornar —però buida.» Observis que després de «tornar», posa el guió, recurs que li permetia, àdhuc quan par- lava, augmentar el to cantellut i càustic. Llavors, queien com un cop de massa expressions com: «però buida».
Crec que Batista i Roca és un dels homes més eminents que ha donat la nació catalana i el seu millor professor de civisme tal com recordava jo mateix en l’angoixosa hora del seu enterrament al Cementiri Nou de Barcelona. Encara ara us confesso que el trobo a faltar. La seva sola presència segur que hauria accelerat el preludi de la Independència de Catalunya. No anem més lluny, quan aquest estol de joves deixebles meus van per ciutats i viles del nostre país a propagar la pregunta: «Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya?», però no perquè la gent la contesti amb un «sí» confiat o amb un «no» poruc, sinó des de la creació de noves imatges motivadores que renovin les argumentacions dels nostres drets amb un vigor psíquic que sigui capaç de fondre els obstacles. 0 ja no és veritat allò que la fe fa moure muntanyes? Doncs bé: quan els meus deixebles tornen a Barcelona i m’expliquen les trifulgues que han passat, sovint, allò que faig primer que res és preguntar-me a mi mateix: «Sobre això, què hauria dit Batista i Roca?»
Algú pot pensar si tan operants eren les maneres de fer i la forma de veure’ns a tots nosaltres, quan Batista i Roca retornà de l’exili, per què no va trobar molt més escalf i acollida a la Catalunya de I? nova restauració borbònica? Per un costat ell tenia ja vuitanta anys i el país, per altra banda, vivia uns moments de considerable confusió política. Recordo que quan l’any 1976 jo recomanava a molts homes amb neguit polític que caldria donar suport a Batista i Roca per a formular el preludi de la Independència de Catalunya, la proposta no encaixava. Uns em deien que era massa de dretes, cosa que després no els ha fet pas arrufar el nas i cofois han figurat a les candidatures electorals del nacionalisme més dretà. Altres, que hom sospitava si s’afaitaven cada matí tot cantant «La Internacional», apuntaven que, Batista i Roca, era un exaltat extremista i que, Lenin, ja havia sentenciat que l’esquerranisme era la malaltia infantil del comunisme. Etc.”
Preludi de la Independència. 5è Capítol
Carles Muñoz Espinalt, 1992