Mails per a Hipàtia

Això és part d’una entrevista que la gent del CCCB em va gravar, en ocasió de la conferència de James Curran de la qual parlava més avall. Sobre les revolucions àrabs i internet. Intente insistir, no sé si massa, en la importància del context. En que internet va ser un vector de canvi clau però que no hauria funcionat sense un context concret que feia possible i fins i tot desitjable la revolució.

 

Reconec que hi ha gent que té molta gràcia.

Avui he rebut aquesta imatge, excessivament optimista ho reconec però bona.

Quan marxem, quan marxem tots que les barres són de tots, aleshores una forma de financiació de l’estat espanyol podria ser aquesta: posar a la venda el nostre tros d’escut. 

(Ben mirat igual hauríem de demanar royalties…) 

Aquesta campanya m’ha semblant important copsar de forma molt directa l’ambient així que he anat a tants actes públics com he pogut. He estat en actes de CiU, ERC, ICV-Verds, Solidaritat i les CUP. En alguns casos en fins a tres actes diferents, car pensava que era interessant veure ambients distints i reaccions que jo pensava que serien distintes. Hi ha alguna altra formació política que també m’hauria agradat veure en directe però al final no era tan fàcil combinar horaris o trobar actes que em resultaren interessants. En qualsevol cas he de dir que ha estat una experiència tan esgotadora com interessant.

Perquè hi ha un munt de detalls, d’imatges, que podria explicar. La veritat és que en els actes mirava més a la gent que no als qui parlaven. M’interessaven les reaccions, els petits gestos que et fan pensar que alguna cosa està passant. I n’he vist molts plens de subtileses, de matissos, que m’han fet pensar molt.

No tinc ni idea, però, de què passarà demà. Les enquestes són més o menys clares però el meu nas em diu que pot passar de tot i que no hi ha res escrit encara. I tanmateix més enllà del recompte dels uns o dels altres i dels de més enllà, la veritat és que veient l’ambient dels actes, la forma en que la gent reacciona, els comentaris que m’arriben, les vibracions que note, tinc la sensació que demà, encara no sé com, farem història.

I jo això no m’ho vull perdre… 

Aquesta cançó sempre m’ha encantat. La vaig conèixer de molt jovenet perquè la cantaven Lluís Miquel i els 4 Z. Després la vaig descobrir en l’original del gran Chico Buarque i no em canse mai de sentir-la.

Fa diesm en un dels pocs moments de descans d’aquesta campanya estresant, vaig descobrir aquesta versió i aquest vídeo clip, que m’agrada quasi tant com la cançó. Gaudiu-ne. 

Dijous matí Albert Montagut va presentar a la Casa del Llibre de Barcelona el seu nou llibre NewPaper i ens va demanar al Lluís Bassets i a mi que l’acompanyàrem en l’acte i diguérem unes paraules.

Ho vaig fer amb molt de gust. El llibre és excel·lent. És una molt bona crònica de com ha estat l’entrada d’internet en els diaris i en el periodisme en general, amb un abast sobretot de l’estat espanyol. Montagut n’ha fet una crònica detallada i minuciosa, un paper que quedarà a partir d’ara com la referència bàsica a l’hora de documentar el que ha passat en aquests anys.

El llibre, però, barreja pel mig una crònica personal de com ho ha viscut ell mateix, des de les seues diverses responsabilitats en diaris com El Periódico, El Mundo o ADN. D’entrada sobta, i segons que m’explicava la Paula Carrión, la seua editora de L’Eliana, va ser complicat de dissenyar com ho presentarien tot això. Però una volta entens el que són aquells espais la veritat és que afegeig un plus personal al volum que l’enriqueix encara més.  

Dilluns vaig tenir la sort de presentar la conferència (trobareu ací el vídeo) al CCCB de James Curran. No havia tingut l’ocasió de conèixer-lo personalment mai i va ser un goig. A finals dels vuitanta em va causar un fort impacte un llibre seu que demostrava com les grans corporacions estaven matant el bon periodisme.La sessió començava a quarts de vuit però nosaltres vam quedar una bona estona abans per poder tenir amb calma una conversa llarga. Ell ara defensa, sempre ben carregat de dades, que a internet li està passant el mateix i que estem massa il·lusionats amb la xarxa. Ens hi vam barallar amicablement.

Ell em va interrogar sobre VilaWeb per referències que tenia prèvies, d’estudis, congresos i algun vell amic comú de tots dos. Li vaig estar explicant en detall i durant el debat posterior a la conferència em va reptar al diàleg i em vaig aonar que en pocs minuts ja havia decidit que l”excepció VilaWeb’ havia de tenir un motiu i aquest era el català. La seua tesi general és que les marques antigues, dels diaris en paper, estan canibalitzant la web i impedeixen l’aparició de noves marques, així que quan n’hi ha una de ben consolidada cal cercar la raó del perquè és excepcional.

Vam quedar que parlaríem i va mostrar el seu interés per estudiar el nostre diari i afinar aquella anàlisi improvisada però ben aguda. Encantat, és clar.

 

 

 

Aquest cap de setmana hem començat a publicar en català i en èuscar a VilaWeb i a Berria un parell de cartes que intercanviarem cada set dies Martxelo Otamendi i jo. Les cartes en català les publiquem a VilaWeb i les trobareu ací la del Martxelo i ací la meua.

Aquesta primera setmana, però, em fa il·lusió ensenyar també la versió en basc, que publiquen a Berria. En el cas del Martxelo Aieroportuan, en el meu Bozkatzera.

Fèia molts mesos que en parlàvem de fer això i que els nostres caps, l’Assumpció i el Jon Mari ens apretaven per tal de publicar-ho. Finalment entre elecció i elecció ens hem decidit i ara ja és qüestió d’escriure cada diumenge, com a mínim fins que algú dels dos tinga l’ambaixada pròpia…

 

Finalment s’ha estrenat Fènix 11·23, el film que narra de forma magnífica l’absurda persecució patida fa vuit anys per l’aleshores encara xiquet Èric Bertran. La monstruosa Audiencia Nacional espanyola li demanava aleshores vuit anys de presó, de reformatori, per haver enviat un correu a un supermercat tot demanant que etiquetaren els seus productes en català. El cas, absurd fins l’esperpent, va despertar una enorme solidaritat que va acabar per desbaratar la persecució del xicot però que no li va estalviar ni a ell ni a la seua família i amics maldecaps i problemes més que notables.

Vuit anys després dels fets, com si haguera complert la pena prevista, Èric Bertran ha vist el seu cas portat de forma excel·lent a la pantalla. En el seu moment Noam Chomsky va dir que era una història que mereixia ser vista a tot el món. Finalment sembla que serà possible. I val a dir que el film s’ho mereix i és, en aquest sentit, de visionat obligatori.

El més emocionant del film, però, és la persistència dels seus creadors. L’incansable Joel Joan es va posar entre cella i cella complir la demanda de Chomsky i no ha parat fins aconseguir-ho. Movent cel i terra i jugant-s’ho tot. En l’estrena es va emocionar recordant Martí Gasull, un altre dels cabuts que no van parar mai de fer coses per aquest país, i es va abraçar amb el propi Èric i la seua família, que vuit anys després segueixen lluitant pel país.

En el film hi ha un moment que em va colpir molt. És l’aparició de la Teresa Alabèrnia, la mare de la Núria Cadenas, que intenta obrir els ulls dels encara atordits pares de l’Èric a la realitat. I em va colpir perquè és gent com la Teresa, l’Èric, el Joel, el Martí els qui expliquen per què som on som avui. Aquest és un país de gent que fa feina i que la fa ben sovint sense demanar res a canvi. Alguns no acostumen a veure-ho o prefereixen mirar en una altra direcció, però d’ací és d’on naix la nostra força. I això és el que Fènix 11·23 explica molt bé.

De vegades ens toca fer de tot. Ahir a Balaguer el pregó de la festa major del Sant Crist. Jo només havia fet abans un pregó a la festa del meu poble, però quan m’ho van demanar vaig dir que sí. Ho vaig dir perquè em van explicar que no volien un pregó localista sinó una crònica de l’actualitat i del país.

Tot i això ja els vaig avisar que ho faria, és clar, però que afegiria detalls locals. D’ells i meus. Perquè una de les famílies fundadores de Bétera són els Balaguer que no cal ser massa llestos per a saber d’on venien. I també perquè el rei Pere el del Punyalet era nadiu d’allà i va ser qui va ordenar enderrocar el castell de Bétera, un dels episodis més intrigants de la nostra història local.

Va ser molt agradable, espere que també pels que m’escoltaven i vaig poder gaudir a més d’un esplèndid ball de bastons i d’un sopar amb la cúpula política de la ciutat, interessantíssim.

Ja ho sé que el país ha canviat però és que ha canviat tan ràpid que no me’n se avenir. I parlar de la independència i sobretot del que farem l’endemà i de com ho farem ja és plat habitual en qualsevol d’aquests sopars. Me’n vaig atipar de xerrar i escoltar i encara vam trobar un moment per viure en directe, enganxats als iphone, el llançament del vídeo Cauen els murs, que avui sembla que ha causat sensació…

El país està vibrant. No en tinc cap dubte.

(La fotografia és de Joan Biscarri. Gràcies) 

Dia d’eleccions americanes. Sens dubte el més gran espectacle polític del món. A casa comenten que no m’havien vist mai tan poc interessat. La veritat és que la bogeria informativa que estem vivint ací a casa nostra em té ben distret. Per primer vegada en dècades no he vist en directe els debats ni em sembla que puga seguir la nit electoral com acostumava a fer-ho. 

Però per si en teniu interès aquests són els dos focus en els quals concentre la meua mirada, normalment.

1) La nit electoral a la CNN. És un desplegament únic de tecnologia al servei de la informació. Mapes espectacular, connexions insòlites, gràfics dignes de la Superbowl. Fa quatre anys fins i tot van fer la primera entrevista amb un holograma que recorde. A veure amb què ens sorprenen aquesta nit.

2) El titular de demà de The New York Times. És una tradició que van trencar fa quatre anys amb Obama. El NYTimes publica el dia de les eleccions un titular de tres línies a portada completa que ho explica tot. Impressionant sempre. No cal llegir res més. Fa quatre anys, però, ho van deixar de fer substituint-ho per un simple ‘Guanya Obama’ que supose que volia remarcar el caràcter històric de l’elecció d’un president afroamericà. Van ser molt criticats.

Encara que avui no ho puga seguir la nit amb la intensitat habitual -fins i tot he viscut en directe tres eleccions allà treballant- aquests detall procuraré no perdre-me’ls i us aconselle que no us els perdeu vosaltres tampoc.

L’altre dia vaig anar a veure Acorar, una obra de teatre impressionant de Toni Gomila, que amb l’excusa de la matança del porc fa un repàs al transfons profund de la manera de ser mallorquina. Entre altres mèrits l’obra té una llengua riquíssima i en el diàleg punyent i tallant que s’hi representa s’insisteix una vegada i una altra en com en poques generacions hem canviat de món, desemparant la llengua. És genial quan l’home gran només sap dir ‘cotxe’ allà on els joves distingeixen i en canvi els joves només saben dir ‘arbres’ allà on el vell distingeix tot d’espècies i classes.

Tot plegat em va vindre al cap ahir de bon matí quan ens vam alçar a casa amb el pati ple d’aigua i a punt d’entrar-nos. L’aigüera no tragava, segurament plena de brutícia i em va tocar treure-la a poals i fer forçar fins desatascar de forma mínima el conducte. ‘Neteja el marge!’ em va vindre al cap mentre menejava el conducte. Tot recordant que al poble quan arribava la tardor era el moment de netejar els marges, per a que si plovia no ens complicaren la vida amb el seu contingut.

A ciutat, però, el marge no es veu i no el neteges però l’ensurt i els peus dins l’aigua et persegueixen igual… pitjor i tot, diria jo.