Mails per a Hipàtia

A mi també em va atrapar quan la vaig sentir, ja fa molts ants, pel mateix Chico Buarque. És la priemra vegada que vaig sentir una cançó amb els versos esdrúixols –o proparoxítons, com em sembla que diuen ara els lingüistes– i l’èmfasi que fa en l’antepenúltima síl·laba dóna als versos una força especial. A més, quan torna a repetir la lletra, Buarque fa una transposició de paraules, que no sé si era un experiment, però a mi em fa l’efecte com si insinués la fatalitat d’aquell home que, faci el que faci, acabarà esclafat a l’asfalt. (també la vaig pdsoar en el bloc; ja fa temps, el 22 d’abril de 2010).