Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

  • Inici
  • Qui sóc?
  • Hemeroteca + Premsa
  • Telegram + WhatsApp

    • Històries d’històries, recull d’#storify

    0
    Publicat el 31 d'agost de 2012
    L’altre dia pensava: mira, n’has de fer un #storify, d’això. 
    La pressa i l’ingovernable allau d’informació (i d’opinions) han convertit aquesta eina 2.0 en imprescindible en el meu dia a dia de blogger. I el blog? És que li he fet el salt? És que estem davant l’enèssim cant d’absoltes a les bitàcores? No. En realitat, Storify és una eina perfecta per al blocaire –wordpress ja n’ofereix una integració, a veure si a Vilaweb també permeten aviat treballar-hi amb facilitat– i ho és perquè permet enriquir les reflexions pròpies amb les d’altres persones organitzant amb més ordre i concert converses i debats d’idees. Ordre i aventura, que canten els Mishima. Però en aquests temps confusos i accelerats, també és convenient una mica de ‘concertació’. Ordre i concert, ni que sigui per variar.

    Cadascun d’aquests #storify, ‘històries d’històries’, podrien ser un apunt al blog, fins i tot quan en algun cas contenen més veus que no pas la meva. 

    Han nascut a “fora” d’aquest espai personal i gràcies a aportacions de molts, però també pertanyen aquí.  Espero que us donin elements nous per a pensar. Continuem xerrant, on i com sigui.

    Aquí teniu els sis #storify del mes d’agost.

    * Nota al marge: Storify? L’aplicació que et permet capturar piulades, articles, vídeos i fotos de la xarxa social tot ordenant les diferents peces en una narració pròpia, a la qual es pot afegir text. 
    Publicat dins de Aquest país és tan petit | Deixa un comentari

    Si l’agost és així d’intens…

    0
    Publicat el 22 d'agost de 2012
    … Com serà el setembre? En Sergi Picazo apuntava algunes pistes en el Punt Avui de diumenge. Amb aquest apunt al blog, però, em proposo una cosa una mica més modesta i clarament més informal. Agafar al vol (fins allà on es deixen) dos debats que he mantingut aquests darrers dies a la xarxa sobre el procés de construcció nacional.

    El primer és al voltant de la polèmica sobre la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Diumenge escrivia això a Twitter i FB:

    “Dedicada als que hem de convèncer; en positiu; radical i inclusiva; generosa i digna; amb un somriure i tota la tenacitat: la Diada 2012.

    “Em sembla una bona notícia si el President del meu país es manifesta a la Diada 2012. Pel pacte fiscal (ell), per la independència (jo). És un problema? No. Hem de ser molts. Més.

    “El problema no és si la Diada 2012 té més d’un lema (signe de normalitat), sinó si convertim això en ‘el tema’, oblidant el més important: hem de ser molts. Més. I que ara ha d’anar de veres.”

    Aquí i aquí podreu accedir a dues converses sobre el tema amb algunes amistats de FB.

    El segon és una anàlisi crítica de l’article “La lucha final de la burguesía catalana”, publicat a El País i revelador de la forma i el fons d’un nou/vell jacobinisme. La peça, parcial i tramposa, va encendre un viu debat a la xarxa, una part del qual vaig capturar en aquest Storify.

    (c) Fragment de la il·lustració d’Eulogía Merle que acompanyava l’article a El País. 
    Publicat dins de Aquest país és tan petit | Deixa un comentari

    #premisnacionals, mirall d’un país sortosament complex

    4
    Publicat el 18 d'agost de 2012
    Tornem-hi, amb el paper del castellà en la futura (of course) Catalunya independent. Bona notícia, en tot cas: aflora de nou als diaris i a les xarxes socials el debat sobre el nostre model futur de país, debat necessari i urgent (ja fem tard) que intenta fer camí allunyat de victimismes i essencialismes. Saludablement distanciat dels ‘ismes’ i cada vegada més transversal i divers, aquesta ‘nova’ conversa posada al dia es revela engrescadora, tota una invitació.

    Ara ha estat Carles Duarte, director del CONCA, el que ha animat l’intercanvi amb la seva proposta de reinventar el Premi Nacional de Cultura, tot reconeixent alguns dels representants més sòlids de la nostre cultura però que, ai, escriuen en castellà. Per cert, cal llegir l’article que el poeta i avui també gestor cultural feia ahir al diari ARA, i més quan tants l’han comentat i discutit sense ni tan sols haver-lo llegit. 

    “Que a Catalunya existeixen premis institucionals exclusivament dedicats al català és lògic, però també és cert que fan la impressió de pertànyer a una cultura resistencialista que ja hauria d’estar superada. Catalunya és una comunitat humana que té la sort de tenir dos idiomes, i ignorar-ne un és senzillament absurd. I encara més greu: fa lleig. Això no exclou que el català continua patint una evidentíssima inferioritat respecte al castellà, i que els esforços de les institucions i la societat civil haurien de dirigir-se a donar suport a l’idioma més feble.” Albert Sánchez Piñol citat ahir a El Punt Avui per Valèria Gaillard.

    Sigui com sigui, i com que el debat (“un debat polític, més que no pas cultural”) va més enllà de la serp d’estiu, he decidit de nou a aplegar en un #storify alguns dels arguments que ahir van bullir a la xarxa. Hi he afegit també alguns apunts meus, que crec que casen bé amb el tema.

    És una selecció tan personal com incompleta. Espero, tanmateix, que sigui interessant i que en tot cas serveixi (almenys) per descobrir a gent amb coses tan assenyades a dir com les que diu en Martí Adroher.

    Hi podeu accedir en aquest enllaç.

    Publicat dins de Aquest país és tan petit | Deixa un comentari

    Tres apunts: Ainaud de Lasarte i Badalona

    0
    Publicat el 9 d'agost de 2012

    L’historiador, advocat, periodista i polític català Josep Maria Ainaud de Lasarte ha mort aquest dijous als 87 anys. Els mitjans i les xarxes socials han fet aflorar dades, cites i valoracions d’interés. L’Ainaud era un home reconegut i estimat: “sempre treballant per una identitat de Catalunya oberta, plural, culta i universalista”, ha subratllat el conseller de Cultura Ferran Mascarell.

    Aquest apunt d’urgència és per destacar tres dades, en clau badalonina. Ja hi haurà ocasió de reconèixer la tasca de l’historiador i de glossar-ne la figura amb més profunditat i coneixement. De moment, però, comparteixo algunes informacions oportunes, bé que necessàriament incompletes, per a un dia com avui.

    • Els pares de Josep Maria Ainaud de Lasarte, Manuel Ainaud i Carmen de Lasarte i Karr van viure un temps a Badalona, a principis dels anys vint. Ainaud era artista i pedagog i “lluità tota la vida per un aescola pública, gratuïta, catalana i de qualitat.” Al pis on van viure fins el 1922, situat al carrer Sant Bru, 3, “tractaren la família del mestre Bori i Fontestà, la de Pompeu Fabra i la de Marcel·li Antich; altres companys de Manuel Ainaud també estaven vinculats a Badalona, com els germans Trias i Pujol, metges o Pau Romeva, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança en Català.”. Ho explicava el mateix Josep Maria Ainaud en el número 47/48 del Carrer dels Arbres.
    • L’historiador va jugar un paper clau en la comissió organitzadora de la primera Nit de Santa Llúcia que es va celebrar a Badalona, l’any 1978, a l’Hotel Miramar. Ainaud de Lasarte era l’enllaç d’Òmnium Cultural amb l’organització local de l’esdeveniment literari. Ho explica Edelmir Sancho, exdirector del Museu de Badalona i també implicat en l’esdeveniment. Ainaud de Lasarte va tenir també un paper simbòlic en els actes de la segona edició de la Nit de Santa Llúcia que es va fer a Badalona l’any 2004. Va ser presentant un llibre del pedagòg Joan Soler i Amigó al Saltamartí (la foto que il·lustra aquest apunt i que vaig fer jo mateix, correspon a aquell acte).
    • Ainaud de Lasarte va mantenir estrets i continuats llaços amb Badalona, a través de diferents persones, tot i que destaca la seva col·laboració d’anys amb la Carme Llobet (Amics de la Música, Òmnium Cultural, Rialles).

    L’Ainaud, historiador proper, lluitador exigent, home savi, sempre va ser un referent per a la gent d’Òmnium Badalona… i crec que puc parlar en nom de totes les juntes i presidències del quart de segle d’existència de la seu. Ja el trobem a faltar.

    Publicat dins de Badalona és un poble? | Deixa un comentari