Mails per a Hipàtia

Dissabte, avui fa una setmana, em van convidar a un acte de commemoració dels 25 anys de l’Acció dels Cristians contra la Tortura. No en sóc de cristià però respecte profundament la religió i encara més aquells que troben en la fe la força per a alçar-se contra la injustícia. I crec que les organitzacions, els grups i associacions que treballen 25 anys seguits mereixen ser reconeguts. Per tant vaig acceptar l’encàrrec.

A la taula érem amb l’Emili Chalaux, el jutge Santiago Vidal, l’advocadessa Gemma Calvet i el professor Jon Mirena Landa. Va ser un debat llarg però interessant, davant d’un auditori especialment motivat i molt amable i atent.

Quan va ser l’hora de les preguntes i els comentaris es va alçar un mossèn ortodox de Girona, el Pare Jaume, i una nena, l’Anano per parlar del cas del David Bakradze, els maltractaments al Centre d’Internament d’Estrangers de Zona Franca i la més que possible expulsió que és a punt de patir. Sobretot la xiqueta em va impressionar. El seu testimoni, serè però a trenc de plor em va colpir.

Així que només acabar l’acte els vaig demanar per parlar. Vam improvisar una reunió en la mateixa sala fins que ens van treure i vam acabar anant a la redacció, que és a prop. Vaig estar una hora llarga amb ells, amb la dona del David i amb un altre company d’ells, escoltant-los, intentant treure l’entrellat del que explicaven.

No era fàcil perquè les paraules els eixien a glops i em deien massa coses i massa ràpid però a poc a poc vaig poder anar reconstruint la història, que en definitiva vaig explicar en aquest article publicat diumenge. No conec al David. És una persona que ha robat i que no té una història precisament exemplar. Però la seua filla de dotze anys és un exemple per a tots. Em va impressionar i vaig decidir que no podia passar de puntetes sobre això.

Perquè? Sobretot perquè de tot el que em van explicar vaig entendre que aquella família era objecte d’una notable injustícia. Però especialment perquè a través dels seus ulls he descobert en el context adequat aquesta monstruositat que són els Centres d’Internament d’Estrangers, un limbo jurídic que vaig qualificar de Guantànamo en aquest editorial.

A VilaWeb ja n’havíem parlat, és clar. Havíem explicat què passa allà, havíem publicat denúncies dels diversos casos de maltractament, fins i tot de mort, que hi tenen lloc, que hi han tingut lloc. Però no és el mateix parlar-ne fredament que haver de mirar a la cara una família angoixada i desesperada. I el periodisme m’ho permet això: acostar-me a les coses amb ulls humans.

Des de dissabte el CIE de Zona Franca és una preocupació obsessiva per a mi. No puc estar tranquil sapiguent que hi ha maltractes, que no hi ha vigilància penitenciària, que el Síndic de Greuges està indignat i encès perquè no el deixen entrar. Però sobretot no puc estar tranquil perquè veig en el meu cervell constantment les cares de la dona i la filla d’aquest home i imagine el dolor que estan sentint.

No ho sé si es podrà evitar la seua expulsió però sé que jo estic obligat, com a ciutadà i com a professional, a denunciar aquest procés i aquest instrument, la situació que una família està vivint. I done gràcies d’haver triat el periodisme com a ofici perquè això em permet dedicar hores i experiència a aclarir la foscor que envolta aquest camp de concentració.

Especialment perquè ser director de VilaWeb, que és un gran privilegi, em permet posar aquest tema en una certa agenda social, limitada però important. Encara que als meus lectors no els interesse. De fet m’he mirat els números i aquestes qüestions sé que no interessen als meus lectors. Fins i tot he hagut d’enfrontar-me a un parell d’ells que em demanaven perquè defense un lladre, sense adonar-se’n que en realitat els estic defensant a ells, a la societat sencera. Ho he fet convençut del que faig i disposat a que la meua actitud tinga les conseqüències que haja de tenir. Sempre he dit el que pense i el dia que no em veja amb cor de seguir-ho fent espere tindré el cap prou clar com per a plegar. I si el que pense no agrada als meus lectors mala sort. No he tingut mai por de perdre’n un per dir el que pense. El que em fa por és perdre’m a mi mateix..

Sovint he explicat que el periodisme no ha de fer seguidisme del que volen els lectors. Que cal escoltar-los i molt però que no cal fer seguidisme fins a l’extrem de donar-los només allò que volen. Els meus mestres m’han ensenyat que el periodisme ha de ser incòmode i en aquest tema he vist que ho som. I això em fa sentir-me motivat. No per portar la contrària, que això seria estúpid i infantil. Sinó perquè veig en la meua feina la possibilitat concreta, limitada però molt concreta, de que alguns lectors obrin els ulls a una realitat mig amagada. Potser a la majoria tant els hi fa però només que uns quants lectors de VilaWeb entenguen el que està passant ja justifica de sobres el meu treball, els meus nervis, la ràbia que em trague i l’esforç d’una redacció fantàstica.

Per a mi aquest és el millor ofici del món -supose que això li passa a tothom amb el seu. Per a mi ho és perquè em permet viure situacions que no viuria altrament. Parlar amb gent amb la qual no creuaria ni una paraula, segurament. Aprendre el que els passa en les seues vides. M’agrada ser periodista perquè el meu treball em fa sentir-me part de la societat i no només individu. I fins i tot quan els temes són amargs, com aquest, aquesta sensació em fa tenir allà al final una punteta de felicitat que és el que em fa seguir treballant un dia més. Ni que siga un de més…

Anano és una xiqueta gironina de dotze anys. La vaig conèixer dissabte i estic encara impressionat. El seu pare, David Bakradze, està a punt de ser expulsat de l’estat i roman en el terrible Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona.

Malgrat que una jutge ha sentenciat contra l’expulsió basant-se en el seu arrelament a Girona i la presència de la seua família a la ciutat, demà David serà enviat a Geòrgia i allunyat de la seua filla. La parròquia de la Mare de Déu de la Tendresa de Girona està bolcada en el suport a David i tot d’associacions, institucions i persones els han fet costat. Aquesta és una d’aquelles tragèdies somortes que la gent deixa passar com si res malgrat la seua monstruositat. Recentment la delegada del govern espanyol a Catalunya va prohibir al Síndic de Greuges l’accés a aquest veritable camp de concentració on el tenen retingut. Els CIE estan en mans del govern espanyol i controlats per la seua policia, contra la qual s’han interposat una enorme quantitat de denúncies per maltractaments.

No sé si l’expulsió de David es podrà aturar. Em dol molt que al meu país passen coses així i no trobe cap argument vàlid per a consolar la seua família. Excepte un: dir-los que tenen una filla extraordinària. Veure-la parlar i defensar el seu pare, només amb dotze anys, és tota una experiència. Escoltar com relata la detenció desproporcionadament violenta que va viure el seu germanet i la preocupació que sent per la por que s’ha instal·lat al seu cos és tota una lliçó. Els seus pares ja poden estar ben orgullosos d’ella i segurs que aquesta gironina s’obrirà pas en la vida siguen els que siguen els obstacles que se li posen per davant. Parla emocionada, a trenc de plor, però amb una maduresa insòlita i una força que promet que serà una ciutadana exemplar.

Tant de bo que la ràbia justificada que puga sentir pel maltracte al seu pare no la torne contra el país on viu i contra la nostra llengua –que és la que ella parla amb naturalitat–. Perquè els catalans necessitem moltes Anano per tirar endavant.

Un vídeo de VilaWeb TV de fa uns anys amb Al Tall actuant precisament a Almansa. Recordant els maulets en la terra on vam ser desfets.

 

Després d’un cap de setmana inusualment ple de feina trobe uns minuts per a recordar Levon Helm, el cantant i bateria de The Band, el grup que va canviar per sempre la història de la música.

Levon era un cas rar en l’època, un bateria que cantava i ho feia amb unes maneres ben peculiars, durant molt temps em va fascinar els micros que li queien de dalt per a poder tocar mentre cantava i fer sonar així de magnífiques cançons com aquesta versió filmada per Martin Scorsese de ‘The Weight’. Un monument musical quan es va gravar, ara i pels segles dels segles.

Perdre és també una lliçó. Una gran lliçó. De fet jo pense que les vegades que he perdut he après molt més que he guanyat. Però, alerta, quan perds t’has d’alçar i seguir. O perds del tot. 

Ànim. 

 

Avui he fet amb Raimon el pregó del dia de Sant Jordi a l’Ajuntament de Barcelona (el vídeo és de Barcelona Televisió). Ha estat, com ens havien requerit els organitzadors, una conversa sobre els llibres i la literatura, distesa i volgudament íntima. Si és que alguna cosa íntima es pot fer en el Saló de Cent, que tant imposa. Però fins i tot han posat uns sillonets, cosa que no havia vist mai allà, on ens hem sentat tots dos entre l’alcalde i el regidor Jaume Ciurana, que per cert ha fet un discurs magnífic.

Ha estat un plaer gran fer aquest acte i fer-lo amb el meu admirat Raimon. Però tant o més ho ha estat també pujar Rambla amunt, quan s’ha acabat la cosa, amb l’Assumpció i l’Annalisa xerrant de gust i sense pressa fins a sa casa, mentre queia la nit a Barcelona…

(Ací hi ha el pregó sencer) 

Se’ns ha mort la Prim, la periquita de casa. Jo no entenc gens d’animals domèstics però segons que em van explicar ahir es veu que aquesta mena d’ocells no donen senyals d’estar malalts fins que en realitat és massa tard.

El cas és que se’n va anar molt ràpid, en qüestió de molt poques hores. I a tots ens ha quedat ara el buid dolç que aquests animalons deixen i la tristesa, sobretot la de la nostra menuda, la seua gran amiga.

Ella cada nit li cantava una cançó a l’hora d’anar-se’n a dormir. És un bellísima melodia africana que aquesta nit jo ja he tirat a faltar. M’agradava saber que ella li deia ‘bona nit’ d’aquella manera tan dolça i m’encantava escoltar la cançó des de qualsevol racó de la casa.

Avui això ja és un enyor.

Els amics de Presència m’han demanat un article per a la revista que es reparteix avui amb diversos diaris, sobre la crisi dels mitjans. L’he titulat ‘Adéu al paper’. Diu això: 

Diu Manuel Castells, autoritat indiscutible en la matèria, que quan hagen mort tots aquells que avui tenen cinquanta anys la premsa escrita serà història. El sociòleg no parla mai d’oïdes i basa la seua opinió en una notable acumulació de dades estadístiques. Amb el respecte que li dec discreparé: a finals d’aquesta dècada dos fenòmens que han marcat i conformat la comunicació de masses en el segle XX seran simplement irrellevants: la premsa escrita i els canals de televisió.?

Hi ha qui creu que això no passarà, tot argumentant que fa massa anys que se’n sent a parlar. És cert: fa temps que n’anem parlant però el fenomen s’ha accelerat de forma extraordinària els darrers temps, sobretot per causa de dos vectors relativament nous però d’un impacte sense igual: les xarxes socials i els telèfons mòbils.

Per això i òbviament també per causa de la crisi econòmica. Al nostre país han desaparegut recentment dos diaris, ADN i Público, un de gratuït i un de pagament, tots dos vinculats a grans corporacions. No és cap anècdota. Ho han fet també grans noms del periodisme europeu com France Soir o La Tribune a França. I més o menys per tot arreu hi ha capçaleres que tanquen, com Urban a Dinamarca o Het Volk a Flandes. Als quaranta grans mercats metropolitans dels Estats Units n’han desaparegut vint-i-dues, algunes d’elles d’un prestigi enorme com el Christian Science Monitor de Boston o d’una tirada imponent com el Seattle Post-Intelligencer. En total als Estats Units ja han tancat més de dos-cents dels diaris que hi havia el 2009.

No cal insistir massa en les dades però, perquè l’angoixant situació de la premsa escrita és de domini públic. Fins i tot entre els lectors de diaris, com els qui llegeixen aquest mateix article. Tothom sap que la situació és insostenible i que cal fer un pas endavant: que el diari en paper passe a ser secundari, una espècie de producte per a minories mentre les edicions digitals creixen i guanyen espai.

Però, i ací hi ha una clau del problema, l’economia de les edicions digitals i l’economia de les edicions en paper no tenen res a veure. Per cada set euros que els diaris en paper han deixat d’ingressar a Europa en conceptes de venda o publicitat tot just si les seues edicions digitals n’han aconseguit un de nou. I així la transició es fa molt difícil. Més encara quan les empreses periodístiques tradicionals han de fer front a dues competicions, una amb les noves empreses periodístiques ja només digitals i una altra amb les xarxes socials.

Les xarxes socials, avui bàsicament Facebook i Twitter, són el canvi més gran. Avui ja hi ha més gent que consumeix informació a través d’aquestes xarxes que no a través dels mitjans, escrits, audiovisuals o digitals –tots. Més encara: i a l’inrevés tots els mitjans reben avui la majoria de les seues visites a internet procedents sobretot de Facebook.

És cert que Facebook o Twitter, sense els continguts originats pels mitjans, ni de bon tros serien el mateix. En l’interessant film Page One, que retrata un any recent de la vida del New York Times, hi ha una aclamada escena on un dels periodistes veterans retalla les notícies que originalment provenen d’un mitjà tradicional en la versió web d’una pàgina tipus xarxa social. I aquesta perd pràcticament tot el seu interès.

Això és així. Però quina és l’alternativa? Els diaris que han optat per tancar la seua web esdevenen socialment inexistents perquè la gent no pot passar-se els enllaços d’una banda a l’altra. I ja no és possible fer marxa enrere: el nombre de gent que té com a primera font informativa internet creix i creix.

Ho deixen clar les xifres de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura que situen el nombre d’internautes del Principat en tres milions i mig, dels quals el 51,2% consumeixen informació i notícies de forma regular.

I això amb una bomba esclatant a poc a poc en les butxaques dels lectors. Que són els telèfons mòbils. Des de la presentació, encara no fa cinc anys, del primer iPhone, els anomenats «telèfons intel·ligents» han esdevingut ràpidament una mena de quiosc portàtil. Cada vegada més el telèfon és el centre des d’on consultar el Twitter, interactuar amb el Facebook, usar les apps dels diaris o fins i tot navegar pel web.

I això amb uns telèfons encara primaris. L’aparició de pantalles flexibles o de nous materials com el grafè permetran en els pròxims anys que apareguen telèfons que es podran desplegar fins a tenir la mida d’una revista i que tot seguit podrem plegar en la butxaca. Això els convertirà en una plataforma impossible de batre. Amb un factor clau afegit: els telèfons els té el cent per cent de la població. Poca broma.

 

Aquesta vesprada he participat en els actes de l’aniversari de la Institució de les Lletres Catalanes. Concretament he fet un dels brindis que ens han demanat a la Montserrat Abelló (fent el seu brindis en la foto), el Josep Maria Pou, la Mònica Terribas, la Muriel Casals, la Dolors Ollé, la Maria Mercè Roca i el Lluís Maria Todó. El meu brindis ha estat aquest:

‘El 1358 abans de la nostra els assiris van invadir l’Egipte faraònic i en entrar a la capital, Tebes, van destruir la seua biblioteca. Aquests dies recordem resistència de la ciutat de Sarajevo, ara que fa vint anys del setge. I en fer-ho hem de recordar també com els serbis van atacar i destruir de forma sistemàtica, com a objectiu de guerra, la seua Biblioteca, una de les més riques d’Europa en llibres islàmics i hebreus, un senyal vibrant de la gran cultura balcànica. Prop de cent mil llibres, però, van ser salvats per ciutadans anònims que es van jugar la vida remenant les estanteries cremades a la recerca de volums encara sencers mentre els franctiradors els acaçaven i en massa casos els mataven.

Els llibres són perillosos. Només això explica la persistència i la constància en la seua persecució, en totes les cultures i tots els segles, en tots els continents. Els cristians van cremar la biblioteca d’Alexandria i els perses la de Jerusalem. I Saladí va cremar la biblioteca Fatimida d’El Caire només vint anys abans que fos convertida en cendra la biblioteca Nalanda, el gran indret de la sabiduria budista -aquella biblioteca que era coneguda amb el preciós nom de Dharma Gunj -la muntanya de la veritat. Quan els ostrogots van entrar a Roma el primer que van fer va ser cremar tots els llibres mentre l’emperador Yuan feia cremar els de Pequín. El 1529 els espanyols, particularment obsessos amb la lletra escrita, van cremar tots els llibres maies i asteques i el 1939 quan van entrar a Badalona el primer que van fer va ser cremar la biblioteca privada de Pompeu Fabra al carrer de la Mercè. També els anglesos han cremat: la biblioteca del congrés de Washington o la més gran col·lecció de llibres escocesos, per ordre d’Eduard I. I els russos, van saquejar la biblioteca nacional estoniana a Tartu. I tants i tants altres…

Fan por els llibres en general, pel seu poder. Però deixeu-me que avui ho concrete en un. Perquè aquesta setmana fa cinquanta anys que va ser publicat ‘Nosaltres, els valencians’ de Joan Fuster per una nova editorial barcelonina que s’anava a dir Edicions 62. L’altre dia puguí veure el manuscrit del llibre en l’exposició que hi ha a la Universitat de València i em va impressionar pensar que tot un país neixia d’aquelles lletres escrites a màquina, d’aquelles correccions tipogràfiques fetes amb boli roig, d’aquell pensament enlluernador expressat sobre paper. Els llibres són tan perillosos que jo, i centenars de milers de persones fins i tot encara que no ho sàpiguen, no seríem qui som sense aquest llibre concret, sense tot el que neix d’aquell manuscrit escrit a Sueca. No tindríem la vida que tenim, ni faríem el que fem, ni somiaríem el que somiem. I això, aquesta capacitat concreta, tangible, gens metafòrica, real de transformar-nos és el que fa perillosos els llibres. Tan perillosos que arreu del món milions de persones han patit per haver-los escrit o per haver-los llegit o per haver-los fet circular -i vull recordar encara les bombes a ca Fuster. Tan fèrtils que han dignificat la vida de milions i milions de persones per l’emoció que encomanen i la sabiduria que transmeten.

Deixeu-me que brinde doncs aquest 14 d’abril per Joan Fuster i pels lectors heròics de Sarajevo. Deixeu-me que brinde per la Institució de les Lletres Catalanes. Però sobretot deixeu-me que brinde pels llibres, la nostra més gran i poderosa arma de constucció massiva.’

La meua conferència per al CAC de fa unes setmanes. Hi ha una remor de fons molesta però supose que a algú vos interessarà…

 

Aprofite el cap de setmana llarg per a llegir ‘Notícies d’abans d’ahir’ d’August Rafanell (a contravent). És un gran llibre, que dibuixa una sòlida història sociolingüística i política del país, amb particularitats colpidores respecte al que n’ha estat el discurs tradicional. M’ha interessat moltíssim el discurs francesista, la recuperació molt documentada del paper que la idea de l’annexió del Principat a França va jugar en els orígens del catalanisme. Aquesta ha estat una visió negligida però que dota d’una lògica molt clara els orígens dels nacionalisme al nostre país. (I que potser, potser, explicaria una miqueta més encara les diferències entre els orígens del catalanisme al Principat i al País Valencià).

El relat de Rafanell és molt consistent, amb una prosa admirable. Només hi ha algun moment en que sembla com si algun capítol fos un text escrit prèviament que s’ha encaixat a la força en el llibre. Però encara i així funciona bé i descriu a la perfecció, com un riu que baixa, l’evolució i l’ampliació de la idea nacional catalana.

En molts moments, a més, funciona com un espill de la nostra realitat actual. Inquietant àdhuc. Com quan després de la desfeta espanyola d’Amèrica sura sobre el país la hipòtesi, mateixa, que la independència és inevitable. Que vist en la perspectiva del segle passat és un seriós avís per a l’efervescència d’avui…

A voltes m’agrada dir que la meua generació més que viure a cavall de dos segles ha viscut a cavall de dos mil·lennis –que tan certa és una cosa com l’altra, tot i que no és tan òbvia–. I és precisament en el record del que era la Setmana Santa, contrastat amb el que és avui, on ho veig més clar.

Avui és dijous sant però només una part ínfima de la població ho celebrarà amb la religiositat que el món cristià atorga a aquest dia. A aquest dia i al de demà. La gent agafarà el cotxe i se n’anirà uns dies a descansar. No hi haurà mostres gaire visibles de religiositat i més aviat el que hi haurà és la disbauxa de la modernitat. El contrast escènic amb el que era la Setmana Santa quan jo era xiquet és per això esfereïdor.

Ara sembla impossible però en aquells anys, parle dels primers seixanta, era prohibit cantar. I quan dic prohibit vull dir prohibit. Als xiquets ens avisaven que no cometérem l’error d’entonar cap cançoneta, per innocent que aquesta fóra. I a casa menjàvem de règim, el que tocava aquells dies, que personalment no em feia gens feliç. I l’església era plena de gom a gom, amb un immens tapís morant tapant l’altar que em resultava especialment corprenedor i que causava un notable efecte dramàtic.

Però el que m’impressionava més a mi eren les processons. Recorde el poble paralitzat literalment al pas de la processó. Nosaltres tancàvem Ca Montes, era immoral obrir el bar aquells dies, i ens posàvem a la porta tota la família a veure passar la desfilada mentre la meua àvia Rita ens feia agenollar als xiquets. Era un món, en definitiva, que no té res a veure amb això que viurem, jo i vostès, avui i demà. Però ho dic això sense cap recança. Si era així era per causa de la dictadura i a major glòria de la dictadura. I aquella religiositat aparent, com va quedar demostrat de seguida, era en bona part de façana i irritava de forma molt particular els cristians més conseqüents, que eren els primers a saber-se manipulats emocionalment a favor d’una causa que abominaven.

L’altre dia el Google Maps va fer la broma de funcionar amb vuit bits, com si fora una cònsola. També el Google Earth. Així que no vaig resistir la temptació de veure com quedava ma casa de Bétera amb vuit bits. El resultat és aquest. Que no deixa de tenir el seu encant, per cert…

Aaron Sorkin, el creador de l’admirada The West Wing torna després de massa anys a fer una sèrie. Es diu The Newsroom i els seus admiradors periodistes (que en som molts) tenim la sort que ara parla d’una redacció, de la redacció d’un programa informatiu nocturn. Avui s’han pogut veure les primeres imatges de la sèries en aquest vídeo. No sé si podré esperar a que comence la temporada, el 24 de juny…