Etziba Balutxo...

Els Decrets de Nova Planta, que es dictaren i ens imposaren després de la derrota, tenien el doble objectiu d’esclafar València, Barcelona i Mallorca i, sobretot, procurar separar-nos i enfrontar-nos per esquarterar la pertinença agermanada a un mateix poble i per eliminar-nos la llengua i la memòria. La saviesa popular, però, va trobar mecanismes de defensa. A Xàtiva, per exemple, el retrat del genocida Felip V roman castigat cap per avall al Museu de l’Almodí i, arreu de les terres catalanes, el nom popular de la latrina és Can Felip, mentre que a Mallorca, per dir que algú és a l’excusat, solem dir que seu en el trono, per establir una relació escatològica amb la monarquia borbònica.Sabut és que. a Almansa, els defensors de la terra anaren al combat, com diu la crònica, fent sonar tambors i corns “a la manera dels Maulets”. A la repressió posterior, en dictar-se la retirada de les armes a tota la Nació Catalana, tot home sospitós d’haver estat maulet, si tenia un corn a casa, era esquarterat i el seu cap penjat al portal del seu poble. No cal forçar l’enteniment per vincular l’himne dels Maulets amb la Muixeranga per tal d’imaginar la tensió prèvia al combat d’aquell, silenciat i molt més nostre i proper, 25 d’abril.

http://www.youtube.com/watch?v=weaKXWQY3wg

És bo que recordem el 25 d’abril de 1974 de Portugal, com a símbol de lluita contra les dictadures, però no hem de permetre mai l’oblit del 25 d’abril de 1707, com a símbol de la lluita, viva encara, per defensar els nostres drets nacionals, per recobrar la llengua, la cultura i el territori passat per les armes i esquarterat, arran d’una guerra de submissió que no acabaria amb el lliurament de les claus de la ciutat de Palma a D’Asfeld, dia 11 de juliol de 1715. No només no acabaria aquell dia, sinó que els tres segles d’ocupació són, també, 300 anys de resistència.

Les cançons que avui ens han acompanyat encara commouen i emocionen. Ningú, fora d’un malalt d’insensibilitat, no romandrà impassible. La lletra de la cançó portuguesa parla d’una terra de germanor; la Muixeranga enalteix la nostra Germania! Aquestes són cançons per a la llibertat i ens ajuden a mantenir la memòria viva!

Cal recordar i enaltir el 25 d’abril, sempre! VISCA LA TERRA I MORI EL MAL GOVERN!

PS (25-IV-2024).- Avui fa 50 anys en clau de la revolta portuguesa i en fa 317 d’Almansa. Memòria!

Molt bon dia a tothom!

Un any més ens reunim en l’espai que va ser fossar clandestí i patíbul d’il·lusions i que, ara, és un racó de la memòria per recordar els principis d’igualtat, de germanor i de llibertat; els ideals que mai no es podran afusellar. Cada any, ens abelleix escoltar paraules de sufragi als morts i de tendre consol als familiars, per revalidar uns valors que sempre són en el punt de mira dels enemics de la llibertat. Jo he optat per confessar-vos les dues coses que em passen pel cap cada vegada que vaig a actes com el d’avui.

El primer que pens és que, tot i que cada any hi ha més actes a més pobles i amb una assistència creixent i nombrosa com la d’avui, per llei de vida hi ha persones que l’any passat hi eren i enguany no hi són. Quantes d’aquestes persones se n’han anat sense haver dit la seva? Quanta de memòria perduda! La segona cosa, que pens és si, de l’any passat ençà, hem avançat o hem reculat en el camp dels valors republicans. Aquest pensament obliga a fer un cop d’ull a allò que ha passat els darrers mesos.

Les catàstrofes naturals, des del terratrèmol d’Haití fins al tsunami del Japó, es mesclen amb altres desastres provocats per la mà imperfecta de l’home, com a la central nuclear de Fukushima. Aquests drames no són fruit de la planificació. En canvi, allò que sí és intencionat són les vulneracions dels Drets Humans. Ho il·lustraré amb exemples que coneixeu. Segurament no compartireu tots els meus punts de vista, però almenys convidaran a la reflexió.

El Dret a la Vida es vulnera arreu. A més de la negligència de no atendre la fam que cada dia es cobra centenars de vides, encara s’aplica la pena de mort, sense que la comunitat internacional faci res o, pitjor, faci parts i quarts en funció de qui l’aplica. El passat setembre evitàrem la lapidació d’una dona a Iran mentre la mateixa setmana, a una presó de Virginia, Teresa Lewis era assassinada amb una injecció letal sense que cap nació aplicàs sancions als Estats Units.

Més de 500 persones en el darrer mes han mort ofegades en enfonsar-se les barques clandestines a la recerca d’un lloc on poder viure dignament. La solidaritat del nord amb el sud es limita a repatriar morts.

En nom de l’ordre internacional, s’ataquen o protegeixen, segons convingui, dictadures africanes, armades a canvi de petroli pels qui després les combaten. Amb l’eufemisme de “missions de pau” i lamentant morts civils anomenades “danys col·laterals”, estenen la destrucció sense respectar cultures. Al·leguen la protecció del món per promoure guerres, dividint-les entre legals i il·legals, quan les morts innocents no entenen de diferències legislatives.

Si el Dret Humà més elemental, el de la Vida, pateix penes de mort, racisme i guerres, què no patiran els altres drets? Com està la llibertat d’expressió? Quan l’agost passat wikileaks va publicar documents secrets que destapen com ens enganyen i manipulen, es va criminalitzar el director de la xarxa, Julian Assange. Suècia en reclamà l’extradició per una denúncia d’abús sexual. Amb l’acusació d’un delicte que repugna a tota persona sensible s’obté el descrèdit. La pressió internacional i l’ambició d’ocupar el seu lloc, provoca que alguns col·laboradors es desmarquin. Desqualificat, els britànics acorden l’extradició a Suècia que manté un tractat bilateral amb Estats Units, on podrà ser remès per enfrontar-se a l’acusació d’espionatge, castigada amb la pena de mort. De fet, aquests dies s’ha fet públic que un dels informadors de wikileaks que facilità vídeos amb crims de guerra a Iraq, Bradley Manning, de només 23 anys, és víctima de tortures a l’Amèrica del “Yes, we can!”.

Algú pot creure que aquestes coses queden lluny. Doncs no tant. Si llegiu els documents de wikileaks que afecten Espanya, veureu qui demanà fa més d’un any a la CIA intervenir a Líbia: Carmen Chacón. Si voleu vulneracions més domèstiques contra la llibertat d’expressió, tenim vius i recents els tancaments dels repetidors de TV3 per la Generalitat Valenciana i les desconnexions que ens afecten aquí. I si en voleu de més grosses, Espanya avui té persones tancades per delictes d’opinió. En rigor democràtic, s’anomenen presos polítics.

I què passa amb els drets dels pobles? El de decidir el seu futur, per exemple? Els qui s’exclamen contra el dret a l’autodeterminació, contemplen com el ciutadà que espera ser Felip VI l’ha reclamat aquests dies a Israel a favor del poble palestí. I el dret dels pobles a conèixer el seu passat que tant afecta als qui ens reunim aquí? Hem vist com una iniciativa plausible del contradictori jutge Garzón ha certificat que la llei d’Amnistia es va fer per protegir els assassins. A la contra, a la façana d’on era Can Mir, el magatzem des d’on es feien les passejades nocturnes sense retorn, hi ha la placa d’una avinguda dedicada a un criminal de guerra. L’Ajuntament de Palma ha aplicat la llei als noms dels militars, però manté el del patrocinador de la guerra i de les morts.

El mateix ajuntament, esquivant l’informe de la doctora Cantarelles, atresora la vergonya de mantenir el monument al Baleares, un destructor que havia bombardejat i mort població civil abans de ser enfonsat per la marina republicana. Per aixecar el monument, es va obrir una subscripció amb aportacions de Mussolini, Hitler, nazis alemanys, feixistes italians i falangistes. El maig de 1947, Franco, amb mig milió de morts i milions de víctimes vives a l’esquena, inaugurà el monòlit anomenat Inmortalidad! El far fa 22 metres, per tal que, com preveu el projecte, es pugui veure des de mar endins “para que los navíos puedan tributar un grito de Arriba España”. L’obra s’acabà amb doblers confiscats per la comissió depuradora. Ara, en una doble vexació, obliguen les víctimes a compartir el monument amb els botxins! El primer patrimoni ètic a defensar és la dignitat i, si hi ha pedres que la profanen, primer són les persones. La deficient llei de Memòria Històrica no ha d’emparar disfresses per deixar erecte un símbol feixista aixecat per Hitler, Mussolini i Franco, mantingut durant 28 anys de franquisme i 36 més d’ençà de la restauració borbònica de 1975. Cal esbaldregar la Feixina. Demolició!

En els darrers mesos, encara trobam més dèficits. En el camp dels Drets Civils, un fet reiterat, gens casual, que rebaixa l’autoestima dels mallorquins, és veure desfilar davant dels jutges joves processats per parlar una llengua oficial, denunciats pels qui haurien de ser els seus servidors. Una situació amb tics de racisme. Cap catalanoparlant no pateix maltracte lingüístic a cap altre país del món. Cap parlant de cap altra llengua del món (japonès, alemany o rus) no pateix el tracte que alguns policies espanyols, sentint-se superiors, practiquen impunement contra els mallorquins. On queda l’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans quant a no discriminació per raó d’idioma? Si parlam dels Drets Laborals ens topam amb una reforma que retalla conquestes a treballadors i pensionistes. Una altra reculada social és la privatització de les caixes d’estalvis, als peus de la banca especuladora. Si parlam del dret a la bona gestió, hem patit un enfilall de robatoris per part de polítics sense escrúpols a qui determinada premsa brinda espai exculpatori. Al robatori econòmic, hem d’afegir l’estafa de l’incompliment de promeses electorals que fa perdre la credibilitat de la classe política i la fe dels electors.

I del Dret a la pau? L’estiu passat, arran de la copa del món de futbol, hi havia gent que cridava enfervorida: A por ellos!, el crit dels qui volien entrar a Madrid quan els republicans deien No pasarán! Gens innocentment, usen el nom de la roja (que és rojigualda) per publicitar l’única selecció d’un estat plurinacional. Abans de la final, el ciutadà que aspira a ser Felip VI va dir: Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes. El comitè antiviolència o feia vacances o feia els ulls grossos!

Hem vist dèficits democràtics que fan creure normals. Quan alguns ajuntaments o el Parlament de Catalunya prohibeixen els toros, es promou la declaració de bé d’interès cultural a tot l’Estat. Així, no només fomenten la tortura d’animals, sinó que, a una barbaritat pública, l’anomenen “fiesta nacional”. En ple debat dels bous i de la llei antitabac, els membres del Tribunal Constitucional van als toros a fumar-se un puro just abans de dictar la sentència que retalla un Estatut votat pel poble que el seu teòric defensor va impugnar. També hem escoltat milers de declaracions del govern afirmant que parlar amb ETA, com feren els anglesos amb l’IRA, és un xantatge a la democràcia, mentre el mateix govern ha negociat amb pirates de Somàlia i terroristes de Mali. A ca nostra, han tomat una casa centenària a Cala Tuent, mentre es decreta, prevaricant a les totes, la protecció d’una piscina que barra el pas per la vorera, però que pertany al director d’un diari d’ultradreta a qui reverencien polítics de dreta i d’esquerra (Joan Mesquida, Ramon Socias, José María Rodríguez, Jaume Matas…).

Tot el que hem vist en el darrer anuari confirma la imperfecció del món, la ineficàcia dels governs i la innocència de qui es beu el discurs dominant, perquè prefereix viure en la ignorància que descobrir la veritat. És cert que no hem vist els avanços científics que es fan en defensa de la salut i la millora de la qualitat de vida. Ja sabem que fa més renou un arbre quan cau que un bosc quan creix i que ens mostren la persona que travela i no les que l’ajuden a aixecar-se. Per això, hem de valorar i saludar qualsevol fet positiu.

Un d’aquests fets positius és el projecte del Mur de la Memòria a Palma, amb els noms de més de 1.500 víctimes i un text explicatiu de Llorenç Capellà que comença: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església.” Però aquella bona nova va rebre l’atac de la caverna. Un banquer, el seu advocat, un professor de l’Opus Dei, un imputat, fill de voluntari de la División Azul, autor dels discursos de Matas, i qualque epígon de darrera hora, atacaren com a Colectivo Ramón Llull, furtant el nom del savi en una llengua que no utilitzà mai. Arguments? Cap ni un! Atacs a Llorenç Capellà i a Memòria de Mallorca? Tants mai! Aferrats a la teoria negacionista, desbarren a les totes amb tics que delaten el vell discurs falangista.

“En Mallorca, la represión fue una escalada ante el pánico creado por el desembarco de la columna de Bayo organizada por la Generalitat Catalana, bajo banderas catalanas y con el objetivo de anexionar Baleares a Cataluña”. Això escriuen i es queden tan amples! Si els fan veure que els assassinats havien començat abans de l’arribada de Bayo i que els vertaders invasors eren els revoltats, repliquen: “No sirve de nada discutir quien empezó, quien fue el primero. Estos personajes de la placa son incitadores al odio y al rencor”. En síntesi, diuen que el text demostra incultura; que remoure els fets no deixa els morts en pau; que s’ha d’oblidar i no evocar la història; que el Mur de la Memòria és un monument a la venjança i que allò que cal és tornar a l’esperit de “la reconciliación nacional”. La seva pertinaç crida a l’oblit els desemmascara. Massa bé saben ells que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. Exigeixen que passem pàgina, perquè no ens volen deixar llegir! Temen la veritat!

Però allò que més els va irritar va ser la paraula “aquiescència”, aplicada al paper de l’Església. Quin ull de poll trepitjat! I això que la paraula és generosa, perquè significa “consentiment passiu d’una cosa” quan, en rigor, l’església va fer part activa de la insurrecció i de la repressió. De la col·laboració amb els revoltats, hi ha proves a rompre. Els capellans legitimaren els crims. Que no diguin que hi eren per caritat cristiana, perquè no pretenien brindar assistència espiritual, sinó obtenir una confessió de culpa dels condemnats per exhibir l’arrogància de perdonar innocents a punt de ser afusellats. La frase era: “ja els podeu matar que estan confessats!”. No es limitaren a mirar. Què hem de dir del teatí pistoler Julià Adrover, intèrpret del comte Rossi? I de Nicolau Saggesse, un capellà que decretava que “El separatismo es un delito” i de qui Francesc de B. Moll escriu: “Anava amb la pistola pels pobles incitant, fins i tot des de la trona, a caçar rojos”. I què hem de dir dels capellans que, emparats en una hipòcrita acció humanitària, disparaven trets de gràcia? El testimoni veraç del propietari d’una antiga fonda de l’entorn de la plaça Major de Palma, on anaven capellans joves a canviar la sotana per les corretges, es recorda a una glosa popular:

Beatos de pell llevada,
en bon matí els sent passar
amb so rosari en sa mà
i sa pistola amagada.

No ens ha de venir gens de nou el comportament de la Conferencia Episcopal española, perquè és la conducta habitual de l’església catòlica. No cal endarrerir la mirada a la “santa” inquisició per certificar que ha estat, al llarg de tota la seva història, còmplice activa d’assassinats i depuracions. Els Gomà, arran de la victòria dels feixistes, o ara, els Rouco Varela, es desgargamellen per incitar les víctimes a l’oblit i despotriquen contra la Llei de la Memòria Històrica. El cinisme no té enfront! Ho diuen, precisament, els membres d’una secta que cada any incita a recordar el martiri de Jesús de Nazaret durant una setmana que determinen “santa” i que malmena el calendari laboral a un estat que es declara no confessional. Ho diuen els mateixos que, encara ara, santifiquen les seves víctimes de la guerra incivil, però no totes! Només les del bàndol dels revoltats, mentre ignoren els capellans bascos afusellats pels feixistes o, a Mallorca, Jeroni Alomar, el capellà Poquet, afusellat amb l’acusació d’haver salvat la vida a uns fugitius.

Tal com va passar fa anys amb uns articles contra TV3 que animaren l’atemptat al repetidor d’Alfàbia, l’ideòleg d’aleshores, ha tornat atiar el foc integrat en el Colectivo Ramon Llull. El seu escrit de 7 de març acaba: “Las personas con responsabilidad moral deben denunciar públicamente estos intentos de quebrar la convivencia pacífica”. Només tres dies després, grups falangistes de mal cafè, ultratjaren el Bosc de Calvià i l’entorn del futur Mur de la Memòria de Palma. Qui trenca la convivència pacífica? Com així els signants de l’article esquiven la condemna i la denúncia? Com així els autors no han estat detinguts? La desídia de l’actual Delegat del Govern, Ramon Socias, contra les accions de l’extrema dreta o dels servidors públics que burlen la legislació vigent, contrasta amb la diligència que aplica als joves independentistes. De nou, la doble moral d’un virrei i d’una Espanya que no ens mereixem. Si l’ultratge al Bosc de la Memòria fos a la Feixina, segurament hi hauria gent a la presó. Els qui profanen els espais de les víctimes, s’envalentonen en sentir-se protegits per un Estat que no només no condemna els crims del franquisme, no només no anul·la els judicis indignes, no només no repara les confiscacions, no només obstaculitza l’exhumació de les fosses i la recerca de desapareguts, sinó que garanteix la impunitat dels botxins i fa que els criminals de guerra campin a lloure.

Tant els articles com els atemptats, certifiquen els estereotips de dos móns antagònics. El d’uns vençuts pacífics i el d’uns vencedors exhibicionistes. Dos móns que no s’han esvaït, perquè s’ha pegat una portada a la història sense fer la teràpia reparadora. Sota la bandera d’una reconciliació predicada per qui no ha demanat perdó, som l’únic país del món occidental on no només no s’han condemnat els crims, sinó que els criminals ni tan sols no han estat jutjats. Per això, no senten culpabilitat. Els que esclafaren la república, la suplantaren amb una dictadura i reinstauraren la monarquia, són intocables. Qual algú ho denuncia, apareix l’acusació abjecta de maniqueisme i donen a entendre que tots són iguals. No ho hem de tolerar, perquè ni som ni volem ser com ells! S’aferren que a la zona republicana hi va haver barbaritats, però el paral·lelisme és fal•laç, perquè hi ha massa diferències. Ningú no nega que, a zones lleials al govern legítim, també hi va haver crims de guerra. Però aquests crims varen ser jutjats i castigats severament. En canvi, Franco va matar durant 39 anys, fins el setembre de 1975, amb 20.000 republicans assassinats ja finalitzada la guerra. Però la diferència ètica que els que acusen de maniqueisme no poden rebatre és que els republicans governaven per la voluntat del poble i els militars es revoltaren contra un govern legítim. Les armes contra les urnes.

Bona gent que sou aquí, no puc pintar-vos un somriure a la cara, però sí dibuixar-vos-hi esperança. Després d’aquest panorama algú em pot retreure com així he començat amb un bon dia. Doncs, he començat amb un bon dia, perquè avui és un bon dia. Ho és, perquè malgrat els intents de la gent reaccionària, malgrat el discurs alimentat per determinats mitjans de comunicació, malgrat el paper pusil·lànime d’una part de la classe política, malgrat el silenci covard dels il·lustrats, malgrat tot, ser aquí avui és un acte de dignitat, de coratge i de resistència! Un bon dia!

Fa 80 anys d’ençà de la República i en farà 75 de la insurrecció feixista. Els qui compartim els valors republicans, encara avui som exhortats a oblidar. Enmig de tants de dèficits democràtics, aquest desolador panorama té el risc de fer-nos caure en el desànim i pensar que no hi ha res a fer. Jo crec tot el contrari per una raó ben senzilla. Si la passejada virtual que he fet pels esdeveniments del darrer any ha semblat catastròfica, he de dir-vos que la nostra situació és infinitament millor a la de l’any 1931, amb una societat amb un analfabetisme que fregava el 50%, controlada pel caciquisme i el catecisme, amb abusos de poder i amb crítiques condicions laborals, sanitàries i educatives. Si les persones a qui honoram varen assumir amb alegria la lluita per un món més just i solidari, nosaltres, en una situació sensiblement més còmoda, no tenim cap excusa per a no revalidar i transmetre als joves els vells valors republicans.

Cada imperfecció que vegem ens ha d’animar a corregir-la. Cada injustícia ens ha de mostrar quantes de causes nobles existeixen i entendre que la lluita per les llibertats no té data de prescripció. El compromís de defensar un món millor, exigeix constància. Quina sort, la nostra, en el fons! Quin gran suport sentir-se al costat de les persones conscients! Quina força tenir ideals pels quals lluitar! Quin privilegi dotar l’existència amb valors republicans! Quin luxe tenir una raó de ser! Quina satisfacció viure a la trinxera de la dignitat per donar sentit a les nostres vides!

La lluita i el compromís no han de ser una penitència, sinó una festa. Els demòcrates disposam de dues eines invencibles: la memòria i la paraula. La memòria és la vida; la paraula, l’esperança. Hem d’eixordar el silenci i decantar l’oblit. Mentre el record sigui viu i es pugui transmetre, sempre serà un bon dia, perquè la memòria i la paraula són la nostra força i la nostra raó. Són les nostres armes. No en tenim ni en volem més! No hem de tenir por de combatre l’oblit ni de parlar, perquè els demòcrates mostram cara per diferenciar-nos d’aquells que s’emmascaren de nit i, ni tan sols, no respecten els cementiris!

L’octubre de 1971 hi va haver un fet cultural de primer ordre, l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, amagat en el seu moment pel franquisme i, posteriorment, eliminat de la memòria. Vaig destapar i denunciar la ignomínia el desembre de 2008, gràcies al ridícul del Ministeri d’Exteriors espanyol, però tot i la gran repercussió del meu article i de les gestions realitzades per alguns polítics, amb propostes als parlaments de les Illes Balears, de Catalunya i al Senat de l’estat espanyol, l’himne encara roman proscrit a plena consciència dels dos estats autors de la censura.

La il·lustració de capçalera mostra Pau Casals quan dirigí l’estrena de l’himne que podeu veure i escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=col42gODAE4

Després de l’estrena, davant del Secretari General de l’ONU, Casals va fer la famosa proclama: I am a catalan! reivindicant la seva nacionalitat i fent un clam al món en defensa de la pau.

***

LA DESCOBERTA DE LA IGNOMÍNIA

Dia 18 de novembre de 2008, a la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra, el programa de mà repartit als assistents, anunciava a l’ordre del dia que, per cloure l’acte, s’interpretaria l’Himne de les Nacions Unides. Els pocs que coneixíem l’ocultada obra, també coneguda com l’Himne de la Pau, sabíem que era impossible. La sala, atapeïda amb 700 persones, no permetia encabir-hi una orquestra i una coral, tal com exigeix la composició. Quan arribà el moment, es va destapar el lapsus calami dels organitzadors: un violoncel·lista va interpretar El cant dels ocells, melodia que popularitzà Pau Casals. La confusió em va encuriosir i vaig mirar d’esbrinar la font d’un error tan gegantí. D’on provenia tan majúscula equivocació? L’acte estava presidit pel Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon, el President del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el Cap d’Estat, Joan Carles I. Tractant-se d’un acte oficial, de no haver-se previst l’Himne de l’ONU, el protocol obligava a fer sonar el d’Espanya, com a estat convocant, i el de Suïssa, com a estat amfitrió. No va ser així. S’havien equivocat els organitzadors? Ho vaig mirar d’aclarir i, tot i la ignorància, primer, i la mala fe, després, que demostraren tant el gabinet de protocol de la corona (eufemisme de la Casa Reial espanyola) com el del Ministeri d’Exteriors espanyol que m’insistiren en respondre que la peça interpretada era l’Himne de l’Onu (així figura encara a la web oficial del govern on s’anuncià l’acte), la conclusió va desemmascarar una infàmia que reclamava i reclama reparació!

L’ARTICLE-DENÚNCIA DEL 2008, LA RECERCA I ELS ACORDS INSTITUCIONALS

Com que cap dels responsables de l’error va amollar el mac a terra, dia 2 de desembre de 2008, dues setmanes després de l’endemesa de Ginebra vaig publicar un article al Diari de Balears, L’Himne de les Nacions Unides roman censurat (1), un altre a Criteri (2) i un tercer, més extens, a Presència (3), per explicar l’endemesa. Aquells articles varen provocar diverses actuacions que detallaré. Abans, però convé relatar la història des dels seus orígens i, com que la relació de Pau Casals amb l’ONU mereixeria un monogràfic, m’he volgut limitar a explicar els eixos bàsics orientats a resoldre el misteri detectat. El 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, com a contribució a la pau mundial, dedicat “al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Anys després, per commemorar-ne el 25è aniversari de l’ONU, l’aleshores Secretari General, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’Himne de les Nacions Unides sobre una lletra (4) que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat a Wystan Hugh Auden (5).

Una vegada enllestida, l’obra es va assajar i, dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’Orquestra i Cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l’Himne de les Nacions Unides davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària: I am a catalan! (6), abans d’interpretar en el violoncel, amb una crida a la pau mundial (7), El cant dels ocells, la cançó catalana que ell va fer popular i universal. En contrast amb el silenci vergonyant de la premsa espanyola, l’acte va fer història arreu del món i, això no obstant, mai més no s’ha tornat a interpretar l’himne de manera oficial. A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne (8) estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut del mapa? Com així roman dins l’arena con la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com un himne, però afegeix que l’ONU no té himne oficial? Qui – i per què – va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició poètica i musical?

No vaig haver d’investigar gaire per aclarir què va passar. És prou conegut que les paraules de Casals, exiliat, varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventre de l’esbombada “apertura democrática” dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco que presumien de renovadors, mentre feien els ulls grossos a les penes de mort i a la profanació permanent dels Drets Humans i de les llibertats democràtiques. De fet, l’octubre de 1971 el ministre espanyol d’exteriors era Alfredo Sánchez Bella, successor de Fraga en el ministeri, declarat falangista i autor del tancament del diari Madrid. La premsa espanyola, sotmesa a la censura, va amagar la transcendència d’aquell acte i es limità a unes breus línies a l’ABC i a La Vanguardia. No hi ha versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per desautoritzar l’himne. No debades Pau Casals, juntament a Neruda i Picasso (un músic, un escriptor i un pintor) feia part dels coneguts com “los tres Pablos” que, de manera oberta i en actes públics, condemnaren la dictadura militar de Franco.

De la seva banda, Auden, l’autor de la lletra, havia fet part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. A més, Auden vivia amb el poeta nord-americà Chester Kallman en manifesta ostentació de la condició homosexual. En definitiva, el govern franquista odiava als dos autors de l’himne per antifranquistes i, per arrodonir-ho, a la Gran Bretanya li va anar bé la maniobra d’Espanya. Els britànics consideraven Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país nadiu per no haver defensat la causa republicana espanyola i, encara que l’any 1956 Oxford li va concedir una càtedra de poesia, els anglesos no li perdonaren mai la deserció. Tampoc degué agradar gaire als britànics que Casals, en la seva intervenció el dia de l’estrena, deixàs constància que Catalunya va tenir Parlament abans que Anglaterra.

L’actuació d’amagatotis d’Espanya per silenciar l’himne va coincidir amb la mort, quasi simultània, dels seus autors. Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre d’aquell any. Per afegitó, U Thant, la persona que els va encarregar l’himne va morir just un any després. Qui els defensaria? Ningú! Auden i Casals no reberen cap gratitud i encara pateixen injusta censura. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat oficialment, editat oficialment i estrenat oficialment. És evident que el govern espanyol deu una reparació, però l’ONU també és responsable per haver encarregat l’obra, haver-la presentat i, després, haver-la enterrat, censurat, silenciat i proscrit, accedint a pressions polítiques inconfessables contra els autors.

Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que, 40 anys després de la ignomínia, s’ignori la història. La malifeta dels anteriors gestors ha estat substituïda per la pura ignorància dels actuals. No es tracta que hagin fet els ulls grossos o hagin badat. Dia 18 de novembre de 2008, a les Nacions Unides de Ginebra, ningú no va anar a cercar la particel·la de l’himne que s’havia anunciat i ningú no va admetre l’error, però la interpretació de la popular i tradicional cançó catalana El cant dels ocells, anunciada com si fos l’Himne de les Nacions Unides, va servir per desemmascarar l’evidència públicament davant de tot el món. Els fets són els descrits i reclamen justa reparació. Si més no, al bon nom de Casals i d’Auden.

Utilitzant com a referència els meus articles (9) sobre la malifeta, hi va haver un conjunt d’actuacions encadenades amb l’objectiu de reparar l’oblit intencionat. El Parlament de les Illes Balears, en sessió de dia 8 d’abril de 2009 va adoptar aquest acord per unanimitat: “El Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial de la institució. En el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors.” (vg. ANNEX 1, amb la transcripció completa de l’exposició dels distints grups i la resolució). Un acord similar va ser adoptat, poc després, en el Parlament de Catalunya i dos anys després (el març de 2011) per l’Ajuntament del Vendrell, a instància de l’Associació Musical Pau Casals. Però la proposició més interessant va ser la formulada en el Senat espanyol per Pere Sampol. L’endemà mateix del meu article en el Diari de Balears, el senador mallorquí ja va registrar una doble pregunta adreçada al ministre Moratinos, referint-se a l’acte d’inauguració de la cúpula de Miquel Barceló: “Com així es va anunciar l’Himne de les Nacions Unides i, en canvi, es va interpretar El cant dels ocells? Creu oportú instar que Nacions Unides reguli la interpretació de l’himne en els actes solemnes?” Com que la resposta escrita va arribar superat el termini màxim que disposava el ministre, Pere Sampol aprofità la badada per mantenir la pregunta oral que es va debatre dia 23 d’abril de 2008. (vg. ANNEX 2, amb la transcripció completa del diari de sessions), amb l’encreuament de paraules entre Pere Sampol i el ministre Moratinos, el qual després de respostes esquives i compromisos incerts finalment accepta realitzar gestions (“vamos a intentarlo aunque haya pasado mucho tiempo“) i a informar-ne posteriorment.

Tant a la resposta escrita com a l’oral, el ministre fa allò tan conegut de confirmar desmentint. Afirma que va ser idea seva proposar la interpretació amb violoncel de l’Himne de les Nacions Unides, però es delata i tàcitament assumeix l’error, en admetre que la composició no es pot interpretar sense orquestra i coral. El ministre es torna a posar en evidència amb el compromís escrit que, si qualque dia l’ONU decideix adoptar un himne oficial, “España apoyaría una composición de Casals que guardara relación con Naciones Unidas“. Tal compromís amaga un sofisma, perquè, a banda de l’himne, l’altra composició possible de Casals és El Pessebre, compost per Casals en defensa de la pau al món i dedicat al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Però El Pessebre no és un himne; és un oratori. En conseqüència, amb el compromís de Moratinos, Espanya estaria obligada a defensar l’himne de Casals i Auden. Finalment, el ministre aconsella evitar especulacions quan ell, paradoxalment, en fa una de ben desafortunada referint-se a l’any de l’estrena de l’himne: “quizás se perdió la oportunidad de reivindicarlo en aquel entonces“. Aquest pensament faria gràcia en el cas d’haver estat pronunciat amb ironia, però resulta cínic que vulgui fer creure que Franco hauria vindicat un himne de Casals i d’Auden.

PERÒ DESPRÉS, QUÈ?

Arran de l’article publicat al Diari de Balears, es posaren en contacte amb mi Carles Coll i Magdalena González. El primer tenia interès en reposar l’Himne amb motiu del proper 40è aniversari de l’estrena, tot i que m’informà que ja havia estat interpretat a Catalunya feia anys sense gaire publicitat ni relleu. La segona va iniciar gestions encaminades a fer sentir l’Himne de les Nacions Unides a la seu de l’ONU a Nova York, amb l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i l’Orfeó Català. Aquesta proposta va córrer el risc de ser assumida per l’ambaixada d’Espanya i fer sonar l’himne sota la bandera d’un dels estats que l’havia censurat. Tanmateix no hauria estat acollit com un acte oficial i reparador. Tenc notícies que Vicenç Villatoro va evitar la humiliant submissió que hauria significat una vexació per a Pau Casals. Fos com fos, el projecte no va reeixir i, a l’espera de temps millors, la proposta es va reduir a una interpretació a Barcelona. Així les coses l’himne roman proscrit i, per justícia i dignitat, reclama que l’ONU el recobri. Els qui ho haurien d’exigir formalment són, per pura lògica, els governs espanyol i britànic que, per tot el que he explicat, haurien de fer un reconeixement públic per haver imposat la censura de l’himne.

I ELS COMPROMISOS PÚBLICS?

Han servit de res els acords dels Parlaments de les Illes Balears i de Catalunya? Evidentment no, perquè no només no s’han executat, sinó que ningú n’ha fet el seguiment que pertocava. S’han fet les gestions aprovades tant davant de les Nacions Unides com del Govern espanyol? O, simplement, no han passat de ser uns acords de mostrador sense cap efecte ni interès? I el ministeri espanyol, que es va comprometre davant del Senat a fer gestions i informar dels resultats, què ha fet? La meva opinió és que seria d’ingenus confiar que l’estat que va silenciar l’himne ara el voldrà defensar, però qui més hauria de liderar la defensa de l’obra d’un fill seu, tan il·lustre, és el govern de la Generalitat de Catalunya, el qual hauria d’assumir la responsabilitat davant els organismes internacionals. No es de rebut que, ni que sigui amb la complicitat del silenci institucional, Casals i Auden encara avui es mantinguin censurats pel franquisme. Tanmateix, la restauració borbònica de 1975 no ha estat reparadora sinó continuadora de l’anticatalanisme. La desídia i la negligència no són virtuts del nostre poble, perquè no fan part de la nostra cultura. Els catalans tenim el dret i, per descomptat el deure, d’exigir que es repari una injustícia històrica contra dos genis de la música i de la poesia, contra dos lluitadors per la pau i la llibertat.

NOTES

(1) Vg.: Diari de Balears (2 de desembre de 2008)

(2) Vg.: E-Criteri (2 de desembre 2008)

(3) Vg.: Presència (15 de maig de 2009): amb la lletra en català de l’himne, traduït per Miquel Àngel Llauger

(4) La lletra de l’himne diu:

II.2) Proposició no de llei RGE núm. 3129/09, del Grup Parlamentari BLOC per Mallorca i PSM-Verds, relativa a himne de les Nacions Unides.

I passam ara al debat de la Proposició no de llei RGE núm. 3129, del Grup Parlamentari BLOC per Mallorca i PSM-Verds, relativa a l’himne de les Nacions Unides. Per defensar la proposició no de llei té la paraula l’Hble. Diputat senyor…, qui la defensa? Sr. Antoni Alorda, té la paraula.

EL SR. ALORDA I VILARRUBIAS: Gràcies, Sra. Presidenta. “Amb tot l’entusiasme, sona, músic, les cordes perquè puguem cantar”. Així comença aquest himne -no l’entonaré-, l’himne oficial de Nacions Unides. La lletra és de Wystan Hugh Auden i la música de Pau Casals. Per cert, la versió que he llegit, la té en el seu bloc, l’ha traduïda, Miquel Àngel Llauger, col·lega del nostre grup, i crec que també n’ha sortit una versió molt reeixida, per si la volen consultar. L’himne va ser comanat per U Thant com a secretari general de Nacions Unides amb motiu del 25 aniversari de Nacions Unides, i fou solemnement estrenat l’any 1971. De llavors ençà sembla que aquest himne ha desaparegut. Avui reconec que presentam una d’aquelles iniciatives que semblen menors, que no afecten directament al dia a dia dels ciutadans del país, i que tanmateix crec que ajuden a dignificar el paper del Parlament, perquè procuren dignificar, procuren reparar injustícies històriques, i transmetem entre tots missatges a favor de les llibertats i de la nostra condició de ciutadans del món. La iniciativa els he de confessar que sorgeix, i tota la seva argumentació hi està recollida, d’un article del Sr. Bartomeu Mestre al Diari de Balears de dia 2 de desembre de l’any 2008, on explica els avatars de l’himne i explica com se’n tem, amb la seva presència, a la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló, un altre felanitxer, de Nacions Unides, on s’anuncia en aquell acte solemne que sonaria l’himne de l’entitat. El Sr. Mestre coneixia la peça instrumental, sabia que era per a cor i orquestra, i li va sorprendre que en aquell espai tan reduït es pogués interpretar. En realitat allò que al final va sonar va ser El cant dels ocells en versió de Pau Casals, aquella peça popular catalana que ha popularitzar universalment aquell genial músic català. De fet va ser en aquell acte de 1971, quan s’inaugurava l’himne, que hi ha unes imatges jo crec que conegudes per tothom perquè varen circular, durant anys han estat circulant com una defensa de la llibertat, que va ser quan, una vegada interpretat l’himne, Pau Casals pren la paraula i expressa una denúncia del règim franquista i la seva proclama “ I’m a catalan”, just abans d’interpretar precisament El cant dels ocells, i aquestes són imatges colpidores que encara circulen per la xarxa i que són consultades arreu del món. Bé, idò, a partir d’aquella inauguració solemne l’himne desapareix. El Sr. Mestre aventura en aquest article, que hi pot haver hagut una censura, primer unes pressions del franquisme; és cert que també el mateix poeta Auden és un poeta incòmode, i hem de convenir que en tot cas és sorprenent allò que va succeir. No hi ha una versió oficial, però d’ençà que el 1973 moren Auden i Casals l’himne s’oblida. Des del nostre grup hem pensat que valdria la pena que aquest parlament fes un gest. Pau Casals per descomptat no mereix aquesta ofensa, ni com a músic ni molt menys com a defensor demòcrata, haver tengut cap mena de represàlia el seu art per aquestes conviccions. Per això proposam que avui el Parlament miri de reparar aquest greuge i demani a la Secretaria General de Nacions Unides el restabliment solemne de l’himne oficial de la institució, i en el mateix sentit que insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors. Aquesta mateixa iniciativa, la té presentada el senador Pere Sampol per promoure també que sigui el Govern de l’Estat el que tengui aquest gest, i crec que a tots ens honoraria donar aquesta empenta, recuperar aquesta peça musical, seria bo per al patrimoni de Nacions Unides, i jo crec que també seria un missatge en benefici de la justícia i de les llibertats en el món.
Per tant, confiant en la unanimitat d’aquesta cambra en aquesta humil petició però plena de significat, acab la meva intervenció. Moltes gràcies, Sra. Presidenta.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Alorda. En torn de fixació de posicions, grups que vulguin intervenir? En nom del Grup Socialista el Sr. Costa té la paraula

EL SR. COSTA I SERRA: Gràcies, Sra. Presidenta. Crec que no és menor; la simbologia de les institucions forma una part important de la mateixa, però voldria que la política fos com la música, que com diu Auden a la lletra de l’himne, i he tengut el plaer de llegir-la, i diu “perquè amb els mots mentim, i amb els mots diem pau quan volem dir guerra i amagam la maldat, i fem promeses falses. La cançó és vertadera, que la música sigui un model per a la pau, perquè la pau vol dir canviar cada cop que ens ho marca el tic-tac del rellotge del món”. Crec que la història ja s’ha emmarcat d’una forma clara pel portaveu que m’ha precedit en l’ús de la paraula, i per tant no en faré una reiteració. Jo crec que s’ha de ficar en un context molt diferent que vivia el món a l’actual; l’hem de situar fins i tot en uns usos socials i en una relació geopolítica molt diferent, i probablement les pressions de diferents estats, entre els quals hi havia la del general, com deia un, segur que va pressionar perquè aquest magnífic músic no pogués dar la música a l’himne de Nacions Unides, i probablement un magnífic poeta, exbrigadista de les Brigades Internacionals i homosexual, anglès, no pogués posar la lletra a aquest mateix himne. Crec que és un avanç poder entrar en una realitat normalitzada, amb una societat democràtica allí on convivim tots i amb una societat allà on el respecte cap a la diferència sexual és simplement una part més de la vida; ja no hi ha allò que deien abans, els normals i el no normals, sinó que hi ha opcions sexuals diferents i per tant no hi ha d’haver cap discriminació per aquest motiu. Jo crec, i per això ho apuntava molt bé el portaveu Sr. Alorda, que crec que més que res és la restauració a la dignitat del que representaven els dos que varen intervenir en l’himne, el poeta, l’escriptor i el músic, i aquest és jo crec el reconeixement que la comunitat internacional a allò que representen ha de fer. Però crec que així com he volgut fer un reconeixement a la part de l’himne, crec que queda a Nacions Unides una altra cançó igual o més important, és a dir, que sigui realment l’òrgan de Nacions Unides que més enllà dels interessos d’estat, com amb un senzill himne es produeixen conflictes internacionals, vulneracions de drets humans com es produeixen al Sàhara, a Palestina, o crims contra la humanitat per interessos d’estat no quedin impunes, o resolucions de Nacions Unides no quedin injustament aturades com els conflictes que anteriorment he mencionat. Gràcies.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Costa. En nom del Grup Popular el Sr. Cardona té la paraula.

EL SR. JUAN I CARDONA: Moltes gràcies, Sra. Presidenta. Jo no seré tan líric com el Sr. Costa, llegint la poesia, però sí que vull anunciar, d’una manera si tan volen menys solemne, però sí la voluntat del Partit Popular de donar suport a aquesta moció. Sí que he de dir que algunes coses m’han fet pensar, per exemple que és cert i reconec que, aquest tipus de proposicions, està bé dur-les al Parlament i sobretot amb la intenció, com deia el Sr. Alorda, de reparar injustícies històriques. Però és que ara acabam de rebutjar fa un moment una reparació d’una injustícia històrica; crec que la igualtat de la dona és una injustícia històrica també que s’ha de reparar, i aquí l’hem rebutjada; bé, uns, els altres no l’hem rebutjada. Per tant dins aquesta filosofia, dins aquesta idea que tots compartim, jo suggeriria que procuràssim restaurar, recuperar, reparar totes les injustícies històriques i no només unes quantes. Dit això hi ha una qüestió també que vull comentar. Mirin, jo crec que allò important és la decisió de recuperar l’ús de l’himne de les Nacions Unides, crec que és important, i si volen egoistament, fins i tot, vull dir que un dels autors és una de les persones més universals que ha nascut en aquest país, i si volen ja des del punt de vista purament egoista nostre, que estam orgullosos que una persona s’hagi triat per fer aquest himne, idò ja només bastaria això, però crec que també té un altre significat fins i tot com a símbol de pau. La resta, permetin-me que els ho digui, la resta no importa, o a mi almenys no m’importa; és a dir, jo ara entrar a parlar sobre si probablement hi va haver pressions o no, sense tenir certesa que hi hagués aquestes pressions o no, i haver de continuar dient probablement, com han dit els altres portaveus, em pareix que és absolutament innecessari. Allò important què és?, voler recuperar aquest himne? Idò això és el que hem de fer, i em pareix molt bé aquesta proposta que fa el grup del BLOC. Jo, com que crec que dins la proposta es diu que s’han de dur a terme gestions diplomàtiques, a mi em permetran que els faci un suggeriment, no és una esmena però sí un suggeriment. Amb aquesta redacció de l’acord no sé si és estrictament diplomàtica l’expressió final, vull dir que el Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de les Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial de la institució, perfecte, i en el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients a favor de l’himne, perfecte. I crec que fins aquí hauria de ser el text; jo suggeresc al grup proposant que l’expressió “per reparar el greuge comès contra els autors”, com que fins ara només hem dit “probablement” i, com que si parlam de consens i si parlam sobretot de relacions diplomàtiques, no sé si el més diplomàtic és aquesta expressió i suggeriria que la suprimissin. Però de tota manera comptin amb el vot favorable del Partit Popular respecte d’aquest acord. Moltes gràcies, Sra. Presidenta.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Cardona. El grup proposant vol intervenir per contradiccions? Té la paraula el Sr. Alorda.

La señora PRESIDENTA: A continuación, señorías, pasamos al tercer punto del orden del día, que es la contestación del Gobierno a la pregunta de D. Pere Sampol i Mas, del Grupo Parlamentario Mixto.

Tiene su señoría la palabra por cinco minutos como máximo, senador Sampol.

El señor SAMPOL I MAS: Gracias, señora presidenta. Convendrá conmigo, señor ministro, en que el tema objeto de esta pregunta como mínimo es curioso, incluso con ciertas dosis de misterio. Por ello he mantenido la pregunta en comisión, a pesar de que su ministerio me la ha respondido por escrito, cosa que agradezco. Lo primero que sorprende de esta historia es que el programa oficial de la inauguración de la cúpula de las Naciones Unidas, obra de Miquel Barceló, en la sala de los Derechos Humanos de las Naciones Unidas, anunciara la interpretación de “El himno de las Naciones Unidas”, cuando, como admite en su respuesta escrita, este himno nunca llegó a ser oficializado como tal. Pero para mí lo más importante –y de ahí la insistencia de la pregunta- es intentar esclarecer por qué el “Himno de las Naciones Unidas y de la Paz”, obra de Pau Casals y del poeta británico Wystan Hugh Auden, ha permanecido en el olvido desde su estreno oficial el 24 de octubre de 1971, en la sede las Naciones Unidas de Nueva York. Porque lo cierto es que el entonces secretario general de las Naciones Unidas, U Thant, lo encargó formalmente, incluso indicando a Auden que el texto debía referirse al preámbulo de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, como así es. El himno, además, se estrenó oficialmente y con gran éxito, no consta que nadie mostrara la menor crítica u oposición. La prensa internacional mostró entusiasmo por la calidad de la obra, si bien la prensa española del momento lo silenció. No solo esto, sino que el himno se editó oficialmente por el sello de Alexander Brown ¿?, en Nueva York, con el título “Himno de las Naciones Unidas”. A partir de aquí empieza el misterio. ¿Cómo es posible que de un himno encargado, estrenado y editado oficialmente se niegue la oficialidad? ¿Qué oscuros intereses maquinaron para que la gran composición de Auden y de Casals fuera proscrita? El investigador mallorquín Bartomeu Mestre ha desarrollado la única explicación posible: Pau Casals formaba parte de los tres Pablos: Picasso, Neruda y el mismo Casals, músico, que condenaron el franquismo en sus giras por todo el mundo; de hecho Casals era un exiliado republicano, el propio himno lo compuso en su exilio en Puerto Rico. Por su parte, Auden formó parte de las Brigadas Internacionales y esto también debió provocar el odio franquista; incluso fue muy crítico con el Gobierno británico, al que acusó de abandonar a la República española, hasta el punto que dejó su país y se nacionalizó norteamericano; además nunca ocultó su homosexualidad, y sitúense en lo que esto suponía a principios de los años setenta. Por si fuera poco, el día del estreno mundial del himno, interpretado por la orquesta y coros del Festival Casals, dirigidos por el propio maestro, de 95 años, Pau Casals pronunció aquel extraordinario discurso que proclama su catalanidad -I’m a catalan, empezaba- y en el que defiende la democracia poniendo, por ejemplo, la propia Cataluña como primera nación del mundo que ya en el siglo XI tuvo el primer parlamento, incluso antes que Inglaterra. En este discurso proclamaban la paz en el mundo y contra la inhumanidad de las guerras. Por tanto, no es difícil imaginar la reacción de las autoridades franquistas españolas, y quien sabe si también de las propias autoridades británicas, pues no podían consentir que dos de sus principales detractores pasaran a la posteridad como autores del himno de las Naciones Unidas y de la paz, y debieron utilizar todas sus malas artes para impedirlo; y lo impidieron. A pesar suyo, Pau Casals ha pasado a la historia como un catalán universal y una canción popular interpretada por él, “El cant dels ocells”, se ha convertido en un auténtico himno a la paz. Por su parte, Auden es un icono indiscutible de la poesía inglesa y objeto de culto en las universidades norteamericanas.
Señor ministro, en su respuesta advierte que las Naciones Unidas admiten la necesidad de tener un himno, si bien no aceptan sugerencias al respecto. Yo admito que el mundo de la diplomacia es muy complicado, pero usted es un diplomático con una gran experiencia y no dudo que sabrá transmitir a las Naciones Unidas la necesidad de reparar una injusticia histórica. Desde el ámbito político hoy no existe ninguna causa que justifique dejar perder este magnífico himno, obra de dos grandes genios y luchadores por la paz y por la democracia, por razones ideológicas que escapan de la pugna derecha-izquierda y que obedecen a pugnas entre demócratas y franquistas.
No sé hasta dónde podrá llegar en su respuesta, pero no dudo que, como demócrata y gran diplomático, y una vez que ha resurgido este tema de forma accidental, hará lo posible por convencer a las autoridades de las Naciones Unidas para recuperar y adoptar oficialmente como himno de las Naciones Unidas y de la paz la composición de Pau Casals y Wystan Auden.
Muchas gracias.

La señora PRESIDENTA: Gracias, señor Sampol.

Señor ministro, tiene la palabra.

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Muchas gracia, señora presidenta. Le doy las gracias por su pregunta, pues cambia el registro tradicional de este tipo de comparecencias e intervenciones en la Cámara. Siempre es una enorme satisfacción poder hablar de Pau Casals o de Auden, dos personalidades admiradas que no necesitan presentación y que gozan de gran estima.
Mi respuesta inicial es que no vea fantasmas ocultos y voluntades extrañas en el porqué de que no se aceptara en su momento o no se consiguiera cerrar esa solicitud del antiguo secretario general de Naciones Unidas, Utan, respecto al himno de Naciones Unidas de Pau Casals.
Si no hubiese sido por mi propia intervención y sensibilidad hacia Pau Casals no se hubiese producido esta pregunta, pues fue preparando la inauguración de la Sala de los Derechos Humanos de la Alianza de Civilizaciones del Palacio de las Naciones cuando se me ocurrió sugerir -porque conocía el encargo que se hizo en su día a Pau Casals-, al mismo tiempo que los discursos oficiales de Su Majestad el Rey y del presidente del Gobierno, la celebración de ese pequeño acto musical donde poder recuperar el himno de Naciones Unidas de Pau Casals, cuyo encargo era conocido por muy poca gente. Al final, por cuestiones de tiempo y organización, no pudo escucharse el himno y fue sustituido por la interpretación del que ya es conocido como el gran himno por la paz y los derechos humanos, “El cant dels ocells”, que goza de reconocimiento universal.
No obstante, haremos llegar alguna aproximación en este sentido al secretario general de Naciones Unidas, Ban Ki-moon -que reacciona positivamente ante cualquier sugerencia de la diplomacia española y que, lógicamente, conoce la excelente obra de Pau Casals-, aunque no le doy ninguna garantía, pues como señalábamos en la respuesta escrita, Naciones Unidas tiene sus propios criterios a la hora de asumir un himno. Ya sabemos que los himnos son siempre muy complicados y quizá se perdió la oportunidad de reivindicarlo en aquel entonces. Por lo tanto, no vea fantasmas y obstrucciones en este acontecimiento, sino que, desgraciadamente, las circunstancias no permitieron cerrar esa petición. Vamos a intentarlo, aunque quizá haya pasado mucho tiempo. Desde luego, puede contar con la admiración y el respeto que todos tenemos a la obra del compositor español, Pau Casals.

La señora PRESIDENTA: Muchas gracias, señor ministro. Señor Sampol, tiene la palabra.

El señor SAMPOL I MAS: Muchas gracias, señora presidenta.
Valoro su compromiso de presentar alguna gestión ante el secretario general de Naciones Unidas. Me pide que no vea fantasmas ni complots, pero ¿qué otra explicación puede existir al hecho de que un himno encargado formalmente a dos genios ya consagrados en aquel momento -Casals, como he dicho, contaba ya con 95 años- no se aprobara? Ni Casals ni Auden eran personajes cómodos para la España de Franco, incluso, ni siquiera para el Reino Unido. No sé si habrá constancia en los archivos del ministerio de si su antecesor en aquel momento, creo que era el ministro López Rodó, llevó a cabo alguna maquinación…

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Los archivos están abiertos y los pueden consultar.

El señor SAMPOL I MAS: En todo caso, debería ser un motivo de orgullo para el Gobierno español que la parte musical del himno de las Naciones Unidas fuera obra de un catalán como Pau Casals. En todo caso, sería muy triste que este himno no se oficializara por motivos técnicos o musicales, sino por presiones por parte de la dictadura del general Franco. Sitúense ustedes en la época y en lo combativos que fueron estos dos artistas. No debía ser muy grato para las autoridades del momento que uno de sus principales adversarios tuviera el reconocimiento mundial de ser el autor del himno de las Naciones Unidas.
En todo caso, se tendría que reparar esta injusticia histórica. Me quedo con su promesa de efectuar gestiones al respecto ante el secretario general de Naciones Unidas, esperando que concluyan positivamente.
Muchas gracias, señor ministro. Muchas gracias, señora presidenta.

La señora PRESIDENTA: Gracias, señor Sampol. Para terminar, tiene la palabra el señor ministro.

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Vuelvo a reiterar que es un orgullo para todo español que el himno de Naciones Unidas esté escrito por un gran compositor como Pau Casals, como también es un gran orgullo para todos los españoles el tener dos salas en el Palacio de las Naciones de Ginebra obra de José María Sert y de Miquel Barceló, pues tanto la cúpula de Barceló como los frescos de José María Sert contribuyen al compromiso de España con Naciones Unidas.
Si tenemos el punto de vista pictórico, sería muy satisfactorio tener también la contribución musical.
El periodo del franquismo es el periodo del franquismo, estamos en el siglo XXI y lo que hay que hacer es –como he dicho- llevar a cabo una gestión diplomática y ver si es posible conseguir que Naciones Unidas se dote de un himno, que es el primer acuerdo que tienen que alcanzar los 192 países que ahora forman parte de Naciones Unidas, y, en segundo lugar, que acepten la propuesta, pero la personalidad de Pau Casals y de Auden quizás avalan ese esfuerzo, que, desde luego, vamos a hacer. Le tendremos informado.

…i encara bela!

Els vergonyants fets ocorreguts el dia de Pasqua de 2009 a l’església de Santa Eulàlia, arran de la processó de l’Encontrada, no representaren cap novetat, sinó la certificació de conductes ràncies del feixistum que, encara ara o, fins i tot ara més que mai, va més inflat que un gínjol i ens fa recular en el temps a la foscor de la caverna franquista.

Fa anys que el Mercadal i Felanitx, entre d’altres pobles, varen patir idèntica reacció d’una gent que volia impedir, amb la seva histèria, redreçar la nostra història. On s’ha vist mai mantenir privilegis rancis a un acte litúrgic? On s’ha vist mai anomenar costum allò que és una imposició? Com queda allò del Cèsar el que és del Cèsar? Repassem la història! La processó de l’Encontrada, documentada a la Seu de Palma fa cinc-cents anys, es feia la nit del dissabte sant i era coneguda com la de “les tres reverències” o la “dels enamorats”, perquè ja es podia tornar a festejar després de la quaresma. Quan el dia de Glòria va passar del dissabte al diumenge, la processó de l’Encontrada va ser ben matinera. Solia ser curta i precedia “l’ofici d’al·leluia”, anomenat així pel càntic entonat en el moment culminant. A Perpinyà, la capital del Regne de Mallorca, el dia de Pasqua es treia el vel del dol amb el cant del Resurrexit mentre les campanes repicaven l’al·leluia. A la Fundació Cosme Bauçà hi ha una consueta de 1759 que descriu com era la processó de Felanitx. En el Convent es cantava un Te Deum i partien en processó amb el pas del Crist ressuscitat. En arribar a la Parròquia, es trobava amb la imatge de la Marededéu i, en el moment de l’encontre, es cantava el Regina caeli, el cant habitual a la totalitat de la terra catalana: Regina caeli, laetare, Alleluia. Quia quem meruisti portare, Allelluia. Resurrexit sicut dixit, Alleluia. Si això és així (i vetu a Déu que ho és!) qui, quan, com i per què va introduir a un acte litúrgic un himne militar que hauria de ser proscrit d’aquesta terra per a sempre més amb tots quants li fan la cort? És ben bo d’aclarir!

La tasca uniformitzadora dels borbons va començar amb Felip V, el francès que amb el suport de Castella va ser rei d’Espanya per la força de les armes, esclafant la nostra terra i la nostra noble gent que defensava el rei Carles III d’Aragó, rei de València (1706-1707), de Mallorca (1706-1715), de Sardenya (1706-1720), de Sicília (1706-1738), de Nàpols (1706-1738) i comte de Barcelona (1706-1714) al qual Felip V faria esborrar de la història. El seu nét Carles (reconegut com a Carles III d’Espanya per ocultar el nostre), era conscient que, com diria Àngel Guimerà, la llengua i la memòria són els botins més preuats per sotmetre un poble. Per això, va atacar els nostres símbols: la bandera, l’idioma i l’himne. L’any 1770 va inventar una bandera espanyola (copiant-la de la nostra amb la idea de substituir-nos-la), va imposar el castellà i va decretar, com a himne, una marxa militar prussiana que, 10 anys abans, li havia regalat Frederic el Gran, com a present de noces, i que ja havien adoptat els soldats “granaders”. Aquell Carles III ordenà que la marxa sonàs a les processons quan ell se situava davall pal·li al costat de la custòdia. Aquest abús i intromissió extravagant dels reis d’Espanya també seria copiat per Franco. Així, s’obligava la gent que mirava la processó a agenollar-se al seu pas i, de manera gens innocent, la vertadera tradició, la dels cants primigenis de la processó de l’Encontrada, l’Al·leluia i el Regina caeli, se’n varen anar a n’orris. Això no obstant, el canvi imposat no va assolir l’èxit general perquè la processó existeix a molts d’altres indrets. A la majoria de pobles italians, per exemple, l’Encontrada es fa amb l’Himne Marià. Això aclareix encara més el rerafons de la protesta de Santa Eulàlia: una bastarda intromissió de l’estat sobre la litúrgia catòlica! La pregunta és clara: quin grau de claudicació o d’acceptació voluntària tenia l’Església?

L’estiu de 1715, les tropes borbòniques capitanejades pel Cavaller d’Aspheld desembarcaren a Cala Llonga i la sang dels defensors felanitxers va regar l’Horta. Quan arribà a Palma l’exèrcit invasor alguns nobles innobles traïren juraments i lleialtats a l’austríac Carles III. Serien coneguts com a botiflers, denominació que prové de l’expressió beauté fleur, la flor de lis que era i és l’emblema dels Borbó, i que, a Mallorca, solem dir amb major menyspreu: botifarres! Els qui, el dia de Pasqua del 2009, plantaren l’ofici varen fer un ridícul majestuós que els hi confereix el dret d’estampar una carabassa o un rave el bell mig dels seus emblemes heràldics. Cap d’ells no aixecava el cul quan, no fa gaire, els capellans feien resar “por nuestro invicto caudillo Francisco Franco y su ejército”. Això, que també devia ser una tradició, ja els hi anava bé. En canvi, ara no podien suportar foragitar la imposició borbònica i franquista.

El rector de Santa Eulàlia, Antoni Alzamora, va tenir la saviesa i la dignitat de desempallegar-se d’un empelt extemporani i extravagant inserit dins de les esglésies. Actualment, la música que sona és la de l’escena triomfal del segon acte de l’opera Aída de Verdi. Anys abans, el 2004, Felanitx, amb l’aleshores rector de la parròquia, Mn. Llorenç Lladó, ja havia fet bugada i reparat la infàmia en substituir, enmig d’una gran polèmica atiada des del Partido Popular, la marxa reial per l’Al·leluia de Haendel. Aquella acció valenta de discernir entre la política i la religió li va suposar una persecució política del guerracivilista PP felanitxer.

La dreta no respecta res que no sigui mantenir el control i reduir les llibertats. Fins i tot, infringeixen principis bàsics de les seves lleis. Defensen interferir en la litúrgia i després tenen la santa barra de parlar d’independència entre el poder civil i el religiós. Podeu tenir l’absoluta seguretat que els descendents dels col·laboracionistes de 1715 no han perdut la memòria. Saben bé què es pesquen quan aixequen el cul per evidenciar una protesta grollera i quan abandonen la cerimònia religiosa que pretenien manyuclar al seu gust. La ignorància i la bandera la deixen passejar a una beata folklòrica exhibicionista, la qual (perdonau-me la frivolitat de la gracieta) hi va posar la cirera: “La nostra mallorquinitat no entra en conflicte amb un himne que ens uneix a tots” – va dir i va quedar tan ampla –. Doncs no, no m’uneix res amb ella, ni amb aquesta marxa militar, ni, molt menys, amb els seus defensors botifarres que un dia d’aquests aniran a donar murga a Murgui, el bisbe condescendent que mai no ha pogut fer ombra al seu predecessor, Teodor Úbeda. Amb una almoina pietosa aniran a queixar-se al bisbat (com feren contra Llorenç Lladó de Felanitx). Li diran que el capellà de Santa Eulàlia ha profanat una tradició, però l’expressió correcta és que ells han revalidat una traïció. Clar que això de confondre paraules i capgirar-ne els significats sí que és una tradició dels botifarres!