Un vídeo de Cristianisme i Justícia, fet arran la meua participació fa unes setmanes en un curs sobre les revoltes socials i el 2.0
Els maçons per a la nostra generació tenen un aire conspiratiu i clandestí que pel que vaig veure ahir no es correspon amb la realitat actual però que malgrat això tenim molt interioritzat -allò de Franco i el conturbernio judeo-masonico… que tant sovint vam escoltar de xiquets pesa per més que no ho vulgues.
En realitat només la presència d’uns discrets rituals, propis de les seues cerimònies, va fer lleugerament diferent la xerrada de les que faig habitualment en altres llocs. Vaig marxar content per la gent que havia conegut i al capdavall perquè sempre ve de gust fer alguna cosa nova. I aprendre. Perquè ja podeu imaginar que vaig preguntar tot el que em va venir al cap sobre el que fan i com funcionen.
PS. Ells han penjat aquesta crònica de l’acte.
Abans de sopar, però, em dóna temps d’anar al cementiri a sumar-me a la marxa de torxes en homenatge als presoners republicans, entre els quals Emili Darder mateix, batlle de Palma afusellat pels franquistes. El lloc de la memòria és impressionant amb una llarga llosa plena de noms de morts que acaba amb una llista on només figura ‘home’ o ‘dona’ com a única referència d’aquells dels quals no es coneixen ni els llinatges. M’impressiona que per tancar l’acte sone la Muixaranga tocada amb un sac de gemecs…
Per cert: hi apareix per allà Yo-Yo Ma. Com qui no vol la cosa. I la historieta del videoclip és fofa i previsible a més no poder -però jo parle de música.
Mon pare és un treballador. Un gran treballador. Com tota la seua generació, nascuda en plena guerra dels tres anys, no ha tingut mai una vida fàcil ni les coses li han anat massa de cara mai. Ha hagut de lluitar molt, de compartir molt d’esforç amb ma mare i la resta de la família. La meua imatge d’ell sempre està lligada a la faena, a Ca Montes. Al treball brutal, diari, per a alçar un negoci i tirar endavant una família. Hores i més hores al peu del canó.
És cert que en algun moment les nostres relacions no van ser fàcils, segurament perquè el xoc cultural i generacional era excessiu per a tots dos, però per sort fa molts anys que són extraordinàriament satisfactòries, que hem passat coses molt boniques i agradables tots junts i això és el que compta. Ell sap que té tot el meu respecte, tota la meua admiració i la meua estima, que avui li vull remarcar en públic, tot felicitant-lo.
Per molts anys!
Els amics castellonencs m’havien demanat que fera una reflexió sobre el paper del llibre de Joan Fuster ‘Nosaltres, els valencians’ i la seua actualitat avui.
Ho vaig fer i ho vaig gravar amb el telèfon. Així que si vos interessa ací teniu l’àudio.
La premsa del Brasil insisteix aquesta setmana amb les relacions entre Sandro Rosell i el president de la Confederació Brasilera de Futbol Ricardo Teixeira. Segons que sembla Teixeira està acorralat per tot de casos de corrupció que el podrien portar a la dimissió. El que fa que el cas siga interessant per a nosaltres és que els diaris brasilers afirmen que Sandro Rosell hauria estat relacionat amb Teixeira en alguns dels negocis sota investigació policial. Són dades que publica sobretot la ‘Folha de Sao Paulo’, un dels grans diaris del país i referència clara pel que fa al periodisme d’investigació en aquell país.
En concret hom insisteix en la relació creada arran un partit amistòs Brasil-Portugal, organitzat a Brasília. Una empresa propietat de Rosell, Alianto Marketing, va rebre el 2008 nou milions de reals brasilers per encarregar-se de l’organització d’aquest partit. Partit que servia per a reinaugurar un estadi durant l’administració de l’ex-governador Roberto Arruda que va ser destituït poc després per corrupte.
La policia brasilera va tenir el que al Brasil defineixen com indicis de sobrefacturació i desviament de diners públics i va iniciar una investigació en la qual volia averiguar si part d’aquells nou milions havien anar a parar finalment a les mans de Teixeira. Uns terrenys a Sao Paulo i l’estranya compra d’un avió semblaven el camí que podria haver servit per a que els nou milions de reals cobrats per l’empresa del president del Barça hagueren anat a parar, ni que fos en part, a la butxaca de Teixeira.
Però aquesta setmana ha aparegut una dada nova sobre la qual crec que Rosell hauria de dir alguna cosa. Ja que segons una informació del periodista Juca Kfouri el president del Barça hauria dipositar el juny passat poc més de tres milions i mig de reals en un compte corrent de la filla de Teixeira. Que diuen que té onze anys…
(El meu article d’aquest diumenge a El 9 Esportiu)
Només espere que no faça massa fred allà dalt…
El PP, i per tant el president del govern espanyol Mariano Rajoy, van ressuscitar ahir l’anomenat corredor central ferroviari. O siga que volen que els trens cap a Europa no passen per València i Barcelona sinó per Madrid i Saragossa amunt, fent un túnel impossible sota els Pirineus. La cosa té la seua gràcia. És la posició que defensava el PSOE també. És la posició espanyola en definitiva, que segurament ja comença a assumir que aviat el Principat serà independent. Però és una posició que la Unió Europea va desaconsellar de forma contundent. A ells, però, tant els fa, i ja tenim ací la resurrecció del corredor impossible. Espanya ens ensenya així una cara que li ha eixit molt cara al llarg dels anys. La d’enfrontar-se a la realitat com siga, per a construir el seu model de país.
Hi ha un exercici molt recomanable en aquest sentit. En el moment de màxima extensió Espanya era un país que abastava quatre continents. Milions i milions d’éssers humans han deixat de ser espanyols en un moment o un altre. I quan ho han deixat de ser, llegint les constitucions dels nous estats creats o les declaracions d’independència, hi ha una tendència que emergeix sempre com explicació del pas fet. Des de la declaració de les Províncies Unides, l’actual Països Baixos, fins la de la Guinea Equatorial, sempre la raó esgrimida per haver-se fet independents té a veure amb l’espoli, amb el menyspreu i amb la irracionalitat de les decisions preses des de Madrid.
El que és ben curiós és que no n’aprenen. I continuen allà mateix. Insistir a fer el corredor ferroviari central és insistir a prendre una decisió irracional, que menysprea no només el nostre país sinó la més elemental lògica econòmica i que consolida l’espoli. Hi ha una diferència, però, que fa que l’actitud espanyola siga avui més surrealista encara: per primera vegada ells no manen. O, per a dir-ho de forma exacta, no manen del tot. Integrats a Europa com som, hi ha decisions que cap president del govern espanyol pot prendre ja per ell sol. I quan Europa diu corredor mediterrani que ells diguen corredor central és simplement una prova més que no saben on són ni on van. Cosa que en definitiva és una bona notícia per a nosaltres.
(El meu article d’avui al Punt-Avui)
València s’ha ofert i ja en va ser seu fa pocs anys del mateix partit. Però només per donar idees es podria fer la proposta d’anar-lo a jugar a Escòcia, concretament al Celtic Park de Glasgow.
Calen motius? bascos i catalans jugant a Escòcia una final que no volen que es jugue a Madrid. Fins i tot els socis del Celtic podrien sumar-se a la xiulada si, per raons protocolàries, el rei d’Espanya l’acompanyés la reina d’Anglaterra.
Ep, i no és tan estrany això. La final de la FA Cup s’ha jugat en diverses ocasions fora d’Anglaterra…
A part del posat de tots dos, que pot donar peu i ha donat peu a graciosos comentaris familiars, destaca la silueta erta de les Torres Bessones. Se me’n van els ulls cap a elles. Cap a una silueta d’una potència enorme m’imagine que precisament perquè no hi són i per la manera en que han deixat de ser-hi.
Quan l’he vista, la fotografia, m’han vingut al cap de seguida tot de records de les torres: els ascensors, el mall que hi havia a sota, el tapís de Joan Miró de l’entrada, el mirador de dalt. I m’ha impressionat pensar que res no existeix, d’allò que era tan concret, excepte en el record. En aquest cas d’una vella fotografia en blanc-i-negre.
L’article és aquest (i després explicaré la polèmica):
La realitat i això que tenim rere els ulls
Una vegada Luis Carlos Pardo, un científic del departament de física i enginyeria nuclear de la UPC, em va deixar perplex. Parlàvem al seu despatx de la Diagonal sobre materials sobre els quals ell investiga, materials que serien sòlids i líquids alhora, i jo no eixia de la sorpresa davant el que podia fer amb aquests materials, fins i tot davant el concepte mateix. Així que supose que per desconcertar-me més encara em va acostar a la finestra que donava al carrer. “La veus?”, em va preguntar. “Doncs és líquida!”, em va dir. Segons ell, i me’l crec, el vidre és un líquid que es mou tan a poc a poc que nosaltres l’apreciem com a sòlid. I recorde bé que em va dir “apreciem”.
Aquell matí vaig sumar la perplexitat del vidre líquid a altres perplexitats científiques que fa anys que m’acacen. Com ara allò que mirant els estels en realitat veus el seu passat i no el present. O, encara ahir, que foradant un llac gegantesc de l’Antàrtida en realitat estarem donant un cop d’ull a com era el món vint milions d’anys enrere. Que no és cap cosa fútil, ans al contrari. Coses que, al cap i a la fi, el que fan és demostrar les limitacions del nostre coneixement: ens hem acostumat a mirar una realitat com la realitat. Això passa perquè els nostres ulls ens diuen coses i ens fan apreciar un món que no necessàriament és com ens pensem. I si bé és cert que els científics ja s’encarreguen de tant en tant d’anar-nos-ho aclarint, cal reconèixer també que hi ha una via més directa encara cap a la comprensió, que és la de l’art.
L’Antoni Tàpies, això ho explicava gràficament quan parlava d’“aquell espai que hi ha rere els ulls” com a font de la seua apassionant mirada. Ell no mirava amb els ulls com nosaltres, i era exactament això el que el feia genial i impossible d’igualar.
Entristit com estic per la mort de Tàpies, i agraït com estic per la seua vida, potser per això m’han vingut al cap en Pardo i els seus materials que poden ser líquids i sòlids alhora. Espais de frontera com els que Tàpies va explorar de forma persistent al llarg de la seua apassionant vida.
Ací acaba l’article i ara la polèmica:
Aquest matí m’han arribat diversos correus dient que això de que el vidre és líquid és fals. Un dels meus corresponsals més persistents, el Viktor Bautista, ho defineix dient que això és un mite: ‘Pel poc que en sé és un sòlid amorf. O sigui, no cristal·lí, però sòlid. I que això que els vidres de les finestres flueix i es fa més gruixut a la part de baix és fals’.
Jo només sé el que em va explicar Pardo un matí que hi vam ser al seu laboratori gravant una entrevista que va ser la base d’aquest vídeo -els meus coneixements científics no donen per a tant. Però certament ara estic ja intrigat sobre la qüestió. Si en sabeu més…
La reacció dels lectors ha estat bona. Ens han arribat comentaris favorables i que han estimat el gest. Gràcies, De tant en tant ens agrada poder fer aquests gestos que trenquen la monotonia del dia a dia informatiu.
Alguns lectors ens han preguntat per l’orígen dels textos, La majoria són trets de textos repartits pels seus diversos llibres. En aquesta pàgina de la web de la Fundació trobareu una completa bibliografia de l’artista.
De tota manera ací teniu els textos que hem inclòs:
‘…hem de conquerir i aprendre el més primordial: poder i saber contemplar, poder i saber concentrar-nos en allò que fem, tenir un mínim de decència i llibertat…’
‘… aleshores començava una baralla per transmetre al meu paper tota aquella atmosfera que hi havia darrere els ulls, uns contorns que em semblaven més reals que el real’
‘…l’art i la poesia assoleixen els moments culminants quan sabem involucrar-los en aquesta trama del buit i el ple de què es compon tot i que ens mostra el sentit de la Naturalesa’
‘Si jo volia que l’art fos realment l’explicació i el suport complet de l’home, ¿com no ser sensible i ignorar les lluites socials i polítiques?’
‘…l’artista cerca sempre els esquemes fonamentals, últims, les justificacions més generals de les coses, els símbols que les donen valor universal i durador’.
Vaig anar, doncs, d’acompanyant mut, tan discret com vaig poder. Duia una revista francesa, no recorde ben bé quina, que precisament aquell mes dedicava el seu dossier central al pintor. I va passar que en acabar l’entrevista de l’Assumpció, quan ja marxàvem, Tàpies ens va voler dedicar una estona amb tranquil·litat, per xerrar, per saber què feiem i tot allò.
I aleshores em vaig atrevir. Em vaig atrevir a demanar-li un autògraf. És l’única vegada que ho he fet en la meua vida, l’única persona a qui li he demanat i segurament que no ho faré mai més. Però amb ell no ho vaig poder evitar. Tàpies quan li ho vaig dir va retallar una imatge d’un quadre seu dels que tenia la revista francesa i per damunt va escriure ‘A Vicent, record afectuós de Tàpies’ i el dia. 24 de gener de 1992.
No és cap quadre, ni cap litografia, només és una simple il·lustració de revista però ja podeu imaginar per com ho conte tot això que la vaig emmarcar de seguida i que des d’aleshores és en un lloc destacat de ma casa. Perquè, en definitiva, què caram, és el meu Tàpies.
I aleshores els de Nova Anglaterra el van fer. Un atac èpic, jugant contra el rellotge i jugant amb el rellotge, les dues coses al mateix temps. Al final no van guanyar la Superbowl però una vegada més els minuts finals van ser un dels millors espectacles esportius que es poden veure al món. I la prova definitiva que, malgrat les aparences, el futbol americà és el joc més intel·lectual que existeix.
PD. I Tom Brady s’ho va jugar tot a un Hail Mary! en l’últim segon. Sempre recordaré la primer vegada que vaig preguntar perquè es diu així i l’explicació que em van donar: ‘envies la pilota lluny i resses un avemaria…’