Mails per a Hipàtia

Era el 24 de gener de 1992 i l’Assumpció havia quedat amb Antoni Tàpies a sa casa per a fer-li una entrevista. No ho fet mai més però aquell dia li vaig demanar que em deixara acompanyar-la. He admirat Tàpies de de molt jovenet i la perspectiva de veure’l allà a sa casa m’era massa atraient.

Vaig anar, doncs, d’acompanyant mut, tan discret com vaig poder. Duia una revista francesa, no recorde ben bé quina, que precisament aquell mes dedicava el seu dossier central al pintor. I va passar que en acabar l’entrevista de l’Assumpció, quan ja marxàvem, Tàpies ens va voler dedicar una estona amb tranquil·litat, per xerrar, per saber què feiem i tot allò.

I aleshores em vaig atrevir. Em vaig atrevir a demanar-li un autògraf. És l’única vegada que ho he fet en la meua vida, l’única persona a qui li he demanat i segurament que no ho faré mai més. Però amb ell no ho vaig poder evitar. Tàpies quan li ho vaig dir va retallar una imatge d’un quadre seu dels que tenia la revista francesa i per damunt va escriure ‘A Vicent, record afectuós de Tàpies’ i el dia. 24 de gener de 1992.

No és cap quadre, ni cap litografia, només és una simple il·lustració de revista però ja podeu imaginar per com ho conte tot això que la vaig emmarcar de seguida i que des d’aleshores és en un lloc destacat de ma casa. Perquè, en definitiva, què caram, és el meu Tàpies.