Mails per a Hipàtia

Nit de Superbowl

Des de fa vint anys, més o menys, que no em perc mai la Superbowl. El futbol americà és un esport que m’agrada de forma molt especial i només això ja fa comprensible el meu interés per aquesta nit especial. Però fins i tot si no n’han sentit a parlar mai del futbol americà o no han vist cap partit els recomane que hi facen un cop d’ull, si poden, aquesta nit: veuran un espectacle impressionant.

Enguany a més la Superbowl la gaudiré de forma especial perquè hi juguen dos dels meus equips preferits. Els Patriots de Nova Anglaterra s’enfronten als Giants de Nova York, un derbi de la costa est que promet molt d’espectacle i una bona dosi de passió a la grada. I això malgrat que sorprenentment els organitzadors hagen trencat la tradició i han portat el partit per primer vegada a la glacial Indianapolis. Diuen que això del fred nostre és una broma al costat del que passaran els espectadors d’allà, per més que l’estadi, l’arquitectònicament sorprenent Lucas Oil Stadium, estiga cobert i tinga calefacció.

Els Patriots han estat aquest segle com el Barça al futbol europeu: els dominadors implacables. Tot i això els darrers anys havien fet una certa baixada i avui esperen recuperar el ceptre. Per a mi seran sempre, però, la meua primera samarreta. Aquella que encara tenia el vell logo amb un soldat colonial fent de center i representava en el meu cap el símbol de la part d’Amèrica que més m’agrada, l’elegant Nova Anglaterra.

Pel que fa als Giants la meua simpatia prové del fet que és en el seu camp on he vist més partits de futbol -si descompte obviament l’Estadi Olímpic dels enyorats Dragons. Hi he vist grans i enormes partits (un Giants-Cowboys épic que vaig tenir la sort de compartir amb el Josep Morell) i he vist partits ruinosos (un en plena vaga de jugadors on érem quatre gats i que l’Assumpció recordarà sempre pel fred que hi feia).

M’ho miraré amb una certa distància tot, doncs: simplement que guanye el millor.

(Era el meu article de diumenge a El 9 Esportiu) 

Estava banyant la meua menuda, que aleshores ho era molt de menuda, quan de sobte es va posar a cridar i a dir que no veia, que no veia res. Alarmat pel plor i espantat per la perspectiva em vaig precipitar al telèfon. A l’altra banda Fermí, el nostre pediatra, va respondre amb tanta calma que em va calmar a mi i tot: ‘no passa res, posa-li un glaçonet de gel a la parpella i tornarà a veure normal’. Ho va dir com si a ell li passara cada dia i efectivament la vista va tornar.

Fermí Tàpies era així. Un home calmat que havia vist milers de xiquets en la seua llarga i admirable vida de pediatra i que ho sabia tot. Un home que feia que la visita a la seua consulta, decorada amb unes cortines estampades amb elefants que distreien a les xiquetes dels seus mals, fora sempre un plaer, encara que tingueren febre o qualsevol altra cosa engorrosa. Veure com les tractava era una lliçó humana difícil de superar: amb respecte, mirant-les al detall, endevinant de què es tractava només parlant amb elles, explorant-les amb tota la cura possible, posant-hi dècades de coneixement.

Fermí era, a més, una gran persona. No només era un gran metge sinó que era una gran persona. Ple d’inquietuds, cada visita era una conversa sobre la nostra societat, sobre el país, sobre els llibres, sobre l’actualitat. Sempre feia la impressió que no tenia cap pressa, això tan difícil de viure en la nostra societat d’avui. I sempre somreia. No hi havia tema que no li interessés ni opinió que no volgués explorar.

Les meues filles ja no tenen cap necessitat de pediatres però quan hem sabut, tard, de la seua mort, han plorat de tristesa. Amb un sentiment gran, que tots hem compartit, de profunda admiració, agraïment i pena per aquesta pèrdua tan gran.

Aquests dies hem parlat molt de fred i de nevades i he recordat la que em va impressionar més en la meua vida. La primer volta que vaig eixir com a periodista a l’estranger va ser per a fer el seguiment de les eleccions soviètiques del 1989, em sembla. Jo era molt impressionable aleshores, però la veritat és que passaven coses que impressionaven.

Una relacionada amb la neu. Quan ens vam instal·lar finalment a l’hotel, després de passar tot de sensacions noves per a mi, es va posar a nevar. Com no ho havia vist mai. I va arribar un instant que la finestra de l’habitació tenia una ratlla negra, fosca, rere la qual hi havia la neu. Mitja finestra més o menys tenia llum i l’altra mitja era literalment fosca com de nit, un maremàgnum de neu que em va deixar amb la boca oberta.

I no vos explique ja quan vaig eixir al carrer. Allò era per a morir-se…