miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

el tot setmana del 10 de gener: llibertat de culte religiós

LLIBERTAT DE CULTE RELIGIÓS, UN DRET

(segueix)

LLIBERTAT DE CULTE RELIGIÓS, UN DRET

 

Estem en un estat de dret, i a la nostra ciutat hi governa un alcalde que aparentment està a favor de l’estricte compliment de la legalitat. Dic aparentment perquè en el cas de la legalitat que garanteix la llibertat de culte religiós l’alcalde ha intentat saltar-se les normes com si fos un ciutadà incívic, ell que tant parla de perseguir l’incivisme…

Això de les religions i dels rituals de culte pot agradar més o menys, però el dret a practicar-los amb llibertat és un Dret Fonamental reconegut per les Nacions Unides en la Declaració dels Drets Humans, i   recollit en diversa legislació: Article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans; Articles 18 i 27 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics; Article 14 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant; Article 9 de la Convenció Europea dels Drets Humans; Article 16 de la Constitució Espanyola; Article 42 de l’Estatut de Catalunya; Punt 3 del Pacte per a la Convivència i el Civisme de Badalona signat per tots els grups polítics municipals l’any 2007.

Actualment hi ha una normativa clara de com han de ser els locals per tal que siguin aptes per a les pràctiques religioses, i si compleixen els requisits, legalment no hi ha cap excusa per impedir-ho, sigui quina segui la religió o religions a què donin servei. 

Gràcies a l’oposició, en el darrer Ple Municipal de l’any 2011, es va impedir que un dret fonamental emparat per una legislació de tant consens i vàlua fos vulnerat en una ciutat com Badalona. La moratòria que pretenia aprovar l’alcalde era un atac a la llibertat de culte que hauria privat d’aquest dret fonamental a molts ciutadans, i a entitats com l’associació Al-Furqan, que ha complert amb escreix tota la normativa vigent que li ha estat reclamada, i que a més, a través dels seus representants, està molt vinculada a moviments socials i cívics de la ciutat.

Badalona va estar a l’alçada aturant aquella moratòria, si bé és lamentable que el propi alcalde s’atrevís a plantejar-la. Encara que fos  per escenificar, davant el seu electorat, una justificació, la seva postura de rebuig a un dret i a una legalitat és inadmisible, i no lliga amb el tarannà de fer bandera de la persecució de tots aquells que no compleixen les normes i els deures. I sobretot no va d’acord amb la idea de convivència entre creences i religions diverses: fins i tot algunes  esglèsies catòliques ofereixen espais per a les oracions musulmanes,  I és que les diferents religions, entre elles, tenen moltes més coses que les fan properes que no pas coses que les allunyen…

contra el tancament de tretzevents (l’infantil)

Gràcies a la iniciativa d’alguns membres del Grup de Treball de Biblioteques Infantils i Juvenils del Col·legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya m’he assabentat que Tretzevents haurà de tancar. L’infantil, nom que tenia aquesta publicació en els seus inicis, quan la vem començar a rebre a casa gràcies al compromís dels meus pares per la llengua i cultura catalanes (parlo de principis dels 60) va ser una eina fonamental, juntament amb d’altres com Cavall Fort, per al desvetllament de la passió per la lectura i concretament per la lectura en català, una llengua que no s’aprenia a l’escola. La revista segueix tenint un important paper, i el seu tancament és una molt mala notícia. (segueix)

La revista infantil Tretzevents tanca 
“per manca de suport econòmic”.

Amb aquest breu i contundent enunciat ens assabentem que la revista més antiga en català desapareix. Seixanta anys de feina per la cultura i la nostra llengua s’esvaeixen darrere aquesta crisi que retalla a cegues projectes i iniciatives amb uns criteris més que dubtosos.

La revista, que va néixer l’any 1951 amb el nom de L’infantil, va ser adquirida per l’Abadia el 1968. En l’actualitat, Tretzevents, nom adoptat el 1973, publica mensualment còmics i contes, molts d’ells traduïts d’altres revistes europees. El 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva difusió de la llengua catalana.

La resta de publicacions de l’Abadia de Montserrat, inclosa la revista Piu-piu, adreçada a infants entre 0 i 5 anys, continuaran sortint.

Resulta incongruent, o com a mínim sorprenent, que revistes emblemàtiques com Tretzevents hagin de tancar per manca de subvencions públiques precisament ara que comptem amb un Pla de Foment de la Lectura ben definit. Un pla de lectura l’objectiu del qual és, en paraules dels seus creadors, “millorar l’hàbit i la competència lectora entre la població”, posant un “accent específic en la promoció de la lectura en llengua catalana”. És precisament en el públic infantil on aquesta voluntat de promocionar la lectura hauria d’incidir més.

De la mateixa manera, costa d’entendre quins són els criteris que marquen la concessió de subvencions culturals. A vegades, aquests criteris poden basar-se en justificacions tan absurdes com la poca quantitat de text que inclou una publicació, sense haver valorat prèviament ni l’edat ni les necessitats específiques del públic al qual s’adrecen els seus continguts.

Al col•lectiu bibliotecari i als mediadors especialistes en literatura infantil, com a agents directament implicats en l’educació dels nostres infants, ens sembla imprescindible no callar davant d’aquests fets. Creiem que cal reivindicar polítiques culturals serioses que, lluny dels impactes mediàtics i efímers, permetin fer un treball de fons, que augmenti el nivell cultural de la societat. Darrerament només sentim a parlar d’emprenedoria; quina acció hi ha més important que treballar colze a colze per donar un fort i necessari impuls cultural i educatiu, un impuls de país, perquè la nostra societat evolucioni, es cohesioni, es defensi, emprengui?

La mort de Tretzevents és un símptoma més de la fragilitat a la qual s’exposa la cultura -i especialment la nostra- en contextos com els que estem vivint.

El pitjor de tot plegat és que, tal com tots els indicadors apunten, aquesta només és una primera pèrdua de tot un seguit de projectes i iniciatives amenaçats de desaparició -des dels despatxos- malgrat l’esforç, la constància i el bon criteri d’uns professionals que els han fet possibles. Projectes que en altres països europeus estan consolidats, sense que cap força política o social els qüestioni. Són riquesa cultural oberta al món. Són país de futur.

***

Si voleu donar suport a aquesta aprotesta, us demanem que deixeu un comentari al respect e http://contraeltancamentdetretzevents.blogspot.com/?spref=fb  i que feu difusió d’aquesta declaració. Si us plau, feu un únic comentari per persona per comptabilitzar més fàcilment el suport rebut.

avui acomiadem a la tia

Els actes de comiat són molt més càlids i ens reconforten més quan es personalitzen amb unes paraules dels familiars i a mics. Aquí les que va llegir la Teresa, la meva germana, d’alguna manera en nom de tots els nebots:

 (segueix)

Per a la tia

Avui ens acomiadem de la tia, la nostra tia Madrona, la Nunena d’en Frederic. Jovial, senzilla, xerraire, vital, amb les seves manies i la seva bondat. Una dona important. Important per tots i cada un dels que formem part de la seva familia. Filla, germana, cosina, cunyada, tia i tia-àvia,… la seva presència a la nostra vida ha estat constant, precisa, generosa.

Sense un bri de malicia, la porta de casa sempre oberta, sempre cuidant dels altres, la fe ben endins, la infància aprop, malgrat els anys. Ens ha estimat i l’hem estimat sense grans paraules, senzill el gest, amb tarannà auster heretat de generacions i amb absoluta veritat en el sentiment.

Acomiadem la Madrona, la nostra Madrona, la meva tia Madrona. Que mai no ens ha fallat. Presència constant en la nostra vida, de la infantesa a la maduresa. Més que una tia. Un dels puntals d’aquesta familia extensa, influència vital que ha marcat a petits i grans.

Generosa de cor, ha viscut i ha mort acompanyada d’un gran amor dels altres, fins el darrer alè. Familia, amics, veïns, tots l’hem gaudit i l’hem estimat. El seu record és part de tots nosaltres i no s’esborrarà fàcilment.

Avui acomiadem la Madrona, la nostra Madrona, una dona important, molt important.

(Teresa Sabater)

t’havíem cregut immortal, tia

Amb els ulls ben oberts, divertida i dolça, però forta, resistent, has guanyat tantes batalles que t’havíem cregut immortal.
I t´ho agraïm perquè ens has regalat una treva. Ens has regalat temps per a poder-te vetllar i cuidar com tu ens has cuidat i vetllat al llarg dels anys. Viure intens i marxar lent.
Però diuen, alguns ocellets, que ningú no mor del tot mentre hi hagi qui recordi; qui recordi els berenars i els jocs de fusta, els vestidets pels nadons, la devoció pels menuts, l’amor pels nebots. 
T’havíem cregut immortal, tia, i a partir d’ara ho seràs.
Sigues feliç en aquest lloc que fa temps que esperes i saluda de part nostra als d’aquí dalt.

(Mariona Massip, reneboda)

setmana sense retallades al bloc

Un dels regals de les festes és el que m’heu fet els seguidors i lectors del bloc, que heu aconseguit que hi hagi un significatiu creixement sostingut de visites. Gràcies, reconec que és un detall que em fa sentir bé. Aquesta setmana, tot i no publicar cada dia, s’ha consolidat una mitjana de 787 visites diàries als apunts, més una mitjana de 140 visites a la portada. Ni jo ni vosaltres hem aplicat retallades! Les deu més llegides:

la carta als reis

Nit de reis és capacitat d’il·lusionar i d’il·lusionar-se. Capacitat d’emocionar-se i de fer emocionar. Nit de reis és capacitat de sorprendre’s i de sorprendre. És creure en el desig i en l’empatia. Nit de reis és apologia del regal, del saber encertar, del complaure. Nit de reis és també incitació al consumisme, o, si més no, al consum. Contradictori? Complex! (segueix)

els reis vénen

A poc a poc s’acosta la nit de reis. Ja fa dies, abans de nadal, a algunes biblioteques, amb en Joan i la seva guitarra, vam explicar el conte. El conte d’en Tasi i del fanalet, amb les cançons de cridar els reis i les cirerers d’arboç. Les cireres de pastor que la canalla va poder degustar. I també vam parlar del fanalet gegant, i vam posar el nostre gra de sorra per fer conèixer aquestes tradicions genuïnes que ajuden a enfortir el sentit de pertinença. Fer-les conèixer perquè encara en són moltes les persones i famílies senceres que no tenen prou informació i no han viscut mai aquest costum pròpiament badaloní. També fa dies que al bloc els articles sobre aquetes tradicions s’han activat, i força. Aquí us els poso tots junts per facilitar-vos-en l’accés, si hi entreu, llegiu també els comentaris, són molt interessants:  (segueix)

ties

Avui la Mariona fa 21 anys i tot i que els seus projectes personals la tenen ben ocupada empaquetant i preparant trasllat, s’ha passat bona part del dia a l’Hospital, fent companyia a la tia Madrona. “una tia, és que és molt una tia” deia algú de la família, i ho subscric. En aquest cas la tia Madrona a ella li és tia àvia (a la fotografia, totes dues amb vint anys i mig menys que ara), una tia àvia que ha exercit un rol tan especial que segueix viu i vibrant hores d’ara, transcendint amb potència de nebots a re-nebots. De ties i oncles se’n tenen de tot tipus i colors, i si exerceixen de tals són personatges importants a la nostra vida. Especialment quan no tenen fills propis. Sobta comprovar com, malgrat això, cap legislació vigent (començant per la laboral) té en compte aquest vincle, i se´ls i se les exclou de la consideració de família directa. (segueix)

tmb51, en som capaços? fem-ho!

La vaga dels tramvies del 51 sempre ha estat per mi una icona del valor i la força popular demostrada “abans” i que “ara” sembla impossible de trobar. Els actes de desobediència massius requereixen molta complicitat a peu de vorera. Recordo l’emoció amb què me’n parlaven els pares, que ho van viure en primera persona. Eren altres temps. Ara la gent no ho faria… o sí?
La imatge de les places ocupades massivament al principi de les acampades indignades o la massiva participació a la manifestació del 10J poden fer pensar que hi ha capacitat de resposta. Però una cosa és anar a una manifestació o ocupar una plaça, i l’altra és prendre actituds compromeses que modifiquen hàbits qüotidians. Tant de bo! (segueix)

M’agrada que existeixi aquesta convocatòria. Molt. Jo m’hi sumaré, i animo a tothom a fer-ho, i a qui ho faci, a fer-ho amb mitjans autosuficients. Caminar és molt saludable, anar en bicicleta també. I en patinet. Deixem el cotxe com a darrera opció. La presència de gent al carrer desplaçant-se massivament – com va passar el 51 – dóna molta més força a la protesta. I no ens limitem al dia 10. El boicot del 51 va durar dues setmanes. Aquella protesta tot i començar per l’apujada dela preus tenia altres ingredients: el motiu inicial fou l’augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s’establia amb el preu del mateix servei a Madrid, però la protesta expressava el profund malestar per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d’ençà de la fi de la guerra civil espanyola, alhora que representà una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme.

Ingredients no tant diferents als que vivim ara, si ho pesnem bé. No oblidem que bona part de les retallades que patim a Catalunya són superiors a les que es practiquen a diferents parts de l’estat espanyol, i que el principal motiu d’aquestes retallades, més enllà de la crisi econòmica global, és l’espoli fiscal a què estem sotmesos i la falta de finançament: allò dels nostres impostos que marxen cap a Madrid i no tornen, allò de l’Espanya ens roba i tot el referent a les balances fiscals. D’altra banda, les duríssimes condicions de vida de bona part de la població, al llindar de la pobresa, agreujades per la crisi finançera on els culpables són els únics que no en paguen les conseqüèbcies, i la pèrdua de drets socials per al conjunt de la població són condicions de vida amb cert paral·lelisme, salvant totes les distàncies. I no estem en una dictadura, d’acord, no patim el franquisme, però… no oblidem que, per exemple, la única despesa que Rajoy no ha tocat ni tocarà és la Despesa Militar…

Tal com s’explica a Qui som #TMB51? la força del consumidor és l’arma més potent i pacífica que tenim a l’abast, per això una ‘vaga de consum’. Les vagues de consum, els boicots a certs productes són realment eficaços. Però han de sumar molts seguidors. En som capaços? fem-ho!

cap d’any, ninou

Com que en català cap, entre una pila d’acepcions, tant significa Part anterior, per on comença una cosa.com significa Part final per on acaba una cosa hi ha certa confusió respecte al correcte significat de CAP d’ANY. Perquè diem cap de setmana i és al final, sí, però Cap d’Any és el dia primer de l’any, sense cap mena de dubte. Al nostre país sempre s’ha celebrat d’una forma especial el primer dia de l’any, i a aquesta celebració també se l’anomena NINOU (adaptació del terme llatí que significa Any Nou – “Annum Novum”). Per referir-nos a la nit abans, la “nochevieja” , en diem la Nit de Cap d’Any, i també és literalment correcte.

M’agrada veure incorporat el terme NINOU al calendari de tota la vida, breument modificat pel fill i successor d’Enric Gelpí l’ermità escultor de Samalús que fa més de quanta anys que feia el calendari i que morí el març de 2011.
Recuperar paraules pròpies ens ajuda en termes d’identificació i identitat. També fa més significativa la data i ajuda a parar atenció en aquesta forma especial de celebrar-se.
Nosaltres aquest any no hem tret el cap a l’aplec del cap de creus, però hem aplegat gent estimada al voltant d’una taula molt ben parada – i cuinada! – tot significant la data… comença un any nou, esperem que no sigui tan terrible com ens el pinten…