Diuen que és remar contracorrent, potser sí. Perquè sembla que resoldre els conflictes amb violència – verbal o física, de molta intensitat o de poca – sigui la forma normal de fer-ho, la més habitual. O com a mínim la més coneguda i més popular. (segueix) 

La que més surt a la tele, tant als telenotícies com als programes brossa que donen rèdit a molts famosos i que rebenten audiències, amplificant-se infinitament. També és la forma que han posat de moda molts jugadors i seguidors de futbol. I la que fan servir molts polítics, gairebé sempre només verbalment, però en molts països del món els polítics i governants permeten que hi hagi guerres destructives. La violència és la forma d’actuar davant dels conflictes que ostenta la policia, la que triomfa al cinema, a les sèries, als còmics, als videojocs… i és la que s’estilaria en el dia a dia dels passadissos i patis d’escola sinó s’hi estés al damunt; la que es troba al carrer en sortir de classe moltes vegades, la que encoratgen algunes famílies per allò de defensar-se i tornar-s’hi, la que promouen molts iguals entre ells… i la que els i les mestres – i moltes altres persones, moltes! – combatem com podem amb la pedagogia, amb la paraula, el gest, la reflexió, … l’enraonar… perquè no hi ha altra forma, per resoldre de debò els conflictes, que fer-ho per la via de la no violència.
Sí, potser sí que és remar contracorrent!
Ahir era el DENIP. Com cada any la data torna i ens recorda que tot està per fer… i que tot és… possible?

Catalunya über alles és una mirada directa a la intolerància i la immigració. És una película sincera i directa, de denúncia social.

(segueix)

El dissabte 28 de gener a partir de les 7 de la tarda, el teatre del Círcol acollirà la projecció d’aquesta pel·lícula. A més a més, al final de la projecció hi haurà un col·loqui amb el director de l’obra, Ramon Térmens. amb Anna Vicente de Badalona som totes i tots, i amb Abdelkrim Latifi  de l’Associació AMICS.

La iniciativa d’aquesta convocatòria va sorgir després dels actes d’homenatge a Jordi Dauder. Després de la projecció especial i debat al Màgic, una sèrie d’entitats van veure la importància de tornar a oferir aquesta oportunitat a la població badalonina. Un encert molt oportú, tenint en compte la deriva que està fent la cohesió a la nostra ciutat gràcies a la política de confrontació que provoca la pròpia acció de govern local.

La història gira al voltant de tres personatges que en la lluita per la supervivència topen amb grans contradiccions morals. Personatges que ens fan adonar de comportaments individuals i col·lectius, d’espirals  en els que és fàcil i possible que una col·lectivitat pugui caure…

Un expresidiari, un inmigrant a l’atur i un empresari d’èxit són els tres protagonistes d’aquest retrat de la Catalunya interior. Catalunya über alles posa de manifest el repte de la integració dels nouvinguts i de la tolerància de la gent del país, sota l’ombra de l’amenaça dels extremistes demagògics.

El film va rebre el guardó de millor pel·lícula de caire social al Festival de Cinema de Donosti del passat 2011.

Provocadora de debat sí o sí, aquesta és una bona oportunitat per tornar a omplir el Círcol aquest vespre, i reflexionar entorn quina ciutat i quin país volem construir.

Badalona ja parla d’independència amb normalitat, cal que també parli de racisme i xenofòbia sense complexos. Entre altres coses, per poder afrontar millor els reptes que tenim plantejats en aquesta ciutat, aquest país que volem de totes i tots.

Hi ha qui comença a passar a l’acció. El primer cop que vaig sentir parlar d’insubmissió fiscal contra la relació d’abús de l’estat espanyol amb Catalunya va ser quan Marial Casals va explicar el Full de Ruta d’Òmnium, a l’acte dels 50 anys. Són propostes agosarades que entusiasmen o fan arrufar el nas, que amb els diners costa jugar-se-la!
D’allò, que jo conegui,  encara no hi ha res articulat, i molt menys de cara a una acció massiva- Però mentrestant hi ha qui comença a fer passos amb compromís personal: (segueix)

L’Andreu i la Maria ho expliquen tot aquí i conviden entitats i ciutadania en general a donar-los suport i/o a seguir el seu exemple. Podeu avançar el vostre suport a títol personal o d’entitat a info@diemprou.cat o bé directament a www.diemprou.cat

Us seguirem!

BADALONA PARLA D’INDEPENDÈNCIA AMB NORMALITAT

 

Encara que el gest tingui les seves restriccions, el fet que el primer ministre britànic David Cameron hagi ofert al primer ministre escocès, Alex Salmond, la convocatòria d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia situa aquesta possibilitat en un pla de normalitat i plena legalitat, i això posa en evidència i dóna una lliçó a l’Estat Espanyol. El Dret d’Autodeterminació dels pobles és un principi fonamental dels drets humans que forma part de les normes que constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals que han d’ésser obeïdes sempre. Però a l’Estat Espanyol aquest principi sempre s’ha criminalitzat i vetat. Encara ara són molts els moviments polítics i socials que conserven prejudicis propis de l’època franquista contra aquest dret fonamental d’autodeterminació. Paral·lelament, però, la societat va avançant, la democràcia va madurant, i cada vegada és més fàcil parlar d’aquests temes obertament i sense sentir-se estigmatitzat per fer-ho.

Parlar avui, per exemple, de la Independència de Catalunya com a una possibilitat a tenir en compte en un pla real, forma part de la normalitat del país, cosa que fa uns anys era impensable. Igual com passa amb la reivindicació del Dret a Decidir.

I la normalitat del país inclou Badalona, una ciutat plural i complexa. Aquí cal molt debat sensibilitzador com ja es va dir en temps del Badalona Reflexiona i cal fer arribar aquest debat a tota la ciutat per anar creant opinió, per anar perdent la por a parlar-ne participativament, i a anar fent construcció nacional des de la inclusió diversa.

I aquesta és una bona setmana de mostra. El divendres 27 hi haurà la  presentació pública del nucli local de l’Assemblea Nacional Catalana, Badalona per la Independència, un moviment ampli i plural que a partir d’aquest punt de sortida farà una tasca de sensibilització i conscienciació per a difondre els beneficis econòmics, socials i democràtics que ha d’aportar la Independència de la Nació catalana a la majoria de la població. L’actor Toni Albà hi serà per mostrar suport.

Mentrestant segueixen els diàlegs del Full de ruta nacional  organitzats per Òmnium, que aporten arguments de contrast i debats a fons, i dissabte en el cicle Nosaltres decidim, els joves d’Òmnium projecten el documental Adéu Espanya?

Oportunitats fa poc temps impensables, de parlar i debatre les possibilitats d’independència des de la normalitat oberta i dialogant.

Aquest cap de setmana ha fet dos mesos (dia amunt dia avall) que una bona colla de gent tocada per la glosa (cançó improvisada) de Cor de Carxofa (l’associació que la promou) ens vam tancar a una boscana casa de colònies, al Castell de Cabrera, envoltats de paratges de l’Anoia, per fer una formació d’aprofundiment a càrrec del Mateu Xurí i l’Ainhoa Aramburu. Un plaer carregat d’aprenentatges. També aquest cap de setmana hi ha hagut la Fira de l’Oli a Espolla, i s’ha fet públic que l’emblemàtica Trobada de Cantadors que s’hauria hagut de fer la setmana passada no només ha canviat de data de celebració, sinó també de forma i de format. Tot això quan només falta una setmana per l’esdeveniment de Reus, i dues per als Transglosadors. I al mateix temps que els grups de treball de professorat i les actuacions a centres docents van en clara  pujança… (segueix)

m

Aquesta ha estat una setmana excepcional a la vida del bloc. Les visites s’hi han comptat per milers gràcies a l’èxit de lectura que ha obtingut el relat del lamentable atropellament als drets nacionals catalans sofert a l’Alt Empordà. Milers de visites per a aquest article (més de vuit mil), milers de visites diàries (més de dues mil)…
Aquests han estat els 10 apunts més llegits:

• segur que som al 2012?
  
• d’això de resar al carrer
  
• poder de/a les xarxes, realitat o virtual?
  
• una crida per al micro obert de rap
  
• lola
  
• el dia que morí fraga
  
• el que m’espanta dels mossos
  
• rapejar en català?sí, gràcies
  
• cantant amb desaCORd
  
• miozz 

Mira si tens un cinc d’oros. I es veu que sí, que el té, m’escolta i l’escull i el posa al mig de la taula; i comencem la partida. Jugar a cartes amb una sola mà no és fàcil. I encara menys quan la mà tremola sense control. Però es pot.(segueix)

Cal una mica més de temps i cal organitzar-se amb piles de cartes girades damunt la taula. Mirar i escollir. Classificar, decidir. I tirar la carta, posar-la bé, això sí: tenir una sola mà i que li tremoli no fa que oblidi el seu estil meticulós i pulcre. La tarda encara té llum, i anem desgranant-la a mida que bastim cinquets, aquells antics “cinquillos” d’abans d’aprendre a normalitzar la llengua.

Pot semblar un joc simple, però no ho és del tot. Cal controlar molts estímuls, cal identificar, comptar i escollir, decidir…processos cognitius actius que el meu germà, encara que no ho sembli, té ben desperts i pot exercitar si s’estimula. Abans de l’ictus en Dani sempre feia un joc molt intel·ligent…potser el podrà recuperar de mica en mica. Potser, si s’exercita. De moment consolidem el cinquet i després practiquem amb els primers passos del continental, les parelles i els trios... el que és evident és que quan s’és depenent si els de l’entorn no ho faciliten no hi ha exercitació possible. I aquest detall de vegades em mortifica. De vegades les seves hores buides em cauen al damunt com pesades tones, i són un autèntic llast.

Per això dic que les cartes curen. El curen a ell, que el fan ser actiu i demostrar-se a si mateix i a tots els altres que el seu pensament cognitiu funciona, malgrat el silenci. I el fan posar en marxa processos mentals que, com ja s’ha demostrat, poden fer regenerar funcions cerebrals danyades.

I em curen a mi del dolor de no poder fer tot el que caldria per ajudar a la seva recuperació. De veure’l tancat dins un  cap, un cos, que pensa més del que actua, que es pot expressar poc, però que s’expressa molt més del que sovint capta el seu entorn immediat. Em direu que això ja no toca, que aviat farà 10 anys, que ja ho hauria de tenir ben “superat”, assumit… i sí que ho tinc assumit: tinc assumit que encara progressa i pot progressar, i que per això cal ser-hi, per això voldria tenir més temps. Ni que fos per poder jugar amb ell a cartes cada dia i anar-lo estirant i arribar a tornar a fer partides del “Conti”recordant els vells i bells temps.

Però no s’hi val a desesperar-se. De moment gaudim la tarda. La que tenim, la que podem. I anem bastint aquest cinquet de cartes, passes? ara tiro jo, et toca, passo! Les meves paraules i el seu gest expressiu musiquen aquest mosaic d’encerts que sense ni una errada va creixemt damunt la taula.

Arriba el taxi, i pleguem, ja marxes. T’ho has passat bé? Primer diu no amb la cara, i seguidament un somriure de complicitat que es converteix en dolça i múrria rialla em retorna el Dani sornaguer, el de tantes batalles. Així t’ho has passat bé? I em clava la mirada que ho diu tot, i dibuixa un “és clar que sí, mira que ets pesada” i ho sóc ho sé. El seu petó gairebé em travessa la galta.

Curiosament avui, quan he anat a portar l’altre germà, en Frederic, al Centre, un treballador m’ha fet una consulta i hem comentat bibligrafia especialitzada en temes del cervell. En sabem tant poc!!!

Recordo quan, en plena crisi per la mobilitat al barri de Baix a Mar, al centre de Badalona, em vaig dedicar a pensar abastament sobre un dubte que cal considerar existencial des del punt de vista urbanístic comunitari: de qui és el carrer? ( i, en conseqüència, hi ha res que es pugui privar de fer-s’hi? Qui ho decideix? Com es regula?)

Indignada amb els qui consideraven lícit i lògic que el carrer fos ocupat per emmagatzemar-hi els seus vehicles privats per damunt d’altres necessitats – com la de tenir espai per caminar o per entrar i sortir amb comoditat de la porta de casa – jo em demanava coses com què passaria si a l’espai que jo no ocupava amb el vehicle que jo no aparcava al carrer hi posés una taula de ping pong, per exemple, o unes butaques per prendre la fresca… Per què s’ha de considerar correcte guardar espai a la via publica per als vehicles, i no fer-ho per a altres ocupacions privades? O ni tan sols per a algunes ocupacions públiuqes? El debat, mai resolt, dormia silenciosament al fons del meu estómac, però l’alcalde Albiol me l’ha ben despertat, i no pas per un assumpte de cotxes: es tracta ni més ni menys que per l’assumpte de pregar al carrer, assumpte que ja va provocar força enrenou quan vam tenir la visita del Sant Pare en la santificació de la Sagrada Família. Llavors els arguments laicistes que qüestionaven que hi hagués ocupació de via pública per a un acte religiós van rebre contundents respostes i argumentacions… doncs sí, ja la tenim armada!

La desvetllada fa que amb els sucs gàstrics ben revoltats se m’amunteguin imatges i records de debats apassionats i tensions viscudes amb l’ai al cor i la pell encetada: la batalla de les plantes al carrer va ser èpica, i la dels comerciants criticant als veïns – i alhora clients – per uns canvis que els acabarien afavorint de totes totes (només cal observar en quin eix comercial no s’ha convertit el tram nord del Carrer d’en Cueta) encara em cou i em fa passar de llarg d’alguns establiments. I em vénen a la ment totes aquelles nits d’insomni recompensades per l’exuberant presa dels carrers feta pels veïnats amb el Dia sense Cotxes – un dia per viure el carrer – i altres celebracions on l’ocupació popular del carrer feia imprescindible buidar-lo de vehicles.

Les grans qüestons existencials ressonen ben alt i llampant, il·luminades amb llums de neó:

De qui és el carrer? Què s’hi pot fer? Què no? Qui ho decideix?

A part de caminar-hi, xerrar-hi, córrer, circular, menjar, beure, saludar-se, esternudar, pensar, llegir, cantar, jugar, badallar, abraçar-se, petonejar-se, passejar, arrossegar, escombrar… al carrer s’hi fa esport, curses, concerts, sopars, espectacles, exposicions, cercavil·les, correfocs, rues, fires, discursos, rutes guiades, i també s’hi fan manifestacions, concentracions, processons…

Recordo com, en el primer any que la Confraria de Sant Anastasi, en el seu esforç per recuperar la passada del sant, per les Festes de Maig, va convocar entitats i veïnat buscant col·laboració, es va obrir un altre debat existencial: essent una activitat marcada religiosament, era lícit que des de l’entitat veïnal – laica – es cridés a la col·laboració? Aquell cercavil·la amb entitats de cultura popular però també amb el sant i els pendons, no era massa semblant a una processó? Una altra bateria de rètols de neó s’encén amb estridència:

On és el límit entre acte/manifestació cultural que incorpora elements populars d’origen religiós, i acte purament religiós?

Un tema delicat, aquest, en vaig parlar força en un altre article – on trec a tema el curiós fenòmen de les processons laiques… (per cert que la Passada s’ha consolidat com a acte festiu popular i la societat laica troba normal i accepta aquest paper del sant com a element radicional)

L’alcalde Albiol diu que a Badalona ara estarà prohibit resar al carrer. Mmmm. Significa això que la nostra Processó del Silenci quedarà prohibida? (per cert una de les més antigues de Catalunya, vegeu PDF) I totes les altres? ( com per exemple la de Llefuà on per cert Garcia Albiol hi participa cada any?) I les benediccions de Rams? Costa de creure!

No, tots sabem el que vol dir l’alcalde Albiol és que estarà prohibit que al carrer s’hi faci pregàries de segons quines confessions religioses, i molt concretament es refereix a la pregària musulmana que es fa a la Plaça Camarón de la Isla. Si aquesta Plaça estés ocupada històricament per fer-hi celebracions evangelistes per part del veïnat del barri que professa aquesta religió, sel’s faria fora igual? Costa d’imaginar.

 Ara, el que és aberrant és que d’una banda es digui que els creïents musulmans cal que es busquin i paguin un local per resar en condicions fora de l’espai públic, i que al mateix temps es negui l’obertura d’un oratori en un local privat que ja compleix totes les condicions… (ho podeu llegir a moratòria aturada)

És com si es prohibís estrictament l’aparcament d’un tipus de vehicles concret als carrers de tota la ciutat i al mateix moment s’impedís l’obertura de qualsevol aparcament que oferís places per a aquests vehicles concrets…

Als defensors dels cotxes privats sempre els he sentit dir: el cotxe és una realitat i una necessitat, no es pot negar que existeix, i si no es vol que s’aparqui al carrer cal fer aparcaments soterrats… Doncs això, les religions existeixen i si no volem que la gent resi massivament al carrer caldrà deixar que ho facin en els seus temples.

I pel que fa a prohibir que es pregui al carrer, veurem quin joc de mans s’inventa aquest govern per prohibir-ho només a algunes confessions. En són capaços, com si ignoréssin que existeix un dret al culte religiós!

No sé si us ha passat, però a mi estar massa pendent de les xarxes socials 2.0 de vegades m’ha arribat a distorsionar la realitat, a fer pensar que el món real es cou en aquest entramat de bits i que l’acció i l’opinió que s’hi forja és al carrer assumida per una gran majoria. De vegades aquesta sensació m’acompanya positivament, em dóna força i ànim; de vegades em sumeix en el neguit i el desassossec.  (segueix)

La cosa comença a trontollar quan només desactivant un parell d’amistats hi ha realitats que desapareixen del teu univers virtual, univers que no respiraves al carrer, o quan t’adones que un tema puntera a la xarxa és absolutament desconegut per quasibé tothom amb qui xerres al món tangible. I a l’inrevés!
El que ningú pot negar, però, és l’alt poder de les xarxes, i aquests dies al meu modest bloc se n’ha viscut una clara conseqüència.

No estic obsessionada amb el comptador, però mentiria si digués que no m’hi fixo. I aconseguir que un article rebi més de 7.000 visites després de poc més de 24 hores de ser publicat és una cosa que no m’havia passat mai. I que possiblement no em torni a passar més. Acostumo a calcular la mitja de visites diàries segons el còmput setmanal, i ja era una sensació sorprenent haver passat de les 300 diàries a les més de 600, darrerament… però aquesta setmana la mitja diària s’apropa a les 2.300. Una bogeria que sé molt bé que és flor que no fa estiu, com ho és haver rebut més de 30 comentaris en un bloc que normalment en cull poquets. Realitat virtual en el món virtual? Tant erroni per part meva seria tenir en compte aquest tsunami blocaire com a mesura de l’onatge habitual al bloc, com creure que tota l’energia reactiva que ha activat  el conèixer i fer conèixer els fets relatats a l’article és proporcional i representativa de l’energia ciutadana per fer front als abusos en les condicions de submissió nacional en què vivim.
 
El meu amic Gustinet, després de viure els fets que es relaten a segur que som al 2012? es va asseure a escriure-ho, i el fet de fer-ho el va fer sentir millor. Escriure té aquest poder. Un cop escrit i ja més tranquil, ho va compartir amb uns quants amics mitjançant el correu electrònic, i en un instant el fil del gmail s’omplí de respostes ràpides que anaven degotant ininterrompudament perplexitat, suport, comparatives amb altres èpoques, necessitat de denúncia…i dos comentaris unànimes i reiteratius: això s’ha de fer públic, i això està molt ben escrit! Els amics blocaires ens vam oferir i en el meu cas l’escrit va quedar penjat a quarts de set de la tarda. Vaig fer com sempre, penjar-lo al facebook i al twitter, aquí movent-lo una mica més, això sí, però obtenint més retwits que mai. L’allau estratosfèric de lectures que es va disparar a partir d’aquí pot tenir moltes explicacions, però les més lògiques són: és una història que sorprèn i indigna, i quan es coneix se sent la necessitat de fer-la conèixer. És una història molt ben relatada, que enganxa, transmet emocions i ambient. I finalment, la majoria de gent que se sent commoguda per aquests fets té facilitat per moure’s en les xarxes socials, i amb uns simples cops de clic que entren en l’espiral de l’efecte multiplicador l’article es fa visible a milers de pantalles i la història és llegida i païda per milers de persones que, altrament, no hi haurien accedit mai.

I el relat no para de córrer, corre també per molts altres blocs, s’ha destacat a Vilaweb, El Punt ho publicarà demà, i altres mitjans de comunicació se n’han fet ressò…

La xarxa té aquest poder i transmet una força reactiva que impressiona. Una força reactiva que tant de bò servís per alguna cosa més que per sentir-se acompanyat!

No és una llegenda urbana. És real. Li va passar ahir al meu amic Gustinet (Josep Maria Tegido) a l’Alt Empordà. Llegiu el seu relat i valoreu. (segueix)

Dimarts 17 de gener del 2012, dos quarts d’una del migdia.

La feina em porta fins a la Jonquera i els pobles del voltant. El recorregut per la carretera Nacioanl és l’habitual: els giratoris amb dones amb poca roba per ser l’hivern i els trailers van i venen d’una manera aparatosa.

Però avui hi ha una presència policial notable. A la rotonda que dona accés al camp de futbol de la població els Mossos aturen cotxes que, pel que sembla, han estat delatats per un radar. I anant cap a Agullana, a mig camí, dues furgonetes i un vehicle de la Policia Nacional miren indiferents el trànsit.

Finalment encaro la carretera cap a Cantallops on he d’acabar el recorregut abans de tornar a Espolla per dinar: ja són dos quarts d’una.

Quan enfilo el recorregut veig, a l’alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que faltava per la col·lecció.

Aquest cop em fan parar. Vaja quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s’ha de pagar per… Per?

En tot cas, no em preocupa. Per experiència sé que en veure que sóc veí de la zona i confirmin amb la documentació que la meva edat no es correspon al perfil de facinerós fronterer, la cosa s’acabarà amb una salutació i un “puede usted continuar”.

El que m’agafa la documentació és jove. De fet els tres són molt joves. Potser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m’intranquilitza…

Un d’ells, vestit amb un forre polar sense res identificatiu, m’obliga a arraconar el cotxe al marge. Jo, innocentment, pregunto si passa alguna cosa i es limita a informar-me de que és un control de fronteres per tema de drogues i armes. I, tot seguit, m’exigeix que parli en espanyol. Que no m’entén.

-Ja hi som!, penso.

Intento fer-me una composició del lloc. La imaginació se m’accelera: m’arribo a imaginar que no són guàrdies de veritat: dos amb una armilla reflectant i l’altre amb un folre, sense res que els identifiqui… En una carretera poc transitada… El vehicle em treu de dubtes: un Megane, amb una bona colla d’anys, però guarnit d’una forma inconfusible.

Jo encara dins del cotxe. Se m’acosta un dels dos que porten l’armilla reflectant i, acostant-se a la finestra, m’exigeix que surti del vehicle. Sense moure’s ell, quan obro la porta gairebé el toco i ell reacciona amb cara irada:

 -Que me quieres dar?

Quan surto, m’obliga a allunyar-me del meu cotxe i quedo arraconat. Mentre un comprova tota la documentació, un altre comença a regirar tot el contingut del Txara i el tercer el tinc davant meu, en prou feines a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que en canvi, ell em fita. Com si intentés coaccionar-me. I ho aconsegueix.

La cosa es complica. L’expressió dels tres “uniformats” res té a veure amb la rutina dels controls de carretera. Trobo a faltar entre ells aquell personatge amb més edat que l’experiència l’hi aconsella evitar segons quines dinàmiques. Pel contrari, aquests se’ls hi endevina ganes de gresca. Fins i tot em fixo de que duen la pistolera descordada, a punt per extreure l’arma. Els hi deu donar seguretat.

El meu cos comença a reaccionar i delata el nerviosisme, la meva por: les cames em tremolen. Feia anys que no tenia aquesta sensació: és el que té una rutina de pare amb  dues criatures, cinquanta anys a sobre i més feines de les que puc fer.

Intento començar a reaccionar. El mòbil! No goso fer una trucada, però el manipulo i en veure que no es queixen, faig un missatge a una bona amiga que, si el llegeix, potser em pot donar un cop de mà. Els dits no responen i em costa escriure, però me’n surto. Amb faltes incloses: Em tenen la guardia civil a la ctra Cantallops, sortint la joquera.

El que no aconsegueixo és recordar com dimonis va la funció de gravadora. Seria un bon document, potser. Tantes coses que té l’aparell de telefonia i que quan les necessites no sàpigues com trobar-les.

Insisteixen amb el tema de l’espanyol i de la falta de respecte per continuar parlant en català. De primer representava que no l’entenien cap d’ells. Ara, resulta que és un que acaba d’arribar i no agafa res.

El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu cantant. El que representa que no entén res és el que està pendent de mi. I l’altre, més alt, continua remenant el cotxe: pobre, el més substanciós és el darrer llibre d’en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valorar.

Finalment troben el que necessiten per justificar la seva actuació. Manipulació de documentació: el CAT sobre les plaques de la matrícula. Per ser precisos, sobre la placa del davant. L’adhesiu de darrera fa temps que va caure.

El del folre polar m’alliçona sobre la gravetat del fet amb to de veu que no goso ni utilitzar amb els meus fills: mai he pensat que tractar-los d’imbècils fos gaire educatiu. Però ell insisteix: afirma que és com si jo hagués dibuixat un bigoti sobre la meva foto del carnet. Un bigoti? Perquè voldria dibuixar un bigoti, si jo no en duc?, penso.

Procuro callar. No tinc cap interès en complicar més les coses. Però l’home insisteix i m’interpel·la:

-Tiene que sacar el adhesivo con el CAT de la placa.

-Doncs no penso fer-ho, l’hi dic.

Ja m’ha notificat que em denunciava i que em caurien 3.500€ de multa. I ha pres fotografies de la placa del cotxe. Penso, innocent, que arribats aquí les coses no es poden complicar gaire més.

Van passant els minuts sense desencallar-se la situació. El que xerra em refrega Espanya i la Constitució i la meva falta de respecte pel qui no entén el català. El qui remenava el cotxe fa una aportació:

-Pués tendremos que esperar aquí dos horas a que llegue un traductor jurado.

Arribats en aquest punt tinc la sensació de que perden els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un traductor jurat. Repasso mentalment el programa que m’havia fet del dia: voldria anar a podar la vinya, però això sempre pot esperar.

Evito caure en les seves provocacions. Però tan insistir per part seva, finalment no puc deixar de tornar-m’hi i deixo anar:

-Si és cert que estic obligat a parlar espanyol, m’ho digui per escrit.

-No tiene bastante con mi palabra?, em diu el que no calla.

-No, l’hi etzibo.

De sobte intervé el que representa que no entenia res. I jo que m’animo:

-No havíem quedat que no comprenia el català?, dic.

El de “mi palabra”, s’adona que la cosa no només està encallada sinó que ells comencen a fer un trist paper i ho vol enllestir pel dret:

-Bueno, o sacas el adhesivo o te llevamos detenido. Te vas a pasar dos días en el calabozo…  

Ara si que veig que han perdut els papers. Les cames ja no tremolen i valoro les conseqüències familiars davant les noves expectatives que s’obren: res que no es pugui assumir.

-Hauria de fer una trucada, dic.

-La llamada la haremos nosotros cuando estemos en el cuartel, contesta. Al mateix temps es treu les manilles i m’encara cap el cotxe patrulla. És increïble, com a les pel·lícules.

De sobte, el que no entenia res de català intervé:

-Espera, estas seguro?

Comencen una discussió sobre si val la pena o no, entre ells. El tercer, des de la distància fa una cara d’incrèdul.

El debat s’acaba de sobte amb una conversa estranya per telèfon. Al meu costat, com si ell tingués interès de que escoltés el que parlava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la seva paraula, fa veure que parla amb un superior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc.

En qüestió de segons, tot s’acaba. Em tornen la documentació i desapareixen. Sense acomiadar-se…

Jo, a un racó de la carretera que puja de la Jonquera a Cantallops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imatges viscudes. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em quedava pendent ja no la puc fer.

Decideixo tornar cap a casa i aprofitar per fer-li una reflexió al meu nano que tot just ha acabat l’ESO. M’escolta entre sorneguer i preocupat, però no sembla que l’impressioni. Més tard, quan el porto a Figueres, em comenta els consells que corren entre els seus col·legues per situacions con la meva: demanar la identificació del policia, gravar, fer fotos amb els mòbils…

De tornada no puc evitar la reflexió: en Fraga s’acaba de morir amb un panegíric gairebé general, els Mossos utilitzen l’espanyol i el meu fill m’explica com sobreviure a una trobada amb els cossos de seguretat. Segur que som al 2012?

 

Josep Maria Tegido-Mallart.

“Gustinet”

Podeu consultar tota la informació de TRANSGLOSADORS (programa complet) al web de COR DE CARXOFA des d’aquí.

S’escalfen motors per als Transglosadors (4 de febrer!) i enguany ens agradaria millorar la participació a l’espai MICRO OBERT. (segueix)

Necessitem un cop de mà per arribar a joves (des dels Instituts?) que dominin aquest art de rapejar, i d’una forma especial voldríem arribar als que el dominen parlant en català, per donar-los l’oportunitat d’expressar-se en aquesta llengua que alguns poden pensar – equivocadament – que no és rapera. L’espai de micro obert és una demostració de que l’idioma per rapejar no té perquè sotmetre’s a restriccions.

Per entendre de què va tot això podeu fer un cop d’ull a l’article RAP GLOSA I ALTRES PLAERS AL COR DEL CLOT  

i també a RAPEJAR EN CATALÀ? SÍ GRÀCIES

I encara us pot interessar també    DIMITRI PER NO DIMITIR

Ens doneu un cop de mà?

Ahir va morir Fraga qui mai va demanar perdó per res del que havia fet durant el franquisme, i a qui mai se li va demanar que ho fes. Són pactes de la transició. Ell va seguir al poder amb la Democràcia, com si res. I nosaltres a callar, que pactes són pactes. (segueix)

Però la crosta de “l’atado y bien atado” que permeté la transició política amb l’aparent cura de les ferides de la guerra i la dictadura es comença a esberlar. Els que érem joves llavors ja hem constatat l’engany. Els que han nascut després no se’n senten corresponsables. I els que llavors tenien les regnes de les decisions ja han comprovat que l’ombra del xiprer és realment molt allargada.
Ahir que va morir Fraga la normalitat de les notícies sobre el proper referèndum per la independència d’Escòcia marcava una música de fons ben singular. S’hi afegien com a acompanyament clau els clàxons de la caravana per l’estat propi que va organitzar l’ANC del Maresme. El Dret a Decidir fa temps que ha sortit de l’armari, i només poder parlar seriosament de plantejar la possible independència d’una part de l’actual Estat trencant la indisoluble unidad de la patria española i renegant del caducat i absolutament inservible estat de les autonomies se m’apareix com a una irònica marxa fúnebre per acompanyar les despulles de Fraga, a falta de contrapunts informatius que facin justícia històrica.
Per cert, us recomano llegir a Setmanari Directa aquest article http://www.setmanaridirecta.info/noticia/noticia-fraga

No sé de què ens escandalitzem, jo ja fa molt temps que em trobo amb mossos que no m’atenen en català. I és trist i lamentable que el cos policial català no se senti del país on serveix i que no estimi i usi la llengua pròpia. Com ho és que així mateix altres funcionaris tampoc estimin la llengua del país i no la usin ni defensin (mestres, personal sanitari…). Però el pitjor de com funcionen els mossos no és pas això. No és només l’idioma en què parlen, són les maneres com parlen.  (segueix)

I com actuen, en general.

Fa molts anys, en un petit incident automobilístic sense cap conseqüència rellevant, el meu pare – que n’era la víctima – va ser maltractat pels agents dels mossos a un nivell de degradació que ell mateix diu no haver viscut mai amb cap guàrdia civil en tot el franquisme i post. N’he sentit i vist altres casos, sense parlar de les actuacions per detencions o les càrregues davant concentracions públiques que han trascendit públicament. Un tracte indigne. També he vist mossos correctes o amables fent la seva feina amb respecte, evidentment, però aquest tarannà prepotent i irrespectuós abunda massa.

Crec que el mal d’aquest cos – i reitero que no es pot generalitzar al 100% dels seus membres, que hi ha molts mossos bellísssimes persones i bons professionals – és que funciona en format standart com qualsevol del pitjor cos policial, amb els vicis i perversions de qualsevol cos policial, i que no té res que el faci estimar per ser diferent, per tenir un tret diferencial. Jo tinc prejudicis previs, cert, pel meu antimilitarisme, però entenc i accepto que hi ha d’haver organitzacions que vetllin per la seguretat ciutadana, i vaig creure que la nostra policia podia ser diferent. Però ja fa molt temps que als Mossos no mel’s sento meus, propis, especials. I podrien haver-ho estat. Hauria pogut ser una policia diferent, impregnada de l’esperit dialogant català, impregnada dels valors de l’enraonar, de la solidaritat i sobretot del respecte humà. I del resoldre conflictes per vies no violentes. Entrenats en estratègies conductuals, entrenats en l’honradesa i el saber fer. Hauria pogut marcar un estil, ser capdavantera d’un model de policia exemplar. Hauria pogut ser una policia catalana en tots els sentits. Però no, hem bastit un cos policial a la semblança dels pitjors i hi hem sumats tics franquistes. I tant hi fa si els ha capitanejat un partit d’esquerres com un de dretes. La policia que va governar Saura d’ICV durant el tripartit va causar – en paral·lel a bones actuacions, segur! – el mateix tipus d’estralls i atropellaments als drets ciutadans que la que està causant la de Puig amb CIU.

I és això el que més m’espanta dels mossos. De la policia catalana. El pitjor no és que no parli català, el pitjor és que no comparteix cap dels valors ètics catalans que ens poden fer sentir orgullosos de ser-ho. Comptant que hi ha excepcions individuals, per descomptat, que hi ha una manera de fer professional i ètica de molts agents. Però la mala marca de la casa guanya, dissortadament.

No ens hi podem quedar, però entrem a saludar. Que hi hagi un CD a la venda ens permet emportar-nos-en MONE a casa, i mentre em deixo endur per aquesta veu suggerentment plena de matisos penso que el debut en solitari d’aquesta actriu i cantant potser sí que és un regal com diu el títol del CD. I el que també és un bon regal és que el Musica’t torni a ser aquí, a Badalona. La programació del Musica’t 2012 confirma el que ja us comentava l’any passat, en el torna musica’t. Només la forma com s’ha plantejat aquest festival de música en català explica per què no es veu afectat per les retallades. Al contrari, en la seva quarta edició dobla l’oferta de concerts. Gràcies!