Raül Romeva i Rueda

Davant la preocupant ofensiva del govern del PP en contra de les energies renovables en un moment en què és més necessari que mai creure-hi i apostar-hi, he dirigit avui una pregunta a la Comissió Europea instant les institucions europees a que siguin coherents amb les seves pròpies exigències establertes en les múltiples estratègies sobre energía i demanin a Rajoy que rectifiqui:

CAT

Nota de Premsa – Brussel·les, 30 gener 2012
  
Moratòria del PP sobre les energies renovables

Raül Romeva i Rueda pregunta a la Comissió Europea si amb aquesta mesura Espanya pot complir l’objectiu del 20% de renovables per al 2020
 
Raül Romeva i Rueda ha presentat avui una pregunta escrita a la Comissió Europea on es qüestiona la decisió del govern espanyol de retallar despeses retallant el futur renovable del mercat energètic espanyol. L’Eurodiputat d’ICV i vicepresident de Verds / ALE es va sumar a les crítiques de Greenpeace i ha recordat que Espanya està obligada a assolir un objectiu del 20% d’energia d’origen renovable per al 2020, tal com estableix la Directiva 2009/28/CE.

Raül Romeva i Rueda ha dit:
 
“L’actual crisi econòmica no pot ser una excusa per continuar amb les energies obsoletes com el carbó i la nuclears. Al contrari, hauria de ser una oportunitat per donar un gir de 180 graus en la política energètica de l’Estat espanyol i apostar d’una vegada per totes per fonts d’energia neta, eliminant subvencions irracionals i creant un mercat elèctric que resolgui el problema del dèficit tarifària al mateix temps que s’augmenti la inversió en renovables. Cal recordar que la moratòria anunciada pel govern espanyol suposa condemnar a l’atur a desenes de milers de persones, paralitza un dels pocs sectors en què aquest país té perspectives de progrés i exportació i va en contra de Directives Europees.”

CAST

Nota de Prensa – Bruselas, 30 de enero de 2012

Moratoria del PP sobre las energías renovables

Raül Romeva i Rueda pregunta a la Comisión Europea si con está medida España podrá cumplir el objetivo de 20% de renovables para el 2020

Raül Romeva i Rueda presentó hoy una pregunta escrita a la Comisión Europea donde se cuestiona la decisión del gobierno español de recortar gastos recortando el futuro renovable del mercado energético español. El Eurodiputado de ICV y Vicepresidente de Verdes/ALE se sumó a las críticas de Greenpeace y recordó que España está obligada a alcanzar un objetivo del 20% de energía de origen renovable para 2020, tal como establece la Directiva 2009/28/CE.

Raül Romeva i Rueda ha dicho:

La actual crisis económica no puede ser una excusa para continuar con las energías obsoletas como el carbón y la nucleares. Al contrario, debería ser una oportunidad para dar un giro de 180 grados en la política energética de España y apostar de una vez por todas por fuentes de energía límpia, eliminando subvenciones irracionales y creando un mercado eléctrico que resuelva el problema del déficit tarifaria al mismo tiempo que se aumente la inversión en renovables. Hay que recordar que la moratoria anunciada por el gobierno español supone condenar al paro a decenas de miles de personas, paraliza uno de los pocos sectores en que este país tiene perspectivas de progreso y exportación y va en contra de Directivas Europeas.

Em trobo a Lisboa, on ens hem reunit l’Assemblea interparlamentària Euromediterrània per tractar diversos assumptes sobre la joventut, els moviments migratoris i les relacions interculturals entre els diferents països que formen l’Assemblea. Hi he presentat l’informe que hem preparat amb el meu col·lega jordà, Alzyoud (els informes sempre compten amb dos ponents, de la riba nord i sud) relatiu a les migracions, l’ocupació i la integració.

Committee on improving quality of life, exchanges between civil societies and culture

January 2012

DRAFT RECOMMENDATION

Migration, employment and integration

Rapporteurs:      Mr. Alzyoud (Jordan), Mr Romeva i Rueda (EP)

The Committee on improving quality of life, exchanges between civil societies and culture of the Parliamentary Assembly of the Union for the Mediterranean,

–           Whereas the mobility is a key component of the new neighbourhood strategy and the EU revised policy in response to the Arab Spring should fully support the democratisation process by providing not only humanitarian support but also assistance for political, social, economic and cultural reforms;

–           Whereas political, social and economic instability, lack of security, political repression and authoritarian regimes are the major driving forces behind migration, depriving affected communities of viable local prospects and income and, hence, of the right to choose whether to migrate or not, putting their lives at constant risk and leaving them with migration as their only option; whereas climate change and environmental degradation are becoming an increasingly common cause of migration;

–           Whereas migration has contributed to the exchange of ideas, but has also entailed challenges in terms of the integration of immigrants into host societies, thus giving rise to both the cultural and economic enrichment of the whole Euro-Mediterranean region and issues of social inclusion and adaptation;

–           Whereas slower population growth in the European Union will create shortages in the labour market while demographic trends in the Southern Mediterranean is a challenge for the region as a whole,

–           Whereas, in the context of an enhanced Euro-Mediterranean Partnership, co-operation on Migration policy between Union for the Mediterranean (UfM) countries should be given fresh impetus after the historic events that have occurred in the Southern Mediterranean since the end of 2010,

–           Whereas the effects of the economic and financial crisis have come on top of the existing political and social challenges in the Euro-Mediterranean region, particularly in relation to the problem of unemployment;

–           Whereas it is in the common interest of Southern Mediterranean countries and the EU to bring down unemployment rates in the region and to offer its people, particularly young people, hope for the future while at the same time mitigating the brain-drain in the migrants’ countries,

–           Whereas no EU Member State has ratified the UN Convention on the Protection of the Rights of All Migrant Workers and Members of Their Families to date; whereas this Convention is the most broadly-based international legal framework for the protection of the rights of migrant workers and their families and gives States guidance as to the approach to be adopted to ensure that migrants’ rights are respected when policies relating to the migration of labour are drawn up and implemented;

–           Whereas a more coordinated and comprehensive approach to migration management can enhance respect for the dignity of all migrants who can potentially contribute to meeting labour needs in countries of transit and destination and boost development in countries of origin;

1. Reaffirms that the Euro-Mediterranean partnership aims to bring the two shores of the Mediterranean closer together with a view to establishing an area of peace, democracy, security and prosperity, and to provide the EU and its partners with an effective bilateral and multilateral framework enabling them to overcome democratic, social and economic challenges, to promote regional integration and to ensure their co-development for the benefit of all;
2. Recalls, in this context, that mobility and people-to-people contacts are fundamental to promoting mutual understanding and economic development, as they are indispensable for trade as for exchanging ideas, spreading innovation and tackling employment and social issues;
3. Calls for the development of instruments to establish a common Euro-Mediterranean immigration policy with a view to promoting economic and social progress and employment in receiving, transit and origin countries, and to enhance social cohesion by improving the integration of migrants;
4. Takes the view that it is essential, as part of a coherent long-term strategy, to analyse the deep-rooted causes of migration flows in order to arrive at more appropriate responses in relation to the right to mobility;
5. Recalls that well-managed legal migration brings benefits to EU countries through their economic contribution and to third countries through the funds which immigrants remit to their countries of origin; furthermore, stresses the importance of supporting initiatives designed to promote the involvement of migrants in development and training projects in their countries of origin and of reception;
6. Stresses that given the importance of “South-South” migration, notably transit migration from Africa, the issue under consideration (“Migration, employment and integration”) should not be seen only through a “North-South” prism; believes in this context that most of the following recommendations shall be endorsed and implemented by all UfM countries; calls in this regard on all UfM countries and the EU to ratify the UN Migrant Workers Convention;
7. Stresses that labour mobility is an area where the EU and its neighbours can complement each other, as the EU’s workforce is ageing and labour shortages will develop in specific areas, while EU’s southern neighbours have well-educated, young and talented workers who can fill these gaps;
8. Recalls the importance to establish a common Euro-Mediterranean policy to manage South-North migratory flows, including transit flows affecting North African countries, as proposed by its recommendation on “Immigration and integration : building a culture of peace by means of dialogue between generations” approved on 4 March 2011 in Rome;
9. Considers that support for politically unstable and economically weaker states, as a likely source of irregular migration and security, should always include, in addition to budgetary relief and support and strategies to establish or consolidate stability, direct investment and market-access strategies, rural development and food security strategies, Millenium Development Goals (MDG) support, job-creation policies, infrastructure development, support for SMEs, microcredit facilities and strategies geared to promoting democratisation and good governance, social inclusion, the empowerment of women and minority or disadvantaged groups and ethnic and religious tolerance;
10. Welcomes the Communication from the European Commission on a “dialogue for migration, mobility and security with the Southern Mediterranean countries” (COM (2011) 292 final, 24.052011); recalls in this context that the Mobility partnerships proposed therein should not be steered primarily by security concerns;
11. Strongly supports the “partnership with societies” approach and thus calls on the Commission and the Vice-President/High Representative together with UfM countries to develop mechanisms to ensure its full application, in particular by setting up a mechanism involving civil society in the definition of objectives and benchmarks and in the implementation and monitoring of all agreements with partners, by maintaining a transparent dialogue on Justice and Home affairs matters with democratically elected authorities and national parliaments, and by enhancing the parliamentary democratic scrutiny of all mechanisms, dialogues and agreements on migration;
12. Calls on UfM to set up a structured dialogue between EU institutions and third country authorities in order to develop a win-win approach to mobility, to ease visa formalities, to make greater use of the opportunities offered by the EU Visa Code and progress towards visa liberalisation and to evaluate the existing mobility partnerships, focusing in particular on the effects of the interdependence between development aid, security, regular migration and irregular migration as defined in the Global Approach to Migration;
13. Advocates in this respect the adoption of a Euro-Mediterranean Partnership for Mobility which provides the conditions which guarantee the right to free movement between the two shores;
14. Believes that the EU should advance its work on visa facilitation in the utmost transparency with a view to moving gradually to a visa-free regime; urges the Commission to ensure that any readmission agreement signed by the EU and its Member States fully respects human rights and the principle of ‘non-refoulement’ and does not put at risk any persons in need of international protection and calls on the EU to make every effort to facilitate the development of an accessible, fair and protective EU asylum system; calls on the Commission and the Council to implement the recommendations made in the Commission evaluation of the EU readmission agreements which has been issued on 23 February 2011;
15. Stresses in this respect that youth and student mobility should be treated as a priority to help combat youth unemployment to the Southern Mediterranean and facilitate integration in the EU labour markets; emphasises the need to enhance synergies between “Youth on the Move” and the European Neighbourhood Policy (ENP);
16. Stresses that the EU should increase cooperation in the field of academic education and vocational training, immediately broadening and increasing scholarship programmes and mobility of students, graduates, teachers and academics by promoting exchanges between higher education and training institutions, along with public-private partnerships in the field of research and enterprises; considers it essential to develop more flexible, accelerated procedures for issuing visas to participants in such programmes;
17. Emphasises the need to advance the work on mutual recognition of qualifications and education systems with ENP partner countries especially on the approximation of Higher Education Diplomas and standards to the European Higher Education Area; stresses the strong need for a structured information policy towards the citizens of the ENP partners concerning the possibility of participation in EU programmes;
18. Calls on the European Commission to take over the European Parliament’s proposal to establish a Euro-Mediterranean Erasmus programme (students’ exchange) and a Euro-Mediterranean Leonardo-da-Vinci programme (vocational training);
19. Calls on the EU to enhance the accessibility and channelling of EU funds into projects aimed at informing migrants of their rights and responsibilities and at protecting their rights, with particular reference to the rights of unaccompanied minors, women and other vulnerable groups; asks the Commission therefore to provide Parliament with a detailed report on the use of EU funds earmarked for neighbouring countries, including under the Commission’s thematic programme for cooperation with third countries in the areas of migration and asylum;
20. Calls on the EU to implement the Directives on third country seasonal workers and intra-corporate transferees to enhance mobility to the EU;
21. Invites UfM countries to engage in a mutually beneficial process of opening of their labour markets; invites them to include provisions on the free movement of services in free trade agreements within the region;
22. Calls on the UfM to make further efforts with regard to the development and democratisation of countries of origin and to promote the rule of law, in order to tackle the problems associated with migration at their root;
23. Encourages the establishment of migration information and management centres in order to help third countries of origin or transit to define a migration policy in response to the concerns of potential migrants and returning migrants, offer guidance on legal immigration, job opportunities and living conditions in countries of destination, and help with job training for would-be migrants; stresses at the same time that this support should not aim at preventing would-be migrants to achieve their projects in compliance with the right to leave one’s country;
24. Calls on UfM countries to make a concerted effort to combat all types of discrimination suffered by migrants; emphasises the importance of completely equal treatment for local and migrant workers, including equal employment conditions (wages, working hours, demands of the job, occupational health, redundancy, union representation, working conditions, trade union rights), equal social protection and equal access to public services and public sector jobs, in accordance with Article 15 of the Charter of Fundamental Rights of the European Union;
25. Instructs its Chair to forward this recommendation to the Co-Presidency of the Union for the Mediterranean, the Secretary?General of the UfM Secretariat, the Council of Ministers of the European Union, the High Representative/Vice-President Catherine Ashton, the European Commission, the parliaments and governments of the member states of the Union for the Mediterranean, and the European Parliament.

Recordo com, de ben petit, el meu pare em feia recitar Foix, enfilat a dalt d’una cadira. Concretament el poema ‘Vinguen els rems…”. En honor del poeta, recordo avui aquells versos, aquest cop assegut:

Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva,
em penja el sol al pit entre coralls
i dic, a bord, que enyor serres i valls
i la vida de l’orri en temps que neva.

Cal risc en terra i mar, i en l’art novella,
per a besar un cos xop sota canella
i caure als trenta-tres, com Alexandre.

J. V. Foix (“Sol, i de dol”)

Tanmateix, i malauradament, constato que no n’hi ha prou amb pujar al barco. Cal també saber cap a on cal dur-lo, i amb qui comptem per fer-ho. En altres paraules, tot capità necessita un rumb i una tripulació.

En el si dels grup Verds/ALE al Parlament Europeu portem dies donant voltes a la qüestió de l’anomenat Pacte Fiscal (parlo de l’europeu, el promogut per Merkel i Sarkozy, conegut també com a Fiscal Compact). Dins del grup s’estan dibuixant dues línies: una, la liderada pels alemanys, que consisteix a acceptar la proposta Merkozy (com a mal menor) i treballar per millorar l’anomenat pilar de la recuperació, i dos, la que alguns hem defensat reiterades vegades: rebutjar la proposta (de totes maneres és un acord entre PPE, ALDE i S&D en el qual nosaltres no hi hem tampoc participat), i presentar la nostra pròpia aposta amb les mesures que entenem que ens poden conduir a sortir de la crisi.

En aquest sentit faig meves les paraules que el mateix Cohn-Bendit va dir durant el debat a Estrasburg de fa uns dies: ‘Aquest és un acord inútil i contraproduent’.

El debat no és senzill, com us podeu imaginar, entre els representants alemanys, acompanyats en aquesta aposta més pragmàtica per alguns col·legues d’altres delegacions, com la danesa i la finesa, i la resta, que defensem una opció més de principis i de reforma estructural del sistema.

La construcció d’una proposta més o menys consensuada requereix lògicament de molt de diàleg i negociació. La proposta que porto setmanes elaborant i defensant en el si del grup consisteix en un enfocament centrat en tres punts: 1) deixar clar qui entenem que ha de pagar la crisi (i qui no); 2) com cal fer allò que anomenem genèricament consolidació fiscal (tenint en compte gestió de despesa, sí, però també política justa i progressiva d’ingressos); i 3) apostar per una sortida de la crisi fonamentada en una economia verda en un marc europeu unit i democràtic.

En altres paraules, considero que allò que toca és reiterar, un cop més, que la crisi no l’han de pagar els sectors més desafavorits i vulnerables, sinó els qui l’han provocada (se’n diu Justícia Social i Ambiental), la qual cosa implica que les mesures que s’adoptin han de tenir en compte el seu impacte sobre la distribució del benestar, el coeficient Gini, la pobresa, etc…i que les mesures recaptatòries passen per una taxa sobre la contaminació, una taxa sobre les transaccions financeres, una reforma fiscal que garanteixi la lluita contra el frau i la progressivitat en clau europea, …).

Així mateix, també convé recordar que sense sobirania europea no ens en sortirem, cosa que obliga als estats a fer allò que fins ara s’han negat a fer com és dotar la Unió Europea amb instruments per governar els mercats i les institucions financeres i sota control de les institucions democràtiques, liderades pel Parlament Europeu.

I finalment, com a tercer eix del triangle, cal recuperar el principi del federalisme europeu, la qual cosa comporta canviar el terme que sovint usen des de Berlin, solidaritat, pel principi d’interconnexió intraeuropea i per tant necessitat d’una unió política i fiscal, inexistent a data d’avui. Una Europa sobirana exigeix d’un federalisme fiscal que li permeti contrarestar el poder dels mercats i els poders financers i faciliti un veritable model de justícia social, i el federalisme europeu és l’instrument que ha de permetre un pla coordinat per tal d’activar la demanda agregada de la qual també depèn, lògicament, Alemanya, amb una aproximació europea a la política d’inversió del Banc Europeu d’Inversions i la política del Banc Central Europeu, en favor del deute sobirà.

Els tres eixos, per tant (Justícia Social i Ambiental, Federalisme europeu i Sobirania europea), són interdependents i cal que siguin proposats i explicats d’aquesta manera, cosa que no fa la proposta de Pacte Fiscal que han en aquests moments tenim sobre la taula.

En conclusió, sense Justícia Social que asseguri la cohesió social serà molt difícil la pervivència del model europeu que podria sucumbir sota l’onada de l’euroescepticisme, i per això que aquesta és tan important com el federalisme i la sobirania europeus. Així mateix, igual com un estat no podrà fer polítiques de justícia social sense sobirania sobre la política monetària i amb instruments fiscals limitats, també se’m fa difícil pensar en una solució que no passi per una Europa federal i una sobirania europea que pugui controlar els mercats.

Com que no crec que existeixin fórmules màgiques ni miraculoses, allò que toca fer és trobar mecanismes que ens permetin afrontar la situació amb visió a curt, mig i llarg termini. I per això calen lideratges, per descomptat, però també construir sinergies amb tota mena d’actors de manera que el vaixell emprengui el rumb adequat. I sobretot, el més important, no abaixar mai la guàrdia.

Avui, més que mai, necessitem la pluralitat informativa. Personalment acostumo a consultar sempre diverses fonts, diaris, ràdios o informatius. Conèixer i ser conscients de amb quina mirada un missatger ens comunica un fet o una noticia, és important. Hi ha mitjans que consulto per saber què diuen, i com, els qui no necessàriament pensen com jo, d’altres per què coincideixo amb la línia general del mitjà, i per tant els atorgo una credibilitat considerable.

Tot plegat em permet enfortir, matisar o modificar les meves pròpies opinions.

En els darrers temps hem hagut de lamentar la desaparició de diversos mitjans, públics i privats. Tots ells feien una tasca imprescindible. Fa dies que segueixo amb atenció l’evolució de la situació que afecta un dels que habitualment consulto, sigui en versió paper o electrònica, ‘Público’. En conec molts dels corresponsals, redactors/es i opinadors/es, persones per les quals tinc un enorme respecte i admiració, i a les quals dec molt, com a lector, per haver-ma ajudat a entendre el món, saber què hi passa, i perquè. Per això avui he signat el manifest en favor de la continuïtat d’aquest mitjà, i convido a que d’altres persones a fer-ho.

Manifiesto a favor del diario ‘Público’ y su continuidad

Las personas abajo firmantes queremos expresar nuestra solidaridad con el diario “Público”, en momentos en que la crisis económica que padecemos afecta a tantos aspectos de nuestra sociedad y, particularmente, a la prensa escrita, haciendo problemático el futuro de Público. Consideramos que el desarrollo pluralista de la prensa constituye una pieza fundamental en el correcto funcionamiento de la democracia, de la cultura y del avance social. Y estimamos que Público ocupa un lugar singular y destacado en el panorama de la prensa española.

En sus páginas, frente al desconcierto, el conformismo y la resignación ante la actual crisis, se han publicado rigurosos y documentados análisis sobre la misma, acompañados por propuestas eficaces para lograr su superación. Se ha fustigado con minuciosidad y rigor la corrupción política y social, que degrada nuestra actual realidad. Se ha defendido la necesidad de hacer justicia a nuestra más reciente historia, a la II República española y a las víctimas de la dictadura. Se ha prestado amplia atención al Movimiento de los Indignados del 15 M con su análisis. Y se han acogido y apoyado las demandas feministas, además de excluir, en un gesto ético, cualquier publicidad de la prostitución.

En el orden internacional, a través de una información precisa y crítica, se ha mantenido una visión liberada de los interesados tópicos propalados desde los grandes centros de poder. Y a estas realizaciones debemos añadir la atención prestada a la ciencia y la tecnología, cuyo comentario y difusión, muchas veces relegado en los medios de difusión debe formar parte de todo periodismo actual.

Por todo ello, consideramos que la desaparición de Público nos privaría de un decisivo medio de información y cultura. Ante este riesgo queremos hacer un llamamiento a todas las personas interesadas en el desarrollo de la información competente y la cultura para las acciones de apoyo que aseguren la continuidad del Diario Público, en el camino emprendido hace algo más de cuatro años.

Carlos París, Catedrático Emérito, escritor y Presidente del Ateneo Madrileño.

És evident que el debat s’ha suscitat, però no en els termes desitjats.

Constato també que molta gent, fins i tot la que coincideix amb el fons de la qüestió, s’ha sentit incòmoda i disgustada pel lloc, el moment i la forma de plantejar-la.

En tant que representant públic assumeixo que he comès un error en l’exercici de les meves funcions i que he ofès a algunes persones, indiferentment de si en el seu moment em van fer confiança amb el seu vot o no.

Com que ofendre no ha estat mai la meva intenció, demano disculpes sinceres, i rectifico: acabo de demanar que retirin el meu nom de la pregunta esmentada.

Considero en qualsevol cas que aquesta qüestió, la de com gestionar situacions similars, mereix una reflexió per evitar conseqüències no desitjades davant de determinades accions i reaccions, però entenc també que això es pot fer en altres contextos i formats.

Finalment, reitero un cop més, per a qui tingui dubtes sobre quina és la meva feina al Parlament, que aquesta es pot fiscalitzar a través d’aquest bloc, o bé dels llocs web http://www.mepranking.eu o http://www.votewatch.eu , i que l’afer esmentat no és en cap cas representatiu de les meves principals ocupacions i preocupacions, molt més enfocades a treballar en favor de la defensa de drets i llibertats, a la sortida de la crisi en clau verda i social, o a la construcció d’una UE creïble, responsable i democràtica, també institucionalment.

Atentament,
Raül Romeva i Rueda

Un cop ha baixat el soufflé que es forma habitualment al voltant d’un partit de la màxima rivalitat, crec que és oportú reflexionar, en fred, sobre el debat que va generar una simple pregunta relacionada amb la violència al futbol. En primer lloc vull recordar que no he posat cap denúncia ni he instat cap actuació concreta contra ningú. Tot el que he fet ha estat usar un cas concret, prou conegut i per tant fàcilment reconeixible, per posar novament sobre la taula un debat obert de fa molt de temps, i que és evident que estem lluny d’haver tancat.

Malgrat els insults gratuïts i fins i tot les amenaces de mort que aquesta, insisteixo simple pregunta, han suscitat, constato com la gran majoria de gent que va llegir la meva reflexió, i no només alguns titulars o comentaris de tercers, en va entendre els motius.

El Parlament Europeu és una arena de reflexió sobre temes que afecten les nostres societats, i la Comissió Europea disposa de nombrosos documents (inclòs un llibre Blanc) sobre violència a l’esport. I personalment em sembla ben normal que sigui aquest un dels temes, entre milers d’altres, que es tracten a les institucions, també a les europees.

Des que vaig arribar al PE, el 2004, he presentat 915 preguntes (413 durant el primer mandat, 2004-2009, i 502 a partir de juny de 2009). D’aquestes només 3 tenen a veure amb futbol (una relacionada amb homofòbia, l’altra amb criteris d’esponsorització, i la d’ahir sobre violència i impunitat), a banda d’algunes reflexions sobre qüestions com els límits salarials. És més que evident, per tant, que aquesta no és ni de bon tros la meva principal àrea de treball, i només m’hi he referit quan ha tingut a veure amb el que sí considero molt més propi del meu àmbit de coneixement, com és la violència, els drets humans, el racisme o l’homofòbia. (Nota: aprofito per recordar que per a tota aquella gent interessada en la meva feina existeixen dues magnífiques pàgines web on aquesta es pot fiscalitzar sense problema: www.votewatch.eu i www.mepranking.eu, apart d’aquest bloc, esclar.)

No obstant, tot i que la desmesurada reacció que aquestes tres preguntes que acabo d’esmentar han provocat, tan mediàticament com social, m’ha sorprès relativament (és a dir, no massa), sí que m’han preocupat, i molt. I és precisament el sobredimensionament que es dóna a aquesta mena d’assumptes (en comparació amb d’altres de més importants) el motiu que em porta a pensar que sí, que són temes que mereixen que com a mínim en parlem i hi reflexionem una mica, serenament.

Reitero un cop més que no he posat cap denúncia sinó que simplement he fet en veu alta (i institucional) una pregunta que es fa molta gent en relació a l’impacte que pot tenir que una acció manifestament violenta no fos considerada greu per cap institució, i sobre si en el marc de la regulació sobre la violència a l’esport (i especialment pensant en l’impacte d’aquesta impunitat podria tenir en la formació de nous esportistes) comptem amb prou instruments per gestionar aquesta mena de casos amb els criteris adequats.

Podia haver escollit algun altre exemple, cert, però el que vaig escollir era, simplement, un de prou clar per obrir la reflexió, i en un moment en què aquest era si més no un tema que suscitava un cert interès, més enllà del partidisme d’uns o altres.

Com hem d’afrontar, institucionalment, aquesta mena de casos? Convé establir marcs de regulació que, davant de fets flagrants, actuïn amb voluntat de desincentivar determinades escalades de violència dins i fora dels terrenys de joc? Aquestes són preguntes que contínuament es fan, ens fem, moltes persones que tenim responsabilitats en l’àmbit legislatiu, i crec que són prou importants com per dedicar-hi alguns minuts de tant en tant, indiferentment de si un és més o menys aficionat als esports, o seguidor d’un o altre equip. No hi veig motius per inhibir-nos-en

Ho vulguem o no molta gent s’hi emmiralla, en l’esport, i crec que és bo tenir cura de quines coses acceptem, com a societat, i de quines hem de condemnar per tal que determinats patrons no es reprodueixin. I crec que cal fer-ho en fred, com he mirat de fer, amb tot el meu respecte i amb la ferma voluntat que arribem a situar algun dia aquest afer, l’esportiu, en la dimensió social, política i econòmica que li pertoca.

Respecto la discrepància sobre el com, l’on o el quan, però em sembla normal que els representants que tenim a les institucions pensin, reflexionin i posin de tant en tant sobre la taula qüestions que, incomprensiblement per a mi, mouen milions de diners, i omplen milers de pàgines i d’hores radiofòniques i televisives.

Pregunta de Raül Romeva i Rueda a la Comisión Europea sobre la qualitat democràtica i institucional

Avui, i de manera excepcional, vull dedicar uns minuts a parlar d’un esport que per bé o per mal mou masses, el futbol, i més concretament d’un episodi trist com és la ja famosa trepitjada del defensa Pepe, i de la inhibició del Comitè de competició, la institució que havia de determinar la gravetat de l’acció.

Segueixo amb interès nombroses disciplines esportives, com a ex-esportista i com a aficionat. I de la mateixa manera que celebro l’actitud exemplar d’alguns esportistes que s’han guanyat el respecte per la seva manera de veure i viure la seva activitat, em toca lamentar la d’altres.

A aquestes alçades no podem pretendre que les institucions públiques quedin al marge d’aquesta mena de qüestions. Ho vulguem o no l’impacte d’aquest esport sobre les dinàmiques de les societats és cada vegada més gran, i per tant reclama que de tant en tant ens aturem a pensar fins a quin punt és permissible que determinades maneres d’actuar quedin impunes. Trobo que això és especialment important de cara a la formació de joves esportistes, formin part o no de les elits que singularitzen els diferents esports.

Tot això és el que m’ha portat a co-signar una pregunta sobre els valors a l’esport a la Comissió Europea (aquesta l’hem signada conjuntament amb en Ramon Tremosa). Malauradament no és la primera vegada que em veig obligat a fer una pregunta d’aquestes característiques, i tan de bo fos la darrera.

Nota final: Malauradament (ho sé per experiència) aquesta mena de qüestions sovint se sobredimensionen i ocupen uns espais socials i mediàtics certament exagerats. A mi m’ha suposat amb prou feines cinc minuts signar aquesta pregunta, però estic segur que l’impacte que tindrà serà molt superior al que li pertocaria. Crec que entre tots plegats hauríem de reflexionar serenament sobre aquesta mena d’assumptes.

Fent això, insisteixo, no busco ni polèmiques ni confrontacions gratuïtes, sinó reflexió. I és per això que aquí deixo el tema, per reprendre la meva agenda habitual.

Pregunta de Ramon Tremosa i Raül Romeva a la Comisión Europea (25.01.12)

Hace unos días, tal y como se muestra en el video, http://www.mundodeportivo.com/20120118/el-clasico-barca-real-madrid/salvaje-pisoton-de-pepe-a-leo-messi_54245077075.html, un jugador del FC Barcelona fue agredido, de manera voluntaria, por un jugador del Real Madrid CF. A pesar de la claridad de las imagenes, el órgano español encargado de ejercer la potestad disciplinaria, el Comité de Competición, http://www.rfef.es/index.jsp?nodo=29 no ha visto ningún hecho sancionable.

El deporte tiene un gran impacto para la sociedad en general. Su importancia social, educacional y cultural hacen de él un activo muy importante a preservar y, a la sazón, a poner en valor.

A la vista de lo anterior y teniendo en cuenta el white paper de la Comisión, COM(2007) 391 final, la resolución del Consejo 2011/C162/01 y la COM(2011)12.

1-¿Cree la Comisión que estos graves hechos vistos por millones de personas y niños han de quedar impunes y, por lo tanto, percibidos por la sociedad como neutros?

2-¿Está satisfecha la CE de saber que nadie del Comité de Competición español va a ocuparse de este caso de violencia en el deporte?

Aquest matí hem tingut amb el meu fill petit l’enèsima discussió sobre el malbaratament del menjar. Era hora d’esmorzar i li he posat els cereals al plat. Com que em conec la història n’hi he posat uns quants, poquets, els que m’ha semblat que es podria acabar.

—Primer menja’t aquests i quan te’ls hagis acabat, si vols te’n posaré més —li dic.

— No! En vull més ara! —protesta ell picant amb la cullera sobre la taula.

—Cada dia hem de fer igual? —pregunto carregant-me de paciència—. Ja saps què passa després. Te’n poses massa, no te’ls acabes i els hem d’acabar llençant. No pot ser, Noah. El menjar no es pot malbaratar.

—Me’ls acabaré.

Després d’algunes negociacions, estira-i-arronses i algun esbufec de frustració s’acosta l’hora de marxar cap a l’escola. Arribem a l’inevitable desenllaç.

—Molt bé, te’n poso més, però no t’aixecaràs de taula fins que no en quedi cap engruna al plat, t’aviso. I si arribem tard a escola serà per culpa teva.

Somriure d’orella a orella, cullera aixecada en senyal de victòria, plat a arrebossar de cereals, un rajolí de llet per dotar la criatura del calci que necessita i una mica de sucre. Comença a engolir, fins que arriba a la meitat. Llavors planta la cullera al costat del plat i l’aparta del seu davant.

—No en vull més.

—Ho veus? T’ho he dit. Doncs ara t’ho acabes.

—Que no.

—Que sí.

Veu de fons de la mare:

—Voleu fer el favor d’espavilar, que arribem tard?

La pressa marca novament el ritme de l’educació, malauradament.

Claudico. El plat queda mig ple de cereals que acabaran al cubell de menjar per a les gallines. Almenys elles sí que s’ho acabaran.

Sortim de casa, arribem a l’escola just quan les fileres ja caminen cap a classe, hi deixo el nen i la nena amb un petó a cadascun i me’n torno cap al cotxe.

Camí de l’aeroport penso en la conversa que hem tingut amb el meu fill aquest matí i recordo una de les votacions més importants de la setmana passada a Estrasburg: l’Informe Caronna sobre com evitar el malbaratament d’aliments: estratègies per a millorar l’eficiència de la cadena alimentària a la UE (2011/2175(INI))

És un informe dels que anomenem d’iniciativa, és a dir, no legislatiu però que serveix per marcar posicionament sobre determinades qüestions, i aquesta és sens dubte una de les més importants.

Penso que en conjunt, com a societat, ens comportem com aquests nens i nenes que, inconscients del valor i la importància dels aliments, malbaraten els recursos alimentaris de forma incomprensible. Que ho faci un infant que desconeix el seu valor es pot comprendre. Per això estem els pares i mares, per educar i ensenyar-li-lo. Però que ho fem com a societat és inacceptable, irresponsable i, fins i tot, suïcida.

Cada any a Europa es llença a les escombraries la meitat dels aliments que es compren, mentre que a la UE viuen 79 milions de persones per sota del llindar de la pobresa i 16 milions depenen de la caritat.

Per això és tan important el text que vàrem adoptar dijous al Parlament Europeu en què exigim ??mesures urgents per reduir el malbaratament de menjar a la meitat per al 2025. Proposem, per exemple, diversificar la mida dels envasos i introduir una assignatura sobre alimentació en els programes escolars.

Segons dades de la Comissió Europea, la generació anual de residus alimentaris en els 27 Estats membres ascendeix a 89 milions de tones, és a dir, 179 quilos per habitant. Els residus alimentaris arribaran el 2020 als 126 milions de tones (un augment del 40%) a no ser que es prenguin mesures preventives.

Els eurodiputats i eurodiputades manifestem la nostra preocupació pel fet que cada dia es tiri una quantitat considerable d’aliments en perfecte estat. Tots els països de la UE haurien de permetre que els comerciants redueixin el preu dels aliments frescos per sota del cost de producció quan estiguin propers a la data límit per a la venda, per tal de reduir la quantitat d’aliments no venuts que es llencen.

Pel que fa a la mida dels envasos, l’optimització dels envasos pot tenir un paper important en la reducció del malbaratament d’aliments. Els diputats donen suport a la diversificació de la grandària dels envasos per ajudar els consumidors a adquirir quantitats adequades. En aquest sentit, la indústria agroalimentària ha d’analitzar els avantatges d’oferir més productes a granel i de tenir més en compte les llars unipersonals.

I sobre l’educació sobre aliments convé introduir cursos en tots els nivells d’ensenyament, inclosa la secundària.

L’Eurocambra també demana al Consell ia la Comissió que proclamin 2014 Any Europeu contra el Rebuig d’Aliments, la qual cosa entenem que podria ser un important instrument d’informació i promoció per sensibilitzar els ciutadans europeus i cridar l’atenció dels governs nacionals sobre aquest important tema.

Per altra banda, cal tenir en compte el tema de la pobresa i la desnutrició. A la UE viuen 79 milions de persones per sota del llindar de la pobresa. A més, 925 milions de persones al món corren risc de desnutrició. L’informe demana reorientar els programes de distribució d’aliments entre les persones més desfavorides de la UE, de subministrament de llet a escolars i de foment del consum de fruita a l’escola, amb l’objectiu d’evitar el malbaratament d’aliments.

Igualment, aplaudim les iniciatives ja adoptades en diversos estats membres per recuperar, a escala local, els productes no venuts i redistribuir als ciutadans més necessitats. En aquesta mateixa línia, sol · licita a la Comissió que es doni prioritat en l’adjudicació de contractes públics a les empreses que distribueixin gratuïtament els productes no venuts entre els ciutadans pobres.

Finalment, en quant a les dates de caducitat i consum preferent, constatem com el 18% dels consumidors europeus no comprenen la frase “s’ha de consumir preferentment abans del”. Així, l’informe exhorta a la Comissió i als Estats membres a que aclareixi el sentit de les indicacions de dates en les etiquetes dels aliments (“s’ha de consumir preferentment abans del”, “data límit” i “data de caducitat”) a fi de “reduir la incertesa sobre la comestibilitat dels aliments i de facilitar al públic informació precisa “.

Igualment onsiderem que l’etiquetatge amb doble data (data límit per a la venda i data límit de consum) també pot ajudar a reduir el malbaratament de menjar.

Algunes xifres i estadístiques

– Malbaratament d’aliments en la UE 27: 89 milions de tones a l’any (179 quilos per càpita)
– Malbaratament previst per al 2020 (si no es prenen mesures): 126 milions de tones (un increment del 40%)
– Responsabilitat del malbaratament:

• particulars: 42% (el 60% es pot evitar)
• indústria: 39%
• distribució: 5%
• restauració: 14%

(Font: Comissió Europea)

El meu fill encara és petit per entendre tot això. La meva obligació és educar-lo i fer-lo conscient. Com a societat, però, la nostra obligació col·lectiva és reaccionar si no volem que el problema esdevingui ingovernable.

Adjunto l’entrevista que m’ha fet aquesta setmana en Rafa Font, d’Equo, sobre l’actualitat parlamentària. La podeu trobar sencera (amb intervencions per video) al seu blog rafafont.eu:

Romeva: “El acuerdo fiscal europeo es una vía para cristalizar por vía legal la doctrina neoliberal”

Aprovechando que el Parlamento pasa una semana al mes por Estrasburgo, despilfarrando los impuestos de los ciudadanos europeos, quiero aprovechar la mayor cercanía que hay en estos días con los europarlamentarios para conocer algo mejor qué es lo que se está moviendo en Europa en estos momentos.

Empiezo por quien pueda ser el más cercano a Equo: Raül Romeva, eurodiputado de ICV. Romeva tiene 40 años, ha sido eurodiputado desde 2004, y desde 2009 es vicepresidente del grupo Verdes/ALE. Sus principales áreas de trabajo en el Parlamento Europeo son Igualdad de Género, Pesca, y Libertades civiles.

 – Raül, ¿cual es el debate más caliente dentro del Parlamento Europeo para los próximos meses?

Se está discutiendo un nuevo acuerdo intergubernamental que pretende estabilizar la zona euro. Este acuerdo, que se realiza fuera de las instituciones europeas, es conocido como el pacto fiscal, aunque en realidad es un acuerdo internacional para limitar el déficit y la deuda pública de los estados de la eurozona y aplicar políticas económicas de contracción del déficit y la deuda, las cuales son pro-cíclicas y empeoran la crisis económica. El directorio Merkozy propone un un tratado inaceptable, que sólo trae más recortes y más pobreza para los países, y no sirve para salir de la crisis. No se introducen eurobonos, ni armonización fiscal, ni un impuesto sobre las transacciones financieras.

Frente a este pacto, el Parlamento Europeo se enfrenta a un doble reto: buscar soluciones a la crisis económica que generen empleo y bienestar y reivindicar el rol legítimo y democrático del Parlamento Europeo en el proceso de integración económica de la Eurozona.

La única respuesta posible a la crisis pasa por Europa. Necesitamos más Europa y más gobernanza económica, pero ésta debe ser democrática y debe buscar la creación de empleo y la justicia social. Continuar consolidando las políticas de austeridad y disciplina fiscal no hará más que agravar la recesión.

– Los Verdes en el Parlamento Europeo apoyan el impuesto sobre transacciones financieras. ¿Están a favor también de los eurobonos?

El impuesto sobre las transacciones financieras es una propuesta histórica de ATTAC y otros movimientos sociales, que busca fundamentalmente reducir la especulación financiera. Desde Verdes/ALE en el Parlamento Europeo siempre hemos defendido esta propuesta.

Igualmente, la tasa sobre transacciones financieras no es suficiente para solucionar la crisis de la deuda soberana. Por ello proponemos otras opciones complementarias como por ejemplo los eurobonos. Concretamente nuestra propuesta es la de establecer un Tesoro Europeo capaz de actuar y emitir eurobonos que permitan aumentar el atractivo del mercado de deuda soberana europea convirtiéndolo en más líquido y resistente. Dicho tesoro debe establecerse como un instrumento comunitario (más que intergubernamental), democráticamente responsable ante el Parlamento Europeo, que absorba la función del Fondo Europeo de Estabilidad Financiera actual como instrumento de respuesta a la crisis.

– Si se aprobase el acuerdo tal y como está, ¿qué margen de acción les dejaría a los gobiernos?

La regla de oro de este nuevo tratado (eso es, introducir un límite para el déficit y la deuda pública en las constituciones o equivalentes) es de hecho lo mismo que ya se hizo en España de forma escandalosa cuando entre PP y PSOE cambiaron la Constitución sin acuerdo de nadie más. Sin embargo, el nuevo Acuerdo pide que se incluya en la constitución mecanismos de ajustes automáticos (por ejemplo, que si la deuda sobrepasa el 60% del PIB ésta se reduzca en un ratio de 1/20 por año). El margen de acción política se reduciría. De hecho no estamos viviendo un proceso de cesión de la soberanía estatal a favor de una unión monetaria y política, sino a favor de los mercados. La inversión pública es vital para contrarrestar la crisis, y este acuerdo ata las manos de los gobiernos para aplicar políticas de endeudamiento necesarias para reactivar la economía. Se quiere cristalizar por la vía legal la doctrina neoliberal.

Lo ha reclamado el Parlamento Europeo: “Hay que incluir disposiciones más fuertes para garantizar que la estabilidad fiscal se acompaña de solidaridad y recuperación del crecimiento”. ¿Cómo? Aquí se recogen unas cuantas fórmulas susceptibles de completar ese artículo solitario, incorporarlas a la cumbre sobre el empleo y/o a la incipiente discusión de las Perspectivas financieras, el paquete presupuestario plurianual de la UE para el periodo 2014-2020.

La idea central es que la política europea de saneamiento de las finanzas públicas se ha planteado siempre en la UE acompañada de flexibilidad y de contrapartidas. Los esfuerzos para alcanzar la convergencia exigidos en el Tratado de Maastricht (1992) y endurecidos por el Pacto de Estabilidad (1997) se digirieron gracias a la duplicación de los fondos estructurales, a la creación del Fondo de Cohesión y al descenso general de tipos. La limitación al gasto, que yugulaba las inversiones a nivel nacional, sobre todo en el Sur, se contrapesaba por la mayor inversión a nivel europeo. El esquema cosechó un gran éxito de crecimiento, saneamiento de las cuentas públicas y aproximación de los niveles de prosperidad entre los distintos Estados miembros. Sin rozar siquiera anatemas necesarios como el aumento del presupuesto comunitario, la creación de eurobonos gestionados por un Tesoro común y la conversión del BCE en un verdadero prestamista de último recurso -que debieran ser elementos centrales de una auténtica unión fiscal- ahora mismo esa idea podría desarrollarse mediante unas pocas fórmulas baratísimas:

– Fondos estructurales. Concentrar la política presupuestaria restrictiva en el ámbito estatal, y dotar al ámbito comunitario de un moderado y selectivo ímpetu expansivo. Aumentar sus recursos -por ejemplo, detrayendo fondos de la insolidaria, anticompetitiva y anticuada política agrícola- y la elegibilidad de los beneficiarios. También podría acompañarse el rigorismo en las sanciones por déficit excesivo contra los incumplidores con incentivos al cumplimiento, mediante recompensas. Por ejemplo, aumentando los porcentajes de financiación de la UE a los proyectos de infraestructuras nacionales cofinanciados con los Estados miembros. Y es que “los problemas financieros que estaban a punto de poner a prueba a Europa no tenían solución posible con la avidez; solo la generosidad podía curarla”, escribió lord Keynes sobre la coyuntura de 1918 (Las consecuencias económicas de la paz, Crítica, Barcelona, 2002).

– Grandes infraestructuras transeuropeas (Transeuropean Networks o TENS, que conectan a dos o más países, como el corredor mediterráneo ferroviario) de transporte, energía y comunicaciones. En el paquete presupuestario 2007-2013, de casi un billón de euros, solo se les dedican 8.168 millones, apenas el 0,8%. Los primeros números para el siguiente septenato prevén que los Estados se financien (en transporte) un 73% (en el actual alcanzan el 76,5%), y el resto sean subvenciones y créditos europeos. Generalizar y multiplicar el alcance del ya existente proyecto de project bonds o emisiones de bonos para cada proyecto garantizados por el presupuesto comunitario permitiría reducir la aportación de los Estados, sometidos a la obligación de reducir gasto, sin paralizar las redes. Prácticamente sin coste adicional.

– Banco Europeo de Inversiones (BEI). Es posible cuadriplicar sus préstamos de aquí a 2020. Desde 1997 hasta hoy ya los ha cuadriplicado, hasta los 80.000 millones anuales, de forma que su tamaño duplica al del Banco Mundial. Su impacto es enorme, pues el multiplicador de las inversiones que induce es de 3: cada euro prestado genera tres de inversión final. Solo esta medida “equivaldría” al plan Marshall de la posguerra, como han evaluado los profesores Stuart Holland y Yanis Varoufakis (A modest proposal for overcoming the eurocrisis, Levy Economics Institute, 2011). El BEI podría incrementar sus líneas para las pymes y seleccionar una entidad financiera como agente / socio en cada Estado miembro para aproximarse capilarmente a ellas.

– Presupuesto de I+D de la UE. Asciende a 7.610 millones anuales, en torno a un escaso 5% del presupuesto comunitario. Cifra que contrasta con el montante dedicado a agricultura y desarrollo rural, 58.509 millones anuales, en torno al 40%. Puede reasignarse buena parte de esta partida en favor de la innovación y de la cohesión. El futuro económico de Europa, y el empleo de su gente, dependen más del número de patentes que sea capaz de inventar y desarrollar, que de los kilos de tomate que produzca.

El Parlament Europeu ha adoptat avui una resolució sobre la crisi a la zona euro i el projecte d’acord intergovernamental proposat per la cimera europea de desembre.

Encara que la fase final de les negociacions ja s’ha iniciat, els Verds creiem que el text final no serà capaç d’oferir una resposta adequada a la crisi, i hem demanat davant el Parlament Europeu poder desenvolupar una resposta integral.

En el debat al Parlament Europeu, Daniel Cohn Bendit, copresident, ha dit:

 
“L’acord proposat planteja més preguntes que respostes a la crisi a la zona euro. El problema és que se’ns demana que ens posicionem sobre un acord inútil. No ens cal un nou Acord per tal de dotar la UE de les eines que necessitem per fer front a la crisi. El procés que s’ha seguit per a elaborar-lo, així com la resposta dels mercats, en són la prova més clara. Allò que pertoca és comptar amb una concepció política de l’economia de demà.

Més enllà de la incertesa jurídica, aquest projecte d’acord se centra exclusivament sobre la dimensió pressupostària i fracassa estrepitosament a l’hora de donar respostes convincents a la crisi immediata. No podrem sortir de la crisi sinó és amb un enfocament global. Això vol dir que cal acompanyar les mesures d’austeritat amb d’altres que garanteixin la viabilitat a llarg termini per les economies de la zona Euro.

Més concretament, això implica que cal desenvolupar un para-llamps eficaç a curt termini, però també l’adopció d’Euro-Obligacions, d’una taxa sobre les transaccions financeres i d’una estratègia de creixement sostenible tan aviat com sigui possible.

Continuar amb la deriva intergovernamental, mètode que per altra banda ha fracassat, compromet igualment un procés democràtic que hauria de ser exemplar. El mètode comunitari ha d’esdevenir el cor de qualsevol resposta coherent , solidari i europea; la resposta ha de comptar, a més, amb la legitimitat democràtica que només el Parlament Europeu li pot atorgar, en tant que única instituició europea elegida per sufragi universal, i en cooperació amb els parlaments nacionals i estatals.

Aquest és un acord mal girbat que no pot significar l’etapa final del procés. El Parlament Europeu pot posar en marxa una resposta global a la crisi, sobre la base de mecanismes previstos o pels tractats actuals, i els Verds tenim la intenció de fer-ho.”