Raül Romeva i Rueda

En veure-la vaig pensar que havia envellit. Feia anys que no ens creuàvem, i molts més, encara, que no ens saludàvem. Vestia com sempre: senzilla però elegant, discreta però amb personalitat. Vestit jaqueta de color gris (continuava preferint els tons llisos), esquitxada al pit, només, per un fermall platejat. Em sembla recordar que era un mena de flor. Una rosa, potser. Abans acostumava a dur barret, aquell dia, tanmateix, el cabell li volava lliure. Feia vent.

Tots dos esperàvem que el semàfor es posés en verd per als vianants. Ella amb la mirada alta, l’esquena dreta, les cames fermes, una al costat de l’altra. Jo, tímid, sense saber ben bé què fer, ni on mirar.

Ella carregava una bossa de mà plena fins a vessar. Devien ser exercicis, o croquis, o exàmens. Tota la vida que la recordo carregant papers amunt i avall: llegint-los, corregint-los, ratllant-los, puntuant-los.

Somreia. Se la veia feliç. Més gran, sí, però igual de bonica, i feliç. De sobte vaig recordar l’olor que feia quan se m’acostava i s’ajupia per ajudar-me. Era gessamí. M’era fàcil reconèixer aquell aroma perquè just a la porta de casa meva n’hi havia un, de gessamí, i desprenia la mateixa flaira.

Me la vaig quedar mirant fixament uns moments, amb posat badoc, fins que em vaig adonar que si se n’adonava potser se sentiria cohibida, i vaig desviar la mirada cap al telèfon mòbil, però mantenint-la a ella dins del meu camp visual. Els xiulets accelerats del semàfor em van fer reaccionar, tot confirmant el que just acabava d’indicar el llum verd. Passeu.

Ella va baixar de la vorera i va caminar cap a mi, amb menys agilitat de la que li recordava, però tot i així amb seguretat. Al seu costat una mare empenyia el seu cotxet bi-plaça on dos nadons endormiscats es preocupaven de no res.

A mesura que ens acostàvem l’un a l’altra el cor em bategava cada vegada a més velocitat. Anava tant ràpid que fins i tot els senyals acústics del semàfor semblaven un antic vinil girant a menys revolucions de les que li tocarien.

Conscientment vaig traçar una línia recta cap a ella. Buscava el contacte. Però just quan érem a punt d’impactar ella va fer una finta i em va esquivar.

–Perdoni–, em vaig excusar tot assenyalant l’aparell telefònic, com si ell en tingués alguna culpa.

Ella em va mirar aixecant la cella dreta (com m’agradava quan feia això!), però no va dir res. Es va limitar a fer un  gest amb el cap, com acceptant les disculpes, i tot seguit es va girar per continuar la seva via.

Jo vaig acabar de creuar el pas de vianants abans de girar-me de nou. La vaig veure com s’allunyava, elegant i segura, passeig amunt.

No m’havia reconegut, però un cop més em va deixar impregnat de la seva aroma. Era gessamí, encara.

(Continuarà…)

(Font foto: ideasparatatuajes.com)

Avui comença la cimera de Davos. La ja famosa estació d’esquí suïssa acull, novament, l’elit econòmica, financera i política mundial. Hi ha qui hi veu un fòrum de progrés, modernitat i excel·lència. D’altres, però, titllen la trobada d’exercici de cinisme vestit de filantropia. Pensament únic en estat pur, diuen.

Sigui com sigui, les dades són concloents. El capitalisme, aquests sistema que avui anomenem globalització (és menys pejoratiu), és rendible, sí, tot i que només per a uns quants. Concretament l’1% que és igual de rica que els 7000 milions de persones restants (veure Tenerlo todo, y querer más d’Oxfam)

I el planeta? Patint, esclar. Avui, més que mai, ens amenaça l’entropia. El salt que té lloc en la consciència empàtica de la que sovint parla Jeremy Rifkin (La civilització empàtica) és possible gràcies a l’expropiació de grans quantitats d’energia i d’altres recursos del planeta. Si bé aquesta despesa ha permès, a una part de la humanitat, un nivell de seguretat molt alt i així les condicions que permeten passar d’uns valors de supervivència, materialistes, a valors basats en la idea de qualitat de vida, en la confiança en els altres i en la necessitat de cuidar el medi ambient, una altra part de la humanitat, la majoria de la població mundial, s’ha empobrit i camina en direcció contrària.

Em permeto aquí fer una confessió: no he aconseguit mai acabar La muntanya màgica, de Thomas Mann. L’he començat desenes de vegades i el punt de llibre no ha anat mai més enllà de la pàgina 100. Vull pensar que el problema és no haver encertat mai el moment (cada lectura té el seu, això ja fa temps que ho tinc comprovat). No m’hi vull fer mala sang. Algun dia el recuperaré i, n’estic segur, el llegiré d’una tirada. Tanmateix, sí que he llegit Andy Robinson, l’autor de Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo (Ariel, 2013). Un revelador recorregut per la història de Davos, els paradisos fiscals i la falsa filantropia. Una denuncia (amanida amb extraordinària ironia) de com determinades elits empenyen el món muntanya avall, mentre fan ostentació d’opulència a la privilegiada estació alpina.

Avui, dia en que comença un nou Davos, em sembla un bon moment per recordar-lo, i, lògicament, recomanar-lo.

Arriba a les meves mans la versió editada de ‘Tocats pel vent’, de l’escriptor, historiador i editor Jordi Martí-Rueda. Finalment, i després d’una llarga odissea, Pagès editors hi ha apostat i se l’ha fet seu. I ha fet bé, molt bé. En donaré quatre motius (tot i que podria donar-ne més).

El primer és essencial, tractant-se d’un llibre: la història que narra és potent. De fet, és una penta-història. Cinc vides, cinc relats, cinc històries humanes, com diu el subtítol mateix, abocades a situacions excepcionals en un context singular i tràgic: la Guerra Civil espanyola. Totes cinc vinculades a les Brigades Internacionals, lluitant, de diverses maneres i per motius ben diferents, a favor de la República. Cinc visions, en definitiva, d’un episodi de la història mai prou recordat.

Segon: la narració és impecable. El text està escrit amb una prosa acurada i a la vegada lleugera i diàfana. L’agilitat del relat posa de manifest l’expertesa lingüística i redactora de l’autor, i a la vegada l’empatia que aquest demostra tenir amb els potencials lectors i lectores. Un exemple més de com es pot fer assaig (històric, en aquest cas), amb vocació literària. Tot plegat em fa sospitar que ens trobem davant d’un debut que, sens dubte, tindrà continuïtat.

Tercer: el rigor històric. Darrere del text, em consta, hi ha una ingent feina de documentació. En Jordi Martí-Rueda no només s’ha dedicat a consultar materials de tota mena sinó que, sobretot, ha anat a buscar la informació de les fonts primàries: els mateixos personatges. El treball de camp, doncs, no només hi és, també es nota.

I finalment: el deute. Quan un poble perd la seva història, perd la seva identitat. Aquest és el risc que, temo, estem vivint avui: l’oblit. Amb el pas del temps, la memòria (individual i col·lectiva) es difumina, per això cal rescatar-la i preservar-la. La Guerra Civil forma part (desgraciada, esclar) de la nostra història comuna. Davant dels intents flagrants, constants i, sovint, impunes, de tanta gent per reescriure la història, per tergiversar fets i per eludir responsabilitats històriques, convé de tant en tant remenar els papers del passat i mostrar fragments d’alguns quès, però sobretot d’alguns perquès, que no sempre hem tingut prou presents. I entre aquests, sens dubte, la figura dels brigadistes mereixen un tractament específic i un reconeixement mai prou a l’alçada del sacrifici que molta gent va fer, en favor de la República, i de la Democràcia.

Per tot plegat, doncs, recomano la lectura de ‘Tocats pel vent’, de Jordi Martí-Rueda, i n’espero, impacient, les seqüeles.

Un dels fets que fan que diumenge sigui tan important (parlo del nou9N, esclar) és, sens dubte, la lectura que en puguin fer determinats actors, lògicament espanyols, però també europeus. Des de l’11 de setembre de 2012, moment en què a escala europea es pren consciència real del ‘tema’ català, l’atenció europea per la qüestió no ha fet sinó que créixer. Haver arribat fins aquí suposa, per tant, una clara i contundent derrota de tots aquells que pretenien provocar un descarrilament o una descavalcada fent ús i abús del discurs de la por, la pobresa de les amenaces i la judicialització de la política, sense oblidar el recurs al clavagueram.

I és que, tal i com ho veig (la meva interpretació es basa només en les vivències que he tingut els darrers anys), la carpeta catalana s’ha anat fent un lloc en els escriptoris dels principals despatxos europeus malgrat els constants intents del govern espanyol per evitar-ho. És més, m’atreviria a dir que, si l’esmentada carpeta s’ha anat engruixint els darrers temps, fent-se cada vegada més incòmoda per a moltes capitals, és, precisament, degut a l’obcecació espanyola per fer veure que no existia, així com als seus galdosos intents per instar els altres actors europeus i internacionals a que l’estripessin, la llencessin a les escombraries o, almenys, la ignoressin. I ho han intentat, en dono fe, per terra, mar i aire. Ho explico a «Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels vents)».

Sigui com sigui, ja fa temps que tinc assumit que això ja no té volta enrere (veure Carta a los amigos i amigas de España). No hi ha Pla B. No hi ha alternativa. No veig cap altre camí que seguir endavant, com fins ara: democràticament, escrupolosament pacífics i sobretot ferms.

La pregunta ja no és, crec, si Catalunya acabarà essent un Estat. La pregunta que es fa molta gent, dins i fora de Catalunya, és quan això passarà, i com. El 9N ha de servir per deixar clara, un cop més, la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Jo votaré Si-Sí, com molta d’altra gent, i ho faré convençut i sense renunciar ni un gram a la meva vocació d’esquerres i ecologista.

Sóc conscient que molta gent no ho veu igual. Animo aquesta gent a expressar-se, també, a través de les urnes: que voti Sí-No, si ho creu convenient, o fins i tot No. I que siguin les majories les que acabin marcant el camí, amb respecte mutu. Al cap i a la fi, sigui quin sigui el resultat de diumenge, caldrà que continuem avançant comptant amb tothom, sense exclusions.

Romeva no és un cognom gaire habitual, i la veritat és que fent un recorregut genealògic, tard o d’hora acabem tots connectats per alguna banda. Sovint em trobo que em prenen pel nét de Pau Romeva i Ferrer. Ell, que va ser pedagog, traductor de Chesterton i co-fundador, l’any 1931, d’Unió Democràtica és, sens dubte, el més conegut i reconegut. Fins i tot em trobo que una determinada generació em diu ‘Pau’, enlloc de ‘Raül’, degut a aquesta coincidència. La veritat, però, és que l’esmentat era cosí del meu avi, Jesús Romeva. És a dir, el pare de Pau Romeva i Ferrer (de nom Àngel Romeva i Sandaran) i el meu besavi (de nom Josep Romeva i Sandaran), eren germans. El parentiu hi és, per tant, tot i que queda una mica llunyà.

Qui sí és, en canvi, nét de Pau Romeva, és Pau Riba Romeva, autor del que està considerat el millor disc en català del segle XX: Dioptria. El disc va ser considerat una mena de crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista. És precisament en aquest disc que Pau Riba incorpora una cançó, «Mareta bufona», en la qual, de fet, critica l’esperit naïf i rialler, per sobre de totes les coses, de la seva mare: Mercè Romeva (filla de Pau Romeva i cosina en segon grau del meu pare, Jordi Romeva).

El motiu pel qual en parlo avui i aquí, però, és el llibre que l’artista acaba de publicar i que dedica, en forma de regal i homenatge, a la Mercè, la seva mare. ‘Sa meu mare’ és, sense cap mena de dubte, un extraordinari testimoni, que a més està curosament editat per Ara llibres.

Dir que la prosa de Pau Riba és una prosa cuidada, a vegades exquisida, i sempre dolçament poètica seria dir una obvietat. Tanmateix, allò que converteix en realment especial aquesta peça literària és, sobretot, l’univers que conté.

El relat ens acosta a un personatge, la Mercè, que a través de les paraules d’en Pau esdevé tot un món al voltant del qual gira la resta de la humanitat. És una història tendra, i a la vegada colpidora. La confrontació d’un fill, i per extensió d’una nissaga (els Riba Romeva són nou germans) amb la sempre complexa i a la vegada inevitable etapa final de la vida d’una mare.

Però més enllà d’això, la història es construeix al damunt d’una descoberta: la que el fill (i de fet, els fills i filles) fan d’una mare que fins que no va arribar a la fase final de la seva vida només era això, mare, i que llavors descobreixen com a persona. Una radiografia en tota regla d’un món interior que fins llavors els havia estat amagat, sinó prohibit.

I si el text és, de fet, un regal a la seva mare, pensat pel dia del seu darrer aniversari (quan feia noranta anys), com a lector no puc evitar trobar-hi un testimoni generacional. ‘Sa meu mare’ reivindica el paper d’algú que durant noranta anys ha viscut a l’ombra i que tot d’una decideix fer un pas endavant i actuar com si en realitat estigués dient: «Ei, jo també existeixo. ¿M’he mantingut noranta anys en un estratègic segon pla, controlant des del darrere, però abans que això s’acabi vull mostrar-me a plena llum i que tots sapigueu com sóc i pugueu fer-me justícia… ?».

¿Era un alliberament?, es pregunta l’autor. ¿Una forma de reivindicar el cognom Romeva després de tants anys de fidelitat ribiana?, rebla.

El cas és que, llegint com en Pau parla de la seva mare, m’han vingut a la memòria imatges cent per cent coincidents viscudes amb la meva àvia, que per cert també es deia Mercè (Manadé, en aquest cas, mare del meu pare). Una altra dona obligada per les circumstàncies a jugar un paper secundari a la vida i que, només després de la desaparició del seu marit, l’avi Jesús, va emergir com la flor que sempre havia estat, ara ja sense cotilles.

«Sa meu mare» és, doncs, un cant a l’estimació filial sense límits, amb lletra i música d’un dels artistes contemporanis més sorprenents i rellevants.

Un darrer consell (vaja, recomanació, si ho voleu), donat que la història transcorre en un escenari, Cadaqués, que l’autor ja ens va donar a conèixer a través d’El Convidat, resulta de gran ajuda visionar de nou aquell capítol per transportar-nos, ni que sigui virtualment, a l’interior d’aquelles parets, i esdevenir així testimonis privilegiats del comiat-regal-homenatge que signa Pau Riba, fill de Mercè Romeva.

L’illa de les cartes perdudes és un magnífic relat, escrit per Oriol Canosa, i que compta amb il·lustracions de Mercè López. El vaig llegir assessorat per una parella de llibreteres especialitzades en literatura infantil i juvenil, la Diana i la Sònia, del Pati de Llibres, a qui no només he d’agrair que em fessin descobrir aquesta petita joia literària, sinó també el projecte editorial que hi ha apostat, Babulinka Books.

L’illa de les cartes perdudes és, com el seu subtítol indica, una aventura en fugir d’una guerra, i una història de valentia, pors i amistats. Amb una prosa àgil i directa, l’autor ens condueix a través d’un viatge vital i introspectiu. L’any és 1914. El punt de partida: Estrasburg. El context: la Primera Guerra Mundial. L’escenari de la història: Isola della Cona, una illa tranquil·la on habita l’oncle Audubon, ornitòleg. Allà l’Albert (el protagonista) s’enfronta amb l’enyorança que li provoca haver hagut d’abandonar els pares, i a la vegada descobreix un món fantàstic (metafòric) digne de les millors escenografies mai imaginades per Lewis Carroll. I és que la lectura té un punt d’Alícia en el país de les meravelles, però amb un marcat segell propi. Animals que parlen, emperadors, corts, carters reials, túnels secrets i, esclar, guerra (i les absurditats inhumanes que comporta).

L’illa de les cartes perdudes és un magnífic text, apte per a tots els públics, ja que permet diferents nivells de lectura. Des del purament fantàstic (juvenil) fins el simbòlic (adult). Compte, però, que l’ordre dels factors es pot invertir, ja que un adult s’hi pot deixar anar, mentre que un infant, jove o adolescent hi trobarà paral·lelismes amb situacions contemporànies que de ben segur el faran pensar.

I si la peça en ella mateixa ja val la pena, la col·lecció de la que forma part mereix també un comentari. Babulinka Books no fa llibres perquè sí, diuen en la seva declaració d’intencions. Tots neixen, insisteixen, de la sincera voluntat de contribuir a fer un món més harmònic. El llibre de Canosa (qui a més condueix també un interessant bloc molt ben cuidat (Donant dades), pertany a una col·lecció que amb el seu nom ja ho diu tot: Petites Joies per a Grans Lectors.

I per acabar, un tast: “L’estol d’orenetes va sobrevolar l’illa un parell de cops. De sobte, com si obeïssin les ordres d’algun comandant invisible, van agafar alçada i van sortir disparades cap al sud. El seu viatge havia començat”.

No cal dir res més. Llegiu-lo amb calma, assaboriu-lo, i deixeu-vos portar per la màgica lletra d’un cant al valor i a l’amistat.

Des del 2000 que no escrivia o, almenys, que no publicava. Llavors va ser ‘La ignorancia’ (Tusquets). Des de llavors s’havia autoimposat un silenci que va deixar si no orfes, sí expectants, a una legió de lectores i lectors que esperaven (esperàvem) amb ànsies el seu retorn literari. Catorze anys després publica ‘La fiesta de la insignificancia’, novament a ca’n Tusquets. En ell hi trobem tots els seus temes, els que sabem que sempre li han interessat, els que sempre apareixen (apareixien), en els seus manuscrits: maternitat, sexualitat, l’absurd, la barroeria dels fal·laços, la tendresa,…

Kundera, de 85 anys, ens regala un nou i magistral exercici redactor. És un mag de les paraules i juga amb les emocions com ningú. És un veritable malabarista en fer veure que el que escriu és absurd, i banal, quan en realitat dissecciona com ningú la complexitat. Ara s’enfronta a la insignificància. «La insignificancia, amigo mío, es la esencia de la existencia. Está con nosotros en todas partes y en todo momento. Está presente incluso cuando no se la quiere ver: en el horror, en las luchas sangrientas, en las peores desgracias. (…) no se trata tan solo de reconocerla, hay que amar la insignificancia, hay que aprender a amarla. (…) los ninos que ríen, sin saber por qué, ¿acaso no es Hermoso? Respira, D’Ardelo amigo mío, respira esta insignificancia que nos rodea, es la clave de la sabiduría, es la clave del buen humor».

Es tracta de 138 pàgines de petits aforismes, intercalats en diàlegs aparentment simples, algú els podria titllar fins i tot d’anodins. Res més errat. Són sentències pensades i repensades, carregades de dobles sentits, d’humor i de tendresa. Sens dubte, el retorn d’un mestre.

Estem d’enhorabona.

Página 2 – Entrevista a Nuccio OrdineVer vídeo

• Página 2 – Entrevista a Nuccio Ordine

Para Todos La 2 – Vídeo – Nuccio OrdineVer vídeo

• Para Todos La 2 – Vídeo – Nuccio Ordine

Dit i fet. Tan bon punt les meves llibreteres preferides em van aconseguir ‘Caminaràs entre elefants’ (Columna), el vaig obrir i el vaig fullejar. Ràpidament vaig col.locar-lo al capdamunt de la cada vegada més alta pila dels ‘pendents de llegir’. El cas és que, malgrat que encara no havia acabat la lectura que en aquells moments em tenia captivat (‘Il Guaritore’, d’Antti Tuominen), aquella enigmàtica portada d’una samarreta amb la cara de Mònica Oltra m’inquietava i em reclamava, com un imà. Així que, infidel a mi mateix (no acostumo a deixar llibres a mitges), vaig aparcar temporalment l’ecothriller finlandès i em vaig convertir en voyeur de la conversa Torrent-Oltra.

Ferran Torrent i Mònica Oltra són dos veritables virtuosos dels seus respectius camps, dos ‘monstres’. No descobreixo res de nou dient això. Era esperable, per tant, que amb tan singulars ingredients el còctel sortís deliciós, d’aquells que deixen regust agradable i es guanyen un lloc en la memòria gustativa.

El llibre, de 170 pàgines (breu, per tant, la lectura m’ha durat, literalment, un trajecte Barcelona-Brussel.les), permet conèixer molt millor una de les persones que esmicolen (perdó, Esmicolen, en majúscula), aquell tòpic del ‘tots són iguals’.

En paraules de la mateixa Mònica, quan en Roget, un dels personatges que participa en el relat, li engalta sense embuts: “No crec en els polítics”. Ella respon: “D’acord, estem fent-ho malament, però has de creure en la política”. Ho subscric al 100%. I és que la política és massa important com per deixar-la, exclusivament, en mans dels i les polítiques. Per això també subscric una altra de les sentències d’Oltra: “La majoria absoluta no la vull ni per a mi”.

Ferran Torrent converteix l’entrevista en un viatge que transcendeix l’univers del personatge ‘Oltra’ per mostrar-nos la persona que hi ha al darrere de la icona. Mentrestant l’autor, hàbil com pocs en l’art de la subtilitat narrativa, la ironia i la crònica punyent, aprofita també el viatge per despullar-se, al costat de la Mònica. Ambdós se submergeixen en el submón del joc (un Casino), en un intent explícit de part de Torrent de posar a prova la fermesa ideològica d’Oltra . És més, entrevistat sobre el llibre, el mateix Torrent va afirmar: “M’hauria decebut si no haguera acceptat, no suporte els dogmàtics”. Així doncs, ella, que no és gens dogmàtica (en dono fe) accepta el repte, i val a dir que se’n surt prou bé.

Sigui com sigui, les preguntes de Ferran Torrent són el que s’espera d’ell: clares, directes, buscant la contradicció, iròniques, algunes fins i tot retòriques, però sempre respectuoses. I les respostes n’estan a l’alçada: fresques, honestes, matisades, contundents quan cal, però també mostrant la part de dubte, de vulnerabilitat, que fan que brilli la Mònica més humana, la persona per sobre del símbol.

He estat de sempre seguidor de tots dos. La lectura d’aquesta retrat no fa sinó augmentar el respecte que els tinc, a cadascú en la seva faceta. I m’atreveixo a dir (amb perdó del i la implicada) que potser la conversa la van començar en la categoria de ‘saludats’, però és evident que l’acaben en la ‘d’amic i amiga’.

Tan de bo la predicció que fa Torrent al llarg de tot el llibre (l’arribada del tan esperat canvi de cicle polític al País Valencià) s’acabi concretant. I encara més, tan de bo passi gràcies a un Compromís que creix i es consolida. Desconec si, quan això passi, la Mònica serà en primera línia o en segona. Això ho decidirà ella. Però, sigui com sigui, si això passa serà en gran part gràcies a ella. Així doncs, no puc sinó acabar amb un sentit: gràcies Mònica. I esclar, evidentment, també: gràcies Ferran.

ImWERTsió

Li agraeixo, senyor Wert,
aquesta preocupació
per la nostra educació.
I és que garantir que aquí,
ningú quedi ‘relegado’
ni se senti ‘maltratado’
és lloable, esclar que sí.
És per ‘xò que la immersió,
és garant de cohesió,
i això, sembla, el fa patir.

Deu ser cosa de l’idioma
que fa de mur invisible.
Bon Ministre, és possible
que sigui tant de la broma?

(Raül Romeva i Rueda , 5.12.12)