Sovint, quan parlem de la situació econòmica actual en clau europea fem servir un argot que no sempre és conegut per part de tothom. Una de les preguntes que sovint em fan quan en parlo és a què ens referim exactament quan parlem de l’anomenat Semestre Europeu.
En aquest apunt em limitaré a explicar què és i què supervisa aquest Semestre (en els termes en què ho explica la Comissió Europea) i apuntaré alguns dels problemes que planteja per desenvolupar-los ulteriorment en properes notes.
Què és?
Bàsicament es tracta d’un cicle anual de coordinació de les polítiques econòmiques i fiscals.
El cicle de sis mesos del Semestre Europeu s’inicia al gener, quan la Comissió presenta la seva Enquesta Anual sobre el Creixement, que va acompanyada d’un estudi i previsions i en la qual s’integra la supervisió macroeconòmica, temàtica i fiscal.
Partint de la base de l’Enquesta de Creixement Anual, en la reunió de primavera del Consell Europeu s’analitzen: la situació macroeconòmica general; els avenços en la consecució dels cinc objectius per a tota la UE; i els avenços en les iniciatives emblemàtiques.
El Consell Europeu ofereix orientacions sobre els aspectes pressupostaris i macroeconòmics i sobre les qüestions relacionades amb la reforma estructural i el creixement, i dóna consells sobre les connexions entre tots ells.
Els Estats membres presenten llavors les seves estratègies pressupostàries a mig termini en els Programes d’Estabilitat i Convergència i estableixen les mesures que s’han d’emprendre (en àmbits com l’ocupació, la recerca, la innovació, l’energia o la inclusió social) en els seus Programes Nacionals de reforma. A l’abril, aquests dos documents s’envien a la Comissió per a la seva avaluació.
Basant-se en l’avaluació de la Comissió, el Consell emet les orientacions específiques per a cada país en els mesos de juny i juliol. D’aquesta manera els Estats membres disposen d’aquestes orientacions abans de donar els últims tocs als seus projectes de pressupost per a l’any següent.
Si els Estats membres ignoren les recomanacions i no prenen mesures en el termini establert, poden rebre advertències. En cas que hi hagi desequilibris macroeconòmics i pressupostaris excessius, també es pot recórrer a incentius i sancions.
Les reunions ministerials sobre qüestions específiques són crucials per a la revisió inter pares i el seguiment dels progressos en la consecució dels objectius principals de la UE i per l’avanç de les iniciatives emblemàtiques d’Europa 2020.
Per aplicar les polítiques requerides i garantir un ampli suport, es manté una estreta cooperació amb el Parlament Europeu i altres òrgans consultius de la UE (Comitè de les Regions i Comitè Econòmic i Social Europeu) i es persegueix la participació activa dels parlaments nacionals, els interlocutors socials, les regions i altres parts interessades.
I què és el que es supervisa?
La UE supervisa els avenços en tres fronts:
Factors macroeconòmics: És l’entorn macroeconòmic estable i propici al creixement i la creació d’ocupació? S’apliquen polítiques contra els desequilibris macroeconòmics, els riscos macrofinancers i els problemes de competitivitat amb repercussions macroeconòmiques? Hi ha efectes de contagi, tant positius com negatius, entre les economies, sobretot a l’eurozona?
Reformes per afavorir el creixement: De quina manera les reformes estructurals impulsen la R + D i la innovació, l’ús eficient dels recursos, un entorn empresarial sa, l’ocupació, l’educació i la inclusió social? Com s’avança cap als cinc objectius principals per a tota la UE i els seus corresponents objectius nacionals?
Finances públiques (supervisió pressupostària més estreta dins del Pacte d’Estabilitat i Creixement): Què es fa per reduir el deute públic i els dèficits pressupostaris (consolidació pressupostària) de cara a garantir unes finances públiques sostenibles? A què restriccions pressupostàries s’enfronten les polítiques públiques d’estímul al creixement? (saber quins són permetrà a la UE aconsellar mesures coherents).
En què deriva tot plegat?
Si un Estat Membre té un dèficit públic superior al 3% del PIB i no l’ha disminuït de manera substancial cap a aquesta xifra o bé té un deute superior al 60% del PIB i aquest no s’ha reduït significativament, llavors s’inicia el procés de supervisió previst en l’article 126 del TFUE i especificat en la el Reglament 1466/97 tal i com va ser revisat l’any 2011 en el paquet de governança econòmica (Informe Feio) el qual, per cert, vaig votar en contra.
Més concretament, tal i com especifica l’article 126.3: ‘si un estat membre no compleix els requeriments d’algun d’aquests criteris, la Comissió ha de preparar un informe. No obstant, la Comissió pot adoptar aquest informe fins i tot en el cas que els dèficits o les ratio deute/PIB d’un Estat Membre es trobi per sota de les xifres de referència esmentades si considera que existeix el risc que aquest Estat membre entri en situació de dèficit excessiu.
Quin és el problema?
Per a mi la qüestió no és tan caire econòmic, o almenys no només, com polític. D’entrada caldria explicar molt millor a què ens referim quan diem ‘Europa ordena que…’. Qui és realment Europa? Qui és qui realment ordena? Com es prenen les decisions en aquest eufemisme anomenat ‘Europa’? Quina és la veritable influència de països com Alemanya o França en tot aquest debat? Com funcionen els mecanismes de control polítics i democràtics a escala europea? En futurs apunts procuraré donar respostes a aquestes i d’altres preguntes. En qualsevol cas, caldrà seguir amatents a les noves decisions i continus canvis que la volatilitat de la situació ens ofereix.
Font foto: EC
