Números al robatori
Recomana a la molt honorable presidenta que visite aquesta web creada Convergència Democràtica i per Unió Democràtica, que és el seu partit, on hi ha un comptador, esfereidor per cert, del robatori.
Recomana a la molt honorable presidenta que visite aquesta web creada Convergència Democràtica i per Unió Democràtica, que és el seu partit, on hi ha un comptador, esfereidor per cert, del robatori.
Felicitats a la gent d’Algemesí però supose que ells són els primers a entendre que per a molts de nosaltres la Muixaranga és l’himne del nostre poble, de la nostra gent. Un himne de dignitat, solemne, que ben sovint desperta emocions ancestrals. Recorde Muixarangues de força, aquella de Carles Santos…, i muixarangues de dol, terriblement solemnes, com ara aquella que va sonar per la Mavi.
Cada any el quinze d’agost quan la marededéu entra a l’església s’estableix una competició de músiques entre la colla de dolçainers de Bétera, que eleven al cel una gloriosa muixaranga, i la banda de música que fa el xim-pum xim-pum aquell de Franco.
He buscat si al youtube hi havia alguna versió del nostre himne tocat per ells. No n’he trobat cap però, oh sorpresa!, la xeringa ens ha regalat un vídeo fantàstic del Meliton fent-ne una versió casolana. Meliton era el dolçainer del poble, ara ja és massa major, i té el mèrit indisputat d’haver aguantat la tradició de la dolçaina a Bétera.
Que sone doncs.
Vaig viatjar des de Londres a Johanesburg. I en la mateixa llibreria de l’aeroport anglesa em vaig topar de cara amb un llibre de Nadine Gordimer. N’havia llegit diversos llibres seus però aquell no. Sabia que era prohibida a Sudàfrica, el seu país, però vaig pensar que el vol era tan llarg que em donaria temps d’acabar-me’l i en tot cas ja me’l deixaria a l’avió.
Quan vam arribar-hi simplement no me’n vaig recordar que duia el llibre a la bossa i tot i que els duaners em van fer el registre més exhastiu que recorde o no el van trobar o no li van donar importància. El cas és que em vaig trobar dins Sudàfrica amb un llibre seu. Me’l vaig acabar de llegir i una vesprada vaig anar a una llibreria de Ciutat del Cap i el vaig deixar en els estants. Vaig escriure a la primera pàgina ‘Keep Fighting’ i ja no he sabut res més d’ell.
Gordimer, jueva, blanca i comunista, era una lluitadora tenaç. Difícil de callar precisament perquè era blanca en la sudàfrica de l’apartheid. Solidària amb sinceritat. Anys després li donarien el Premi Nobel i la seua figura política, envellit el seu cos, encara es faria més gran.
I avui, en obrir The Guardian, m’he trobat amb un article on Gordimer ataca frontalment el govern del seu propi partit perquè intenta imposar noves lleis que a parer seu són una forma de censura pròxima a la que va instaurar l’apartheid. M’ha impressionat. Ella té ara vuitanta vuit anys i ha aconseguit després de dècades de lluita enfonsar el règim criminal que tant de mal li havia fet, personalment i al seu poble. Però aquesta alegria no li ha fet perdre la capacitat crítica ni l’ha portat a acceptar tot el que és nou. Ni l’edat l’ha impulsat a arraconar-se i deixar-se passar el temps. I jo això ho trobe simplement admirable.
Keep Fighting Nadine …i gràcies.
I avui m’han passat una imatge d’on són els meus seguidors de twitter, un mapa que analitza qui són els teus followers i més o menys d’on venen i t’ho transforma en un mapa. I el petit miracle és fet. Perquè aquell mapa pel qual he gaudit i patit tots els meus dies resulta que és real, ben real i viu. Aquest que veieu ací al costat és el mapa dels meus seguidors, o siga de la gent que comparteix el meu twitter i només puc dir que em fa molt goig que siga el que és. Que reflexe això que reflexa.
Ampliat, però, al mapa del món és ben ple de curiositats. Com ara que tinc algú que em segueix des del Kirguizistan -records! sigues qui sigues. Però els ulls se’n van ràpid al país, al meu país, que es fa real amb la meua gent.
Crec que les dues efemèrides són prou importants com per a commemorar de la forma que es mereix l’obra i la vida de l’intel·lectual valencià més important de la nostra història. Podem discutir-ho tot i qualsevol cosa però no podem oblidar que ell sol des de Sueca va ser capaç de llançar una convocatòria pel País Valencià que ens ha transformat per complet. No segurament com ella volia i desitjava però molt més del que ‘ells’ volien i temien.
Per molts anys Fuster i bon 2012!
Sobra amb dir que a Xàbia va aparèixer aquest vot en una de les urnes, enmig de la sorpresa notable dels seus integrants.
La segona part, la traducció per a peperos, és conya de la fina. No se si entendran, però, això de ‘al menos’. Em sembla que no és massa correcte en castellà.
Pel que fa a Piqué les opinions sempre són lliures, és clar…
L’acte el van fer al Casal Jaume Compte i això em va permetre quan marxava un poc de passeig per Sants sota la pluja. No tenia massa temps però va ser agradable i refrescant.
Al llarg dels meus anys de professió he treballat amb diversos periodistes que m’han fet de directors. De molts d’ells he après moltes coses però sempre he dit que Josep Pernau és el meu director.
Ho va ser, de fet, els primers anys del nou Diari de Barcelona. El Brusi renascut era bàsicament una operació política del PSC, del maragallisme, per a contrarestar el pes de l’Avui. Pernau era un periodista clarament d’esquerres, amic del PSC, i supose que això va influir a l’hora de nomenar-lo director, amb el Huertas i el Quim Regàs de subdirectors. Ell va demostrar però que la fidelitat a unes idees i a una gent no era un peatge sinó només una opció personal. Ho va demostrar fent un periodisme que no sempre agradava als qui l’havien nomenat. Potser per això el van acabar tirant i posant en el seu lloc l’Enric Sopena.
Sempre recordaré, però, el dia del seu adéu perquè vaig viure una lliçó que no he oblidat mai.
Ens van reunir a tota la redacció en l’espai que quedava davant del despatx del director per a escoltar uns discursos que anaven a ser una mena de cerimònia del canvi. Pernau amb la seua dignitat habitual es va acomiadar i va abandonar la casa abans que parlara Sopena, perquè ho pogués fer amb plena llibertat i sense sentir-se coartat per la seua presència. Aleshores aquest va fer un discurset i se’n va anar al seu despatx. En fer-ho primer va tancar la porta que unia la redacció amb el despatx de la Sònia, la secretària del director. Després va tancar la porta que unia el despatx de la Sònia amb el seu. I finalment va treure el cap per la porta que unia de forma directa la redacció amb el seu despatx i la va tancar amb un colp ben ostensible.
I en eixe moment em vaig adonar que Pernau mai havia tancat cap de les tres portes. Ni una sola vegada. Per això a la redacció de VilaWeb la meua porta mai no és tancada. I aquest és el meu homenatge diari i permanent a Josep Pernau.
Fa anys li ho vaig explicar un dia que ens vam trobar, relatant aquesta mateixa anècdota que ell no va poder viure en directe. Quan vaig acabar Pernau va fer un ample somriure, amb aquells ulls que li brillaven i em va dir que no li semblava bé que ho anara explicant, perquè el seu successor no eixia massa ben parat…
Així al natural no entenc res però segons el Google Translate el titular del reportatge sembla ser que diu ‘Un diari en la web que reinverteix molt’. No ho acabe d’entendre així que si algú sap suec i m’ho pot aclarir, les gràcies per endavant…
PD: L’Ove m’ho tradueix. Diu ‘Un pioner d’Internet torna a la càrrega’. Ho diu per +VilaWeb…
Ahir vam fer una nova sessió d’Implicats, el convidat de la qual va ser en aquesta ocasió el batlle de Barcelona Xavier Trias. En les sessions anteriors havien participat el líder del PSM Biel Barceló, el candidat d’ERC Alfred Bosch i la diputada de Compromís Mònica Oltra.
Implicats és un programa de VilaWeb TV que copia una mica el concepte de Town Hall americà. Es tracta que un grup de lectors, membres de +VilaWeb, siguen els que fan les preguntes. Però no és només una entrevista. Perque quan acaba l’entrevista el convidat es compromet a passar una estona (que ahir va ser molta estona) amb els lectors, sense càmeres, xerrant informalment. Tant l’entrevista com la post-entrevista són importants ja que d’aquesta manera els lectors poden accedir de primera mà i sense intermediaris a un personatge que per a ells resulta interessant.
Xavier Trias va ser especialment agradable en aquest sentit ja que no va tenir cap pressa, va xerrar de tot sense posar mai cap problema i es va interessar per les històries que li explicaven, fins i tot per les més personals i concretes.
Crec que tots, ell, els lectors i nosaltres, vam gaudir molt d’aquestes més de dues hores de trobada.
Cròniques als blocs de participants en la trobada: Pere Meroño i Mercè Piqueras
Liz Castro és una americana fantàstica, una gran amant del nostre país que ara fa poc hem tingut la sort de tenir-la entre nosaltres a Barcelona al llarg d’un any. Liz és una persona extraordinàriament ben preparada i d’un tracte dolç i agradable, que et fa sentir còmode des del primer minut. Passar una estona amb ella és aprendre un munt sobre publicació electrònica (és una crack del tema!) però també sobre interacció humana. Crea una empatia instantània que dissortadament no és habitual en el nostre món.
Quan la vaig conèixer en persona (en la cua d’una tenda Apple, recordes?) em va desconcertar una cosa que em va explicar: em va dir que gravava els programes de L’Internauta per a escoltar-los en el cotxe mentre condueix per Massachusetts, on viu. Després de l’any a Barcelona ara torna a ser a l’altra banda de l’Atlàntic i avui ha escrit al seu bloc personal una reflexió sobre un dels darrers programes. Cosa que em fa avinent que segueix sent una oient fidel i treu profit de les nostres xerradetes. I això em fa molt feliç. Així que moltes gràcies.
(PD: Puc explicar-ho Liz? Sempre dic que la Liz m’impressiona perquè és l’única persona que conec que ha venut un milió d’exemplars d’un llibre escrit per ella. Uff).
Per desgràcia l’Assumpció no es prodiga concedint entrevistes. Així que vos recomane que llegiu aquesta que li han fet a la revista Tornaveu, portaveu del potent Ens de Comunicació Associativa.
Supose que la seua vella amistat amb Joan-Ramon Gordo ha facilitat les coses. Me n’alegre perquè així posa en negre sobre blanc algunes de les coses que jo li sent dir sovint i que resulten claus per a entendre el present i el futur de VilaWeb i d’algunes coses més que VilaWeb…
Coincideix tot plegat, per cert, amb un homenatge que han fet avui a Max Canher, primer conseller de cultura de la Generalitat de dalt, del qual en l’entrevista l’Assumpció afirma que ‘t
ot i reconèixer que no era un home fàcil per a la premsa, considero que la seva obra de totes totes ha estat la més important i significativa que hi ha hagut al Departament’. Gordó i ella s’hi van conèixer i són dels molts que van tenir la sort de formar part d’aquell equip extraordinari.
Em fa la impressió que aquest cara a cara d’avui entre Rajoy i Rubalcaba serà molt més interessant seguit pel twitter que no seguit per la televisió. Jo com a mínim tindré l’ordinador ben a prop perquè la cosa, vist com estan ja d’escalfats els ànims, promet i molt.
(Aquest matí ja he explicat el que pensava de tot plegat: que això és segrestar la pluralitat però que als espanyols ja els va bé…)