Mails per a Hipàtia

El New York Times ha publicat avui el text que la germana de Jobs va llegir en el seu funeral. Mona és novel·lista i el text és interessant, segurament massa íntim però interessant. Ací el trobareu en la versió anglesa original i ací en una traducció automàtica de Google.

De presentació de +VilaWeb. La setmana vinent Lleida (dimecres), Palma (divendres) i Inca (Dissabte)

Aprofite la primera nit de pont per a recuperar llibres que vull llegir i no trobe temps per a fer-ho. El primer les Homilies de Medinyà de Modest Prats, una persona que sempre m’ha impressionat per la seua saviesa i la seua rotunditat. Vaig compartir moltes estones en tertúlies de Catalunya Ràdio i a Girona amb la gent d’El Punt i sempre, sempre, te n’anaves després d’haver parlat amb ell sabent alguna cosa nova. Ara una colla d’amics han volgut repassar alguns paperots de rectoria i ens han obsequiat amb un volum de textos religiosos però no només que resulta impagable. La llengua de Modest Prats és tan neta i genuïna que llegir les seues descripcions és un plaer impagable, especialment quan descriu converses -que feia anys que no llegia a ningú amb tanta qualitat per a relatar una conversa.

Al costat un llibret que em va cridar l’atenció l’altre dia en una llibreria i me’l vaig comprar. La meua menuda diu que a voltes els llibres la criden des de les estanteries de la llibreria. A mi no em passava però em va passar amb aquest Odio gli indifferenti d’Antonio Gramsci, bellisimament fabricat. Gramsci l’havia llegit molt de jove, en unes matusseres versions latinoamericanes que no feien justícia a la seua prosa. Aquest llibret en concret té un dels millors inicis que recorde, d’aquells que et deixa tan enganxat que ha d’incorporar-te una miqueta al llit per a poder respirar bé.

I a l’iPad encara la versió catalana de la biografia de l’Steve Jobs escrita per Walter Isaacson. Em va fer una certa il·lusió descarregar-me-la per l’iPad en la que és la primer vegada que veig un llibre d’abast mundial aparèixer simultàniament en format electrònic en moltes llengües català inclós.

Total que aquest és el menú per al llarg cap de setmana que va començar anit, quedant-me fins a les tantes llegint a estonetes l’un o l’altre o l’altre. Un menú variat.

Les paraules són viciades. Ahir torna a eixir el debat del copagament sanitari i ella, Mònica Oltra en aquest cas, dispara: no és copagament sinó repagament. L’argument és imbatible car la sanitat la paguem una vegada amb els nostres impostos i una altra en tot cas amb això que en diuen copagament. Que és un repagament per tant.

Hi ha dies que em causa enveja que hi haja gent tan espabilada.

(Per cert: no vos perdeu el debat de Mònica Oltra amb els lectors de +VilaWeb)

Necessite una miqueta de música tornant, tard, de la presentació de +VilaWeb a Mollerussa. I heus ací dos genis, enormes i admirats per mi tots dos des de fa segles: Wynton Marsalis i Eric Clapton. Paga la pena. Paga molt la pena…

Em sembla que Ciutadella, sobretot la part antiga, és la ciutat més bonica del país. L’avinantesa de la trobada del Triangle Jove i la presentació de +VilaWeb m’ha permès passar-hi un cap de setmana que he gaudit de valent, hora a hora i minut a minut. Xerrant amb gent jove molt interessant però també passejant amb la família a estones mortes per aquesta ciutat tan polida i impactant que va ser la capital de Menorca fins que arribaren els anglesos.

Aquest matí, sota una pluja intermitent que ha escampat per sort, ens han explicat la història de la ciutat, amb el curiós episodi de la ràzzia turca inclòs. I després hem fet un dinar fantàstic al port, sota un sol estiuenc a tocar de l’octubre, en una terrassa a la vora de la mar i de les barques que intenten escapar de la rissaga, allà al cul de la badia. Un plaer immens, una hora i escaig per a recordar enmig de la voràgine d’aquests mesos.

En la ronda de presentacions de +VilaWeb avui tocava Reus. Una conferència molt interessant i molt concorreguda que ha estat inevitablement marcada per l’anunci de l’aturada de l’activitat armada d’ETA.
Ha estat un dia estresant. Havíem quedat que eixiria cap a Reus a les quatre i ha migdia ha començat a circular la notícia de l’assassinat de Gadaffi. He eixit, per això pensant que durant el trajecte escriuria una editorial sobre el tema, que he acabat fent en un bar de Reus.

 I quan només feia minuts que l’havia penjat sona el mòbil i des de la redacció el Josep Casulleras m’avisa de l’anunci d’ETA. Jo estava xerrant amb la gent del Centre de Lectura de Reus i he demanat al Xavier Vilella que em deixara alguna habitacioneta tancada per a concentrar-me i poder escriure a tota velocitat l’editorial que hem publicat de seguida. El Tais m’ha fet una foto que em valdrà per a explicar com funcionem els periodistes, escrivint pels racons quan ens acacen les notícies. Racó que per cert era ni més ni menys que la sala de juntes de l’entitat.

 I de seguida he hagut de fer la conferència on com era d’esperar el tema d’ETA ha eixit al moment de les preguntes. I després un sopar ràpid al Casal Despertaferro, magnífic local per cert, i cap a Barcelona, que demà serà un dia llarg i intens…

(Ací hi ha la versió dels amics de Despertaferro) 

Repassant les portades dels TDT Party d’ahir la cosa fa feredat. Realment cal estar ben boig per a dir, amb el gran desplegament de titulars que usen, que Kofi Annan i els seus companys són ‘al servei d’ETA’. D’això a demanar que l’Audiència Nacional empresone l’ex-secretari general de l’ONU hi ha un pas imperceptible.

Cada vegada tinc més clar que Espanya és un país malalt. I que Rajoy tindrà problemes amb aquesta caverna insòlita que ell mateix ha deixat crèixer. Ni que siga pel ridícul internacional que haurà de passar. Perquè qualsevol persona de qualsevol govern que vesca això o es pixarà de riure o s’encendrà d’indignació.

I no te dic res de Pierre Joxe. Ara resulta que el ministre d’interior francès que més gent d’ETA ha detingut és d’ETA… quins carabasses, per favor! 

Avui, en obrir un diari, m’he topat de morros amb la cosa aquesta de la celebració de que fa no sé quants anys que van donar els jocs a Barcelona. Hi he vist molta alegria, tot molt bonic i ben dissenyat. No és aquest el meu record.

El meu record dels Jocs Olímpics de Barcelona passa per una repressió molt dura. Primer amb les detencions aquelles del que es va convenir a dir ‘la ràzzia olímpica’ i després amb les d’un periodista d’El Temps i altres companys seus. Passa també per la supressió del programa ‘L’Orquestra’ de Catalunya Ràdio o per la censura absoluta que se’n va fer d’un acte contra les detencions amb el Palau de la Música ple de gom a gom i ni una sola coma ni un sol tall de veu publicats. 

I sobretot passa per la misèria personal d’alguns. Fins on sé l’aleshores president Pujol quan la cosa ja era molt greu va expressar la seua perplexitat. No ho va fer mai l’ex-president Maragall, insensible per complet a les acusacions de tortura.

El temps ha passat i ja no porte enganxada a la pell l’agra sensació d’aquells dies en que em vaig sentir infinitament sol enmig de l’alegria olímpica. Però no crec que siga bo tampoc oblidar.  

Fa uns dies vaig xerrar sobre periodisme amb estudiants i professors de la universitat d’Alacant. Ara els companys de VilaWeb Alacant n’han penjat un parell de vídeos, per cert filmats amb l’iPhone

L’inici de +VilaWeb ha provocat un notable augment del nombre de blocs d’aquesta casa. Encara me’ls vaig llegint a poc a poc però ja n’he trobat alguns que afegisc a la meua llista de visites diàries obligades. Un d’aquests és Noves Tecnologies d’Oriol Martí. És un bloc de tecnologia, com indica el seu nom, i que fa una aproximació molt fresca a l’actualitat, amb una visió molt ampla, a més. Avui per exemple explica l’inici de l’iCloud i també les millors aplicacions que es poden trobar a Android. 

Els blocs des de fa anys són una part essencial del contingut editorial d’aquesta casa i ho seguiran sent per molt temps, espere. I el bloc de l’Oriol o el bloc de l’Enric Marco, que avui ens val per a fer una notícia sobre l’Ausiàs March i Mercuri expliquen ben a les clares el motiu d’això: ens fan ser un millor diari.

La sessió d’avui del congrés ha estat marcada per la forta presència de periodistes tunisians i egipcis, tots ells molt excitats com és lògic. Especialment interessant ha estat un debat improvisat sobre el paper d’al-Jazeera en les revolucions àrabs. Diversos periodistes egipcis han expressat la seua sorpresa pel fet que al-Jazeera ha passat a explicar la versió oficial dels fets, particularment dels incidents d’anit. I un d’ells ha apuntat com a raó que els manifestants eren cristians coptes i que la cadena qatarí té una ‘agenda islàmica oculta’, afirmació que ha causat una hora ben llarga de debats enconats i apassionats que he seguit amb molt d’interés. Des d’una certa distància però encuriosit.

Per la vesprada hem fet el debat en el qual participava jo. Interessant i fins i tot divertit. Divertit especialment quan la meua col·lega russa Alena Popova ens ha explicat que ha creat un partit i es presenta a les pròximes eleccions al seu país. No tenim prou lios ja els periodistes com per a ficar-nos en política…

Arribe a Brussel·les per a participar demà en la conferència de l’European Neighbourhood Journalism Network, on parlaré en una taula rodona a les cinc amb companys del New York Times i l’Economist.

Al pujar a l’avió ja m’he trobat dues valones que anaven fent crits sobre el sol que feia a Barcelona. Tenien raó. Brussel·les és d’una grisor que tira de tos. Plou i fa fred i jo encara tinc el record del descapotable de la Mar a Alacant de la setmana passada o el despertar divendres a ma casa de València, amb tot de sol entrant per la porta. Açò del nord deu ser molt net i polit però preferisc el sud.

Vos deixe, per cert, aquest vídeo que han fet els amics de 400 colps sobre l’estrena a València d”Una llengua que camina’. Estic molt content perquè els comentaris són molt favorables i molta gent està contenta de mirar-la. D’això es tractava… 

Aquesta ha estat una setmana especialment moguda -les darreres ho estan sent molt. A part de la feina habitual ha estat la setmana del llençament del documental ‘Una llengua que camina’, un projecte d’una hora de durada que és la primera coproducció de VilaWeb amb TV3. Dimarts en vam una presentació a Barcelona, dijous una de molt multitudinària a València i anit el van passar pel 33 i per TV3.cat, el canal internacional. Això va permetre que la gent que tenia Imagenio o Ono el poguera veure però la majoria del País Valencià va seguir sense poder-lo veure per culpa de l’absurda obsessió del PP. Aquest matí, però, ja està disponible a TV3 a la carta i el podeu veure tranquil·lament per internet.

Encara ahir vaig pujar a Manlleu per a participar en l’acte d’homenatge a Jordi Vendrell que organitzava l’ajuntament i que vam fer amb la Mercè Molist i l’Oleguer Sarsanedas. Hi haurà dos actes més les pròximes setmanes que podeu trobar ací. Pujant em vaig trobar amb un col·lapse de tràfic enorme que quasi no em deixa arribar a temps a una entrevista que havíem pactat a Vic amb la gent d’El9 TV (sobre Steve Jobs i Vendrell) i a l’acte de Manlleu. Va ser un goig i un plaer, però, recordar el Jordi amb la seua família i amics.

Avui una miqueta de descans i demà al migdia cap a Brussel·les. Dilluns faré una conferència, que em fa il·lusió, per a un grup nombrós de periodistes i directius de mitjans dels països del nord d’Àfrica i de Rússia. Anar i tornar, però.