Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Avui, en obrir un diari, m’he topat de morros amb la cosa aquesta de la celebració de que fa no sé quants anys que van donar els jocs a Barcelona. Hi he vist molta alegria, tot molt bonic i ben dissenyat. No és aquest el meu record.

El meu record dels Jocs Olímpics de Barcelona passa per una repressió molt dura. Primer amb les detencions aquelles del que es va convenir a dir ‘la ràzzia olímpica’ i després amb les d’un periodista d’El Temps i altres companys seus. Passa també per la supressió del programa ‘L’Orquestra’ de Catalunya Ràdio o per la censura absoluta que se’n va fer d’un acte contra les detencions amb el Palau de la Música ple de gom a gom i ni una sola coma ni un sol tall de veu publicats. 

I sobretot passa per la misèria personal d’alguns. Fins on sé l’aleshores president Pujol quan la cosa ja era molt greu va expressar la seua perplexitat. No ho va fer mai l’ex-president Maragall, insensible per complet a les acusacions de tortura.

El temps ha passat i ja no porte enganxada a la pell l’agra sensació d’aquells dies en que em vaig sentir infinitament sol enmig de l’alegria olímpica. Però no crec que siga bo tampoc oblidar.