Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

El meu primer Mac me’l va vendre, de segona mà, el Jem Cabanes, a meitat dels anys vuitanta. Era un 512, sense ni tan sols disc dur però que fascinava tots els meus amics perquè definitivament era una altra cosa. (Ara, com es veu en la foto, presideix l’entrada de VilaWeb). Amb ell, amb aquell petit Mac, vaig poder fer coses inimaginables per a mi, des de revistes amb aquell programa genial que era el PageMaker fins programes informàtics amb l’Hypercard. Des d’aleshores la meua vida, com la de tanta gent, ha estat vinculada als productes inventats per Jobs. Ordinadors, iPods, iPads, iPhones…

Ahir just estava mirant amb la meua major la web d’Apple intentant entendre com feien això del Siri quan l’empresa de Cupertino va anunciar la mort de Jobs. I em vaig sentir profundament trist. No el vaig veure mai en persona però era com si el coneguérem. Perquè les seues màquines són per tot arreu però sobretot perquè sense les seues màquines no hauria pogut fer ni la meitat de les coses que he fet, VilaWeb inclosa.

I això, per a mi, té valor.

Mira que fa anys i panys que critiquem Telefònica. Però fins avui no havia trobat una frase tan descarada i brutal com la que Jaume Sanpera m’ha dit avui mentre gravàvem l’edició d’aquesta setmana de L’Internauta. Ha dit: ‘i com pot ser que seguim pagant catorze euros per una línia que no val res’. I és cert, és realment escandalós. Paguem catorze euros per res, només pel dret d’usar una línia de parell de coure amortitzada des de fa dècades, pagada cent i mil vegades en el passat. Tant que fins i tot ells mateixos fan anuncis on un senyor ja vell s’exclama de que puga passar internet per aquells cables raquítics que va posar quan era jove.

I la cosa ja és per posar-se a plorar quan descobreixes que per menys de catorze euros tens connexió a internet en molts països europeus…

Ruta de presentacions valencianes de +VilaWeb. València mateix, Alacant, Ontinyent, Xàtiva, Alcoi… A Alacant m’espera en l’estació Mar Iglesias, responsable des de fa molts anys de l’edició local, professora de periodisme de la Universitat d’Alacant, autora de la primera tesi doctoral sobre VilaWeb i sobretot amiga amb la qual hem col·laborat moltíssim tots aquests anys.

Mar ha aparcat en circumstàncies poc ortodoxes així que pugem ràpid al cotxe. És un model que desconec, però la veritat és que no sóc cap expert en cotxes jo. De sobte diu que ha d’arrimar-se un moment a la vorera, apreta un botó i el cotxe comença a desmuntar-se en una simfonia de moviments coordinats que vista des de dins del vehicle primer provoca pànic i després admiració i ganes d’ovacionar. La cosa s’ha convertit en un descapotable que Mar es dóna pressa en aclarir que no és molt més car que un cotxe normal.

Ho ignore però gaudisc del model, camí de la universitat. Em sembla que és la primer vegada en ma vida que puge a un descapotable…

De camí cap al campus passem per davant de Rabassa, el miserable campament espanyol on em va tocar passar un grapat de mesos fent la mili i on em vaig rendir a l’evidència que Borges era una mala persona però un escriptor immillorable.

Al campus ens espera Josep Albinyana, un altre pilar de VilaWeb, davant el qual repetim l’escena de la capota. Queda mocat. ‘Acollonat’ segons la seua pròpia definició. Però no s’acaba tot: hi ha encara la traca final. Després d’aparcar Mar agafa un carret elèctric de la universitat per a moure’ns per allà dins ja que anem de banda a banda. Sembla que el recinte té una flota d’aquests vehicles a disposició de la gent, vehicles que provoquen una certa expectació en la colla que participem primer en la classe-presentació i en el dinar posterior a la mateixa.  

Encara em queda una presentació al local de La Cívica i el viatge a Ontinyent on un bon grapat de personal omple de nit l’espectacular nou auditori de Caixa Ontinyent. Però el descapotable de la Mar serà ja el tema estrella del dia. I segurament de la setmana.

Sort que ella té un caràcter magnífic i ens aguanta les bromes repetides…