miozz mirades

Avui el meu dimecres té tarda de Frederic. És una tarda que comença amb la seva rialla serena, profunda, contestant la meva veu. M’encanta.        (segueix)

La seva rebuda omple el vestíbul de Can Ruti, quan vaig a buscar-lo.
Pregunto pel seu peu, ferida que no tanca. Sense sabata i curosament
embolicat, uns dits entremaliats treuen el nas, gairebé blaus de tan
morats, circulació que no avança. Sabíem que passaria un dia o altre,
per cura que tinguéssim. Però espanta. Avui té un dia “xof”, el múscul
no té to, i la trasferència al cotxe em desperta tensions a l’espatlla.
Comencem bé, avui, només d’arrencar ja crida insistentment a la mama...      

Les tardes de Frederic són com un bálsam per a la meva ànima. Més enllà de tots els meus compromisos i obligacions, més enllà de la feina acumulada, del brogit i les ocupacions, m’omple sentir que puc preservar aquest parèntesi per estar per ell i viure amb càlida intensitat tot el que porta la tarda. El seu flam, preparat amb amor per la tia Esperança, la seva fruita aixafada, el seu cafè (descafeïnat!) i la seva xocolata. Tot ben al punt d’empassar, que s’escanya sovint; i una tendra comunió a cada cullerada.

Les tardes de Frederic són música referent que ens embolcalla. Nova Cançó que ens connecta al passat i al present, i a la mare que ens falta. Són una reafirmació de l’amor que incondicionalment hem preservat i nodrit, vincle transmès i molt sentit. Són paraules dites a tocar de pell, d’acompanyar el dol, de reviure emocions, de recordar il·lusions, d’omplir una vida que sembla apagar-se.

De vegades hi ha tardes especials, com la d’avui. Ara feia molt que aquestes tardes se les “quedava” ma germana, i és un espai que enyorava. La casa quieta, la llum de la tarda. I la Mariona sense pressa, que treu la guitarra. I toca Manel, toca, i canta. Amb aquesta veu. Amb aquestes ganes…

“Frederic a veure si t’agrada El Soldadet” i ell va escoltant dins aquest farcell d’afectes que la veu nua amb calma. I jo em nodreixo amb tota l’energia del moment, assaborint cada acord.
I repassant la seva vida en cada mot.

De petita, quan m’apropava als detalls de la Història de Catalunya al compàs dels acords vibrats per la veu de Guillermina Motta, m’empipava i disgustava amb la decisió que van prendre els nostres avantpassats al Compromís de Casp. Per què van haver de donar el poder i els honors a qui jugava al bàndol contrari? Perquè permetre aquest gest que marcaria el futur per sempre més?    (segueix)

Aquest any, quan vam treballar aquesta etapa de la història amb l’alumnat de 2n d’ESO, alguns van fer-se la mateixa pregunta des de la simplificació del relat. Com es poden cometre aquests errors estratègics? Com es pot ser tan vulnerable als cavalls de Troïa que porten les intencions invasores ben esmolades i a punt d’assalt?

Avui el Compromís de Casp m’ha vingut al pensament. I aprofundint en tot el que el va precedir, penso en la complexitat de causes i intrigues que acaben fent que un fet concret, històricament rellevant, es produeixi.

Des del deconcert badaloní dono voltes i més voltes a totes les anàlisis i opinions fetes del dret i del revés, (l’Oriol Lladó en fa un bon recull aquí) i de moment segueixo encallada en aquesta valoració. Com en el Compromís de Casp, la meva sensació és que per sempre més lamentarem aquest curs que ha fet la nostra història. I no només a nivell local…

Que és conseqüència d’un problema de fons, manifest, i d’un problema de fons menys manifest? evident; i que es converteix alhora en causa de problemes majors? també.

Com en les baralles entre adolescents, cal analitzar totes les prèvies que han portat a l’esclat del conflicte, i evitar sentencies de culpabilitat absoluta que tranquilitzen consciències però no resolen res. El repartiment i l’alternança en els papers de víctima o culpable s’inscriu en un entramat de causes i conseqüències de relat complex, que cal afrontar amb criteris sistèmics per poder sanar. I per poder evitar que la bola de neu segueixi creixent i arrossegant-nos cap a un futur de trencadissa irreparable.

Descobrir la florida ahir durant la festa som cohesió
va estendre una bella i lluminosa incertesa en algunes converses per
l’esplanada del Parc Aquesta espècie singular – el “canelobre”-   que hi ha al Parc de Can Solei, (la Nolina stricta), ahir estava espectacular. Diferent de com l’havia vist sempre.    (segueix)

Florida, imagino. La que tenim a Badalona diuen que és un exemplar més que centenari, i buscant per la xarxa pots trobar-la
amb aspectes ben diferents; m’ha costat estar segura del seu nom: per
als poc entesos en botànica, com és el meu cas, seguir l’orientació
numèrica i cromàtica de la guia no em dóna prou seguretat i trigo a
identificar-la amb rigor.

Descobrir la florida ahir durant la festa som cohesió
va estendre una bella i lluminosa incertesa en algunes converses per
l’esplanada del Parc: voleu dir que l’havíem vist mai, així? mai, mai!,
asseguraven la majoria; cada quan deu passar això? Estem segurs que no
ho havíem vist mai abans, o només és que no ens hi havíem fixat prou? De
vegades som cecs a molts detalls de la realitat incrustada en la
quotidianitat, fins que de sobte un dia obrim els ulls i fem el
descobriment… La de la florida era una incertesa curiosa, anecdòtica,
que s’afegia a incerteses més vitals i immediates: la que aportaven els núvols (ens havíem llevat amb el cel tapat) i la
pròpia de quan arriba el moment de posar en marxa un gran edeveniment llargament preparat; i s’emmmarcava en un ambient d’incertesa política palpable en cada cara i en cada conversa pel parc.

Ben a prop del canelobre, ahir, s’hi aplegaven en tertúlies improvisades, polítics que venien a la festa. Polítics, membres de la junta d’Òmnium nacional, de la local, representants d’entitats badalonines que venien a mostrar el seu suport a l’acte, socis, periodistes, escriptors, opinadors i altra gent obertament compromesa i preocupada pel futur de cohesió a la nostra ciutat i al país.

Sota la florida de la nolina s’hi estenia una altra incertesa, no tan bella ni tan lluminosa. Una incertesa que s’ha obert a partir del diumenge 22 de maig, quan, més enllà de les promeses electorals d’uns i altres, més enllà de les interpretacions sobre els vots emesos o no emesos per uns i altres, més enllà de l’administració d’aquests vots i de qualsevol anàlisi que es faci (i en tenim per donar i per vendre), i més enllà de tot l’intangible que plana sobre nosaltres, es va obrir l’interrogant més interrogant de la nostra història democràtica: què passarà? què ens passarà? Mirant el cel, de bon matí, jo mateixa ho reflectia tot patint pel pronòstic metereològic del dia, en aquest estat facebookero: “El
dia de la festa som cohesió Badalona es lleva ennuvolat, i malgrat els
núvols i el risc de pluja no ens aturarà ningú, tot segueix endavant.
ARA MÉS QUE MAI. Sembla que el xàfec no el podrem impedir – ja ho
voldríem! – i dol, però sabem seguir construint en situacions adverses” En qualsevol altra situació estaríem parlant d’un relleu, d’una alternança, d’un ritme lògic del joc democràtic. El que justifica tants temors és sens dubte el discurs i les promeses electorals de la llista més votada: un discurs clarament contrari a la cohesió, fracturador, clarament xenòfob. Un discurs que no ha dubtat gens alhora de malmetre la convivència i utilitzar els estralls de la crisi amb benefici propi, electoralista.

Hi ha incerteses que aporten emoció i estímul, desvetllen curiositat i aporten reptes. Hi ha incerteses que inquieten, fan por i desestabilitzen.

Ahir, malgrat haver-nos llevat amb el cel tapat, la tarda va ser càlida,
lluminosa i molt serena. L’esforç i la dedicació de tantes setmanes de
reunions, gestions i preparatius va eclosionar sota aquella frescor
perfumada que regala el Parc de Can Solei. Quan els participants anaven
tornant de fer els Itineraris – més de 400 persones repartides en 13
grups passejant, fotografiant, resolent enigmes, interaccionant amb
actors convertits en personatges històrics i, en definitiva, descobrint
Badalona… -,  i ocupaven els seus llocs per berenar i fer la tertúlia,
tot eren enhorabones i felicitacions. Per l’organització, pel
contingut, pels detalls. La implicació i compromís de tanta gent des de
l’associacionisme altruista de vegades té aquestes compensacions. Que
l’esforç i la bona feina tingui recompensa és bona notícia. No sempre
passa.

Reconec, però, que malgrat l’èxit evident, i tot i captar aquell entusiasme
capaç de confegir quartetes a ritme de garrotins i d’unir en una sola
tornada veus de tantes procedències i poblacions, tot i escoltar la
fermesa i profunditat dels missatges a favor de la cohesió i la
convivència pronunciats amb tota la gamma d’accents que enriqueixen la
nostra llengua, i tot i sentir sintetitzats els meus sentiments en la
bellesa i contundència dels discursos pronunciats…, un pes
intangible i feixuc m’impedia sentir-me plenament satisfeta, i em feia eludir les rotllanes de conversa amb monotema inevitable: se’m feia més fàcil cantar-ho a ritme de garrotín, amb la nitidesa de la paraula plana.

Ahir allà vam viure una realitat intensament positiva, que fa creible la feina feta i que ens parla de quin és el camí a seguir per fer una ciutat més socialment justa i cohesionada, en un país més lliure. No hi ha espai per al desànim ni el dubte, malgrat la incertesa.

Però sí que n’hi ha d’haver, i molt, per a la mirada intel·ligent sobre la nova realitat descoberta.

Fa unes setmanes, quan al matí de Catalunya Ràdio en Rafa Crespo i jo explicàvem les accions de formació dels agents Antirumors desenvolupades en el marc de la Plataforma Badalona som totes i tots  (ho podeu escoltar aquí), en Manel Fuentes va posar en valor el fet que qui actuava de portaveu d’aquesta sinergia ciutadana a favor de la convivència en la diversitat fos, alhora, algú amb responsabilitat dins d’Òmnium Badalona.  (segueix)

Segurament, tal com ell va voler destacar, hi ha un valor simbòlic afegit al valor immediat, intrínsec a la tasca desenvolupada i sumada a la de tantes altres entitats – moltes d’elles amb un històric de compromís per la cohesió més conegut i reconegut que no pas el d’Òmnium -, un valor simbòlic que trenca uns quants esquemes. El ferm compromís d’Òmnium per a la cohesió no és nou, però segurament encara és poc conegut. Aquest dissabte a Badalona tindrem l’oportunitat d’acollir la festa anual del programa QUEDEM? sota el lema ARA MÉS QUE MAI SOM COHESIÓ. I m’adono que per a algunes persones el Quedem? ja és una marca reconeguda, però que per a moltes altres només és un curiós interrogant

Tot i que la contribució d’Òmnium a la cohesió durant el franquisme i postfranquisme és innegable per íntrínseca al seu compromís per la llengua, cultura i país, aquesta contribució ha estat fins fa pocs anys especialment tangible en el pilar de la llengua, que és on s’ha marcat més la seva referència. Llengua i cohesió han estat sempre unides, malgrat en els seus inicis no es fes esment al mot cohesió (La defensa i contribució al model educatiu d’immersió catalana, evitant una fractura que hauria estat irreparable, i totes les aportacions al seu voltant, són un llegat perdurable i vigent. Més endavant la posada en marxa del voluntariat lingüístic en format parelles de persones que a més de compartit la llengua comencen a trencar barreres interpersonals constaten que cohesió lligat a la llengua fan una parella indissoluble)

Però no n’hi havia prou. L’ampliació del ventall de procedències de la nova ciutadania i la constatació del fracàs d’algunes polítiques culturals post transició (que blinden cultures pròpies sense promoure cap interacció amb la del país d’acollida),  incrementava els reptes: la major distància lingüística i cultural i la necessitat de convidar a conèixer el país i la cultura defugint plantejaments estrets i essencialistes obligaven a posar en pràctica nous models d’intervenció.

I va sorgir el Quedem?

El Quedem? aposta per una fórmula agosarada: la de posar en situació d’igualtat a les persones nascudes al país i a les que hi han vingut a viure havent nascut en altres terres. No es tracta d’estimular l’acollida protectora que marca una diferència entre amfitrions i nouvinguts, ni de promoure cap forma estereotipada d’intercanvis suposadament “interculturals”, com si la cultura fos un paquet tangible i manejable. Tampoc es tracta d’un exercici d’assimilació ni de juxtaposició cultural.

Es tracta de buscar una raó que aglutini en un mateix espai vivencial i amb un objectiu comú, persones diverses, assegurant la barreja de procedències entre els participants. I es tracta que junts descobreixin referents geogràfics, culturals i socials que els facin construir sentit de pertinença fent comunitat, convivència en la diversitat. També es tracta de que, en aquest espai comú plurilingüe, entre la multitud de llengües presents se’n comparteixi una com a referent. Una pràctica lliure i funcional del català oral, que ajudarà a alguns a consolidar-lo en ús, a d’altres a saber-lo fer servir per comunicar-se amb persones que no la tenen com a llengua primera.

Els Quedem? són un bon invent. Són una manera de descobrir i fer país amb una nova mirada, amb uns altres ulls. I de posar-hi un valor afegit. Les rutes i activitats del Quedem? són gratuïtes però requereixen inscripció. I cuiden l’aspecte comunicatiu, el clima i la relació interpersonal, la tertúlia, el diàleg… Però són sobretot una fórmula pràctica per trenacar barreres i prejudicis entre persones aparentment diferents, per fer-nos descobrir que darrere qualsevol estereotip hi ha un nom propi, una veu, una mirada, una ment, una personalitat. Són tantes coses que, per això, aquest any a Badalona estem contents de tenir-lo en marxa, i de ser amfitrions de la festa de cloenda. Atenció doncs:

Aquest proper dissabte 4 de juny a la tarda, Òmnium Cultural celebra a Badalona la festa ‘Som cohesió’. Més de 400 persones d’arreu de Catalunya i d’orígens molt diversos participaran en aquesta activitat que serveix per cloure els programes de cohesió social (principalment el Quedem? i el Voluntariat Lingüístic) que l’entitat fa arreu de Catalunya.