miozz mirades

Descobrir la florida ahir durant la festa som cohesió
va estendre una bella i lluminosa incertesa en algunes converses per
l’esplanada del Parc Aquesta espècie singular – el “canelobre”-   que hi ha al Parc de Can Solei, (la Nolina stricta), ahir estava espectacular. Diferent de com l’havia vist sempre.    (segueix)

Florida, imagino. La que tenim a Badalona diuen que és un exemplar més que centenari, i buscant per la xarxa pots trobar-la
amb aspectes ben diferents; m’ha costat estar segura del seu nom: per
als poc entesos en botànica, com és el meu cas, seguir l’orientació
numèrica i cromàtica de la guia no em dóna prou seguretat i trigo a
identificar-la amb rigor.

Descobrir la florida ahir durant la festa som cohesió
va estendre una bella i lluminosa incertesa en algunes converses per
l’esplanada del Parc: voleu dir que l’havíem vist mai, així? mai, mai!,
asseguraven la majoria; cada quan deu passar això? Estem segurs que no
ho havíem vist mai abans, o només és que no ens hi havíem fixat prou? De
vegades som cecs a molts detalls de la realitat incrustada en la
quotidianitat, fins que de sobte un dia obrim els ulls i fem el
descobriment… La de la florida era una incertesa curiosa, anecdòtica,
que s’afegia a incerteses més vitals i immediates: la que aportaven els núvols (ens havíem llevat amb el cel tapat) i la
pròpia de quan arriba el moment de posar en marxa un gran edeveniment llargament preparat; i s’emmmarcava en un ambient d’incertesa política palpable en cada cara i en cada conversa pel parc.

Ben a prop del canelobre, ahir, s’hi aplegaven en tertúlies improvisades, polítics que venien a la festa. Polítics, membres de la junta d’Òmnium nacional, de la local, representants d’entitats badalonines que venien a mostrar el seu suport a l’acte, socis, periodistes, escriptors, opinadors i altra gent obertament compromesa i preocupada pel futur de cohesió a la nostra ciutat i al país.

Sota la florida de la nolina s’hi estenia una altra incertesa, no tan bella ni tan lluminosa. Una incertesa que s’ha obert a partir del diumenge 22 de maig, quan, més enllà de les promeses electorals d’uns i altres, més enllà de les interpretacions sobre els vots emesos o no emesos per uns i altres, més enllà de l’administració d’aquests vots i de qualsevol anàlisi que es faci (i en tenim per donar i per vendre), i més enllà de tot l’intangible que plana sobre nosaltres, es va obrir l’interrogant més interrogant de la nostra història democràtica: què passarà? què ens passarà? Mirant el cel, de bon matí, jo mateixa ho reflectia tot patint pel pronòstic metereològic del dia, en aquest estat facebookero: “El
dia de la festa som cohesió Badalona es lleva ennuvolat, i malgrat els
núvols i el risc de pluja no ens aturarà ningú, tot segueix endavant.
ARA MÉS QUE MAI. Sembla que el xàfec no el podrem impedir – ja ho
voldríem! – i dol, però sabem seguir construint en situacions adverses” En qualsevol altra situació estaríem parlant d’un relleu, d’una alternança, d’un ritme lògic del joc democràtic. El que justifica tants temors és sens dubte el discurs i les promeses electorals de la llista més votada: un discurs clarament contrari a la cohesió, fracturador, clarament xenòfob. Un discurs que no ha dubtat gens alhora de malmetre la convivència i utilitzar els estralls de la crisi amb benefici propi, electoralista.

Hi ha incerteses que aporten emoció i estímul, desvetllen curiositat i aporten reptes. Hi ha incerteses que inquieten, fan por i desestabilitzen.

Ahir, malgrat haver-nos llevat amb el cel tapat, la tarda va ser càlida,
lluminosa i molt serena. L’esforç i la dedicació de tantes setmanes de
reunions, gestions i preparatius va eclosionar sota aquella frescor
perfumada que regala el Parc de Can Solei. Quan els participants anaven
tornant de fer els Itineraris – més de 400 persones repartides en 13
grups passejant, fotografiant, resolent enigmes, interaccionant amb
actors convertits en personatges històrics i, en definitiva, descobrint
Badalona… -,  i ocupaven els seus llocs per berenar i fer la tertúlia,
tot eren enhorabones i felicitacions. Per l’organització, pel
contingut, pels detalls. La implicació i compromís de tanta gent des de
l’associacionisme altruista de vegades té aquestes compensacions. Que
l’esforç i la bona feina tingui recompensa és bona notícia. No sempre
passa.

Reconec, però, que malgrat l’èxit evident, i tot i captar aquell entusiasme
capaç de confegir quartetes a ritme de garrotins i d’unir en una sola
tornada veus de tantes procedències i poblacions, tot i escoltar la
fermesa i profunditat dels missatges a favor de la cohesió i la
convivència pronunciats amb tota la gamma d’accents que enriqueixen la
nostra llengua, i tot i sentir sintetitzats els meus sentiments en la
bellesa i contundència dels discursos pronunciats…, un pes
intangible i feixuc m’impedia sentir-me plenament satisfeta, i em feia eludir les rotllanes de conversa amb monotema inevitable: se’m feia més fàcil cantar-ho a ritme de garrotín, amb la nitidesa de la paraula plana.

Ahir allà vam viure una realitat intensament positiva, que fa creible la feina feta i que ens parla de quin és el camí a seguir per fer una ciutat més socialment justa i cohesionada, en un país més lliure. No hi ha espai per al desànim ni el dubte, malgrat la incertesa.

Però sí que n’hi ha d’haver, i molt, per a la mirada intel·ligent sobre la nova realitat descoberta.