miozz mirades

“Si fa dies que no passegeu per Llefià, avui no podeu desaprofitar l’oportunitat de fer-ho. Jo torno a caminar, mirar i escoltar, i avui, a més del que sempre comento, hi trobo una mostra real (la XIII Mostra d’Entitats) de la vitalitat associativa compromesa a favor de la convivència en la diversitat. Badalona tota sencera és de tothom i per a tothom…ramblegeu per Llefià!!”  (segueix)

Aquest és l’estat que he publicat al facebook aquest matí, havent tornat d’ajudar a muntar-hi la paradeta d’Òmnium. I quan hi he tornat al cap d’una estona, una amiga hondurenya que m’hi acompanyava em preguntava com és possible que en un barri on gairebé tothom procedeix de la immigració espanyola guanyi el vot contra la immigració. I aturades davant les fotografies de l’Arxiu històric de Llefià, aquesta exposició que ajuda a fer memòria d’un passat molt poc llunyà en el temps però molt llunyà en el record, hem improvisat unes lliçons de sociologia.

Les fotografies expressen una realitat molt punyent, que caldria tenir ben present abans de carregar contra algunes situacions que aporta l’actual immigració. Per això és tan important la tasca que fa l’Arxiu Històric de Llefià, com destacava Jordi Albadalejo al seu bloc parlant del llibre de Juan Rico, i per això seria tan important que la histografia oficial badalonina incorporés com a pròpi i posés en valor tot aquest llegat. Per construir imaginaris compartits imprescindibles si volem parlar d’una sola Badalona, plural i diversa, però conjuntada i amb sentit d’identitat i pertinença local inclusiva.

I més enllà d’aquest efecte mirall que poden provocar les fotografies en la població que fa poc va ser immigració i ara ha d’assumir un paper d’acollida, a mi m’interessa explorar-ne un altre que m’ajuda a entendre aquesta dissociació històrica de Llefia amb el conjunt de la ciutat de Badalona. Més que cap altre barri i de forma molt diferenciada, Llefià s’ha reivindicat sovint com un ens propi que se sent, o podria o voldria (?) ser independent de la ciutat. Per nombre d’habitants, Llefià supera moltes capitals de Comarca Catalanes…

I la història ens dóna algunes claus per entendre aquesta realitat, sense haver de caure necessàriament en alguns tòpics clàssics que pretenen culpar-ne de forma unidireccional un imaginari ens d’autòctons refractaris a sentir que Llefià és Badalona, o un imaginari ens d’immigrants refrectaris a sentir-se badalonins.

I aquesta vegada em sembla interessant posar la lupa damunt la història anterior a 1950, per donar significat al que passava en aquesta zona des d’una perspectiva de ciutat.

Malgrat Llefià com a zona ja té nom propi que ve de l’època romana (l’antic “ninphianus” romà) i que ja es documenta als primers segles de la Reconquesta com a “partida de Nafià”, en realitat com a nucli urbà poblat no pren impotància fins l’any 1965, amb la segona immigració després de la Guerra Civil. De l’època romana es té constància clara de la vida a l’entorn de Can Peixau, vil·la romana que no hem conservat però que ha aportat importants troballes arquelògiques que parlen de la vida en aquesta zona ja als segle I abans de Crist.

La documentació que ens serveix per entendre com era Badalona (Bedelona o Bidulona)a l’Edat Mitjana ja cita Llefià, Canyet i Pomar com a zones agrícoles on hi ha alguns assentaments de població, que al segle X era superior al de la zona del centre de la ciutat (fins que aquest no tornà a poblar-se quan el compte Borrell reconquistà Barcelona i Badalona renaixé al voltant de Santa Maria), tot i que la referència més clara a les seves edificacions la tenim a partir de Can Peixau (l’alou de Can Peixau o dels Aversó (1312) que rep d’Alfons el Benigne permís per construir un molí i un forn de vidre (1329))

L’extensa zona coneguda com a Llefià forma part de la planura deltpoïdal del riu Besòs, i de la planura de peu de mont amb inclinació cap al mar, sota la Serra d’en Mena o serra de Sistrells, i també damunt d’ella (un seguit de turons en el límit de Badalona amb Santa Coloma de Gramanet). L’any 1878 el Dr. Antoni de Montserrat va definir que el Barri de Llafià tenia 30 cases amb 129 persones, que era un terreny preciós, tot horta fecundada pel riu Besòs, però a la vegada ple d’aiguamolls i estanys. A part de Can Peixau, fins 1923 l’única edificació notable fou la Torre Mena, construïda sobre una altra casa de la que hi ha documentats vestigis del 1640.
Les vinyes ocupaven la major part del sòl, i en els zones més abruptes que portaven cap a la carena (actual C/Lepant o C/Sant Frederic) la vegetació natural eren els boscos de pins. I als anys 30 ja hi eren importants les bòbiles i forns de llenya, que fins l’any 1955 van guanyar terreny a les vinyes.

Aquest era el paisatge, aquest era el Llefià de Badalona abans de l’arribada de la immigració, quan en molt poc temps tot va canviar d’una forma diametral. La zona passà de tenir una configuració agrícola (comunicada amb Barcelona i amb el centre urbà de la ciutat per la Carretera Antiga de València) amb una desena de masies, quinze bòbiles, vinyes, sèquies, aqüeductes i pinedes, i amb un petit nombre d’habitants, a ser habitada en un període de 10/15 anys, per un nombre proper a 50.000 persones en un paisatge d’enormes blocs de pisos massificats que es van menjar la muntanya i van configurar un urbanisme cahòtic, sense serveis, amb unes condicions de vida que els seus habitants van haver de lluitar moltíssim per convertir en dignes.

M’agrada recordar aquests canvis tan ràpids, entretenir-m’hi, perquè crec que expliquen moltes coses. Actualment molts experts parlen del dol pel canvi de paisatge que pateixen molts ciutadans dels barris amb l’arribada de la nova immigració. I potser cal posar-se també a la pell dels ciutadans badalonins que van viure una transformació tan absoluta del seu paisatge vital, sentint-se’n aliens. I esbrinar quin va ser el seu procés, i quin és encara, perquè potser hi ha coses que han quedat a mig resoldre, aparcades, bloquejades. I que cal superar-les per avançar!
No oblidem que tot això va passar en ple franquisme, en plena repressió de la llengua i cultura catalanes, en ple desarrollisme, i que qui va especular amb l’edificació dels pisos que configura l’actual paisatge de Llefià va ser gent de Badalona, potser sí, però no va ser el gruix de la seva població autòctona. No es pot criminalitzar tot un poble per les accions d’alguns, ni per un costat ni per l’altre. I això és igualment aplicable ara, quan l’especulació sobre els habitatges que s’han venut o llogat a la nova immigració han fet aflorar altre cop la implicació anònima en la configuració d’un problema social.

M’embolico, la sociologia és massa seriosa per tertuliejar amb ella. Però crec que alguna cosa hi ha de certa en tot el que em fan intuir aquestes precioses i testimonials fotografies de l’Arxiu Històric de Llefià, on davant la Torre Mena només hi ha ovelles que pasturen, on les coves i barraques que servien d’habitatge als primers immigrants arribats d’Andalusia i altres zones d’Espanya recorden la duresa de qualsevol migració, i on la imatge de torres, edificacions i vegetacions emblemàtiques desaparegudes per construir-hi pisos parlen de les ferides del desarrollisme franquista que encara no hem sabut curar.

M’embolico, però m’arrisco. Sento Llefià amb tota la seva realitat actual com a part de la meva història i de la història de la meva ciutat. I em dol que el sentiment no es generalitzi d’una forma massiva per ambdues bandes, que hi hagi badalonis d’altres barris que sentin Llefià com una cosa a banda, i que hi hagi llefianencs que rebutgin sentir-se de la ciutat. Però en tot cas que a mi em dolgui o no em dolgui no té cap importància, el que en té és que si pretenem construir un país cohesionat cal posar atenció a la trasnformació de la Serra d’en Mena, a la dignitat de les condicions de vida dels seus veïns i veïnes, i als imaginaris de pertinença que poguem compartir tots plegats.