Mails per a Hipàtia

Llarg passeig abans de dormir. Demà tinc ací un dia de molta feina i he pensat que havia d’aprofitar. Així que he anat a sopar fins al port amb uns amics. El menjar no era excel.lent però la cervesa sí -que per alguna raó tenen la fama que tenen.
Amb Copenhagen em passa una cosa curiosa: no recorde res. Sé que hi he estat però no en tinc cap record. Millor dit en tinc un de molt curiós: una banyera. Sé que després del cop d’estat a la URSS que acabaria per fer-la desapareixer vaig tornar a casa des de Tallin passant per Copenhagen.

Va ser un dels meus viatges més durs, per la tensió del moment, per què vaig estar sol molts dies i perquè les condicions de treball i residència en aquella època a la URSS eren horribles. A Tallin encara tenia el recurs de l’hotel Viru, que era un lloc d’estandars gairebé europeus. Però recorde per exemple haver escoltat a Riga el discurs de Gorbatxov amb el qual reconeixia la independència de les repúbliques bàltiques i haver passat hores, literalment, buscant la manera de comunicar amb casa per explicar-ho. El telèfon era un drama i així tot.
No recorde perquè però vaig tornar a casa volant de Tallin a Copenhagen i d’ací el dia següent a Barcelona. I estava tan esgotat que no vaig ni baixar a la ciutat. Em vaig quedar en un hotel de l’aeroport i tinc la imatge d’haver-me passat una hora dins una reconfortant banyera.
I sé que hi he estat en una altra ocasió però no recorde tampoc el com i el perquè. Potser per compensar avui he caminat lent, assaborint els carrers. A punt he estat i tot d’entrar al Tivoli, que té una il.luminació tan bella com atractiva i cordial. He fet cap a l’hotel, però, que demà he de matinar. Igual dissabte…

Dissabte vaig participar en un acte solidari amb les Escoles Bressola de Catalunya Nord, que es feia a Arenys. Em van demanar que llegira un dels contes que hi ha al llibre ‘Contes de la Bressola‘ en companyia d’Isabel Roig i Gemma Sangerman. Ho vaig fer, és clar. No sóc massa bon contacontes (siguem francs) però pels nins de la Bressola faria qualsevol cosa. Ara Ràdio Arenys ha penjat la representació.

Els xiquets i els mestres del CEIP Lloma del Mas de Bétera han fet públic un lipdub ‘Puja al vaixell del Valencià’ on fan un crit en favor de la llengua, en un moment especialment difícil. Si ells són el futur, que ho són, mirar-lo fa créixer l’esperança.

Era un diumenge i la meua major, cantaire ella, volia anar a una missa on cantaren Gospel del de debó. Uns amics em van aconsellar una església de Harlem, just unes cantonades per damunt de Central Park i cap allà que hi vam anar. A l’arribar hi havia les cues habituals que es fan en aquestes parròquies diumenge però també alguna cosa estranya més. Vaig preguntar i em van dir que Andrew Cuomo anava a venir a parlar els fidels. 

Aquesta és una costum americana, que els polítics vagen a missa a fer un mitin, que resulta xocant per a nosaltres els europeus però que a Amèrica no sorprèn ningú. Em vaig alegrar. Jo no coneixia aleshores Andrew Cuomo però havia seguit tota la carrera del seu pare, el big boss del Partit Demòcrata i dels italians de Nova York Mario Cuomo. Em va semblar que si el fill era la meitat d’interessant que el pare la cosa prometia.

Si no ho recorde malament Andrew Cuomo es presentava a les eleccions de fiscal general. Va entrar al temple de la mà de la seua blanquíssima dona i es va atansar al pulpit directe. Va fer un discurs extraordinari. Realment bo. Ple de cadències que enganxaven els assistents, ple de contingut seriós i raonable, comprensible però no populista. Vaig pensar que era un bon hereu del seu pare.

Ahir Andrew Cuomo, que ara ja és governador de Nova York, va signar la llei autoritzant el matrimoni homosexual i avui en molts papers demòcrates ja hi ha qui somia que siga l’home capacitat per a substituir el primer president afroamericà de la història dels Estats Units.

Si mai això arriba a passar sempre podré dir que el vaig veure parlar tot just quan començava la seua carrera política. En una església de Harlem.

Fa dies que defense que aquest és un temps complicat per les empreses periodístiques però magnífic pels bons periodistes. I avui hem tingut una prova més amb l’explosió del vídeo ‘L’equip dels Petits’ que han fet els amics d’El Cangrejo. No els ha calgut cap mitjà enorme per a promocionar una peça que emociona. Hi ha hagut prou amb el boca orella modern que és el twitter i facebook.

El resultat és que en menys de 48 hores tot el país en parla perquè la història és magnífica i està contada de la millor manera possible. Periodisme en estat pur. Una gran alegria.

(Per cert que a VilaWeb els hem entrevistat perquè ens expliquen com ho han viscut tot això.)

(He passat el vídeo a l’interior de l’apunt perquè s’activava automàticament cada vegada que algú carregava la portada) 

Fa dies que en alguns blocs d’aquesta casa es discuteix sobre VilaWeb. Jo no crec que siga massa correcte que em barrege en el debat, on tothom té el dret de dir el que pensa i per supost a criticar-nos a nosaltres o a criticar els crítics.

Ara bé, per si algú interpreta el meu silenci com a indiferència m’agradaria reafirmar que VilaWeb és un diari obert, partidari de la pluralitat, el diàleg i el contrast d’idees, respectuós amb tota la gent que el llegeix i que forma part de la seua comunitat, conscient que entre els seus lectors hi ha persones amb posicions polítiques, cultures o socials enormement diverses i agraït sempre amb les crítiques, vinguen d’on vinguen i per més agres que siguen. Simplement perquè la crítica és una oportunitat immillorable d’examinar el que fas i de replantejar-te si ho estàs fent be, o no.

Big Man ha mort aquesta matinada i segurament amb ell mor l’E Street Band, molt tocada després de la mort fa un any de Danny Federici. Ningú no ens podrà treure mai, però, el record de la seua música i tot el bé que ens ho van fer passar. Com aquella nit memorable al Sant Jordi.

El twitter avui bull, de fet porta bollint tota la setmana. Però avui particularment m’he discutit amb molta gent per la meua posició totalment en contra de la querella que estudia el departament interior contra l’Arcadi Oliveres. El millor resum de tot plegat em sembla aquesta petita conversa que penge on MisterLlop (no sé qui és) em demana com visc això de tenir un peu en cada banda -que imagine que deu voler dir que perquè critique als indignats i al conseller alhora.

Personanalment em posa molt trist que tanta gent, siguen d’una banda i de l’altra, vulguen simplificar el debat i obligar-te a estar amb ells o contra ells. I d’ací la meua resposta: ‘amb molta tranquil·litat. Sempre dic el que pense. Sol no agradar ni als d’una ni als de l’altra banda’

Bada hari bat oso fina, arrazoia eta burugabekeria bereizten dituena. Ustez egiten ari zarena eta besteek eginarazten dizutena bereizten dituzten hari hauskorrak beti existitu izan dira. Politikan funtsezkoa da zatozen ala bazoazen jakitea, eta hots handiko hitzez mozkortzea arriskutsua bilakatzen da. Ez dago catalanrevolution-ik. Bada protesta mugimendu bat eta kritika bat, goratu gabe entzun behar ditugunak. Arnasten dugun airea bezain beharrezko ditugunak, baina borrokatzen duten horri mesede egiten buka dezaketenak. Gaur, adibidez.

Zeren eta bada arrazoia eta burugabekeria bereizten dituen hari oso fin bat. Arrazoiak, hemen eta orain, beharrezkoak baino gehiago daude. Langabeziara bideratutako belaunaldi oso bat, trebatuenak. Sistema ekonomiko ezmoral bat, mozorrorik gabe aurpegi lazgarriena erakutsi duena. Urrundutako politika bat, behin eta berriz errepikatzen dena. Eta baita Europako ezein herrialdetan egitera ausartu ez diren moduko mozketak ere. Baina, kontuz, burugabekeria ere bada eta. Zu eta kalean inguratzen zaituena baino zerbait gehiago ordezkatzen duzula pentsatzea. Zeure burua inbestitzea. Milaka manifestari milioika botoren kontra jarri, zilegitasun borroka harrigarri batean. Osotasun bat bezala. Hainbati, niri, nazka ematen digun osotasun bat bezala.

Batik bat, badakidalako ustez egiten ari zarena eta besteek eginarazten dizutena bereizten dituzten hari hauskorrak existitzen direla. Hain finak, ezen, hainbatetan ezin duzu horien kolorea ere atzeman. Manifestazio batek Kataluniako Legebiltzarra setiatu du gaur, baina inor ez da, esaterako, bankuak setiatzen saiatu. Eta ez dut iradoki ere egingo setioa ez dutela inoiz Madrilgo Legebiltzarrean egingo, hori badakit eta. Urteetan borrokan ikusi ditudan legebiltzarkideei oldartu zaizkie haserretu batzuk, eta «zuk zenbat irabazten duzu?» bezalako irain eskas eta demagogikoak jaurti dizkiete. Bitartean, Soleko pertsonaia ezagunenetako bi Madrilgo Ateneoko egongela batean eserita zeuden, gizontxo lerrouxista batzuk bailiran. Lorenzo Abadia da horietako bat, PPko buruzagietako bat dena, hain justu, eta orain spanishrevolution-a gidatu nahi duena. Ai.

(Això és l’editorial de l’altre dia, Un fil molt fi, que els companys de Berria han publicat avui en basc al seu diari en paper) 

Als quioscos de la Rambla de Barcelona han instal·lat unes grans pantalles publicitàries. Lògicament les controla un ordinador. Fa una estona fallava i la pantalla d’error era simplement monumental, enorme. Com que no sóc massa habil amb els PC no sé si això es pot considerar allò que en diuen una pantalla blava. Seria de les més grans de la història, supose.

Cap de setmana d’inauguració del nou local de l’Ateneu de Bétera. S’ha traslladat al casal que ocupava el vell Cafè del Mercat i és difícil imaginar un local millor. La peatonalització de la Plaça del Mercat fa com de rebedor a un espai que ja sabíem que era fascinant i que pot donar molt de joc. Com a mostra la nit de la inauguració amb ball i un monòleg de Pep Ricart sobre el Cyrano de Bergerac que ens va obligar a contenir l’alè a tots els qui hi érem.

De moment més d’un centenar de persones en són sòcies i s’hi han instal·lat el cau escolta i el grup de danses l’Aljama. Tot és fer-lo crèixer.

Bétera està en un moment esperançador i dissabte s’hi van juntar dues mostres: la pròpia i multitudinària inaguració de l’Ateneu i la constitució del nou ajuntament on encara mana el PP però on la segona força política ja és Compromís, sumant els millor resultats que mai no ha tingut una candidatura nacionalista al poble.

I és que tant de treballar i tanta faena no pot ser que no done resultat…

(Ací trobareu fotos de la inauguració)

Demà l’Ateneu de Bétera obre el seu nou local, on hi havia l’antic Cafè del Mercat. Anirem a sopar i a escoltar el teatre de Pep Ricart, la música i tot el que vulguen fer. El nou local és un gran canvi per a l’Ateneu no només per l’ampliació evident d’espais sinó sobretot per les grans possibilitats que obre el que va ser el Cafè. A l’estiu ja m’imagine que en comptes de baixar a la fira a fer-se’n una ens quedarem allà molt millor. Fa il·lusió i goig.

M’arriba a través del Col·lectiu Emma un estudi de l’Harvard Kennedy School titulat Small Is Cute, Sexy, and Successful: Why Independence for Wales and Other Countries Makes Economic Sense, on un economista diputat del Playd Cymru posa dades i recompta els avantatge que dóna ser un país xicotet per les dimensions. Hi ha gràfiques molt interessants com per exemple una que compara la reacció a la crisi a Luxemburg i el Sarre, que són un al costat de l’altre i tenen tamanys semblants, però on un és independent i l’altre no. M’ha cridat molt l’atenció també una taula amb innovacions fetes per estats xicotets.

Abans deien allò de small is beatiful…

Potser alguns recordareu aquestes imatges impressionants. Es tracta de la irrupció d’Eman al-Obeidi en un hotel de Tripoli on va denunciar davant els corresponsals internacionals que soldats de l’exèrcit libi l’havien violat de forma repetida. Va ser detinguda allà mateix però finalment va aconseguir escapar del país ajudada per un grup de militars rebels. Li va ser ofert refugi en diverses ambaixades europees a Qatar. Però el passat dia 4 va ser detinguda per les autoritats qatarís i posada en un avió militar que la va tornar a Líbia on ara és amagada. I això malgrat que funcionaris de l’ONU ho van tractar d’impedir al mateix aeroport.

L’ONU, l’ACNUR i Amnistia Internacional han denunciat Qatar per aquest comportament i el govern dels Estats Units ha ofert refugi a al-Obeidi i ha criticat amb duresa el govern qatarí.

El FC Barcelona porta a la seua samarreta propaganda del règim dictatorial de Qatar.

Divendres vam presentar a Barcelona, a la Biblioteca del Poble Nou, el llibre ‘Pep Gimeno Botifarra, la Veu de la Memòria‘ del qual és l’autor Toni Martínez. Va ser una presentació molt agradable, amb la sala notablement plena i on Pep no va poder estar-se sense cantar, acompanyat pel Nestor (vos regale un cant de batre que vaig gravar amb el mòbil).

En acabant una bona colla de socarrats, entre els quals Cesar, un amic al qual no veia en segles, vam anar fins a la platja a sopar, on se’ns van fer les tantes. Vam riure amb ganes, vam discutir de valent, una miqueta massa i tot, i vam menjar i beure ben a gust mirant la mar. Fins que es va posar a ploure i vam tirar cap a casa. Va ser sobretot un gran plaer poder escoltar al Toni Martínez, que és un pou de saviesa i seny.

I ben de matí, a les sis, el Gàlim i el Botifarra encara van fer camí cap a Ontinyent a cantar en el merescut homentage a l’Empar Granell. Ens vam crear algun sms: collons amb el rei Jaume, què allargat que mos va fer el país!