Escriptures dramàtiques
Fa una vintena llarga d’anys, el dibuixant de còmic nordamericà Will Eisner, creador del mític personatge “The Spirit”, proposà una denominació per a tota una sèrie de manifestacions creatives que anaven des del cinema a la narrativitat d’un jeroglífic egipci, passant pel còmic i pels manuscrits historiats de l’Edat Mitjana. Aquesta brillant denominació col·lectiva era “art seqüencial”. Som de l’opinió que caldria cercar una denominació conjunta per referir-nos a formes d’escriptura com el teatre (amb tota la diversitat interna que va entre el teatre clàssic i el contemporani), el cinema o el guió radiofònic, entre d’altres. Totes elles són…
… formes d’escriptura confluents, que comparteixen bona part de recursos i que es poden alimentar recíprocament. Mentre feim aquesta reflexió tenim al davant un volum amb dues obres emblemàtiques d’Arthur Miller, La mort d’un viatjant / Els desarrelats (Edicions 62: 2002). El primer dels dos textos és una obra de teatre. El segon, un guió cinematogràfic que arribà a la gran pantalla a Espanya amb el títol de Vidas rebeldes (1961), dirigit per John Huston, amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift. Un i altre, però, són fills del mateix impuls dramàtic, tot i haver seguit camins distints en el seu procés de concreció. Un altre volum recull tres peces de Sam Shepard, Estados de shock / Al norte / Lengua silenciosa (Anagrama: 1998). La primera és una peça teatral i les altres són guions cinematogràfics. Textos que es poden donar a conèixer junts perquè en el fons comparteixen un mateix substrat, ben difícil d’etiquetar.
Dir-li “literatura dialogada” seria massa ingenu i vague. Perquè en aquest mateix epígraf s’hi podrien incloure fins i tot textos litúrgics o novel·les humanistes com La Celestina. Tampoc volem tancar en fals aquest debat amb la nostra ignorància. El deixam obert, com tantes altres coses.
Volem, però, convidar els seguidors d’aquest bloc a descobrir en la Xarxa una magnífica joia d’escriptura dramàtica. Visitau la pàgina web oficial de Clint Eastwood (hi podeu accedir des dels enllaços d’aquest bloc) i, en l’apartat de pel·lícules trobareu l’Script (screenplay) d’Unforgiven (1992), estrenada a Espanya amb el títol de Sin perdón. Un western total i definitiu amb una impressionant profunditat humana i èpica. El guió està en anglès, òbviament. Si no sou monolingüistes el podreu gaudir. Us en proporcionam uns breus fragments, corresponents a les darreres acotacions i rèpliques. L’escena transcorre de nits i amb soroll de trons del cel.
leave. BEAUCHAMP has come into the street and he is putting on his glasses.
MUNNY rides to the front of the bar and then begins to yell.)
You better not cut up nor otherwise harm no whores. (The women begin to come out to see him leave) Or I’ll come back
and kill every one of you son’s of bitches.
(MUNNY rides fout of town past the
growing crowd of people. We see DELILAH especially watching him leave with a
look of combined love, respect, and fear on her face).
Poques voltes un text dramàtic concentra tanta expressivitat en la darrera rèplica, que esdevé una mena de fruit a l’extrem de la branca d’un arbre, una mena de síntesi i revulsiu d’una trama, que, a la vegada, ressona en el cervell de l’espectador hores i hores. Potser les darreres rèpliques i acotacions del drama Les germanes captives, de Marià Villangómez (Can Sifre: 1998) s’aproximen a aquest frapant recurs escènic:
LLUC: Entra, dic, si no vols que dispari!
Una filla que em queda, me la volies prendre?
Endins, tu en comptes d’ella!
(Catalina entra i ell tanca amb el forrellat)
I ara, fora! Assassins, aquí teniu la presa!
I sapigueu que no hi haurà rescat!
(Ho ha dit passant el llindar, cap als moros, les veus
dels quals es senten molt prop. En Lluc s’escapa)
FI DEL DRAMA
Aquest blog anirà endavant, segur. Salut i ànim, frikis.