Tothom està encantat avui amb el vídeo d’Estrella Damm aquest nou. El dels Amics de les Arts. Jo no tant. Diuen que tenim platges d’Alcanar a Portbou. Ah! doncs uns quants, prou, quedem fora…
A la sala sona el piano de Didier Squiban, amb les seues melancòliques melodies bretones. A fora el cel és apagat. Hem dinat i he acabat de llegir-me les memòries de Churchill sobre la segona guerra mundial, un relat prodigiós de com uns pocs poden carregar-se el món a l’esquena i tirar endavant. Els diaris són sobre la taula… i al televisor Al-Jazira ensenyant la plaça Tahrir d’El Caire que em recorda TianAnmen, sobrevolada pels helicopters i envoltada pels tancs. Però ací, a la vora de casa.
Les comunicacions modernes tenen aquesta cosa d’irreal que fa estremir el cervell. Escolte música tranquil mentre a davant dels meus ulls una massa humana se la juga contra un dictador. Allà al Llevant, a l’altra banda d’aquest mar que veig.
Avui és un dia extraordinari. A primera hora del matí hem sabut que el govern egipci havia apagat internet en una decisió sense precedents. I a través de les càmeres d’Al-Jazeera fa hores que una autèntica revolució democràtica està passant davant els nostres ulls.
Al-Jazeera ha estat la cadena que més i millor informació està enviant des d’El Caire. Ha fet, i està fent, un seguiment excepcional, en la línia del que la CNN va fer a Moscou quan el cop d’estat o a Bagdad quan va començar la guerra. I ha guanyat la batalla del directe. Avui totes les altres cadenes d’informació han quedat empetitides davant la grab lliçó de periodisme que ha donat la cadena qatariana.
Per això hem decidit aquest matí crear una finestra per a permetre als nostres lectors veure en directe l’emissió de televisió d’Al-Jazeera. Encara que no entenguen l’anglès les imatges parlen per elles soles.
Avui el director convidat de VilaWeb ha estat el dibuixant i dissenyador América Sánchez, un autèntic mite del ram i la persona que va guiar el redisseny de VilaWeb.
Com era de preveure el seu pas per la redacció ha estat brutal. Ha decidit canviar-ho tot, seguint les regles filosòfiques de la patafísica. I així hem posat una gran frase de Gila encapçalant el diari, hem publicat notícies en diverses llengües i moltes imatges han aparegut clarament passades pel photoshop i virades. Fins i tot una de les plaques ha estat plena d’insectes.
Pel que fa a les reaccions a una posició tan radical hi ha hagut de tot. Al xat hi hagut gent que s’ha interessat en el perquè de tot plegat i altres que molt enfadats han protestat perquè feiem broma el dia que els sindicats pactaven amb Zapatero per les pensions i uns quants sindicats proclamaven la vaga. Al twitter i el facebook hi ha hagut de tot també, gent entusiasmada i gent molt crítica. Supose que era inevitable.
Quan vam començar el projecte dels directors convidats érem conscients que aquesta és una aposta arriscada però tremendament interessant alhora. I avui n’ha estat una confirmació més.
De moment hi han passat pel meu despatx (que jo faig de redactor i prou) Xavi Sarrià, Simona Levi, Martí Domínguez, David Caraben, Najat El Hachmi, Màrius Serra, Joan-Lluís Lluís, Ferran Soriano i América Sánchez. Una mostra evident de la pluralitat d’interessos i intencions d’aquest diari. La setmana vinent Quecu Novell…
Els americans a l’hora d’organitzar shows com aquest són imbatibles. No vos perdeu el final…
Després de rebuscar molt finalment he trobat una Apple TV a la venda. Anit la vaig instal·lar i he començat a fer proves. Comparada amb la versió anterior és molt millor. No només perquè no fa soroll ni s’escalfa com aquella, que arribava a fer por. També per la velocitat de transfarència dels arxius i sobretot per l’AirPlay.
L’AirPlay és segurament el gran canvi. Això és que pots enviar des dels ordinadors, iPhones, iPads, etcètera que tingues a casa (no només aparells de mac, però…) qualsevol vídeo o fotografia que estigues veient a la pantalla grossa del televisor a l’instant.
Em sembla que pot ser un gran invent perquè cada vegada més en les cases estem mirant cadascú a la nostra petita pantalla, sense mirar massa ningú la gran. Amb aquest petit giny la gran esdevé una cosa així com la ‘pantalla comuna’ de tothom. Si estic mirant una cosa que m’agrada i vull compartir-la només he de passar-la a la pantalla del televisor, amb un clic només.
El que no m’agrada és que de moment això sembla que només funcione en vídeos QuickTime i per tant hi ha molts vídeos, la majoria, que no puc passar al televisor des de la web amb un clic. Tots els podcasts sí que puc però aquests ja els puc veure directe des l’AppleTV. A mi, però, m’agradaria passar per exemple els vídeos de Veetle, sobretot les retransmisions esportives en directe… Miraré a vore si es pot fer amb alguna trampeta…
Dissabte de passeig per Mataró. Passem per davant de la gran llibreria Robafaves. I entrem, és clar. Instintivament busque un llibre que fa temps que reclame a diverses llibreries barcelonines. Es tracta del segon volum de ‘La segona guerra mundial’ de Winston Churchill. El trobe. Per partida doble, a més.
És curiós. Aquest estiu vaig llegir la versió catalana del primer volum. Recorde que a Churchill li van donar el Premi Nobel de Literatura, també, per aquest text. M’ho vaig passar molt bé llegint-lo però es va acabar just quan la guerra es posava més interessant. Vaig buscar per casa la versió en castellà que havia llegit feia tants anys i només vaig trobar també l’equivalent al primer volum que acabava de cruspir-me.
Així que en tornar a Barcelona vaig anar a les meues llibreries a cercar-ne el segon. No me’l va trobar ningú. Cap d’elles va aconseguir portar-me’l. Vaig deixar telèfons i mails per a que m’avisaren i res de res. En canvi era a Mataró. A la Rovafabes.
Anem a veure el concert de Pep Botifarra i Miquel Gil al Petit Palau. Davant nostre tres xicones que parlen en anglès. Segueixen bé el concert i gaudeixen ostensiblement del final, quan tots dos es junten. Acabat el concert dubte si preguntar qui són. L’Anna Boluda, que tampoc no s’ho ha volgut perdre, no ho dubta ni un minut i acabem xerrant tots. Són angleses, estan de cap de setmana a Barcelona i simplement han mirat quins concerts feien i s’han apuntat a aquest. Que els ha agradat. Veus?
Hi ha dies que s’allarguen fins a l’infinit. Ahir. Colgat en un llit del pla de Mallorca, mentre sentia la forta pluja caure sobre l’illa vaig fer el recompte de les hores que portava alçat i de quantes coses havien passat. La crònica.
Ahir era dijous i per tant a VilaWeb teníem director convidat, en aquest cas el president de Spanair Ferran Soriano. Cada setmana hem viscut amb goig aquest experiment que ens obre mentalment i ens depara sempre sorpreses. Soriano s’hi va posar fort amb una lliçó d’organització que podeu trobar ací i amb una magnífica entrevista a Mark Tluszcz.
Mentre treballàvem al matí, però, van venir els amics de la Fundació Verdaguer que havien triat l’Espai VilaWeb per a fer la presentació de l’extraordinari projecte Verdaguer 125 veus. Entre el públic (ací hi ha unes bones fotos) gent com Carles Duarte, Toti Soler, Ricard Torrents o qui en fa la primera de les lectures, l’actor Lluís Soler (que després d’escoltar com llegia el seu fragment em va deixar espantar per la perspectiva de com vaig llegir el meu, jo).
Tot seguit avió i cap a Palma. Havia de batejar la Bibiloteca Nadal Batle, a Felanitx. I va ser un acte senzill però ple d’escalf. La memòria de l’extraordinari amic i rector que va ser en Nadal s’allarga per més que passen els anys i jo ahir vaig gaudir d’una estona llarga per a fer-lo present amb na Xaro, amb el Joan i la Carina, amb el Tomeu, amb el Jordi Puig, que no el veia de tants anys, amb l’Andreu, amb el Colau i la gent de l’institut…
I ací arribà la sorpresa del dia. Resulta que a l’institut de Felanitx hi va estudiar un alumne de nom Miquel Barceló. I no només això sinó que hi va pintar un gran mural, Així que vaig pregar que me l’ensenyaren i ho van fer molt amablement. Bingo!
Un pa amb oli amb tot de gent i una estona de carretera em van portar al llit. Plovia molt i portava moltes hores de trot però encara vaig necessitar llegir algunes pàgines, que em costa dormir si no ho faig. I just quan dubtava si no m’estaria passant de temps, ja que avui havia de córrer cap a l’aeroport, un tro rotund va espatllar l’electricitat. O com a mínim em va apagar la llum. Així que a dormir. Fi de la crònica.
Felanitx, el poble de l’enyorat Nadal Batle, el recordarà demà. Concretament la bibiloteca de l’IES portarà el seu nom i per al bateig m’han demanat que hi participe fent una xerrada sobre el català i internet. Que serà a les 7,30 de la vesprada.
Evidentment he accedit encantat. Nadal Batle va ser una persona fonamental pel país, més enllà d’un bon amic. Especialment a les Illes però la seua irradiació arribà al país sencer, amb un missatge fonamental: que si no ens posàvem a la punta de la innovació no hi havia futur.
Ho recordaré demà, doncs, amb plaer i amb un pèl de ràbia. Perquè costa imaginar quantes coses hauria fet el Nadal si no haguera mort molt abans del que li tocava.
Els amics de Berria em publiquen avui una entrevista en la qual descric la nova etapa de VilaWeb basada en la tesi que el futur de la premsa ja no es juga en el paper sinó en les pantalles: ‘Prentsaren etorkizuna ez dago paperean, pantailetan baizik.’
El mòbil, sobretot, està desplaçant a una velocitat difícil de creure l’ordinador com a suport principal d’internet i això té una enorme significació ja que amb la televisió connectada també a la xarxa aviat serà el cent per cent de la població qui tindrà accés a internet i rebrà a partir d’internet la informació. Les xarxes socials i els desenvolupaments tecnològics, com alguns que explique ací en el bloc, marquen el camí.
La gràcia és que ho explique en un diari de paper, precisament. Però és que els amics del diari basc han aconseguit fer una de les millors publicacions diàries d’Europa i ho han fet des de la modernitat més rabiosa i apostant sense esma per les tecnologies.
Avui al migdia la cita era al Pati Manning de Barcelona.
Des de fa setmanes un grup d’internautes havíem anat creant un espai al Facebook per a reconèixer la tasca feta per Ernest Benach a l’hora d’adaptar el Parlament a la política 2.0 …i tantes coses més.
Resulta que la cosa havia de ser secreta, tweeters callats i tot això. A ell li ho explicaríem quan entrara al restaurant, moment en el qual la pàgina del Facebook benach 2.0 passaria a ser pública.
Dit i fet. L’engany ha funcionat, en Benach s’ha trobat sense esperar-ho amb una sala plena que l’aplaudia i com que duia l’iPad s’ha dedicat a llegir els missatges i les reflexions que li hem dedicat gent ben diversa, des de diputats com Carles Puigdemont o Donaire (aquest ja no) fins a periodistes, col·laboradors, o ex-col·laboradors seus, amics i companys del seu partit o internautes arribats de tot arreu, com el Jesús, que s’ha pegat la pallisa de pujar des d’Amposta.
(La foto és de Txell Kike)
I a la que ens n’hem adonat eren quasi les cinc i ens ha tocat eixir corrents a tots cap a les respectives feines, no sense fer-nos una fotografia de grup primer i desitjar-li tota la sort del món en el que siga que es pose a fer a partir d’ara.
Avui, passades les festes, hem reprès el projecte del Director Convidat que fa que cada dijous VilaWeb tinga un director diferent. Aquest setmana el convidat era l’escriptor Joan-Lluís Lluís.
Com tots els directors Joan-Lluís ha passat una intensa jornada de treball en la redacció que els lectors veuen ja reflectida en la pantalla, amb una atenció especial al que passa a Tunísia, amb una notícia sobre un col·lectiu de músics nord-catalans en diverses llengües que graven ara en català o amb una reflexió sobre la velocitat de les notícies i la necessitat de frenar la velocitat amb la qual traguem les notícies.
I en relació amb aquest darrer tema ha demanat si podíem posar roselles tot arreu de la pàgina. Per a ell un camp de roselles és la màxima expressió de la calma i per tant seria un bon antídot contra aquesta pressa desbocada que vivim.
Per això tot avui VilaWeb va ple de roselles entre cada placa de notícies, una experiència també gràfica interessant.
Veig un reportatge sobre la inauguració de la nova torre Diagonal 00 a Barcelona. Com que la torre és la seu de Telefónica fa un discurs Cesar Alierta, el president d’aquesta empresa espanyola. El fragment que passen per televisió el fa en un anglès dubitatiu però anglès al cap i a la fi. Que és el que parles quan vas a un altre país, no?
El pas d’internet de l’ordinador al mòbil i la televisió està provocant una segona revolució digital de conseqüències enormes. Tot just si ha començat amb els smartphones i amb tecnologies com l’AirPlay (ull amb això que és la bomba!) però en l’horitzó més immediat s’apunten projectes que ens van a canviar molt ràpid la nostra relació amb la informació. Mireu el vídeo, diuen que pel 2014…