Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Miles Davis, Herbie Hancock, Wayne Shorter, Ron Carter, Tony Williams…

Puge al tren per tornar a Barcelona després d’uns dies de descans i encara no he posat el cul al seient que sona el mòbil. Són els de l’Avui, pobres!, que m’he tornar a oblidar d’escriure l’article i el necessiten ja.

És com una maledicció. No sé ja ni com disculpar-me de tantes males passades que els he fet. Estic acostumat a escriure al dia i això d’escriure una volta a la setmana se’m fa molt complicat. Me n’oblide del dia i no trobe mai el tema que voldria tocar. Un desgavell però els meus amables interlocutors del diari tot això no tenen perquè saber-ho.

Penge i em lamente en veu alta ‘un altra volta, xe!’. La meua major em caça el lament al vol perquè em coneix com si fora jo fill d’ella i ja ha entès què m’ha passat. ‘I perquè no et poses una alarma al mòbil?’, que diu. Una alarma al mòbil? A ella li sembla la cosa més normal del món i certament és una idea lluminosa. En un minut la tinc feta i preparada per a que divendres que ve deixe d’emprenyar per sempre més els amics de l’Avui i passe a comportar-me amb la regularitat i precisió que tant m’agrada mostrar.

Faig l’article, l’envie i mentre la veig endormiscarse al meu costat pense que és una gran sort tindre filles que t’ensenyen.

Dins els actes de la fira del llibre, xerradeta (curta) ahir a L’Ateneu. La fira és magnífica i torna a demostrar que el problema amb els llibres en català és d’oferta i no de demanda. En dos dies se n’han venut més de 150, segurament més dels que s’han venut al poble en la resta de l’any. Si no hi haguera fira no s’haurien venut però si tot l’any estiguera a disposició de la gent una llibreria com la que ha organitzat l’Ateneu quants se’n podrien vendre?

Per a animar les compres, supose, ens emboliquen a Raquel Ricart, recent guanyador de l’Octubre de Narrativa, al gran contacontes Llorenç Giménez i a mi que entretinguem al personal. Ho fem tant bé com podem i aprofite per a fer un reconeixement públic del Toni Marzo, que fa anys. Toni ha estat una persona fonamental i clau en la vida de molts de nosaltres pel mestratge que exercí fa anys quan ser el major de la colla el convertia en un puntal i per la seua perseverància –que fa que ara s’haja embolicat també en l’Ateneu. De què parlí? de Wikileaks. És la moda…

A casa dinem arròs rossejat. Es fa reusant el puxero, reusant els trossos de pilota i la cansalada i amb el seu caldo en comptes d’aigua. Un arròs d’allò més sostenible per a començar l’any i per no haver de cuinar massa. Pugen ma tia Amparín i mon tio Paco i davant la sorpresa de la meua menuda acabem parlant de les teles d’abans, que mon pare diu que es trencaven cada setmana i dels telèfons de quan en despenjar-los apareixia Carmen a l’altra banda i li deies amb qui volies parlar.

Ma tia, que plorava quan sonava el telèfon, acaba reivindicant les pixades que em va haver d’aguantar quan jo era un xiquet, els bolquers moderns no existien –ma tia diu que els d’aleshores se n’eixien– i em gitaven a dormir amb ella. El bon humor de la taula reposada i agradable del primer diumenge de l’any va allargant la vesprada fins que cau el sol i ens aponem a mirar el futbol…

(En la foto ma mare amb ma tia, que encara porta el pijama posat…)